Aquestes darreres setmanes diferents persones i organitzacions catòliques han expressat públicament la seva preocupació per la pèrdua constant i accelerada de credibilitat de la institució catòlica. La tesi central d’aquests crítics de l’Església és la tesi de la modernitat laica: la confiança amb la raó i la llibertat de consciència. Serà molt difícil avançar en el diàleg interreligiós i en el diàleg intercultural si no s’assumeix a priori que la convivència només es possible des de l’ètica cívica, perquè aquesta és la garantia de què cada ciutadà pugui viure segons les seves creences, la seva moral i el seu projecte vital. El valor de la tolerància és el valor de la laïcitat.

És per açò que em sembla molt important ressaltar alguns retalls de les declaracions fetes pels membres de la que anomeno l’Església laica. Laica de seglar, de no clergat; i laica de laïcitat, d’independència entre la institució religiosa i l’estat.

“S’hauria respectar la distinció entre els àmbits jurídic i ètic, científic i religiós. L’avortament no és un tema exclusivament cristià. Per a regular aquest s’ha de prioritzar l’ètica cívica, comú a tots els ciutadans, sobre la moral religiosa, específica de cada creença. Ningú hauria de fer bandera política ni religiosa d’aquest tema tan profundament humà i per ningú desitjat. Ens oposem decididament a l’excomunió i exigim que aquesta pena desapareixi del Codi de Dret Canònic. Finalment, considerem fonamental la informació i formació de tots els ciutadans sobre aquest tema.” (Ante la crisis eclesial, signat per 300 persones entre les quals hi ha teòlegs com José Ignacio González Faus, Xavier Alegre, Benjamín Forcano, etc)

Referint-se a l’Església catòlica oficial, diu Juan José Tamayo, secretari general de l’Associació de Teòlegs Joan XXIII:

“Mostra una oposició numantina a la laïcitat de l’Estat i de les seves institucions, condemna el laïcisme com a doctrina filosòfica i model polític –vertadera conquesta de la modernitat- i defensa una “sana i positiva laïcitat”, darrera de la qual s’amaga la reclamació de presència i influència de l’Església catòlica en la vida pública com actor polític. S’alia amb els sectors política, cultural i ideològicament més conservadors de la societat.

La manera d’actuar de l’Església catòlica ha produït un important descens de catòlics a Espanya. El 1998 es declaraven catòlics el 83’5% de la població. Segons l’enquesta del gener del 2008 del CIS, l’afiliació a l’Església catòlica ha baixat cinc punts. I el descens és major encara en la pràctica religiosa, que està en nivells inferiors al 20%. El que queda és un “catolicisme social” o un “cristianisme cultural”, no un cristianisme conforme als principis evangèlics.” (La iglesia, en crisis. Article publicat a El Periódico.)