Europa
Ha començat la Campanya –en majúscula- de les eleccions al parlament europeu –en minúscules-. La tàctica ha adquirit nom propi, i l’estratègia és l’excusa. La tàctica diu que aquestes eleccions són unes primàries de cara a la propera convocatòria estatal, i l’estratègia diu que europa –en minúscula- pot esperar. Així ho han decidit PP i PSOE. Així idò, europa és una excusa que pot esperar.
Aquest és l’eslògan que Mariano Rajoy i els seus assessors d’imatge intenten comunicar: “Debemos echar de aquí a Rodríguez Zapatero, no por un problema ideológico sino porque es una pesadilla” (UH-Menorca), “Lo que tenemos en España no es un problema de ideología, es una pesadilla” (Diari Menorca). Ala idò, amenjesús, i tots ens prendrem una dormidina per conciliar el son i poder fer front cada matí a la freda realitat: ibex, borsa, cotitzacions, índex al consum,… De nou s’ha optat per la política de les emocions, sempre més immediates i estimulants, front de la política de la reflexió que necessita de temps i virtuts cíviques. Imatge o paraula? Imatge. Però Europa necessita de paraules, d’algú que la pensi, que la reflexiona, que l’expliqui. Europa és un artifici, i tant que sí! És un artifici tant com ho és Espanya o com ho són els Països Catalans. Artifici en el sentit de construcció humana, de comunitat d’interessos i de comunitat d’identitat. Si ha estat possible construir Espanya ha de ser possible construir uns Països Catalans (des de la realitat de cada territori i de cada insularitat) a Europa.
Perquè Europa sí que importa. I el menorquins ho hauríem de tenir molt clar açò. Europa ens efecte en coses tan importants com la insularitat o la gestió del territori, per dir només dues coses. Però les decisions del Parlament europeu també tenen una transcendència creixent sobre el nostre futur, en temes com les respostes a la crisi, el canvi climàtic, la globalització, la immigració, la protecció social i els drets dels treballadors, i un llarg etcètera. Entre el 70 i el 80 % de les lleis que aproven els parlaments autonòmics i estatal són transposicions de directives europees (per què no es diuen lleis? No ho sé). Europa cau lluny, és cert, però Espanya també i en canvi ens han fet creure que és molt important.
Jo diria que el problema no és Europa, sinó la política, o millor dit la desafecció política que dia a dia es consolida. És la política que cau enfora i que ha perdut credibilitat. I la forma de fer política europea encara ha de superar alguns reptes com per exemple que el Parlament europeu no esculli el govern, perquè a la UE no hi ha govern sinó només una Comissió que és designada pels governs dels Estats membres. Naturalment, el Parlament pot recusar les seves propostes, però açò no és suficient.
Hi ha molt camí per recórrer en açò d’Europa, però caldria saber si tots estem disposats a caminar-hi.
