L’altre dia vaig rellegir algunes de les anotacions de la llibreta d’espiral dedicada a temes educatius. En aquesta llibreta tamany quartilla hi recull idees, propostes o reflexions que per un motiu o altre en aquell moment vaig considerar que valia la pena de repensar. Repensar: deixar que el temps posi distància entre el primer impacte del missatge i la segona o tercera lectura. Els pensaments són com els bons vins, necessiten temps, un clima adequat i una acurada vigilància.
Bé idò, en un dels paràgrafs d’aquestes anotacions posa “un bon professor ha de ser un bon actor”. I encara pens que és molt encertat. Ho és en un doble sentit: en el de la capacitat de seducció que s’associa a l’activitat teatral (un bon actor és aquell que sap seduir al públic a través del personatge que interpreta) i en la capacitat d’assumir la distància insalvable entre l’actor i el personatge. Les dues qualitats em semblen virtuts necessàries del bon mestre.
És evident que la comunicació assertiva és una eina bàsica de l’educador. Perquè comunicar no és dissertar sinó connectar, emocionar, fer comprensible, implicar, seduir a l’espectador: l’alumne. Per fer tot açò calen, com digué la pedagoga menorquina Pilar Benejam en la conferència de clausura de la darrera Escola d’Estiu per Ensenyants, conviccions, afectivitat i coneixement.
Per fer bé la labor del mestratge cal saber també posar distància, separar adequadament la vida privada del mestre –o sia la vida de l’actor- de la vida pública de l’aula i de l’escola –o sia la vida del personatge. Sense distància és impossible valorar i analitzar adequadament la pròpia tasca diària de professor. Una tasca que porta associada moltes vegades una implicació (activa o passiva) en la vida privada, fins i tot íntima, de l’alumne i la seva família. Perquè íntim és el pensament, les emocions, les inseguretats, les seves relacions amb la mare, i amb el pare,… És important que aquesta implicació sigui sempre professional i no personal, és a dir que es faci des de l’àmbit de l’esfera pública, tot i que aquesta distinció sigui de vegades tan subtil com impossible.
Cal no confondre aquesta distància amb la hipocresia. No es tracta d’enganyar a ningú i molt manco a un mateix. Es tracta en canvi d’actuar dins l’aula amb una implicació emocional mesurada per tal de no debilitar el rol –digau-li autoritat- del mestre respecte de l’alumne.
L’escola és un espai públic, però no és el carrer. Les regles (morals, convencionals o legals) de convivència no són les mateixes en un lloc que en l’altre. En el carrer no però en l’escola sí: el mestre fa d’àrbitre, de monitor, de guardià, d’acompanyant,…. d’educador formal. I açò vol dir que actua de forma diferent de com un ho fa al carrer, i lògicament a casa. A l’aula no es pot menjar xiclet, no es pot tenir el mòbil encès, ni es pot escoltar música per l’ipod,….; a l’aula s’ha de respectar el torn de paraules i s’han de seguir les directrius o orientacions del professor; a l’aula la distribució dels alumnes és revisada i dirigida; a l’aula s’hi ha d’arribar puntual i amb el material necessari; a l’aula……. i tot açò requereix un poc d’actitud d’actor per part del mestre, per saber posar distància, i no perdre mai de vista que és el realment important d’educar.
