Hi ha coses que em sorprenen, i esper que sempre n’hi hagi (de coses que em sorprenguin). Són sorpreses, de vegades, carregades de transcendència. D’importància, sí; però sobretot de presència interior inefable. D’admiració. D’incomprensió. De gratitud. Em sorprèn transcendentalment veure l’infant de pocs mesos de vida quan descobreix, mira, experimenta i juga amb les mans. Amb les seves mans. És un fet d’una bellesa indescriptible. Quan açò passa, alguna cosa trasbalsa el món.

Alguna cosa es mou a prop seu. Ho fa capritxosament i descoordinadament. No és un asteroide. Tampoc és una papallona. I ho són les dues coses. Es belluguen de forma divertida i entretinguda. Són les mans, aquests cinc tentacles articulats subjectats alhora per un braç mòbil. Algun dia se n’adonarà que aquestes dues papallones formen part del cos, i que són el propi cos, i que a més de xuclador ocasional són molt útils per a sobreviure, i per a viure.

Els amants van agafats de la mà. Amb la mà feim les paus, o saludem al visitant. Amb la mà ens alimentam, i amb la mà cream. Mans per a treballar, i mans per a lluitar.

Les mans serveixen per a menjar, i per a jugar. Encara que en el llenguatge a-gu-gu les mans són una altra cosa. Són allò primer que es reconeix com del propi jo corpori. Ara que el cap té més força, ara que la vista ja veu tots els colors i totes les formes, ara és l’hora d’aquests asteroides que es diuen mans.

Sigui qui sigui el culpable d’aquest miracle, sigui l’atzar o sigui la providència, bé val de dir-li i lloar-lo com un déu.

Si açò fos un facebook, després d’aquesta notícia-reportatge hi afegiria un “M’agrada“. Felicitats CP Pere Casasnovas.

Ciutadella amb ulls d’infant (1)

Ciutadella amb ull d’infant (2)

(més…)

És curiós (o sorprenent?) que en una societat secularitzada i plural, amb un estat “aconfessional” i un govern que es diu “laïcista”, que es predicada constantment per una Església catòlica que reivindica una “laïcitat positiva”; és curiós –deia- que encara avui haguem d’elegir on posam la creueta d’assignació tributària, si a “fins socials” o a “Església catòlica”. De fet el curiós és que haguem de posar una o dues creuetes, enlloc de no posar-ne cap o de posar-ne moltes. Perquè digue-m’ho clar: el sistema actual d’assignació tributària no és la conseqüència d’una voluntat democràtica d’impulsar la participació en el destí dels recursos públics. És, en canvi, l’arrossec d’una decisió pre-constitucional per a consolidar el privilegi de l’Església catòlica en els incerts anys venidors al post-franquisme. D’una Església catòlica que no va ser gens neutral durant la dictadura, i que va callar més de tres vegades (que és més que negar tres vegades) davant les constants violacions dels drets humans.

Per què no puc posar una “X” a favor de la religió budista o musulmana? Per què no puc donar suport preferent a través de l’IRPF a Amnistia Internacional o a un fons social per a persones amb discapacitat?

Ja que no tenc altres opcions jo m’apunt a destinar el 0’7% de l’IRPF a programes d’entitats socials i ONG’s, i dic NO a l’opció del sosteniment a l’Església catòlica. Posar la “X” a l’apartat d’Església catòlica és donar marge de maniobra a la Conferència Episcopal perquè destini els recursos recaptats per aquesta via a l’adoctrinament i la persecució moral, a les manifestacions i campanyes antilaïcistes, i a altres afers pocs clars. El catòlic que vulgui donar suport a la valuosa acció de Càritas, Mestral, Mans Unides, Projecte Home,…. o projectes concrets de solidaritat impulsats per les bases catòliques, que no ho faci a través de la dubtosa “X”. Tots aquests projectes es financen o es poden finançar directament, i de fet molts d’ells ja reben el suport de l’administració pública per la seva acció social.

Posa la “X” a “Fins socials”. No posis la “X” a “Església Catòlica”. No és una opció de fe, i sí una aposta per la solidaritat i la llibertat de consciència.

S’ha escrit

El secretari general del PSM-EN de Mallorca, Biel Barceló, i el president de la Fundació Emili Darder, Antoni Marimon, han presentat avui dematí, a Can Alcover, el llibre “El nacionalisme progressista a les Illes Balears”, editat per la Fundació Emili Darder i l’editorial Documenta Balear.