L’allau de mails sobre l’ECAI en qüestió ha estat tan desbordant que he cregut necessari avisar de què qui vulgui posar-se en contacte amb altres famílies efectades ho pot fer a través del web-bloc de facebook “Infància Futur” (sense la “i”). L’objectiu del meu bloc personal no és el debat i/o la movilització permanent sobre tot el que envolta l’entitat d’adopció internacional “Infància i Futur“, encara que m’interessa moltíssim. El bloc és un espai de reflexió (i si cal de denúncia), també necessària.

Per a trobar aquest espai de Facebook posa al seu cercador “Infancia Futur”, i trobaràs l’enllaç.

La setmana passada el Diari de Balears publicava un reportatge sobre les dificultats actuals per tramitar amb èxit una adopció estatal o internacional. Dificultats que tenen a veure amb els interessos econòmics i/o les voluntats –tramoies?- polítiques de cada país. No tenen a veure, en canvi, gens ni mica –i açò és el més important-, amb les necessitats reals d’aquells nens que esperen l’acolliment d’una llar càlida. Efectivament és així, com molt bé deixava entreveure l’esmentat article.

Ara bé, també caldria afegir que les ECAIS, les entitats privades legalment reconegudes per a gestionar els tràmits d’adopció, no tenen en alguns casos –no totes, certament, però “algunes” són massa en aquest cas- la talla moral per a respondre a allò que defineix i justifica una adopció: l’”interès del menor”, com se sol dir en termes jurídics. L’infant és la coartada, però la realitat interna d’alguna d’aquestes entitats és purament monetària. No gestionen tendresa, sinó recursos crematístics. Un d’aquests casos que conec bé, massa bé, és Infància i Futur, una de les entitats col·laboradores d’adopció internacional que té la seu a Mallorca i que gestiona adopcions bàsicament amb la Federació de Rússia. L’experiència me diu que només els interessa la gestió que genera ingressos, orquestrada a base d’agències de viatges, lloguers de pisos, traductors, conductors i tarifes de serveis pagades en efectiu,… ingressos que en la majoria dels casos mai es converteixen en rebuts o factures. Per què? La factura és sempre una garantia per a reclamar. Per què en l’adopció quasi tot s’ha de fer en forma de “donatius”? S’ajusta açò a la legalitat tributària de les entitats prestadores de serveis considerades “sense ànim de lucre”? Per què l’ECAI no assumeix la responsabilitat, juntament amb la família, de l’assignació del fiet o fieta per tal d’acomplir amb la raó de ser de l’adopció: emparar l’infant.

Però no, res no és així en molts casos. L’ECAI no sempre actua al servei del menor, i pel camí queden molts fiets i fietes que per un problema o altre acaben en l’orfenat o en la casa-cuna sense cap altre futur que esperar els setze anys. L’ECAI, com què no va anar bé, i no hi ha més rendiment econòmic a ingressar, no en vol saber res. I venga, un altre nen.

Sincerament, amb la demostrada manca de sensibilitat humana d’alguna d’aquestes ECAIs, i Infància i Futur n’és una d’elles, valdria la pena que les administracions competents (els consells insulars, a Balears, i la Generalitat, a Catalunya) repensessin la seva acreditació. Tanmateix aquesta insensibilitat humana se sol traduir en molts casos en defectes de forma: queixes i denúncies per part de les famílies, manca de transparència econòmica i de gestió, absència de comunicació puntual a l’administració competent sobre l’estat de cada expedient adoptiu, incompliment de la llei de protecció de dades, etc., etc..

Ara per ara, en algunes ECAIs els infants tenen un futur ben negre.

 Aquesta setmana algú escrivia al Diario Menorca que “en una sociedad mediatizada que encumbra el éxito rápido y el dinero fácil, que tiene la imagen como valor supremo, ridiculiza el esfuerzo en favor de la comodidad y donde el ruido ha condenado al silencio a la agonía se hace muy difícil para los jóvenes escuchar la llamada de Dios”. Jo vaig pensar, interiorment, “idò, que parli amb més força, que segur que té la potència vocal per a fer-ho”.

És difícil, molt difícil, que l’Església (i no em demaneu quina església!) surti d’aquest procés moribund si és incapaç de mirar la vida cara a cara, i en canvi opta per amagar el cap darrera la “presumpta” maldat de la societat. “Hi ha crisis de fe” –diuen- perquè la societat és hedonista, egòlatra, individualista, mancada de valors, sense espiritualitat, etc…. Aquest és l’argument. I és fals. Senzillament fals. Tan fals com temps fa que l’Església repeteix el mateix argument per a salvar la seva ànima. L’Església és l’única institució que quan revisa la seva casa sempre veu bruta la casa del veí. Ni l’estat, ni l’escola, ni els partits polítics, ni les empreses, defugen de posar damunt la taula les seves debilitats i amenaces per tal de salvar el sentit dels sentits.

El clergat catòlic diu ara que se sent perseguit arran de les denúncies de pederàstia. Però en el fons el que els fa mal és saber que l’Església és humana, profundament imperfecta. I de vegades, profundament injusta. Quantes vegades no ha clavat a la creu a tot aquell que no viu segons la recta dogmàtica de la Santa Seu? La vida interna de l’Església també s’ha secularitzat i mediatitzat, i ara els abusos –sexuals i emocionals- dels clergues surten a la llum, com surten els de la resta de la maleïda societat. I és que en les interioritats de la vida clerical també hi ha sexualitat (i homosexualitat), vanitat, covardia, bellesa, amor, compassió, dogmatisme, insensibilitat, fluïdesa de valors,… En definitiva, l’Església és humana, tan humana com la vida mateixa. Però ara les seves veritats, per molt veritats que siguin, estan subjectes a la rectitud democràtica de la llei. Per imperfecte que sigui la llei, val més una llei humana que una veritat inhumana.

Llegiu l’article que la cantant Sinead O’Connor escriu respecte de les disculpes del Papa pels abusos sexuals a menors a Irlanda, “Una variante brutal del catolicismo”, i que publica el diari El País del 07/04/2010. Val la pena conèixer el seu testimoni. Aquest és l’enllaç.

Què és el glamur? Hauré de rellegir l’assaig “Morir de glamour“ del finalista del premi Pleneta 2007, Boris Izaguirre, per a reafirmar el que tot seguit diré. Ara per ara, veig el glamur com l’elegància i la bellesa vinculades al món de l’espectacle, i especialment de l’espectacle mediàtic del cinema, la moda, el disseny, l’estètica. No dubt de la bellesa del paisatge ni de l’elegància de la gent de Menorca, però no tenc gens clar que glamur sigui un mot associable a “la vida menorquina“ (uff, quina exageració!!), adequat i estimulant per a promocionar el producte turístic “Menorca“. La illaïtat i la mediterraneïtat són “blaves i blanques“ i el glamur sempre ha estat rosa. La identitat turística de Menorca està feta principalment de paisatge i tranquil·litat.

En pocs dies el president i el conseller de turisme del Consell de Menorca han utilitzat la paraula glamur per a referir-se a noves formes de reclam turístic, i en concret ho han fet parlant de l’anunci publicitari que la marca catalana de cervesa Damm està preparant a Menorca, a semblança, es dóna a entendre, de l’exitosa campanya publicitària de l’estiu passat dedicada a Formentera. És cert, la campanya de la Damm rodada a la pitiüsa menor va ser tot un èxit, i jo mateix la vaig elogiar per la seva capacitat de conjugar amb molta sensibilitat les imatges bucòliques i tòpiques (dels bons tòpics) de l’illa amb una música hippiosa de gran bellesa. Però així és l’illa, així es reconeix la gent de Formentera, i així s’ha promocionat la menor de l’arxipèlag. Aquesta és la imatge que actua de fil conductor, de la qual se’n deriven altres subproductes i ofertes turístiques.

Una cosa semblant li ha passat a Eivissa. La imatge que identifica turísticament l’illa és precisament la festa, la nit, els iots,… el glamur? Ja fa vint anys que Eivissa es va fer valer de la cançó de Locomia per associar el seu producte a la idea d’elegància, d’extravagància, de llibertat estètica.

M’agrada que les nostres autoritats cerquin el glamur però sincerament ni la idea ni el mot em semblen massa adequats ni massa coherents amb la tasca de promoció turística que semblava més vertebradora: mar, paisatge, tranquil·litat. Cal diversificar el producte, és cert. Però caldria també no malmetre el comú denominador de tots els subproductes. Així m’ho havia explicat un empresari turístic fa alguns anys:

Esperem que es respecti aquesta idea vertebradora d’altres idees, i que el glamur de Damm sigui un glamur tranquil i biosfèric. Un color rosa que combini bé amb el blau i el blanc de Menorca.

Totes les fotografies són propietat de www.visitmenorca.com