De l’home mire
sempre les mans.
Raimon
Hi ha coses que em sorprenen, i esper que sempre n’hi hagi (de coses que em sorprenguin). Són sorpreses, de vegades, carregades de transcendència. D’importància, sí; però sobretot de presència interior inefable. D’admiració. D’incomprensió. De gratitud. Em sorprèn transcendentalment veure l’infant de pocs mesos de vida quan descobreix, mira, experimenta i juga amb les mans. Amb les seves mans. És un fet d’una bellesa indescriptible. Quan açò passa, alguna cosa trasbalsa el món.
Alguna cosa es mou a prop seu. Ho fa capritxosament i descoordinadament. No és un asteroide. Tampoc és una papallona. I ho són les dues coses. Es belluguen de forma divertida i entretinguda. Són les mans, aquests cinc tentacles articulats subjectats alhora per un braç mòbil. Algun dia se n’adonarà que aquestes dues papallones formen part del cos, i que són el propi cos, i que a més de xuclador ocasional són molt útils per a sobreviure, i per a viure.
Els amants van agafats de la mà. Amb la mà feim les paus, o saludem al visitant. Amb la mà ens alimentam, i amb la mà cream. Mans per a treballar, i mans per a lluitar.
Les mans serveixen per a menjar, i per a jugar. Encara que en el llenguatge a-gu-gu les mans són una altra cosa. Són allò primer que es reconeix com del propi jo corpori. Ara que el cap té més força, ara que la vista ja veu tots els colors i totes les formes, ara és l’hora d’aquests asteroides que es diuen mans.
Sigui qui sigui el culpable d’aquest miracle, sigui l’atzar o sigui la providència, bé val de dir-li i lloar-lo com un déu.
