és dia 24 de maig (de maig he dit). és diumenge i fa sol. la festa no només és la Festa. la seva preparació, els seus prolegòmens, també formen part del protocol no escrit, però vital, del temps festiu. avui he sentit el primer toc de flabiol, i tambor. erràtic i constructiu, les notes s’organitzaven per a fer-se sentir. i per jo, que no som de raça pura ni massa donat a la idolatria, aquest toc primer és tan emocionant com l’altre, com l’oficial, com el que preveu el rigorós ritual escripturat. devia ser en marés? devia ser un novell aprenent de Sant Joan? tant se val, era preciós. vent i percussió harmonitzaven un presagi i un desig.

avui, també, els cavallers i els seus cavalls han sortit a passejar les seves formes elegants i solemnes. alguns ho han fet amb discreció, però la resta ho ha fet vora la ciutat. els actors primers de la festa interpreten el seu guió, s’entrenen en allò de suar i passar calor. la festa ha començat, perquè en qüestió de dies serà Sant Joan, la Festa Major del solstici d’estiu.

Sant Joan ens recorda que el temps astronòmic és cíclic, i que la natura –mentre pugui- s’organitza segons aquesta repetició al voltant del sol. el dia s’allarga, i tindrem garroves i tàpares. però Sant Joan també ens diu que el temps és lineal, i que hi ha coses que només les podrem veure si miram enrere, i que res humà no perdura eternament. Sant Joan ens diu que som eternament finits. o sia, una espiral? sí, supòs que sí.