Avui, en un mitjà de comunicació (d’aquells que se’n diuen seriosos) s’afirma que “les noves tecnologies de la informació i de la comunicació estan canviant la nostra forma de viure i de relacionar-nos”. I deu ser un poc ver açò, però no deu ser veritat en tot allò que feim i vivim. En la festa, per exemple. Voleu dir que el Facebook (o el Messenger, o el MySpace, o las pàgines web, o els blocs, o el Youtube, o…. ) ens fan canviar la forma de viure la Festa de Sant Joan? Què deis ara? (Francisca). Lo que sents. Supuesto que esteis contents, foc i fum i que repiquin! (Joan)

El temps de festa és l’estat de festa, diu Enrique Gil Calvo. És a dir que la festa és només una realitat quan es sentida i viscuda, individualment i col·lectivament, com a tal. Així idò, hi ha la festa dels prolegòmens de la Festa (de Sant Joan), amb els seus rituals i les seves innovacions. Banderes penjades a la finestra, mostradors decorats amb el motiu, revistes monogràfiques (especials, es diuen aquí!),…., cases emblanquinades, pastissets (de cinc puntes!, com un estel),…., etc., etc., web de Sant Joan (www.santjoanweb.com), vídeos de la festa de l’any passat (i l’altre, i l’altre) al Youtube, el Facebook dels més santjoaners (http://santjoanweb.com/),…. Sant Joan és certament també una realitat virtual. Realitat virtual? Sí, realitat virtual. Les noves eines de comunicació a través d’internet formen part del temps de festa i de l’estat de festa. Però mai seran la Festa. La festa-Festa és una altra cosa, on hi participen tots els sentits, on hi ha moviment, improvisació, emoció, descontrol. Mirades, rialles, esglais, pols, suor.

Els facebookmaníacs i tots els multimedia són massa imperfectes per a substituir la Imperfecció de la Festa. L’aire condensat (*) no és l’aire que respiram. Així idò, festa, Festa, festa.

(*) En referència a l’aire d’Anaxímenes de Milet                                                                       

“Les coses bones mai s’acaben si hi ha alguna cosa que t’ho recorda” és més o menys l’eslògan de la darrera campanya publicitària de la marca catalana de cervesa Estrella Damm. No som un bevedor de cervesa, només la deman en ocasions molt esporàdiques, però he de reconèixer que l’anunci és bo, molt bo. I ho és per molts motius: l’encert de la música (Summercat, del grup suec Billie The Vision & The Dancers), per la idea-guió, per les imatges, pel ritme. La versió de sortida dura 3 minuts i 40 segons, molt de temps per un espot publicitari que el permet comunicar bé la seva idea de negoci. En qualsevol cas no és d’açò que m’interessa parlar.

Una de les meves sorpreses ha estat comprovar com l’anunci encertava d’una forma sorprenent amb la selecció d’imatges (de vegades tòpiques, no dic que no) per a comunicar una idea d’illa. Tots els que hem viscut o visitat Formentera connectam fàcilment amb les seves imatges centrades en el territori, en el paisatge, i en la seva identitat. Arribada al petit port, un miari o una vespa, la forma de sabata de l’illa en un mapa, una carretera de carril únic, la platja, el mercat artesanal, la construcció tradicional, la claror, el far (de la Mola o de Barberia), una sargantana, la calor, l’argila, el peix, la costa, la nit,… i alguna festa. És clar que hi falten coses, i és clar també que en sobren algunes. Però no oblidem que és només un anunci de cervesa, que juga amb el producte illa.

M’importa molt el que n’ha dit la gent de Formentera de l’espot, perquè pens que són ells els primers que han de poder decidir quina imatge volen donar al món. Perquè una imatge publicitària no només és una imatge, és la projecció del que volen ser en el futur. I pel que he llegit a alguns dels blocs formenterers crec que en general els residents n’estan contents.

Formentera té moltes coses bones, inclús moltes més de les que anuncia Damm. Estaria bé que el negoci d’un país es poses també al servei del país. M’agradaria que açò fos així.

Cuando éramos niños

los viejos tenían como treinta

un charco era un océano

la muerte lisa y llana

no existía.

Luego cuando muchachos

los viejos eran gente de cuarenta

un estanque un océano

la muerte solamente

una palabra.

Ya cuando nos casamos

los ancianos estaban en cincuenta

un lago era un océano

la muerte era la muerte

de los otros.

Ahora veteranos

ya le dimos alcance a la verdad

el océano es por fin el océano

pero la muerte empieza a ser

la nuestra.

Mario Benedetti

és dia 24 de maig (de maig he dit). és diumenge i fa sol. la festa no només és la Festa. la seva preparació, els seus prolegòmens, també formen part del protocol no escrit, però vital, del temps festiu. avui he sentit el primer toc de flabiol, i tambor. erràtic i constructiu, les notes s’organitzaven per a fer-se sentir. i per jo, que no som de raça pura ni massa donat a la idolatria, aquest toc primer és tan emocionant com l’altre, com l’oficial, com el que preveu el rigorós ritual escripturat. devia ser en marés? devia ser un novell aprenent de Sant Joan? tant se val, era preciós. vent i percussió harmonitzaven un presagi i un desig.

avui, també, els cavallers i els seus cavalls han sortit a passejar les seves formes elegants i solemnes. alguns ho han fet amb discreció, però la resta ho ha fet vora la ciutat. els actors primers de la festa interpreten el seu guió, s’entrenen en allò de suar i passar calor. la festa ha començat, perquè en qüestió de dies serà Sant Joan, la Festa Major del solstici d’estiu.

Sant Joan ens recorda que el temps astronòmic és cíclic, i que la natura –mentre pugui- s’organitza segons aquesta repetició al voltant del sol. el dia s’allarga, i tindrem garroves i tàpares. però Sant Joan també ens diu que el temps és lineal, i que hi ha coses que només les podrem veure si miram enrere, i que res humà no perdura eternament. Sant Joan ens diu que som eternament finits. o sia, una espiral? sí, supòs que sí.