Aquestes darreres setmanes, que curiosament són les primeres del govern d’esquerres PSOE-PSM a l’Ajuntament de Ciutadella després de la desfeta del grup municipal del PP, torna ser actualitat el dic exterior del nou port que en aquests moments s’està construint. L’actualitat té a veure, en aquest cas, amb la proposta d’adaptar el projecte que ara s’executa perquè hi puguin amarrar creuers. Una proposta que s’ha concretat en un acord del plenari de l’ajuntament a iniciativa d’UPCM i amb el vot favorable del PP i del PSOE, i en el qual s’insta al Govern de les Illes, que és qui té les competències en ports, a estudiar la viabilitat de modificar l’esmentat projecte per a incorporar-hi varis ducs d’alba destinats a l’amarrament de grans vaixells turístics. El PSM hi va votar en contra.

Com s’ha d’interpretar aquesta situació? Vol dir açò que el debat sobre el port de Ciutadella torna ser un tema obert? I si és així per què es reobre ara un tema que va costar tant consensuar?

En els acords i els consensos moltes vegades les parts implicades es queden amb la sensació de què han cedit massa i que el resultat assolit no és el desitjat en el millor dels casos. El projecte que es va resoldre després d’aquell llarg i difícil procés de deliberació pública, amb la participació dels sectors implicats, dels partits polítics i de les administracions efectades, no és el projecte de ben bé ningú, crec. Almenys no era el projecte del PSM ni el projecte del PP. Per a uns era excessiu i per a altres insuficient. Però, encertadament o desencertadament, és el port del consens possible que donarà resposta a dos objectius: millorar la comunicació regular de mercaderies i passatgers, i ordenar les necessitats d’amarraments per a pescadors i petites embarcacions d’oci. I tot açò calia fer-ho dins els marges d’una definició singular de l’illa com Reserva de Biosfera per l’UNESCO que exigeix sostenibilitat i globalitat. És a dir, assumint que la pressió sobre el territori no alteri els equilibris necessaris per a conservar un benestar econòmic, social, ecològic i paisatgístic, als quals no hauríem d’estar disposats a renunciar. I assumint també la globalitat d’illa, una espècie d’illaïtat: de pensar l’illa com un tot. La costa està parcel·lada per municipis, però la costa és el retall d’una sola illa. El nombre d’amarraments o l’activitat comercial i turística pertany i vincula a tot el territori illenc. Per açò vam fer un PTI, i per açò necessitam també un Pla Insular de Costa. Per açò és Reserva de Biosfera tota l’illa, i no només s’Albufera des Grau o es Barranc d’Algendar.

Alguns sectors polítics i socials cometen l’error, des del meu punt de vista, de plantejar els grans debats –econòmic, turístic, etc- de forma molt sectorial, centrant el principal argument entorn de les infraestructures de comunicació. Així donen a entendre que amb un aeroport més gran, un port de creuers i una carretera de quatre carrils es millorarien, i fins i tot es resoldrien, les debilitats del nostre dinamisme econòmic i del nostre producte turístic. Idò bé, açò no és així. L’actual aeroport que ara s’acaba n’és un bon exemple: és una infraestructura sobredimensionada que ha esdevingut incòmoda, ineficaç, cara i innecessària. No venen més avions, ni hi ha noves connexions, ni els vols resulten més barats. Amb la carretera passa una cosa semblant. Ens diuen que amb dos carrils en cada direcció s’evitarien accidents, s’aniria més ràpid, no hi hauria embussaments i l’economia aniria sobre rodes. Però l’experiència d’altres indrets ens diu que les coses no són exactament així. I ara, finalment, amb els ducs d’alba ens venen que vindran tots els creuers del món. Tampoc no és cert, però sobretot hauríem d’aclarir una qüestió: què n’esperam dels creuers? Si apostam pel turisme de creuers vol dir que ja no necessitam camps de golf i sí en canvi potenciar l’atractiu de la ciutat antiga, el comerç, etc? O ho volem tot? Seguim fonamentant el nostre turisme amb la quantitat o amb la qualitat? Si la qualitat té a veure amb el nostre paisatge natural i cultural, a partir d’una certa quantitat no es malmet la qualitat? On és el punt d’inflexió a partir del qual quantitat i qualitat són inversament proporcionals? És lògic que ara en temps de crisi profunda pensem sobretot en termes de quantitat, i que qualsevol opció sigui valorada sempre com una bona oportunitat. Però les qüestions plantejades no són, malauradament, tan senzilles. Uns ducs d’alba poden servir per donar la sensació que així milloram com a destí turístic, però tanmateix aquest és un nou emmirallament que torna desviar l’atenció sobre l’autèntica necessitat de reestructurar i modernitzar la indústria turística.

És cert que el dic que s’ha projectat i que ara s’executa no té en compte una infraestructura específica per a creuers, però açò no vol dir que els creuers no puguin amarrar com ho han fet fins ara que no teníem dic. Que venguin més o menys creuers seguirà depenent més del producte Menorca, de la seva singularitat i atractiu, que no d’infraestructures sobredimensionades. Els creuers, com els camps de golf, no són un problema aïlladament. Són qüestions que alguns plantegen fora del context adequat, que és el de vetllar perquè ni uns ni altres suposin una nova pressió sobre el territori. Crec que avui forma part del consens d’illa, escrit en forma de PTI, que Menorca no necessita cap més urbanització turística i que les actuals han de millorar les seves places enlloc d’incrementar-les. Bé idò, amb els amarraments i amb les infraestructures portuàries cal fer el mateix: saber quants amarraments ha de disposar Menorca i com s’ha d’organitzar l’activitat portuària en el seu conjunt.

L’ecologia ens va ensenyar que la natura cerca l’equilibri. Quan aquest equilibri s’altera ella es reajusta per a recuperar-lo o obtenir-ne un altre de nou. Bé idò, d’açò es tracta. D’actuar en el territori sense malmetre l’equilibri. Un equilibri que té a veure amb la qualitat del medi ambient, però també amb la qualitat de vida i amb el valor del paisatge. La solució no és obrir mil portes, perquè per moltes portes que obriguem no vindrà més gent si a l’interior no hi ha res que interessi, ens identifiqui i ens diferenciï. Al contrari, obrint mil portes serà difícil controlar que en un moment determinat l’interior no se’n vagi en orris. En definitiva, en lloc d’optar per fer moltes portes i portes grans i luxoses perquè no optam per tenir portes eficients, còmodes i dimensionades amb un interior que interessi. Tanmateix açò és el que cercam tots quan exercim de turistes: destins interessants (amb valor afegit) amb una bona relació entre qualitat i preu.

Aquestes darreres setmanes diferents persones i organitzacions catòliques han expressat públicament la seva preocupació per la pèrdua constant i accelerada de credibilitat de la institució catòlica. La tesi central d’aquests crítics de l’Església és la tesi de la modernitat laica: la confiança amb la raó i la llibertat de consciència. Serà molt difícil avançar en el diàleg interreligiós i en el diàleg intercultural si no s’assumeix a priori que la convivència només es possible des de l’ètica cívica, perquè aquesta és la garantia de què cada ciutadà pugui viure segons les seves creences, la seva moral i el seu projecte vital. El valor de la tolerància és el valor de la laïcitat.

És per açò que em sembla molt important ressaltar alguns retalls de les declaracions fetes pels membres de la que anomeno l’Església laica. Laica de seglar, de no clergat; i laica de laïcitat, d’independència entre la institució religiosa i l’estat.

“S’hauria respectar la distinció entre els àmbits jurídic i ètic, científic i religiós. L’avortament no és un tema exclusivament cristià. Per a regular aquest s’ha de prioritzar l’ètica cívica, comú a tots els ciutadans, sobre la moral religiosa, específica de cada creença. Ningú hauria de fer bandera política ni religiosa d’aquest tema tan profundament humà i per ningú desitjat. Ens oposem decididament a l’excomunió i exigim que aquesta pena desapareixi del Codi de Dret Canònic. Finalment, considerem fonamental la informació i formació de tots els ciutadans sobre aquest tema.” (Ante la crisis eclesial, signat per 300 persones entre les quals hi ha teòlegs com José Ignacio González Faus, Xavier Alegre, Benjamín Forcano, etc)

Referint-se a l’Església catòlica oficial, diu Juan José Tamayo, secretari general de l’Associació de Teòlegs Joan XXIII:

“Mostra una oposició numantina a la laïcitat de l’Estat i de les seves institucions, condemna el laïcisme com a doctrina filosòfica i model polític –vertadera conquesta de la modernitat- i defensa una “sana i positiva laïcitat”, darrera de la qual s’amaga la reclamació de presència i influència de l’Església catòlica en la vida pública com actor polític. S’alia amb els sectors política, cultural i ideològicament més conservadors de la societat.

La manera d’actuar de l’Església catòlica ha produït un important descens de catòlics a Espanya. El 1998 es declaraven catòlics el 83’5% de la població. Segons l’enquesta del gener del 2008 del CIS, l’afiliació a l’Església catòlica ha baixat cinc punts. I el descens és major encara en la pràctica religiosa, que està en nivells inferiors al 20%. El que queda és un “catolicisme social” o un “cristianisme cultural”, no un cristianisme conforme als principis evangèlics.” (La iglesia, en crisis. Article publicat a El Periódico.)

Deia John Paul Lederach en el seu clàssic Educar per a la pau que el conflicte és una característica de les societats plurals, formada per persones i per col·lectivitats que tenen interessos diferents i fins i tot oposats. El conflicte no el problema. Hi ha conflictes on hi ha interaccions, creacions i projectes. Educar per a la pau és educar a aprendre a resoldre els conflictes de forma constructiva, no violenta, respectant aquells mínims que conformem el que hem identificat com dignitat humana. La pau no és només l’absència de guerra. Hi ha moltes paus que no respecten la dignitat humana i són com les pitjors de les guerres. Però la guerra és el contrari –l’antiparadigma- de la convivència i d’una forma tolerant de resoldre les diferències. Allà on hi guerra no hi ha drets civils, ni hi ha democràcia, ni hi ha polítiques socials. Una guerra és sempre una crisi d’humanitat, i normalment desemboca també en una crisi humanitària. Allà on hi ha guerra no hi ha res de bo.

L’informe que elabora anualment l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, Alerta 2009!, recull 31 conflictes armats, 80 situacions de tensió sociopolítica i 36 crisis humanitàries actives en aquest inici d’any 2009. Cada una d’aquestes guerres és un fracàs humà, i una exigència ètica. Quins són els principals escenaris de tensió i conflicte a escala mundial? Quines causes els originen? Què podem fer des de la societat civil enfront d’aquesta situació? La societat tecnològica tendeix a no parlar dels conflictes bèl·lics fins que no esdevenen autèntiques catàstrofes televisables, i aquest no és un bon camí. Potser caldria recuperar, o no haver afluixat mai, l’esperit antimilitarista i pacifista d’anys enrere centrat en la prevenció. Com diu el director de l’Escola de Cultura de Pau, Vicenç Fisas, “la comunitat internacional té encara el repte pendent de comprometre’s de manera efectiva amb la prevenció de conflictes i la resolució de les qüestions de fons, més enllà de la gestió immediata de les crisis”.

Precisament aquest dissabte dia 25, a les 20.30 hores, al Cercle Artístic de Ciutadella, un membre de l’esmentada Escola, Josep Mº Royo, presentarà l’anuari Alerta 2009, Informe sobre conflictes armats, drets humans i construcció de pau, tot centrant-se en els principals escenaris de violència, la seva evolució i les perspectives per a l’any 2009.