Paisatge i pagès

1 Comment POST-IT (nota adhesiva)

   vaques-6-toni-martinez.jpg

–

A l’illa de Timoner i Petrus no s’estila la retòrica amorosa a la terra nadiua. El patriotisme d’illa sembla massa poca cosa front de la “pàtria comuna i indivisible” del Regne d’Espanya. Però vindicar Menorca resulta, a pesar de tots els pesars, una pràctica absolutament necessària. La pàtria petita també té les seves raons. I la raó del paisatge menorquí no és insignificant. És aquest el nostre primer i més rellevant patrimoni.

Tots sabem de la importància del pagès com arquitecte i jardiner d’aquest patrimoni, i tots sabem també de les dificultats que té avui per a sobreviure. Cal resoldre aquesta contradicció, i és ara que cal decidir en quina direcció volem caminar.

Però mentre pensam el futur, per patriotisme, caldria fer algun gest rentable. Dos cèntims no és una diferència. El cartró de llet més barat que he trobat al mercat val només dos cèntims menys que la llet de Menorca. I la qualitat d’aquesta és inqüestionable. El patriotisme podria ser només açò, tan senzillament com açò. El patriotisme podria ser un valor afegit en aquest temps de crisi.

–

Foto de Toni Martínez
 

País i paisatge

No Comments La nació dels menorquins,POST-IT (nota adhesiva)

 –

Un país està fet de moltes coses, però sobretot està fet de gent. És la gent la que fa història, cultura, patrimoni,… i és la gent la que genera benestar, drets –i deures-, i molts altres estris innecessaris. És la gent, amb els seus sentiments, les seves raons, les seves voluntats, la seva consciència, la seva identitat, la que fa que una nació sigui una realitat immaterial i material, simbòlica i jurídica, vital i instrumental.

Un país està fet de gent, i és la gent la que fa un país. I un país i la seva gent, junts fan un paisatge. Perquè paisatge ve de país. La terra ens ve donada, l’illa ja existia, però el paisatge, igual que el país, el construeix l’home i la dona. Abans tot era només natura, ara en canvi tot és un mosaic mig natural mig artificial. Natura intacta i verge. Cultura urbanitzada. Mestissatge entre la força entròpica de la terra i la força ordenadora de l’home. Açò és el paisatge, la natura desnaturalitzada en escala de grisos (o de verds, i de blaus). El paisatge està fet d’una particular combinació entre allò que ens ve donat i allò desitjat, entre la terra i la gent. “Sense paisatge no hi ha país”, diu el cantautor Josep Tero.

Sí, el paisatge és el mirall del país, on no hi ha imatge si no hi ha imaginador, on no hi ha realitat si no hi ha observador, on la percepció de la realitat depèn de la realitat del perceptor. Paisatge és un mot molt recent, modern seria la paraula idònia per a descriure-la. L’any 2000 el Conveni Europeu del Paisatge el descrivia com “una àrea percebuda per la societat, el caràcter de la qual és el resultat de l’acció i la interelació de factors naturals i humans”. Acció, de l’home i la natura. Percepció, de l’home del segle XX i XXI. I la percepció no depèn només de la vista, sinó també de les idees, del coneixement, dels valors, dels desitjos, del sentit estètic, de la matèria gris.

El paisatge no és l’entorn on s’hi troba un ric patrimoni natural i cultural. El propi paisatge és avui un patrimoni en el sentit sociocomunitari d’allò que és valorat i vol ser preservat. Però el patrimonial no ha de servir per arraconar el valor estètic i emocional, ni tampoc la dimensió simbòlica que té per a qualsevol país, i especialment per a un país que és illa, i per un país que és Reserva de Biosfera.

Quin paisatge volem? Quin país serem?

 –

Foto de Danimenorca

Sexualitat i Església

2 Comment POST-IT (nota adhesiva)

20060301162344_iran_gay.jpg

Fa una setmana n’Eduard Riudavets analitzava i criticava, amb raó, la reiterada posició de l’Església Catòlica contra l’ús del preservatiu. Ho feia a partir de la recent visita del Papa Benet XVI a un país africà, Camerun, greument afectat per la SIDA i per la falta de control sobre la natalitat. No afegiré res més al ja exposar per n’Eduard, ho reafirmaria tot tal qual.

Però sí que aprofitaré per exposar algunes més de les obsessions intolerables (per inhumanes) de l’Església i del Papa en qüestions relacionades amb la sexualitat. Una d’elles és la recent campanya del Vaticà en contra de la proposta francesa a l’ONU, en nom de la Unió Europea, de despenalització mundial de la homosexualitat. Avui encara existeixen en el món més de 90 països que condemnen la homosexualitat en la seva legislació, alguns fins i tot amb la pena de mort. La posició de l’Església Catòlica l’únic que fa és contribuir a reforçar la posició d’aquells països que incompleixen la Declaració dels Drets Humans i castiguen, torturen i assassinen a les persones homosexuals.

Una altra d’aquestes obsessions carnals del Papa té a veure amb els canvis de sexe. Segons la seva argumentació (que és una exposició de creences) els canvis de sexe són contraris a la voluntat de Déu, que va crear a l’ésser humà com a home i dona. I punt. Diu molt poca cosa més per a recolzar la seva afirmació. La manca d’una anàlisi detallada i rigorosa de la qüestió demostra una frivolitat absoluta amb qui dissortadament es troba en un cos que no es correspon amb el seu gènere, i alimenta de forma activa i passiva la discriminació i marginació dels transsexuals.

La humanitat, la caritat, no només s’expressa amb la bondat, i amb dir una i una altra vegada el que està bé i el que està malament. La caritat requereix coneixement, experiència, apropament a l’altre, diàleg amb l’altre, empatia de l’altre. És evident i lamentable comprovar com l’Església del Déu-veritat no entén ni compren a l’home del Déu-amor.

(Disculpau la duresa de la imatge que he triat per encapçalar aquest post-it, però m’ha semblat que calia mostrar la intolerància i les seves conseqüències amb tota la seva duresa. L’argument que va utilitzar Iran per assassinar –públicament- a aquests dos joves menors d’edat és simplement que eren homosexuals. La ignorància en mans de l’intolerant és capaç d’engendrar els horrors humans més indescriptibles)

PSOE i PP, junts amb el nacionalisme espanyol

7 Comment POST-IT (nota adhesiva)

                                   

El procés de negociació a Euskadi per a constituir un nou govern a partir de la representació obtinguda en les passades eleccions autonòmiques, ha posat de manifest una realitat ideològica que és constantment negada per part d’aquells que es diuen no nacionalistes o constitucionalistes. I és aquesta: PSOE i PP posen a un segon pla les seves diferències per tal de fer fora a una formació política del nacionalisme sense estat. O dit d’una altra manera: l’eix ideològic nacional (del nacionalisme espanyol front del nacionalisme perifèric) és més decisiu que l’eix ideològic dreta-esquerra, quan és majoritària l’opció d’un partit no espanyolista. Pregunta: si a les Illes el PSM-Entesa Nacionalista assolís una majoria insuficient per a governar sol, quina seria la posició del PSOE? Donaria suport al govern nacionalista o pactaria amb el PP per evitar un president no constitucionalista (que sí constitucional)? I a Menorca? Que faria el PSOE en el mateix cas d’Euskadi si el PSM obtingués 5 consellers, i socialistes i populars 3 cada un?

El PSOE, a les Illes, sempre que ha interessat, ha parlat en termes de majoria progressista per a trobar la complicitat del PSM, d’EU, d’ERC i fins i tot d’UM. Ara en canvi des d’allà ens parla en termes de majoria constitucionalista, que és el mateix que dir nacionalisme espanyol i estat unitari.

La situació a Euskadi ens hauria de dur a reflexionar sobre quina hauria de ser l’estratègia dels nacionalismes perifèrics a l’Estat espanyol: saber quan és raonable pactar amb el nacionalisme espanyol progressista i quan és necessari marcar distàncies amb aquest. Ens cal una estratègia compartida dels diferents partits sobiranistes front de la unitat espanyolista, per guanyar en capacitat d’influència i avançar en la transformació del model actual d’estat? El PSOE, que és nacionalista i progressista, ja hem vist que s’alia amb qui calgui, fins i tot amb el seu oponent més directe, el PP, per tal d’evitar un mal major: el nacionalisme basc.

D’acord, no és qüestió d’extrapolar però sí de repensar el futur nacional del país, del país petit que es diu Menorca, del país polític que es diu Illes Balears, i del país gran que es diu Països Catalans. I de repensar també quina és la millor política d’aliances per aquest futur nacional.

                                           

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories