Fa unes quantes setmanes Díaz-Salazar publicava un esplèndid article titulat Aprender a ser laicos (1)on posava de manifest la capacitat de saber-se posar en el lloc de l’altre –digau-li empatia-, com una virtut laica imprescindible per accedir a altres virtuts com la tolerància o la compassió.
Efectivament, no és possible ser tolerant sense empatia, sense saber que hi ha de comú entre un i l’altre, i sense saber valorar allò diferent que pot enriquir el context relacional. Tolerància no és un respecte passiu que deixa fer –que de vegades no és poca cosa, i d’altres és un fet insoportable-, sinó una comprensió d’allò que es comparteix: la dignitat humana. I encara més. Com diu Habermas la tolerància suposa tant el reconeixement del límit de cada identitat com de l’obertura als valors positius d’identitats diferents.
La compassió és una altra virtut –i valor, i sentiment- que necessita d’aquesta capacitat de saber-se posar en el lloc de l’altre, en aquest cas en el patiment de l’altre, per acompanyar-lo en el sofriment. Acompanyar-lo, confortar-lo i restablir-lo. La compassió pot ser un valor o un principi general d’humanitat, vàlid per a tots els homes, però mai serà real si no es dóna en relació a un ésser humà concret. És com l’amor, que la seva grandesa no rau en l’afirmació abstracta o teòrica, sinó en la seva naturalesa relacional. En el camp de les virtuts, amor i compassió no són una mateixa cosa. La primera es dóna en la proximitat, en l’esfera privada i íntima de l’amant, del fill, de l’amic. La compassió en canvi es mou en la distància, enfora de l’esfera afectiva, fins i tot en el desconegut. Però sempre en un ésser humà concret. És per açò que Arthur Schopenhauer farà de la compassió la columna vertebral, l’imperatiu categòric, de la seva proposta ètica. Sense compassió, dirà, no hi ha ètica, ni humanitat, ni justícia. Sense compassió no hi ha benvolença.
La compassió, a diferència de la caritat o la fraternitat, no és un terme d’arrels religioses (i açò no seria una cosa dolenta) tot i que el podem trobar en totes les grans religions. La compassió, com diu Francesc Torralba (2) “és la força unificadora que supera i transcendeix les diferències”.
Així idò, la tolerància i la compassió són dos valors i dues virtuts que no trobarem explícitament en cap llei ni en cap constitució (només en declaracions universals com la Declaració de principis sobre la Tolerància, UNESCO, 1995), però són dues excel·lències del caràcter imprescindibles per a una bona convivència. Totes dues formen part del substrat ètic de les visions i pensaments més comunitaris, com per exemple la filosofia africana zulú, tan oblidada en els índex i excel·lències que maneja Europa. Per aquesta comunitat del sud d’Àfrica els homes, cada un d’ells, viuen en el món a través dels altres; són a través dels altres; es fan a través dels altres. Ningú no existeix de manera exclusiva en tant que individu. La societat no és un apinyament d’homes i dones que són i després es relacionen, sinó que en la mesura que es relacionen “són”. “Ubuntu” (3) és el mot que resumeix la idea de “jo soc perquè els altres són” i l’ètica col·lectiva de tolerància i compassió. Ubuntu, idò, per a fer camí junts.
(1) Rafaei Díaz-Salazar. El Pais 07/12/2009
(2) Francesc Torralba. La compassió. Pagès editors. 2008
(3) Francesc Torralba equipara el mot zulú a “respecte, diàleg, compasió i consens”, a La compassió.
