El temps és un ball d’astres. Els ritmes i els passos del sol i de la terra ens organitzen el temps en hores, dies, mesos, estacions, anys. Un any és només açò, un concepte astronòmic que ens serveix per acotar el temps. I un curs escolar, què és un curs escolar? És la unitat de mesura de l’aprenentatge? Sí, supòs que sí.
(i)
És que no saben res, diu algú. Home, tampoc és així! Tots som conscients que els alumnes saben coses, i fins i tot en saben moltes que nosaltres no dominam. És cert, en canvi, que no tenen determinats valors, actituds, habilitats i coneixements que des de la nostra formació i cultura consideram essencials.
Tanmateix des de la pedagogia constructivista ens havien dit sempre que el més important no és el que els alumnes recorden sinó el que han interioritzat o après significativament, o sia tot allò que han adquirit mentre aprenen a identificar l’art del segle XVIII, a resoldre una equació o a interpretar un mapa. Açò és, escoltar, cercar i compartir informació, contrastar, preguntar el que no s’ha entès, treballar en grup, fer bona lletra, organitzar el propi temps,… Seguem sincers, qui recorda tot el que va estudiar durant els anys d’ensenyament primari i secundari? O eliminem el “tot”, qui recorda per a què serveix un logaritme, o què és un mitocondri, o quins són els afluents de l’Ebre, … Açò vol dir que era innecessari? No, en absolut. Ara sabem que ho sabíem, sabem on cercar-ho, i sabem que aprendreu de nou és qüestió de voluntat (per interès o per necessitat), i a mesura que ho re-aprenem segurament sortirà un sí que és ver!.
De tot l’après a l’escola mantenim vivament allò que utilitzam de forma més o menys regular. La resta descansa en els pòsits del temps, per si algú un dia els remou i, qui sap, els torna dissoldre en aquest líquid gris que és la vida.
(ii)
L’estat emocional de cada persona condiciona les pròpies capacitats cognitives i relacionals. I l’estat emocional de cada alumne condiciona les seves capacitats d’aprenentatge, que tenen a veure amb aptituds i actituds per a escoltar, estar concentrat, estar motivat, etc.
Dels 12 als 14 anys els nostres alumnes viuen molts canvis en el seu cos y en la seva personalitat provocats principalment per l’acció hormonal. I les hormones tenen a veure molt amb l’equilibri físic, psíquic, emocional i cognitiu.
Aprendre sempre suposa un esforç i un plaer, però val la pena no oblidar que les hormones no sempre ajuden a valorar i gaudir d’açò tan meravellós que és aprendre. Temps al temps, i davant les hormones cal posar-hi distància i paciència, molta paciència.
(iii)
La relació entre la longitud d’una circumferència i el seu diàmetre és sempre el nombre infinit 3’141592…., al qual els grecs, per la seva singularitat, l’identificaren amb la lletra pi. Però, per què?, em demanen els alumnes amb sorpresa i fins i tot amb un cert somriure d’incredibilitat. Com m’agrada que em facin aquesta pregunta!, pens jo. Per què la naturalesa ha optat per aquest nombre i no un altre? Per què qualsevol circumferència, des de la més petita fins a la més gran, compleix aquesta proporció constant? Per què? Té açò algun significat?
Pi és una realitat matemàtica constatable que genera sorpresa, admiració i fins i tot devoció. La va generar en els filòsofs-matemàtics d’aquella època, especialment en els anomenats pitagòrics, i la genera encara avui en els nostres alumnes. És una realitat que, com moltes altres realitats, assenyala amb el dit la pregunta mística del per què? Són preguntes narrables, però incontestables. Per què el sol surt cada dia?, per què admiram la bellesa i defugim de la negror?, per què existim?.
