nel martí

José Bono, president del Congrés de Diputats, acorda organitzar un homenatge a Sor Maravillas (Maria Margarita Pidal), religiosa perseguida durant la Guerra Civil i canonitzada per Joan Pau II. L’acte contempla col·locar una placa en una de les sales del Congrés que en aquella època formava part de l’edifici on vivia la monja catòlica. Finalment, l’acte no es realitza. Pel camí no hi faltaren els retrets de Bono: “en el Congreso hay mucha santa y algún malo… y los del propio partido son unos hijos de puta”. (Novembre 2008)

Juan Alberto Belloch, alcalde de Zaragoza, ordena que el carrer General Sueiro passi a dir-se San Josemaría Escrivá de Balaguer, nom del fundador de l’Opus Dei. Sueiro va ser un dels capitans generals que es rebel·laren amb Franco, però Escrivà de Balaguer no era menys entusiasta dels principis fonamentals del franquisme. (Febrer 2009)

Esdeveniments d’aquest tipus es repeteixen una i una altra vegada. I és que per molt que es digui el contrari, la nostra societat encara no ha assumit què significa viure en una democràcia laica i en el marc d’una constitució aconfessional. Defensar la llibertat de consciència i la llibertat religiosa no significa impedir que el fet religiós es pugui expressar en l’esfera pública, però tampoc significa que les institucions polítiques hagin de donar rellevància pública als dirigents religiosos d’una confessió (encara que aquesta sigui la que ha format i forma part de la nostra realitat històrica i cultural més actual). I és evident que una monja canonitzada o un fundador catòlic ultraconservador no són una aportació als valors cívics públics sinó als valors vitals privats, alguns dels quals són incompatibles i contraris al sentit democràtic.

Les posicions ideològiques dels dos partits casa-comú (PP i PSOE) s’havien definit sobretot en base als eixos dreta/esquerra i espanyolisme/regionalisme, però cada vegada és més evident l’existència d’un altre eix-força des del punt de vista cultural i democràtic que els transcendeix: liberalisme/dogmatisme. Liberalisme, o llibertarisme, o republicanisme cívic. Dogmatisme, o conservadorisme, o clericalisme.

Tots dos, PP i PSOE, tenen a casa outputs liberal-laïcistes, per dir-ho d’alguna manera, i tots dos tenen outputs característics del dogmatisme catòlic. Però són els seus inputs antiliberals els que no permeten avançar a aquesta democràcia en el camí possible d’una autèntica autonomia del poder polític respecte del poder religiós. Ho hem vist en temes com l’Educació per a la Ciutadania i el Drets Humans, en la revisió del finançament de l’Església Catòlica, o en la presència d’elements de significació religiosa en actes de les institucions polítiques. El darrer exemple d’aquesta intervenció ofensiva, esdevingut a Itàlia, es diu Silvio Berlusconi que, amb el suport moral del Vaticà, ha vulnerat tot l’Estat de Dret perquè la seva opció de vida tengui una transcendència pública, en la vida de la jove en coma vegetatiu Eluana.