Encara que no sigui periodísticament correcte he de dir que discrep de totes totes amb aquella tesi político-reportera que diu que les diferències i els conflictes entre els partits PSOE i PSM (a partir d’ara psoe i psm) són de tipus personal (“les diferències personals són la causa de la crisi institucional”) i, sense dir-ho, no de tipus ideològic o de concepció política. Des de la incorrecció jo pens que açò no és cert i que, més enllà de les inevitables friccions de la carn entre els membres de qualsevol equip humà, més enllà de les virtuts i del vicis de cada una de les parts, els desencontres entre el psoe-Menorca i el psm-Menorca (al Govern de les Illes, al Consell de Menorca o a l’Ajuntament de Ciutadella) són essencialment ideològics i de forma d’entendre i d’exercir el poder polític. I profundament ideològics. Fukuyama (i el seu final de la història) no tenia raó ni ahir ni en té avui. Menorca no n’és una excepció.

El llenguatge d’ambdós partits es pot semblar, com diu aquell anunci publicitari d’una asseguradora de vehicles, però volen dir coses molt diferents, i fins i tot contraries. Quan el psoe diu territori diu aeroport sobredimensionat, carretera amb quatre carrils, camps de golfs (dos o tres o quatre més, municipals només tal vegada), terciarització del paisatge rural,… Quan el psm diu territori diu aeroport proporcionat a la realitat insular i governat per una sobirania menorquina; diu carretera segura i que posa en valor el paisatge; diu turisme diversificat i ecocentrat;…. Alerta amb el Pla d’emergències a la carretera general en el tram Ciutadella-Ferreries!!! Té tota la pinta de ser una nova estratègia d’aquest psoe per a justificar una via paral·lela absolutament innecessària.

Jo crec que el millor que es pot fer per a prestigiar la política i la democràcia és parlar clar. I és molt clar, per molts peròs que s’hi puguin posar, que el psoe de Menorca no va creure mai ni amb la Reserva de Biosfera, ni amb el PTI, ni amb el camí de Cavalls, ni amb la preeminència del català com a llengua pròpia de Menorca,… ni creu ara amb el Pla Insular de Costa, ni amb una declaració Patrimoni de la Humanitat,…. Res, res, no fa falta que em recordin allò de qui era la presidenta, o la consellera, quan….. Tots els que ens hem assegut a negociar, i la ciutadania ho intueix també així, sabem quines han estat les intencions del psoe en golf, avions, carreteres, llengua, costa i ports, etc., etc. Ho sap la ciutadania, i els mitjans de comunicació també.

Són les diferències en la forma de pensar l’illa, el seu territori, la seva cultura i la seva gent, el que causa desencontres i crisis de govern. Ara bé, que no es desgavelli la dreta. Les crisis són, segons Gramsci, processos de canvi. Un govern plural com el del Govern autonòmic, el Consell o de l’Ajuntament de Ciutadella han de saber gestionar les diferències –ideològiques- per convertir-les en fortaleses. I aquesta no vol ser una frase retòrica. Ho puc dir més clar? I clar que sí. Les diferències en el si de qualsevol govern, inclús format per un sol partit, s’han de gestionar perquè no esdevinguin conflictes mal resolts. Aquesta era una virtut però també una voluntat política de Joana Barceló en els pactes psoe-psm, i és un defecte de Marc Pons i de Pilar Carbonero. Dia rere dia les diferències –ben conegudes- entre els partits que composen els governs no es resolen i acaben esdevenint en un nou conflicte que immediatament transcendeix als mitjans de comunicació.

El psoe-menorca ha de decidir que vol ser quan sigui gran. Ha de reconèixer que les diferències ideològiques entre el socialisme d’estat i el menorquinisme d’esquerres són com a mínim substancioses. Ha d’aprendre el significat de pacte de govern. I, lògicament, ha de saber com vol gestionar els irrenunciables del psm si acorda formar govern amb ell. Excusar-se en el poder de la tècnica (açò en diuen tecnocràcia) no és un bon camí. Cal recordar-li al psoe mil i una vegades que té més opcions que governar amb el psm de Menorca. Pot governar amb el pp. O pot governar en minoria, possibilitat que ara per ara es convertiria en pactes constants amb el pp. Pot també passar a l’oposició des d’on defensar el seu invisible projecte per a Menorca. Ara per ara, la realitat sociològica no dóna marge a més opcions. El psoe-menorca està enfora d’obtenir una majoria absoluta, i el psm, lamentablement, també. Així que claredat per favor. Amb qui vol governar el psoe? Amb el psm o amb el pp? Amb quin programa electoral vol encarar el psoe un possible govern o acord de governabilitat? Amb el pp o amb el psm?

La crònica

Dia 19 de març, Sant Josep, se celebra a Europa el Dia del Pare (o Dia dels Pares), una festa intimament lligada al comerç i al consum que moltes famílies celebren comprant regals per als progenitors. A les escoles els alumnes també elaboren detalls per obsequiar els seus pares en aquesta data.

La tradició situa el naixement de la festa als Estats Units, concretament l’any 1909. Sembla que va ser una dona, Sonora Smart, qui va inventar la festa per honrar el seu pare, Henry Jackson Smart. El veterà de la guerra civil americana es va quedar viudo al morir la seva dona en el part del sisè fill de la família i ell sol va cuidar els seus fills i va tirar endavant tota la família. Per això, la seva filla Sonora va voler compensar-lo i el 19 de juny de 1910, coincidint amb el seu aniversari, li va preparar una festa. Aquest va ser el primer Dia del Pare de la història. Poc després, diversos pobles i ciutats dels Estats Units van prendre exemple d’aquesta festa i la van estendre per tot el país. I el 1924 la celebració va adquirir un caràcter oficial i es va acordar crear un Dia Nacional del Pare. Dos anys més tard va tenir lloc la primera reunió del denominat Comitè Nacional del Dia del Pare i el 1966, el president Lyndon Johnson va firmar la proclamació que declarava el tercer diumenge de juny el Dia del Pare com a festa nacional. El 1972, Richard Nixon va fer una llei que li va atorgar carácter permanent.

Una vegada la festa es va fer oficial als EUA van passar dues coses. La primera és que el Dia del Pare es va estendre a Llatinoamèrica, Europa, l’Àfrica i l’Àsia. I la segona, que la celebració va adquirir un aire més comercial i ara genera un gran volum de negoci. A Espanya, qui va introduir la tradició va ser l’empresari asturià Pepín Fernández, fundador de Galerías Preciados, i la va fer coincidir amb el dia del seu sant: Sant Josep.  

El post-it

Tan se val emperò tot açò. El realment important és allò que és viscut com una cosa important, valgui la redundància. Idò sí, l’humanització ha fet de la fecundació una necessitat insuficient per esdevenir l’oportunitat d’una paternitat amorosa.

Sí, a-topia, amb a. “Atopia. Art i ciutat al segle XXI”. Aquest és el títol de l’exposició multidisciplinar que ha organitzat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb l’objectiu de manifestar artísticament el malestar de l’individu enfront d’una ciutat atòpica, que no utòpica. La utopia (de Tomàs Moro, per exemple) expressa aquell lloc-ciutat que no existeix en la realitat però que funciona d’horitzó, d’aspiració. En l’atopia, en canvi, la ciutat existeix però en lloc de generar il·lusió genera malestar. És la ciutat no desitjada. L’atopia és un lloc de fractura entre l’actor-civitas i el decorat-urbs, entre les relacions humanes i l’espai arquitectònic. Fractura que dóna lloc a una societat d’éssers engoixats, aïllats i atemoritzats. Líquida, ens diria Zymunt Bauman. “L’atopia indica el sentiment de malestar que sent l’individu enfront d’una ciutat del present que no representa en absolut el paradís somiat o promès que ens oferia la utopia, associada justament a aquells nuclis urbans que semblava que havien de satisfer plenament totes les necessitats de les persones”, diu Josep Ramoneda, director del CCCB.

L’exposició és una assaig artístic excel·lent, sense textos ni explicacions, que ha optat per l’emoció i l’impacte de la imatge.

Atopia és una ciutat hostil, feta a la mesura de les exigències del mercat i de la tecnocràcia. Com volem que siguin les ciutats (els pobles) de la nostra illa? Com volem que sigui Menorca? És el nostre un pensament utòpic o atòpic?

Diumenge passat (dia 28 de febrer), dia del Senyor, el Diario Menorca publicava una entrevista a una parella casada, membres tots dos dels Equips de la Mare de Déu (EMD). Lògicament l’entrevista, i el diari, pretenia elogiar i enaltir una forma de viure la vida amorosa de parella. Em sembla perfecte. És legítim, i és legal. Però és criticable, i reprovable des de molts punts de vista, fins i tot des del punt de vista religiós. Jo voldria mostrar l’altra cara d’aquest parenostre diari.

N’extrec dues preguntes:

La fe es la base de los matrimonios católicos que integran los EMD, ¿qué ha supuesto en el suyo?

M.G.- Nosotros somos de la misma pasta que cualquier ser humano, pero desde la opción de la fe pones toda tu vida en manos de Dios, también tu matrimonio y esto hace que tanto las alegrías como las penas las vivas con mayor profundidad y serenidad. Casarse por la Iglesia implica que Jesús inicia contigo el camino que tú inicias y te acompañará en todo el recorrido.
P.N.- El matrimonio civil es una relación entre dos personas, en el matrimonio católico las dos personas se comprometen entre ellas, se compromete Dios y se compromete la Iglesia, con lo que cuenta con más ayudas que el civil. En su voluntad de permanencia y en su promesa de amor, fidelidad y entrega está Dios y la comunidad parroquial para ayudar. La experiencia nuestra es que nunca estamos solos. Dios nos acompaña con la Palabra, en la oración, los sacramentos y la comunidad parroquial a la que pertenecemos.

¿Esto excluye a las parejas homosexuales de los EMD?

P.N.- Sí, no tenemos demanda de este colectivo, no tiene ninguna razón de ser, como tampoco la tiene para el casado que rompe su matrimonio, aunque viudos o el cónyuge abandonado sí pueden continuar.
M.G.- Hay quizás más demanda de divorciados que se han vuelto a casar. No podemos desentendernos de esas personas y, desde el Evangelio, hay que darles respuestas aunque no formen parte del movimiento.

Una primera conclusió és que, efectivament, l’Església catòlica (l’única, o una de les dues, o les dues, o una de les moltes que hi ha) no és inclusiva ni integradora, ans el contrari discrimina en funció del compliment (i la seva interpretació) del dogmes de fe. Així idò el matrimoni és heterosexual i indisoluble, i la sexualitat només té finalitats reproductives. La resta “no tenemos demanda de este colectivo” o “no tiene ninguna razón de ser”.

La segona cosa que caldria dir (com a confirmació hipotètico-deductiva) és que el dogmatisme religiós condueix a la insensibilitat, la incomprensió i el menyspreu de l’altre, i d’altres formes de viure. Viure d’una altra manera que no és “aquesta” és un error, una vulgaritat, una intranscendència. Aquest no és emperò el camí més democràtic de viure en l’espai públic. El sentit religiós profund sempre ha sabut triar molt bé el que és essencial del que és superflu. I açò és molt visible en la forma de viure i d’interpretar el món de persones amb una rica vida interior. Ho he vist en monges tancades i ho he vist en monjos budistes, per dir ara dues vivències que vénen al cas.

La tercera cosa és que no vull afegir-hi res més, perquè el que hauria d’ampliar en tres o quatre punts té a veure amb experiències vitals doloroses que segurament els seguidors dels dogmes no estaran disposats a comprendre. Segurament tampoc no han pensat mai que algun dels seus fills podria ser l’alumne homosexual de milers d’històries literàries prohibides. I qui no és capaç de posar-se en el lloc de l’altre és que no sent compassió (ep!, compassió com la vaig explicar en un pòsit anterior).

Ho he dit altres vegades: l’agnòstic no resa a cap Déu, però resa perquè Déu existeixi, i sigui bo, i sigui just, i demani comptes per tanta insensibilitat i inhumanitat.