17 abr., 2009

Turisme i paisatge

by Nel Martí | divendres, 17 abril, 2009
2 Comment La nació dels menorquins,POST-IT (nota adhesiva)

         

Ahir, a la fi, vaig visitar l’exposició La imatge de Menorca, Canvis en el paisatge durant el segle XX, a la Sala del Roser, a Ciutadella. Ni fet a posta. M’explic: la coincidència d’aquesta mostra de l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca amb els meus anteriors escrits –post-its- al bloc no podia ser més oportuna. L’exposició ens mostra com ha canviat l’illa i el seu paisatge durant el passat segle a través de les imatges del fons de postals i fotografies de l’Arxiu. D’aquesta forma podem veure com el paisatge es va transformant a mesura que la societat i el territori incorporen noves activitats, en especial aquelles que estan relacionades amb el turisme. De fet, el paisatge és un reflex del model socioeconòmic de cada moment. Hi ha un paisatge d’abans i de després de 1967, data d’inici del primer aeroport i en certa manera data de referència que simbolitza la línia de sortida d’un recorregut cap a una nova estructura econòmica on el turisme esdevindrà una activitat de primer ordre. El turisme, emperò, pot ser com aquella espasa de doble fulla, que talla en el sentit de posar en valor el paisatge i talla també en el sentit de malmetre’l. Quin és el turisme que hem de promoure? I quina és l’activitat agrària i industrial que necessitam? En tots els casos caldria dir el mateix: aquella que es regeix per la sostenibilitat, és a dir que és perdurable en el temps. Sostenibilitat ecològica, econòmica, cultural i paisatgística. Les quatre coses van agafades de la mà.

Des del meu punt de vista, el bon turisme serà aquell que es construeixi lògicament a partir de respondre de forma ordenada aquestes preguntes. Què no esteim disposats a renunciar? Què pot oferir Menorca al visitant? I què vol oferir turísticament parlant?

Durant els anys 70, anys de “ordeno y mando” franquista, Menorca no va poder decidir el seu futur turístic i es van construir hotels en la línia del que marcaven els estàndards del mercat: hotels alts a peu de platja. I açò, per molt que ens afanyem a negar-ho, no ha canviat massa. Els estàndards del mercat segueixen sent si fa no fa els mateixos. El mercat, allò que es diu com “el que demana la gent”, aquest mercat de mà invisible que avui, en temps de crisi profunda, es criticat fins i tot pels neoliberals de l’economia, segueix fent la seva feina. “El que demana la gent” segueix reclamant joguines cares, sofisticades i moltes vegades inútils. L’actual aeroport n’és el millor exemple. Tenim unes instal·lacions sobredimensionades, cares, ineficaces i de poca qualitat. Açò sí, tenim l’aeroport que demana la gent, diuen el profetes del progrés. Torna ser el miratge del ciment, de la infraestructura. Menorca necessita bones instal·lacions amb uns bons serveis. Un aeroport més dimensionat amb més connexions i amb preus molt més raonables. Tenim un aeroport modern, sí senyor, però seguim pagant 95€ per anar a l’illa més propera. Així no hi ha qui construeixi una comunitat. Quatre illes mal comunicades no són un país, són una immensitat. Cal reconèixer-ho: hem esgarrat el punt de mira.

No necessitam grans infraestructures, sinó bones infraestructures amb bons serveis. I el tema de l’ampliació de la carretera general o dels camps de golfs torna a incidir en la mateixa dinàmica per a no resoldre res. Ni una cosa ni l’altra solucionarà el tema central del model econòmic i del model turístic menorquins. No ens hauríem de deixar emmirallar de nou per idees ofenoses que destorben el punt de mira. El més raonable segueix sent mirar globalment l’illa, deixar tant corporativisme i pensar el futur com a país (amb el seu paisatge).

                                      

13 abr., 2009

Paciència

by Nel Martí | dilluns, 13 abril, 2009
No Comments Educació,POST-IT (nota adhesiva)

           

Diu un company de professió (Ignasi Mascaró. El Iris, 26/09/08) que per a ser un bon ensenyant “és important que en sapis (que tenguis els coneixements suficients), que sentis passió per allò que fas, però sobretot has de tenir molta paciència.” Diu també: “I la paciència, que abans no era una virtut dins l’escala de valors del mestre, ara és la primera.”

Hi estic molt d’acord. La paciència és una de les qualitats valuoses del mestre d’avui. No és la única ni ella tota sola és suficient, però és absolutament necessària per exercir aquesta complexa tasca d’educar. Sí, la paciència és una actitud necessària per no perdre ni l’optimisme ni la imaginació davant l’educand que progressa lentament. I és també imprescindible per no deixar-se vèncer per l’incansable comportament indisciplinat d’alguns alumnes. Però la paciència no hauria de convertir-se mai en resignació, ni en indiferència, ni en una actitud de suportar-ho tot. “Suportar sense la pertorbació de l’ànima”, diu el diccionari. D’açò es tracta: de posar distància als fets perquè els fets no deteriorin la posició de l’educador. I perquè l’educador no es cansi de dir “prou” sempre que calgui.

Encara que etimològicament paciència ve de patiment, per a l’escola la paciència hauria de ser la virtut de saber estar sense patir, o almenys sense patir massa. Em sembla que era Sant Tomàs qui deia que la paciència, tot i no ser la més important de les virtuts, és sempre necessària en l’adquisició de totes les altres aptituds vitals. Deu ser cert. Per a posar en pràctica virtuts com el respecte, la coherència, l’autocontrol, etc. –també necessàries per a un bon mestre-, necessitam sobretot paciència, molta paciència.

M’agrada especialment la forma de pensar la virtut pacient de Paulo Freire. Freire recomana «practicar una paciencia impaciente», que explica de la següent forma: «Se trata de aprender a experimentar la relación tensa entre paciencia e impaciencia, de tal manera que jamás se rompa la relación entre las dos posturas. Si uno enfatiza la paciencia, cae en el discurso tradicional que dice: «Ten paciencia, hijo mío, porque tuyo será el reino de los cielos». El reino debe ser hecho aquí mismo, con una impaciencia fantástica. Si nosotros rompemos la relación entre la paciencia e impaciencia, dejándonos ganar por la impaciencia, caemos en el activismo. El activismo olvida que la historia existe, no tiene nada que ver con la realidad, pues está fuera de ella».

No en tenc cap dubte, ser pacient és una de les virtuts del bon mestre.

     

09 abr., 2009

No nacionalista

by Nel Martí | dijous, 9 abril, 2009
2 Comment POST-IT (nota adhesiva)

         

Què bé! Diu el diari que a Menorca s’ha constituït el primer partit no nacionalista. Es diu UPID. Ja era hora, que existís un partit així! Ells sí que deuen tenir clar que tant el PSOE com el PP són partits nacionalistes d’estat –unionistes, vaja!-, i sinó mirin vostès a Euskadi.

Però encara no tenc molt clar què vol dir açò de no nacionalista. Deu ser que neguen l’existència de les nacions? O que estan en contra de les nacions? De totes? D’Espanya també? O només estan en contra de les nacions sense estat? La Constitució diu que Espanya és una nació, vol dir açò què no són constitucionalistes? Ai!, no ho sé, ja no ho tenc tan clar. Què vol dir açò de no nacionalista?

     

07 abr., 2009

Desdoblar la carretera

by Nel Martí | dimarts, 7 abril, 2009
4 Comment POST-IT (nota adhesiva)

        

El PP encara segueix caparrut amb la seva desgastada consigna de voler solucionar el món amb grans infraestructures. Ahir van ser l’aeroport a Maó i el port a Ciutadella, avui encara proposa el desdoblement de la carretera general. L’experiència d’Eivissa sembla no haver servit de res als adeptes del populisme conservador.

Per jo hi ha un argument central en la defensa d’una carretera de dimensions més reduïdes com l’actual, i aquest és el de la seva relació i integració en el paisatge. Ho vaig sentir dir a en Miquel del GOB l’altre dia, i em sembla molt adequat: la carretera és el principal mirador del nostre paisatge. I és cert. A més del consum de territori i de l’impacte ambiental, una carretera de dos carrils en cada direcció suposaria una ruptura profunda amb la proximitat del paisatge i l’accés a tot el conjunt d’elements patrimonials, naturals i culturals que el composen. I, avui per avui, el paisatge és un del nostres valors afegits com a destí turístic. Una carretera desdoblada no millorarà la circulació ni farà la conducció més segura. L’únic que aconseguiríem es fer els 45 quilòmetres que hi ha de l’entrada de Maó a l’entrada a Ciutadella en 5 minuts menys. Res més.

Per millorar la circulació a la carretera general cal fer coses, moltes coses, però no desdoblar. Millorar els accessos laterals, resoldre els girs a l’esquerra, incorporar alguns nous carrils en pendents, seguir potenciant el transport públic, incorporar carrils bici,… i moltes altres propostes que els experts en mobilitat segur que ens podrien aconsellar. Els criteris són clars: seguretat, fluïdesa, accessibilitat i qualitat paisatgística. Ara només cal no perdre el sentit de la proporcionalitat.

                   

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories