Preàmbul. El context.

Trobar-se camins tallats, tancats amb paret seca, branques o barreres d’ullastre amb cadenats, no és, gens ni mica, una novetat d’aquest final de mil·lenni. Als arxius municipals de tots els pobles -desastrosament cuidats molts d’ells, per cert- es poden trobar cartes i documents, de diferents èpoques, de ciutadans afectats que es queixen pel tancament d’un camí determinat. També s’hi troben les respostes de l’Administració corresponent que, moltes vegades, actua amb contundència i ordena l’obertura del camí en qüestió, però que d’altres no té la informació suficient per prendre una decisió ràpida i segura jurisdicionalment. A més, hem de tenir en compte que, en molts casos, quan parlam d’un camí ens referim, simplement, al dret de pas per un viarany sense delimitació de paret, fet que facilitava molt la seva alteració o desaparició. Aquest és el cas del camí que tractam aquí, l’anomenat Camí de Cavalls, que, per la seva peculiaritat de camí no delimitat amb paret seca, s’ha convertit amb el temps en una de les vies de comunicació més problemàtiques.

L’estament militar, un dels principals beneficiaris del vell camí que voreja l’illa, és qui, d’una forma més insistent, fins a l’any 1960, es queixa del seu mal estat als ajuntaments corresponents. Fet que és del tot lògic si tenim en compte que el Camí de Cavalls ha servit d’enllaç entre les diferents torres de defensa i de vigilància (talaies) per a l’ús de la cavalleria i, en tot cas, també de la tropa. Però si bé és cert que el Camí de Cavalls ha tingut una clara definició (no sabem amb seguretat si l’originària, tot i que la majoria d’autors així ho consideren) com a via “estratègica” i “per a la defensa” de Menorca, no ho és menys que, des del seu mateix naixement, el camí ha anat lligat a l’ús civil i públic. Ho demostren les queixes d’entitats o de particulars que reclamen l’obertura d’algun tram del Camí de Cavalls, tancat pels propietaris de les terres per on aquest passa. Davant les queixes, els municipis, o també el governador de la província, recordava o ordenava als propietaris la seva obligació de mantenir net i marcat amb calç el traçat del camí.
Pot servir de mostra la carta que el governador civil de les Balears envia el 5 de setembre de 1932 a l’Ajuntament de Ciutadella, en resposta a la protesta formulada per la Sociedad “La Sportiva” de Pescadores y Cazadores de Menorca sobre el tancament del pas pels camins del Semàfor del cap de Bajolí i el Camí de Cavalls: “He tenido a bien disponer lo siguiente: Interesar del señor Teniente Coronel Jefe de la Comandancia de la Guardia Civil dé las oportunas órdenes para que por la fuerza de su mando sita en esa ciudad, se proceda a hacer desaparecer las barreras que impiden el paso”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella). L’Ajuntament de Ciutadella, per la seva banda, no dubta a refermar, en un llenguatge administratiu prou enrevessat, la disposició del governador civil: “teniendo en cuenta y que el establecimiento de la servidumbre de paso es indudable en todas las fincas…..y inspirándose -referint-se a l’Alcaldia- en el bien de los administrados y no estando dispuesta a tolerar privilegio de clase alguno esta dispuesta a llegar, si la incomprensión de ciertos propietarios lo obliga, donde sea preciso para esclarecer el derecho a colocar dichas barreras y a que desaparezcan estas caso contrario”.(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella)

Com veim la problemàtica entorn del Camí de Cavalls no es redueix només al tema de la seva conservació, sinó que aquesta es fa extensiva a la vigència del dret de pas que anomenam “servitud”. Els arguments que esgrimien aleshores uns -els que la defensaven- i altres -els qui la creien extingida o no existent- no han canviat massa dels actuals, com bé queda reflectit en l’expedient obert per l’Ajuntament de Ferreries l’any 1901, relatiu a la conservació d’una servitud de pas que posa en comunicació aquest terme municipal amb el des Mercadal passant pels llocs de Sant Antoni, Son Rubí i Sant Joan de Serra. En aquest cas no es tracta de la servitud del Camí de Cavalls, però bé que ho podria ser. L’Ajuntament de Ferreries, davant la queixa d’alguns ciutadans de la vila que se senten perjudicats pel tancament “de la servidumbre de paso público a pié y con caballeria que prestan desde tiempo immemorial sus fincas, para la comunicación y transito com atajo entre ambos pueblos de Ferreries y Mercadal, perjudicando asi de un modo notable los intereses de los habitantes de ambos terminos”, decreta l’obertura del camí, resolució contra la qual els propietaris interposaren un recurs dirigit al governador de la província per considerar-la “destituida de fundamento legal y contraria al derecho de propiedad libre que los recurrentes sustentan”.(Arxiu Municipal de Ferreries)
No és estrany, idò, que, en les circumstàncies esmentades, els ajuntaments de l’illa sol·licitessin informes tècnics i jurídics sobre els camins, i que els intel·lectuals i historiadors de l’època exposessin la seva opinió, tècnica i científica, al respecte.

El protagonista. Francesc Hernàndez Sanz.

Encara que fins ara ho hagi pogut semblar, l’objectiu del present treball de recerca no és descriure la situació conflictiva entorn del Camí de Cavalls, especialment important entre els darrers anys dels segle passat i el primer terç del present. Aquesta, emperò, és imprescindible per comprendre i situar els treballs realitzats pel polifacètic Francesc Hernàndez Sanz en els quals, d’una forma més breu o més extensa, és present el Camí de Cavalls. Abans caldria també fer un esbós biogràfic del nostre protagonista, tot destacant-ne aquells aspectes que més tenen a veure amb el contingut del treball present.
Hernàndez Sanz (Maó, 1863-1949) va ser, sense cap mena de dubte, una de les figures intel·lectuals més rellevants de la Menorca del primer terç del nostre segle. La seva tasca com a historiador és imprescindible per comprendre la història de Menorca. J. Mascaró Pasarius en la dedicatòria de la seva “Geografia e historia de Menorca” dirà: “A la memòria de l’insigne patrici menorquí, Francesc Hernàndez Sanz, Historiador Major de Menorca. Homenatge fervorós.”. El denominador comú de tota l’activitat d’Hernàndez Sanz “es troba, segurament, en l’assumpció de la seva menorquinitat, en la necessitat que sent de trobar-hi una base que l’expliqui, a ell i a la col·lectivitat de què forma part. En aquest sentit de voluntat d’explicació i de convenciment és que podem parlar ja de menorquinisme, no com a reducte tancat sinó com a espai obert des del qual establir ponts i lligams amb la realitat tota”(1). Destacà en la seva activitat d’investigació històrica i participà molt activament en els cercles culturals més dinàmics d’aquella època: l’Ateneu Científic, Literari i Artístic, l’Ateneu Popular de  Maó (del qual va ser president de la secció d’Arts i Oficis) o de l’Associació Menorquina de Nostra Parla (de la qual fou vice-president del butlletí que duia el mateix nom). Del 1898 al 1936 es féu càrrec de la direcció de la Revista de Menorca, i fou precisament durant aquest període que la revista esdevingué una publicació de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic (1906). Des de l’any 1910 fins el 1943 treballa a l’Arxiu Històric de Maó, període durant el qual va elaborar, entre molts altres treballs, el “Catàlago del Arxivo Historico Municipal de Mahón” (inèdit). Morí el 4 de març de 1949, a l’edat de 86 anys. L’Ajuntament de Maó, en sessió de 2 d’abril del mateix any, el nomenà Fill Il·lustre de la ciutat.

Tres són les obres a través de les quals es pot fer un seguiment de l’estudi que Hernàndez Sanz fa del Camí de Cavalls: el “Compendio de Geografia e Historia de la Isla de Menorca”, publicat el 1908; el dictamen encarregat per l’Ajuntament de Maó “Sobre caminos públicos de Menorca”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella), publicat a la Revista de Menorca i al Butlletí Oficial de Ciutadella l’any 1932; i l’obra escrita en català “Geografia històrica de Menorca”(Biblioteca Joan Hernàndez Mora), actualment dipositada a la biblioteca que porta el nom del seu fill Joan Hernàndez Mora, esperant que algun dia surti publicada. Segons posa la portada de llibre, H. Sanz acabà aquesta obra l’any 1925, és a dir en plena dictadura de Primo de Rivera. Sobre aquest darrer treball també hem de dir que va publicar-ne una petita part a la Revista de Menorca el mateix any 1932.

Sobre l’origen del Camí de Cavalls.

En tota la seva obra publicada en què parla del Camí de Cavalls, Francesc Hernàndez Sanz manté la teoria del seu origen francès, opinió que coincidia amb la del primer document bibliogràfic del qual tenim constància (“Plano de la Isla de Menorca”, Bernat Calvet, 1890) que  utilitzà com a base principal de la seva investigació. Cal dir que el Compendio constitueix una de les primeres referències bibliogràfiques (la quarta, cronològicament parlant), després de l’esmentada, de la de Rafel Oleo (a la qual quasi mai es fa referència) i de la breu aportació de l’Arxiduc (1892). És també un dels primers (el segon) documents cartogràfics del Camí de Cavalls, mapa escala 1:200.000, fet el 1907 (2). Tot i que no en fa referència, el seu comentari sobre el Camí de Cavalls en el Compendio es basa, com hem dit, en el treball de Bernat Calvet sobre el Planell de l’Illa de Menorca del cartògraf Louis Stoki d’Arc de la Rochectte, que és el primer document cartogràfic trobat que conté el Camí de Cavalls. L’article de Calvet fou publicat a El Ateneo, òrgan de l’Ateneo Balear de Palma, i reproduït posteriorment a la Revista de Menorca de l’any 1890.
Les referències al Camí de Cavalls en el Compendio són bàsicament quatre. Tres d’elles són aquestes:

“Circunvala la isla una senda, marcada con encalades mojones, denominado Camí de Cavalls (camino de herradura) abierto por los franceses durante su efímera dominación, de 1756 a 1763 (220 kilómetros).” (pàg. 42. Capítol VIII. “Comunicaciones terrestres i marítimas”).
“A el debiose (fent referècia al comte de Lannion, qui cap a l’any 1760 es féu càrrec del govern de Menorca) en gran parte la apertura del camino que circunvala la isla (hoy convertido en pedragosa senda), llamado de Cavalls, y que obedecia a unos fines puramente estratégicos para servició de las baterias y atalayas como también para agrupar las tropas, en caso necessario, para defender los puntos accesibles de nuestro litoral”. (pàg. 337. Capítol XXI, dedicat a la dominació francesa).
” (parlant del general Sir Charles Stuard) No descuidó tampoco el refuerzo de la Isla para ponerla á cubierto de un ataque imprevisto, levantando baterías en la costa, ensanchando considerablemente el camino de cavalls” (pàg. 372. Capítol XXV. “Toma de Menorca y tercera dominación británica”).
En el dictamen “Sobre caminos públicos de Menorca”, publicat l’any 1932, torna a postular la teoria de l’origen francès. Aquí sí, emperò, que fa referència al treball de Bernat Calvet. De fet, la descripció que H. Sanz fa del traçat del camí és quasi idèntica a la de Calvet.
Vistes aquestes dues úniques referències bibliogràfiques publicades en les quals tracta sobre l’antic camí, no és estrany que es posi Hernàndez Sanz entre aquells autors que han acabat defensant la teoria de l’origen francès del Camí de Cavalls, teoria que perdrà la seva solidesa amb el treball de Jaume Ferrer, publicat el 1948 (Revista de Menorca), i, posteriorment, amb el de Joan C. de Nicolàs (1992). Però la realitat no és aquesta. En l’obra inèdita, Geografia històrica de Menorca, H. Sanz defensa un origen anterior al de la dominació francesa, dada que estaria més d’acord amb la hipòtesis de Rafael Oleo i Quadrado (3) i l’Arxiduc (4), que en situen l’origen cap al 1331, i que mantindran F. Martí i Camps (5) o J. Mascaró Pasarius (6).

H. Sanz, a Geografia històrica de Menorca, diu “La institució de les Cavalleries, per Jaume II de Mallorca, l’any 1300, per la qual s’obligà a sos propietaris a mantenir un cavall armat per la defensa i custodia de l’Illa va originar l’apertura d’un camí de circumvalació de Menorca que de bon principi no tenia altra indicació que els portells oberts en les pareds dels llocs pel lliure pas dels cavallers encarregats de vigilar la costa.”

“Durant la curta dominació francesa (1756-1763) i baix el Govern del Comte de Lannion, qui per ses altes virtuts fou tant estimat dels menorquins, s’operen també notables millores en l’ordre material.
A sa iniciativa es va deure en gran part l’afirmat i eixamplament del camí de circunvalació o de Cavalls amb el fi de servir les bateries i atalayes de la costa com també per pòder ajuntar les tropes en cas necessari i combatre sense perdua de temps qualsevol agressió que intentassin els enemics pel punts accessibles del litoral.
Així mateix feu construir o recompondre una porció de vies radials qui partint de punts interiors enllaçaria amb l’anterior camí. ”

L’argument que donava en el Compendio (quarta referència del Camí de Cavalls) per abandonar la teoria que ara, a Geografia històrica de Menorca, defensa era:

“Tal vez, por homogeneidad de nombres, se ha supuesto por alguien que el llamado Camí de Cavalls se abrió en la època de fundación de las Cavallerias, con el objeto de que los que tenían á su cargo la defensa y custodia de la isla pudieran libremente recorrer su litoral. Contra esta suposición, y á favor de la nuestra atribuyendo esta vía á los franceses, emitida en el capítulo VIII de la primera parte de esta obra, debemos hacer constar que el camino de circunvalación no figura en ninguna carta de la isla anterior á la dominación francesa.” (pàg. 177-178. Capítol XI. “Reino Independiente de Mallorca”).

Aquí queda clar, idò, que era la manca d’un document que fes referència al Camí de Cavalls abans de la dominació francesa el que el posicionà al costat de la teoria de l’origen francès. Si finalment, Hernàndez Sanz, a Geografia històrica de Menorca, canvia la seva pròpia teoria deu ser perquè ha trobat qualque document anterior al 1756. El problema és que Sanz no esmenta ni hi fa referència directament, cap document d’aquest tipus en la seva obra inèdita. Tot i així, en el present treball es formulen possibles indicis de quin és aquest document.

Un any abans de morir, l’any 1948, Jaume Ferrer i Aledo aporta en el seu treball “Menorca, su población rural” noves dades que fan referència al segle XVII i que tiraran per terra l’origen francès. Recull que en el Llibre del Reial Patrimoni (7) titulat Causas de Naufragios, de 1681 a 1686 consta que l’any 1682 (de fet és el 1683, com s’ha pogut comprovar després) ja s’empraven els camins anomenats “de cavalls o de cavallers”. També diu que el vell camí està senyalat amb pedres que l’autoritat obliga a emblanquinar periòdicament i que és prou incòmode utilitzar-lo. “Seria delicioso -diu- que pudiese tener anchura suficiente para poderla emplear para dar paseos en coche o en auto, puesto que afrece panoramas muy curiosos.”

El treball de Jaume Ferrer és el primer que dóna referències documentals anteriors a la dominació francesa que permeten corroborar un origen més antic del Camí de Cavalls. )Foren aquests mateixos documents els que serviren a Hernàndez Sanz per revisar, en la Geografia històrica de Menorca, l’origen de creació del camí que circumval.la tota l’illa?. No hi ha proves suficients per donar una resposta segura, però sí per intuir que va ser així; és a dir, que tant Jaume Ferrer com Hernàndez Sanz utilitzen la mateixa documentació de Llibre del Reial Patrimoni per mantenir l’origen anterior a la dominació francesa del Camí de Cavalls. Quins són aquests indicis?:

Primer. Que H. Sanz i J. Ferrer col·laboraren conjuntament en els principals àmbits culturals de l’època. Entre el 1919 i el 1929 coincideixen a l’Ateneu de Maó i en la publicació Revista de Menorca: mentre Jaume Ferrer era vicepresident de l’Ateneu,  Hernàndez Sanz era el director de la revista. L’any 1923 ambdós formen part de la primera Junta General de l’Associació Menorquina de Nostra Parla, de la qual, com ja s’ha dit abans, Sanz, juntament amb Joan Mir i Mir, Ferran Soldevilla, Marçal Pascuchi i el seu fill Joan Hernàndez Mora, es fa càrrec de la Comissió de Redacció del Butlletí.

Segon. Hernàndez Sanz acaba la Geografia històrica de Menorca l’any 1925. Durant aquest temps Sanz encara és arxiver municipal de Maó (1910-1943) i, per tant coneix i té al seu abast el Llibre del Reial Patrimoni de Menorca (de fet a la Geografia històrica  trobam cites que fan referència a aquesta font documental). No només açò, sinó que, com es diu a la “Notícia biográfica” publicada a la Revista de Menorca l’any 1949, “No sólo el archivo propiamente municipal, sino los archivos también importantísimos de la Real Gobernación y del Real Patrimonio de Menorca fueron salvados por Henández Sanz cuya diligencia consiguió llevar aún otros fondos documentales al que llamamos ya Archivo Histórico de Mahón, con denominación única, y cuya existéncia nos envanecemos todos.” Si tenim en compte que el 1929 H. Sanz publica per primera vegada a la Revista de Menorca l’índex general de l’inventari del Llibre del Reial Patrimoni, i que un any abans ja havia rebut la medalla al mèrit civil pel fet d’haver-lo classificat i dipositat a l’Arxiu Municiapl de Maó, podem situar, amb gran seguretat, que cap als anys 1924-1925 és el moment en què Sanz es fa amb el Llibre del Reial Patrimoni i comença a estudiar-lo. Tot açò fa pensar que, efectivament, Sanz coneixia la cita de Las causas de Naufrágios, i ben podria ser que de primera mà; és a dir, que fos qui la descobrís.

Tercer. J. Ferrer publica el seu treball de Menorca, su población rural l’any 1948. En aquest treball, Ferrer fa constants referències a l’obra publicada de H. Sanz, el Compendio i “una obrita publicada en 1932 con el título “Sobre camins publics de Menorca”. Sense citar aquesta “obrita” (de fet no ho podia fer perquè al treball Sobre caminos públicos de Menorca diu “fué abierto por los franceses durante su dominación”), a l’hora de referir-se a l’obertura del Camí de Cavalls, diu “Segun el sr. Hernàndez Sanz este camino se reconstruyó, por estar en mal estado, durant los años 1756 a 1763”. Efectivament, diu “se reconstruyó” (Sanz, a GH, diu que als francesos es deu “l’afirmat i eixamplament”); és a dir, que J. Ferrer utilitza en aquest moment la G.H. i no el Compendio o l’Informe, tot i ser inèdita.

Aleshores, encara queda un interrogant per resoldre: per què H. Sanz, després d’haver verificat la hipòtesi de l’origen del Camí de Cavalls cap al segle XIV i d’haver-la exposada en una nova obra històrica (G.H. 1925), al cap de 7 anys repeteix en l’Informe encomanat per l’Ajuntament de Maó la vella teoria ja abandonada de l’origen francès?. El fet que ni J. Ferrer la prengués en compte en el seu treball del 1948 pot servir per postular possibles respostes. Una d’elles podria ser que H. Sanz, tot i haver acabat la primera redacció de l’obra l’any 1925, l’acabas d’escriure a màquina i, per tant, de repassar-la i corregir-la, alguns anys després, entre el 1932 i el 1949; període durant el qual aconsegueix les referències extretes del Reial Patrimoni del Camí de Cavalls, que obtingué directament o de part de J. Ferrer. Però aquesta és només una possible resposta de les múltiples que es podrien formular i que caldrà examinar i investigar amb més paciència.

Infome sobre els camins públics de Menorca (8)

Tant en el Compendio com en la Geografia històrica de Menorca, obres extenses i genèriques, les referències al Camí de Cavalls són curtes i en cap cas es fa una descripció més o menys detallada del traçat i del seu estat de conservació. En l’Informe, en canvi, sí que trobam una descripció més exhaustiva del camí, tot i que en aquest tema no introduesqui modificacions respecte del document que ell utilitza sempre com a principal referent, “Plano de la Isla de Menorca” de Bernat Calvet. De fet, podríem dir que la descripció del recorregut és quasi la mateixa en detall.
Sí, emperò, que val la pena destacar dos aspectes valoratius de l’Informe, un que fa referència a l’estat de conservació, i l’altre al caràcter públic del camí.

Conservació del Camí de Cavalls.

En aquest sentit diu: “hay que suponer que sería mucho mayor de lo que en la actualidad ofrece quedando reducido a una mala senda, sin sombra de lo que fué y si no fuera que el ramo de guerra considerando su existencia todavía de utilidad en caso contrario, hace frecuentes llamamientos a los propietarios de las fincas que atraviesa para que lo dejen expedito al público y encalen los mojones indicadores de su trazado, tenemos la seguridad de que habría desaparecido del todo.”

Sobre el caràcter públic.

Les referències al caràcter públic en l’Informe són constants. Ho diu el títol (“Sobre caminos públicos de Menorca”); ho diu el paràgraf anterior referit al mal estat de conservació (“lo dejen expedito al público”); i ho diu a lai ntroducció de l’Informe:
“la necesidad de conocer de una manera precisa el trazado de aquellos caminos públicos que conducen al litoral de la Isla algunos de los cuales fueron cerrados por medio de barreras por los propietarios colindantes o bien agregados a sus posesiones, impidiendo con ello el paso de carruajes, con grave perjuicio del Estado y del uso público”.
“De esta red de comunicaciones, que existia el día de la conquista por los españoles en 1782, quedó sólo una mala caricatura, confeccionada obedeciendo al capricho de todos los propietarios colindantes que empezaron a ensanchar sus dominios a costa del del público, sufriendo todos aquellos caminos de construcción extrangera todas las mutilaciones y atropellos imaginables” (fins aquí Hernàndez Sanz reprodueix a Bernat Calvet) sin que el Gobierno de la Nación pusiera coto a tales demandas y castigara con mano dura a los que así detentaban terrenos que al público en general pertenecían.”

Són aquests dos paràgrafs de l’informe que el convertien en un document important i, com deiem en el preàmbul,  necessari per a les administracions locals per tal de prendre decisions amb una certa seguretat documental i jurídica. Aquesta importància es posa perfectament de relleu en el previ que l’Ajuntament de Ciutadella incorpora al dictamen elaborat per H. Sanz (i encomanat per l’Ajuntament de Maó, no ho oblidem) que es reprodueix en el butlletí oficial del municipi: “Considerando la importancia del informe del Cronista del Ayuntamiento de Mahón, don Francisco Hernández Sanz, que comprende el historial de los caminos y carreteras construídas por el estado en Menorca, así como las que fueron construídas durante las dominaciones inglesa y francesa, acordó el Ayuntamiento de Ciudadela en sesión de día 26 de Octubre de 1932 imprimir dicho documento en un numero extraordinario del Boletín Oficial del Municipio. Ciudadela 27 de octubre de 1932. El Alcalde, Pedro Hernández”. Però, a més de la importància que degué tenir en el seu moment, és també un document important avui, ja que quan constitueix una referència seriosa i rigorosa sobre la vigència o no del dret de pas pel camí que voreja tota l’illa. Referència que, a diferència de les anteriors, deixa molt clar el caràcter públic de la servitud i no restringit a l’ús militar o defensiu de l’illa, i que, ben possiblement, serví a un dels seus admiradors i deixebles, l’historiador J. Mascaró Pasarius, per afirmar expressions tan contundents com aquestes: “Es una verdadera e irreparable lástima no haber aprovechado la oportunidad que nos presentaba la existencia de un camino estatal y público de circumvalación a la isla, salvándolo de los especuladores del suelo, para dedicarlo a uso y disfrute de los menorquines en general. Nunca mejor que con este motivo es aplicable con toda su crudeza y realismo el sabio y viejo refran popular de “guardet d’un ja està fet”.” (9)

EN FORMA DE CONCLUSIÓ.

Possiblement, una de les primeres referències al conflicte dels camins pels quals s’impedeix el dret de pas la trobam al Llibre Vermell quan Pere IV, rei d’Aragó, l’any 1373, exposa que “de algún tiempo a esta parte, entre algunos de dicha Isla, com el consentimiento de sus vecinos, han cerrado con “còdols y pedres” sus posesiones, de modo que unos vecinos han quitado a otros el uso de dichas garrigas”, davant la qual cosa estableix “que, los mismos que hayan cercadas, deben tener en ellas buenas “portellades” y “ben amples” de manera que los habitantes de dichos lugares tengan uso en las dichas garrigas”. En l’exposició de motius, Pere IV, també fa referència a les causes que es produeixin tals barraments del pas: “de cuyas clausulas se ha ocasionado que las posesiones así cerradas, se conviertan en mejores y de más precio”.

Els conflictes entorn de la propietat o del dret de pas d’un determinat camí és una constant, si no de tota la història de la nostra illa, sí, almanco, des de la conquesta de Menorca per la Corona Catalanoaragonesa, i així en queda constància en les fonts arxivístiques. Si hi ha conflicte és perquè hi ha ús, d’açò no n’hi ha cap dubte. Ningú no hauria protestat pel tancament d’un camí que no fos transitat ni tingués cap interès, com a mínim, per una part de la col.lectivitat.

Si ens centram en l’època que ens ocupa -període determinat per la vida d’un dels grans historiadors de i sobre Menorca, Francesc Hernàndez Sanz-, hem de concluir, sense el més mínim dubte, que la conflictivitat a causa dels camins tallats era notable. I és justament aquesta problemàtica la que ens certifica que els camins tant interiors com costaners de Menorca són utilitzats d’una forma molt freqüent. Poden servir d’exemple les dues referències citades en el preàmbul, una de les quals fa esment d’un camí interior (que enllaça Ferreries amb Ciutadella pels llocs de Son Rubí, Sant Antoni i Sant Joan de Serra) i l’altra al camí perimetral anomenat “Camí de Cavalls” (Protesta formulada per la “Sociedad La Esportiva de Pesca y caza de Menorca). A les citades, n’hi podríem afegir un feix prou important, com una d’aquestes quatre:

i. Pàgina Menorquina de EL BIEN PÚBLICO. 20 de juliol de 1933, nombre 532. Títol: “Excursiones por la costa”. Darrer paràgraf: “Otros años los grupos excursionistas eran numerosos por mar y por tierra, particularmente por mar. Por tierra, la excursión es muy dificultosa por carencia de un buen camino de circunvalación, ya que el de cavalls es una simple senda como su nombre expresa. Los caminos que van directamente a las calas son en general bastante malos y algunos casi impracticables, por lo que seria de desear que los Ayuntamientos los pusieran en estado aceptable”.

ii. 1910. El Govern Militar de l’illa de Menorca, “con el fin de tener expedita toda comunicación que pueda contribuir a la vigilancia del litoral de esta Isla, y al efecto el camino de herradura que la circunvala”, envia una nota a l’Ajuntament d’Alaior perquè aquest interessi els propietaris “de las fincas del término municipal por donde pasa aquel” en la seva recuperació. (Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).

iii. Comunicació del Govern Militar enviada el 16 d’agost de 1871 a l’Ajuntament de Ciutadella on, a més de denunciar els abusos comesos per alguns propietaris de l’illa que -textualment- “han extendido sus fincas dentro de la zona marítima llamado Camí de Cavalls”, valora l’esmentada ruta com a “tan necesaria (es) para el transito de pescadores, naufragos y también para la vigilancia de la costa”. En una altra nota del 28 de juliol del mateix any, el Govern Militar repeteix de forma quasi idèntica que “no dejando de ser menos útil también para el paso de los pescadores y de las tripulaciones cuando ocurren naufragios, que desgraciadamente son muy frecuentes en toda la costa de Nuestra Isla. Y como tanto porvenir siendo de uso público dicho camino desde tiempo immemorable, como porque la mayor parte de el se halla comprendido en la zona marítima…”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).

D’altra banda, des del Foment d’Aigües del Subgovern de Menorca, després de rebre una carta del governador civil de la província, s’ordena a l’Ajuntament (28 d’agost de 1871)  que comuniqui als propietaris l’obligació de mantenir obert el Camí de Cavalls. Fixau-vos que en aquest cas és el Subgovern de Menorca, Foment d’Aigües,  qui actua per conservar la servitud pública de pas i no l’estament militar directament. (Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).

iv. Ja fora de l’època que ens ocupa, però que pot tenir un gran interès, hi hem d’afegir la declaració del propietari de So na Parets, l’any 1790, el Sr. D.Francisco Quadrado, en què sol.licita a l’Ajuntament de Ciutadella la verificació d’una sèrie de fets que el perjudiquen. En un d’aquests capítols es parla de “la molta gent que passa per lo dit Camí de Cavalls”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).

Primera conclusió: Hernández Sanz, com quasi la totalitat d’autors que han estudiat el Camí, coincideix en atorgar la seva definició originària a una finalitat militar, de defensa de la costa i de comunicació entre les talaies, bateries i altres fortificacions. Ara bé, el que sí és un fet clarament i de sobra documentat és l’existència d’un ús civil i d’un ús militar del Camí de Cavalls. Tant és així que F. Hernàndez Sanz no dubta a qualificar-lo en tot moment de camí públic (Informe sollicitat per l’Ajuntament de Maó).

Sobre l’origen del camí de circumval·lació queda clara una cosa: Hernàndez Sanz, tot i mantenir inicialment una postura dissident, pensa (i així en queda constància en la seva Geografia Històrica de Menorca) que el Camí de Cavalls és anterior a la dominació francesa, coincidint per tant amb les opinions formulades en les principals obres historiogràfiques immediatament anteriors i posteriors a les seves. En especial caldria remarcar l’obra inèdita de Rafel Oleo, Notícia Historico Topografica de la Isla de Menorca, que serví de base per a la seva Historia de la Isla de Menorca (1876-1878). La principal troballa que motiva el canvi d’opinió d’Hernàndez Sanz és, amb molta probabilitat, la que se sol atorgar al seu col.laborador Jaume Ferrer Aledo. I, anant més lluny, caldria pensar que és justament Sanz qui obté per primera vegada la referència del Camí de Cavalls al Llibre dels naufragis.

Avui podem afirmar amb tota garantia, gràcies a la feina de De Nicolàs, que les fonts utilitzades per F. Hernàndez Sanz i per Jaume Ferrer Aledo certifiquen l’origen del camí, com a mínim, abans de 1756 (inici de la dominació francesa). A més, De Nicolàs, ha aportat alguna altra referència al respecte, tant del mateix Llibre del Reial Patrimoni Causas de naufragios desde 1681 hasta 1686, com d’altres documents de la primera dominació anglesa (Guia des Camí de Cavalls, 1987. Joan C. De Nicolàs). A l’esmentada documentació de De Nicolàs podríem afegir la carta escrita l’any 1758, és a dir en plena dominació francesa, dirigida als jurats de l’illa, en la qual es diu “Havent ja acabat de fer acomodar en la forma deguda el Camí de Cavalls, qui volta tota l’Illa,… Essent esta util, y necessari esper que V. Mag. faran son dever,…”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).

Segona conclusió: L’origen del Camí de Cavalls s’ha de situar, com a mínim, abans de la dominació francesa, durant la qual sí que es produí una reconstrucció i rehabilitació del vell camí. I, d’açò, n’acabarà deixant constància Hernàndez Sanz a la Geografia Històrica de Menorca, encara que sense fer esment a una nova referència del Llibre del Reial Patrimoni de la qual ell és, com a mínim, coaportador.

No és tan clara, en canvi, la conclusió a la qual arriben l’Arxiduc, Rafel Oleo, Hernàndez Sanz i altres historiadors posteriors, de situar l’origen del Camí de Cavalls cap a l’any 1331 (que de fet hauria de ser el 1301), amb la fundació per part del rei Jaume II de Mallorca de les Cavalleries, i per les quals s’obligava els propietaris de les terres a mantenir “un cavall armat per a la defensa i custòdia de l’illa”. Almanco, aquesta referència tantes vegades citada per Hernàndez Sanz s’haurà de valorar com incerta fins que no es trobi la documentació que ho certifiqui.

No seria just, emperò, acabar aquest recull en forma de conclusió sense deixar constància de l’existència d’opinions discordants a la de Francesc Hernàndez Sanz sobre la servitud pública de pas del Camí de Cavalls. Dins l’època a la qual ens referim aquí, una d’aquestes veus és la de Jaime Vidal i Villalonga, adscrit precisament al ram militar d’infanteria, de qui trobam diversos escrits versant sobre la defensa de l’illa publicats a la Página Menorquina de EL BIEN PUBLICO. En qualsevol cas, l’opinió de Vidal és absolutament minoritària enfront d’aquells que defensen l’ús públic del Camí de Cavalls utilitzat de temps immemorial.

  (més…)

El barranc d’Algendar és un paradís
que el Creador, tement la tramuntana,
volgué amagar en el fons d’un gran abís,
fent amb son dit un solc d’amunt la plana.

Joan Timoner i Petrus (1)

El tipus de societat que des del “nord” hem erigit śestructura, bàsicament, entorn d’una macroeconomia que no sap de diferències culturals ni socials. Aquest gegant que es passeja arreu del món necessita de ll’estandarització dels hàbits, gustos i costums dels seus consumidors per a la bona rendabilitat del Capital. Una conseqüència d’açò és el constant procés d’uniformització: una terra-per-tot-igual. I on no hi ha diversitat, on no śhi permet la diferència, no hi pot haver llibertat.

Recuperar i crear les nostres senyes d’identitat no dur a la discriminació o a la violència. Ans el contrari, suposa reconèixer-se diferent per tractar els diferents com a iguals, i no refugiar-se en el rebuig a les minories.

La folklorística va néixer el segle passat amb el romanticisme cultural, i pretenia la recerca dels trets diferencials de cada poble a partir del coneixement del seu passat cultural. El folklore és doncs un instrument de consciència col.lectiva.

Vet aquí la transcendència de la tasca que en Llorenç Febrer śha proposat d’aconseguir. Recollir en una mateixa obra els trets fonamentals  del Barranc d’Algendar, on s’hi conjuguen les característiques especials de ĺentorn i la seva riquesa natural amb el pas de les diferents cultures (pre-talaiòtica, talaiòtica, musulmana,…), és una forma interdisciplinar i didàctica de donar a conèixer les nostres arrels.

La formació del barranc.
Des d’un punt de vista geològic podem dividir Menorca en dues regions ben diferenciades. La regió nord, o Tramuntana, es caracteritza per una gran varietat en la composició i edat dels seus materials, entre els quals hi trobam els més antics de ĺilla (Paleozoic). El relleu és més bé accidentat, però sense arribar a aconseguir grans alçades. La part sud, o Migjorn, és, en canvi, molt més homogènia i planera, formada per una gran plataforma calcària (marès) solcada per petites, però profundes, depressions que anomenam barrancs. Aquestes obertures naturals śoriginen per ĺacció erosiva (física) i disgregadora (química) de ĺaigua. La circulació de torrents i rius durant milions d’anys va anar erosionant el marès fins a formar petits canals i, més tard, barrancs encaixats entre alts i empinats penya-segats. Així és com la natura va donar forma a tota la xarxa de barrancs del migjorn menorquí, d’entre els quals el d’Algendar és, possiblement, el més important, tant per la seva longitud com pel seu cabal d’aigua que flueix durant tot l’any.

El Barranc d’Algendar comença al Pla Verd (Son Bell-Lloc) i acaba a Cala Galdana, després d’un recorregut de deu quilòmetres. En el seu camí s’hi uneixen nombrosos canals i petits barrancs, com es d’Algendaret o el d’Es Canaló. En els primers quilòmetres s’hi poden veure costers on, fins no fa gaire, encara s’hi conreava. A partir de Sant Antoni de s’Aranjassa, on hi conflueix Es Canaló, les parets es fan més altes i empinades i, en qualque moment, arriben a tenir més de 60 metres d’alçada. Pel seu interior hi circula un torrent que neix a la zona de Santa Agueda i ŚEnclusa, però que no durà un curs permanent d’aigua fins a Es Vergeret de Sobre-Vell (conegut també per S’Alberg Vell, Santa Llucia o Santa Cristina). Al llarg del Barranc hi ha fonts i corrents laterals que hi aporten el seu cabal i que el mantenen viu durant tot l’any (El torrent d’Algendar és l’únic de Menorca pel que corre aigua durant ĺany sencer. Per aquesta raó na Maria Angels Cardona, científica menorquina i ferma defensora d’aquest paratge, el va qualificar de “riu dels menorquins”(2). LL’aigua transcorre fins  a la mar sense gaire pendent i, per açò, amb poca força, el que permet que hi creixi una vegetació higròfila.

El Barranc d’Algendar és ombrívol, humit i arrecerat. Entre d’altres característiques, śhi donen unes tals condicions d’humitat, d’exposició a les radiacions solars i de generació de matèria orgànica que permeten ĺassentament i el desenvolupament de determinades comunitats vegetals i animals que difícilment podrien viure en un altre lloc. Però el més interessant en el Barranc és la diversitat: diversitat de condicions ambientals (diversos graus d’humitat, d’exposició al sol,…) que fan possible ĺexistència de microclimes diferents dins ĺàmbit del clima general del barranc; diversitat d’organismes i comunitats vegetals i animals, alguns especialitzats a viure en un medi molt concret i específic, i a vegades quasi irrepetible, i d’altres amb una major flexibilitat ambiental. Tot un conjunt interrelacionat de factors abiòtics i biòtics que conformen el complex i sensible ecosistema d’Algendar.

Flora i fauna.
La riquesa florística del Barranc és evident. Avui, hi ha citades unes 220 espècies, de les quals 26 són endèmiques (3). I d’aquests endemismes alguns són, possiblement, exclusius dels barrancs de Trebaluger i d’Algendar, com la Linaria fragilis i la Viola stolonifera.
Una riquesa i varietat florística semblant ha de propiciar una faunística també rica i variada. Hi destaquen la tortuga d’aigua (Emys orbicularis) i la serp d’aigua (Natrix mateix), granotes,… Els penya-segats són uns indrets manífics per a la nidificació de rapinyaires tals com el xoriguer (Falcó tinnunculus), el milà (Milvus milvus), ĺesperver (Hieratu pennatus), la miloca (Neophrom pernopterus) i el falcó peregrí (Falcó pelegrinus).

Vestigis dels antics habitants.
Però a Algendar no sempre hi ha hagut aquesta fauna ni aquesta flora. La situació actual és el resultat d’un procés evolutiu i selectiu del qual només algunes espècies han  perdurat. Els restes fòssils d’equinoderms, vogamarins, escopinyes i mol.luscs que podem trobar formant part petrificada de còduls, ens convida a pensar que en un altre temps aquella zona es trobava endinsada i coberta d’aigua. Les restes d’ossos de la petita cabra menorquina Myotragus binigausensis (4) (espècie endèmica) o del Myotragus balearicus, trobats a la Cova Murada d’Algendar (5), senyalen que va ser un antic habitant d’aquest paradís.

L’element més important en la modelació del paisatge del Barranc ha estat, sense cap dubte, la presència de ĺespècie humana. A ĺabans citada Cova Murada śhi han trobat, junt amb les restes de Myotragus , ossos tallats, ceràmiques i altres restes de la indústria de ĺhome prehistòric. A la  Cova d’En Curt (6) també śhan trobat fragments de ceràmiques antigues, possiblement pre-talaiòtiques. Segons les anàlisis fetes amb carboni 14 d’aquests restes es pot datar la presència humana a ĺilla dins el quart mil.lenni abans de Crist. Açò fa pensar que la primera ocupació humana cercà paratges més afavorits climàticament i amb recursos alimentaris abundants. El Barranc d’Algendar ofereix  tota una sèrie de condicions idònies per convertir-se en ĺhabitat del nou visitant. Era un lloc arrecerat del fort vent tramuntanal, hi havia aigua i suficient menjar, així com també coves naturals que servien de vivenda. Avui, tenim prou indicis per pensar que els barrancs estan lligats a ĺorigen dels primers establiments humans a Menorca. Però aquell home pre-talaiòtic, en qualque moment, deixà  d’habitar les coves i d’alimentar-se exclusivament de fruits silvestres i d’animals caçats, per donar pas a ĺhome talaiòtic, (que es desenvolupà des dels darrers segles del segon mil.lenni fins a la romanització) i del qual podem trobar nombroses mostres als voltants d’Algendar. A la Beltrana, per exemple, a la zona anomenada Partió de Sant Joan, śhi ha trobat un poblat talaiòtic de l’Edat de Bronze, però que també va ser utilitzat a ĺEdat de Ferro, durant la romanització i a l’Epoca Medieval. S’han trobat restes de la cultura talaiòtica a Sant Joan, Algendar Nou, Algendar Vell, Algendaret i a Sobre-Vell. El fet que es trobin adjacents al Algendar estableix una claríssima relació entre els monuments megalítics i les coves d’habitació ubicades en el Barranc. Josep Mascaró Passarius a “Prehistòria de Menorca” suposa que ja a ĺany 123 abans de crist, el Barranc d’Algendar tenia una població de 200 habitants (7). De llavors ençà i a partir de la conquesta romana de ĺilla per Quint Cecili Metel la civilització autòctona talaiòtica comença a sofrir un procés d’aculturació progressiva fins que acaba desapareixent.

Posteriorment, aquelles coves, on possiblement śhi refugià el primer menorquí, van canviar d’ús per convertir-se en habitatge per a bestiar: cabres, bens,… Les terres de més qualitat, poblades d’una vegetació salvatge, van donar pas al cultiu de fruiters i gramínies,… El clima benigne i ĺaigua abundant d’Algendar van fer possible que , poc a poc, aquell paradís śanés humanitzant. Ĺany 1597, Algendar, que abastava els llocs actuals de Algendar Vell, Algendar Nou, Algendaret, Son Fonoll, Santa Maria, La Beltrana, Son Martorell, Son Martorellet, Binimassó, Es Canaló, Sant Antoni de śAranjassa, Es Molí de Baix, coneixia el primer propietari, el pagès Rafel Febrer (8). Les cases d’Algendar Nou, Algendar Vell, Sobre-Vell, Es Molí de Baix i śAranjassa es van construir abans del segle XX. La resta són d’aquest segle. De llavors ençà el Barranc es va anar poblant i omplint d’una rica cultura rural de la qual queden moltes mostres: sínia del segle XVIII-XIX (a Es Canaló), pous i aljubs, un molí de vent fariner (Es Molí de Baix), eres, barraques i ponts de bestiar (Algendar Vell, Beltrama, Santa Maria, Son Fonoll) i el Camí reial o Camí vell que va de Ferreries a Ciutadella travessant Es Barranc d’Algendar (Epoca Medieval) (9).
Altres elements propis de la cultura rural d’Algendar, transmesos de pares a fills, són els balls folklòrics i les rondalles o llegendes. La gènesi d’alguns dels actuals balls folklòrics, del seu estil de bot i de conjugar els moviments, les seves lletres i indumentària, es deuen trobar, possiblement, en aquelles reunions festives que, per Carnaval o quan el vi era fet, es feien a Es Canaló entre les famílies dels llocs més propers. Les nits d’aquella cultura-sense-televisió, envoltats d’una exuberant vegetació, de fonts i coves, van ser ĺentorn idoni per fer volar la imaginació i construir, al voltant d’un foc de xemeneia a ĺhivern o sota un cel estrellat a ĺestiu, rondalles i llegendes per entretenir a petits i no tan petits. L’origen de les rondalles i llegendes és ben incert. Algunes es basen en un fet ocorregut en el passat, d’altres són la posada en escena d’algun element peculiar de ĺentorn, en cap, però,  hi falta la fantasia. “Sa Dama de Sa Cova Morada” explica perquè li diuen Roca de Sa Dama a la penya que  hi ha a ĺentrada de Sa Cova Morada. “Sa Perdiu Blanca” justifica el nom d’un pou d’Algendar que dur aquest nom. “Pas d’en Revull” narra les peripècies d’un moro que śamaga pel bosc de la Penya Fosca, fins que hi van calar foc i  va haver de fugir. Per açò aquell tros de barranc sél coneix com Es Pas den Revull. “Sa Nuvia d’Algendar” és la rondalla més coneguda. Conta com una jove pagesa és reptada per un moro que śhavia enamorat d’ella i se ĺenduu captiva (10). Dins la tradició popular es diu que Algendar era el jardí d’Amajova de Santa Agueda en temps de la dominació musulmana.

La defensa del Barranc d’Algendar.
La bellesa d’Algendar ha estat, també, una font d’inspiració per a les sensibilitats poètiques: Joan Timoner i Petrus, Andreu Ferrer i Ginard, Llorens Lafuente Vanrell, Gumersind Riera, Gustau Joan,..

………………………..

Barranc d’Algendar

El barranc d’Algendar és un paradís
que el Creador, tement la tramuntana,
volgué amagar en el fons d’un gran abís,
fent amb son dit un solc damunt la plana.

Llocs, horts i coves pengen al pendís,
d’arbres de fruita en els bancals hi ha ufana;
al fons corre el torrent cap a ĺencís
de la cala sublim: Santa Galdana.

A l’hora capvestral, quan śadorm ĺilla,
canta una veu la cobla a la pubilla
que, enamorada, śesposà amb el mar.

-“La núvia d’Algendar avui és en terra,
i demà serà en mar”. -La veu no śerra:
Tota Menorca és núvia d’Algendar.

Joan Timoner i Petrus
(L’illa d’Argent)

Guadalana, Guadalana,
saps que ńeres de polida
quants de cors no enamorares!
rossinyols i pegillides,
crancs, esparalls i cigales.
Eres preciosa perla,
nascuda al si d’una nacra.
Vares nèixer de la mar
i Algendar na fou ton pare.
Guadalana, Guadalana
trista verge violada.

Gustau Joan
(Poeta de Menorca per la Defensa del Territori)(11)

Però la increïble i extraordinària riquesa natural i cultural del Barranc d’Algendar no sempre ha estat -ni és avui- reconeguda i apreciada per tothom. Durant els anys de franquisme śinicià la urbanització de Cala Galdana. La construcció d’un hotel i un aparcament van suposar la destrucció d’una gran part del prat del Barranc, reduint-lo a una petita mostra a la zona de la Font dels Eucaliptus. Així i tot, possiblement, el moment més crític per al Barranc d’Algendar va ser el 28 de juliol de 1983 quan l’Ajuntament de Ferreries aprovava, envoltat d’una forta polèmica, el projecte de revisió del Pla General de 1973, que permetria que les finques de Santa Maria i Son Fonoll, fins en aquell moment citades com a no urbanitzables, perdessin el grau de protecció. Aquestes modificacions venien, evidentment, impulsades pels propòsits dels especuladors de torn, com el projecte fet públic el 27 de gener de 1978 al diari “Menorca”. La mobilització i la pressió popular, que el 1983 es va materialitzar en la Coordinadora per la Defensa del Barranc d’Algendar, van ser immediates i també decisives per tal de sensibilitzar ĺopinió pública de la transcendència d’aquella decisió. Una prova d’açò són la gran quantitat de cartes publicades al diari insular, el dossier de la Coordinadora o la carta personal que el representant legal de la societat promotora envià, casa per casa, a tota la població ferrerienca. L’any 1991 es presentava un altre  macro-projecte per convertir les finques de Santa Maria i Son Fonoll en un camp de Golf municipal, propòsit només comparable per la seva bestialitat amb el projecte d’un zoològic a la zona d’Es Calafat i Santa Ponsa.

El segon moment transcendental pel Barranc d’Algendar és el 28 d’octubre de 1988 quan śaprovà la llei que el declarava Àrea Natural dEspecial Interès. “El Barranc d’Algendar és un indret de valors naturals extraordinaris, tant geomorfològics, geològics, florístics, faunístics com paisagístics”. Aquesta és la valoració que en feia l’Inventari d’Espais Naturals de Protecció Especial, revisió feta el 1984 per ICONA. L’esmentada llei va ser la base per a incloure el Barranc d’Algendar dins la Llei d’Espais Naturals (LEN) (12), “De Binigaus a Cala Mitjana”, com a Area Natural d’Especial Interès que classifica el sòl com a no urbanitzable d’Especial Interès (Art. 7), que protegeix els terrenys colindants dels barrancs (art. 11) i que no hi permet la construcció de camps de Golf ni port esportius.

Però la LEN no és una vàlua d’assegurança pel Barranc d’Algendar. La realitat és que al Canal de Sobre-Vell hi ha ubicat, encara, el femer de Ferreries que produeix un impacte ambiental prou analitzat i criticat per Guillem Orfila (13): possibilitat d’incendis incontrolats sobre cultius i boscos o vegetació natural; perill potencial de contaminació superficial i subterrània daigües potables; contaminació estètica per la dispersió dels residus a ĺentorn degut al vent o torrentades; proliferació d’espècies oportunistes que poden afectar espècies d’animals que abans vivien allà.. Per altra banda, projectes (com el de port esportiu-instal.lacions complementàries o ĺeixamplament del torrent) que en principi només haurien d’efectar a la zona  urbanitzada de Cala Galdana  poden provocar, en poc temps, l’alteració i finalment la destrucció del que queda de l’ecosistema del Prat de la Font dels Eucaliptus.

En la recent declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO (14), el Barranc d’Algendar és considerat una zona “nucli” representativa d’un tipus d’ecosistema i de paisatge menorquí. Aquest reconeixement suposa la reafirmació, una vegada més, de la seva singularitat, així com de la importància  de la seva protecció.

Dos personatges lligats al Barranc d’Algendar.
Quan es parla del Barranc d’Algendar és inevitable, i també molt agradable, recórrer a dos entranyables personatges. Un és la ferrerienca Maria Àngels Cardona, doctora en botànica i una de les figures més destacades del món científic. Es autora de molts treballs i investigacions, d’entre els que és impossible no mencionar el Segon Tom de l’Enciclopèdia de Menorca “El Món Vegetal”, editat per l’Obra Cultural de Menorca, i la interessant proposta de gestió del medi: “Estudi de les Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca”. En cap dels dos treballs citats evita d’ expressar l’escepcionalitat d’Algendar, així com la seva més decidida defensa.

“El barranc d’Algendar, el més ric en vegetació de l’illa i l’únic amb un torrent que corre tot ĺany, el riu dels menorquins, molt prest serà urbanitzat i destruït a la important part que correspon al terme de Ferreries. Serà un gran desastre ecològic; esperem almanco que, com fins ara, continuï sense alterar la part d’aquest barranc que correspon al terme de Ciutadella”. (Enciclopèdia de Menorca, 1988)

“Tots han de ser respectats (parlant dels barrancs). Per ara, només corre perill el d’Algendar, probablement el més interessant si, per força, n’hagués de citar un”. (Estudi de les Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca, 1980″)

La important tasca científica realitzada per na Mª Àngels Cardona en l’estudi i divulgació de la flora menorquina ha tingut alguns abatussats intents de reconeixement, com per exemple la moció aprovada per l’Ajuntament de Ferreries, en sessió plenària del dia 30 de gener de 1992, en la qual es sol.licita a la Comissió Informativa de Cultura la realització d’alguna activitat per a la divulgació de la seva obra. En el mateix ple s’acordà, també, estudiar la possibilitat d’anomenar-la Filla Il.lustre de Ferreries. Pel seu costat, l’Ajuntament de Ciutadella, en sessió del 12 de novembre de 1992, adoptava el següent acord: “designar l’Escola de Natura d’Es Pinaret amb el nom de “Mª Àngels Cardona Florit, botànica” i que śestudii el lloc adient per a la col.locació de la corresponent placa i l’espai per  recollir les seves obres i l’expedient que ha motivat aquest nomenament”. D’altra banda, l’Institut d’Estudis Menorquins prepara una publicació que recollirà tota l’obra menor de la biòloga (15).

L’altre persona és,  evidentment, en Joan Pons Martí, conegut per tothom com en Joan de s’Aranjassa. Un home -un pagès- senzill i savi  que, per damunt de tot,  estima la  seva terra. I vet aquí el seu desig per a les futures generacions:

“I a qui m’hagi de venir darrera, li diria només que s’estimi Es Barranc tal com jo l’estim”.(16)

Nel Martí i Llufriu
Dia 1 de desembre de 1993

(1)”L’Illa d’Argent”. Ed. Nura, 1977. Pag28.
(2)El Món Vegetal. Enciclopèdia de Menorca, 1988. Pag. 148 i 172.
(3)Catalina Massutí Jaume i Joan Rita Larrucea. “Arees Naturals de Menorca” en Jornades sobre la Conservació i Desenvolupament a Menorca. UNESCO, 1989. Pag.100.
(4)Joan Rita i Larrucea, “Biogeografia II” de ĺEnciclopèdia de Menorca. Pag. 281.
(5)Josep Mascaró i Passarius, “El Myotragus balearicus i els gravats rupestres de Biniguarda” a Prehistòria de Menorca.     Pag. 15, 16 i 70.
(6)Joan De Nicolàs i Mascaró,”El Patrimoni Històric de  Ferreries”,1990. Pag. 25.
(7)Idem(5). Pag.93-94.
(8)Andreu Murillo, “L’Home i la Terra a Ferreries” a Programa  de Festes Sant Bartomeu, 1987.
(9)Idem(6)
(10)Francesc Camps i Mercadal, “Folklore Menorquí”.
(11)”Quadern de poesia Xibau”, nombre 4. Pag.12.
(12)Llei d’Espais Naturals, aprovada el 30 de gener de 1991.  Publicada al BOE de 17 d’abril del mateix any.
(13)”A l’abocador de Sobre-Vell s’hi tiren més de mil tones de fems a l’any”, Revista de Ferreries.
(14) Menorca va ser declarada Reserva de la Biosfera en el transcurs d’una reunió de la mesa directiva del programa “Home i Biosfera” (MaB), realitzada a París el 7 d’octubre de 1993.
(15) Diari Menorca (28 d’octubre de 1993).
(16)”La terra on has nascut”, entrevista feta per Antoni Orell guanyadora del premi Andrés Casasnovas 1992. Publicat al diari Menorca el 23 de gener de 1992.

FLORA I FAUNA

Una descripció exhaustiva de la flora i  la fauna que habita cada biòtop (1) seria, a més d’una tasca esgotadora, impossible, donada la gran quantitat d’espècies que resten per estudiar, i possiblement per descobrir. Es per açò que me centraré, només, en l’exposició d’aquelles espècies més representatives, més abundants o més excepcionals, dels diferents ambients, determinats quasi sempre pel grau de presència de ĺaigua i de la llum.

On l’aigua corre, i a poca fondària, śhi fa la comunitat vegetal del creixemar (Apietum nodiflori) que requereix d’un elevat grau d’humitat. Hi predominen els crèixers (Nasturtium officinale) i l’api o àbit de sèquia (Apium nodiflorum). També s’hi solen trobar ĺherba sana d’aigua (Mentha aquatica),el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica) i diferents espècies de joncs. Després del creixemar hi sol haver el canyissar d’aigua dolça (Thypha-Schoenetum glauci), on hi abunden la bova (Thypha angustifolia i Thypha latifolia) i el canyís d’aigua dolça (Phragmites australis subsp. australis). A les zones més primes d’aigua fan acte de presència la coa de cavall (Equisetum telmateia) i un poc més endins, on el sòl no és tan humit, però hi ha molta ombra, s’hi fa la falguera (Pteridium aquilinum). Una altra equisetàcia molt abundant al Barranc d’Algendar és l’Equisetum maximum, o Coa de Cavall propiament dita. La vegetació de la vorera la constitueixen fonamentalment el canyet (Pragmites communis) i diverses espècies de joncs (el jonquet o Eleocharis palustris; el jonc boval o Schoenoplectus lacustris), crèixers, herba-sana, gínjol groc (Iris pseudacorus), etc., que es troben a tot el llarg del torrent. Un poc més endins hi ha camps de conreu, amb gramínies, prats subespontanis, horts i arbres fruiters. A les aigües quietes sol ser abundant la llentia d’aigua (Lemna minor) que forma un curiós mantell verd. I a pocs centímetres més avall,  a la seva ombra, śhi fa ĺhepàtica Riccia fluitans. En molts casos solen estar acompanyades per algues verdes del gènere Chara i, en menor quantitat, pel gènere Spirogira, o d’altres classes que només treuen fora de l’aigua algunes fulles i les flors com el Ranunculus aquatilis.

Durant els mesos de desembre i gener, principalment, i a les zones més protegides i humides, les roques es cubreixen dun mantell verd format per molses, conegudes popularment per “verdets”. Es abundant el verdet Fisidens, i śhi pot trobar un dels pocs verdets aquàtics que hi ha a Menorca, Octodiceras julianum.

A la desembocadura hi trobam una vegetació higròfila més o menys adaptada a la salinitat produïda per l’entrada d’aigua de la mar; formada per joncs (Juncus i Scirpus), canyet, olivarda (Inula viscosa); endemismes (2) com Cyperaceae, Phragmites communis o Plantago crassifolia.

En els penya-segats hi ha vegetació mediterrània formada per alzines (Quercus ilex), ullastres (Olea europea v. silvestris), aladerns (Rhamnus alaternus) i restes d’antics conreus. Tampoc no és estrany veure-hi figueres (Ficus carica) que surten d’entre les parets. Encara śhi poden trobar petits arbustos endèmics com la violeta de penyal (Hippocrepis balearica, endèmica a les dues Balears i la Pitiüsa major (3)) o la Scabiosa cretica. Seguint les escletxes de les roques hi creixen agrupaments de plantes rastreres: Linaria fragilis (4), Cymbalaria aequitriloba, Bellium belliliodes (5) ( la més petita del gènere bellis), totes elles endèmiques tirrèniques (6). També hi són abundants la taparera i ĺheure. A part de les espècies rastreres, hi ha altres rupícoles (7) que aprofiten les mateixes escletxes com la Digitalis dibia coneguda popularment per didalers o didals, per la forma tan característica de la flor; la crepis triasi que només es troba a la Serra Nord de Mallorca, Artà i la meitat sud de Menorca; ĺestepa joana o estepa olivera (Hypericum balearicum), o el Cyclamen balearicum que el poble ha batejat amb el nom de pa porcí o rapa de porc. Aquesta darrera espècie, apart de les Gimnèsies (Balears orientals) i  les Pitiüses, només es troba a la regió de les Fenolledes al sud de França, així que es pot dir qué és quasi-endèmica.

Linaria fragilis i Viola stolonifera.
A les roques, i de forma molt localitzada, śhi fa una endèmica menorquina, la Linaria fragilis, espècie que fins ara només s’ha trobat als barrancs d’Algendar i de Trebaluger (8). A llocs frescos i arrecerats del Barranc d’Algendar, com ho és el Pas den Ravull, s’hi troba una altra endèmica molt minoritària, la Viola stolonifera. Aquests dos endemismes de Menorca van ser citats i descrits per primera vegada pel botànic maonès Joan Joaquim Rodriguez Femenias en una publicació de la Societat Botànica de France, “Additions a la Flore de Minorque” (1878). També les podem trobar a la darrera obra de Rodríguez i Femenias, “Flórula de Menorca”(1904), un catàleg enumeratiu de totes les plantes trobades a ĺilla fins aquells moments, amb una descripció detallada de les espècies rares o especials de la nostra flora. Rodríguez i Femenias descriu i localitza a la Linaria fragilis i la Viola stolonifera, exclusivament, al Barranc d’Algendar. Per altra banda, na Mª Angels Cardona, a l'”Estudi de Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca” (1980, pag. 35), diu de la Linaria Fragilis que “fina ara no śhan trobat en cap altre lloc”. En canvi, avui, podem assegurar que tant la Linaria com la Viola esmentades no són exclusives d’Algendar. En Pere Fraga i Arguimbau les ha localitzat, també, al barranc de Trebaluger, a la zona coneguda com a Sa Font de na Joana.

Aquesta és la descripció feta per Rodríguez i Femenias:

Linaria fragilis (Bull. Soc. bot. Fr. vol.XXV, pag.240)
“Tallos filiformes, dividiéndose desde la base en varias ramas colgantes. Hojas pecioladas, casi todas alternas, las ínferiores opuestas: peciolo velloso, mas corto ó mas largo que el limbo, engrosándose gradualmente desde la base al ápice: limbo reniforme-acorazonado, de 1-2 centímetros de diàmetro, entero o con 3 (raramente 5) lobos cortos, redondeados, mucronados, con la cara superior verde y vellosa, y la inferior reluciente, pubescente, de ordinario violácea. Flores de 12-15 milímetros, auxiliares,solitarias: pedúnculos arqueados, subreflejos hacia su base, pubescentes, mas cortos ó mas largos que las hojas. Cáliz velloso, con divisiones oblongas, linear-agudas. Corola lampiña, blanca ó debilmente violáceas, con reyas rojizas: espolón 2-3 veces mas corto que el tubo de la corola. Cápsula pequeña, glogulosa, igualando o sobrepujando apenas el cáliz. Semillas estériles, negras, tinísimamente alveoladas. Planta perenne, vellosa, muy frágil: flores adquiriendo un color violáceo con la desecación.
Rara. Peñascos húmedos y sombríos del barranco de Algendar. Rodr., Porta– Mayo a Julio.”

Viola stolonifera (Bull. Soc. bot. Fr. 1878. Vulg. Viola buscana)
“Rizoma corto grueso, escamoso que produce tallos laterales largos, tendidos, herbaceos, radicantes. Hojas con limbo oval ó subredondeado, festonado, obtuso ó subagudo, acorazonado: estípulas lanceolado-acuminadas, debilmente ciliadas. Sépalos oblongos, subagudos. Pétalos apenas escotados, los dos laterales debilmente barbudos. Pedúnculos fructíferos extendidos en el suelo. Cápsula vellosa.-Planta pubescente con flores violáceas, olorosas: las vernales petalóideas y estériles, las tardías apétalas y fértiles.
Sitios frescos y sombrios del barranco de Algendar. Rodr., Porta: hacia el Pas den Revull y la Dragonera. Febrero, Marzo.”

La Linaria fragilis i la Viola stolonifera són només dos exemples de les 11 espècies que, endèmiques o no, es troben de manera exclusiva, o quasi exclusiva, en el Barranc, o bé, són una mostra destacada per a ĺilla de Menorca i en qualque cas per a totes les Balears.(9)

La varietat i riquesa florística del Barranc d’Algendar queda, idò, prou demostrada. Hi ha citades unes 220 espècies, de les quals 26 són endèmiques (10). D’aquests endemismes, alguns, fins ara, només śhan trobat als barrancs d’Algendar i de Trebaluger. Per altra banda, dels 98 cianòfits  descoberts al Barranc, 17 són endèmics de Menorca (11). Una riquesa i varietat florística semblant ha de propiciar una faunística també rica i variada. Hi destaquen la tortuga d’aigua (Emys orbicularis) i la serp d’aigua (Natrix mateix), granotes,… Els penya-segats són uns indrets magnífics per a la nidificació de rapinyaires tals com el xoriguer (Falco tinnunculus), el milà (milvus milvus), ĺesparver (Hieratu pennatus), la miloca (Neophrom pernopterus) i el falcó peregrí (Falco pelegrinus). Diverses espècies de rata-pinyada viuen a les coves i els avencs del Barranc.

Origen dels endemismes. (Extret de ĺapartat A-1Plantes superiors endèmiques dels Països Catalans.Història Natural dels PPCC, de Ramón Folch)

Els endemismes són plantes de distribució molt restringida. La seva formació és el resultat d’un procés evolutiu sovint llarguíssim i complex, les causes principals del qual solen ser ĺisolament geogràfic de les poblacions i els canvis ecològics, sumats a ĺacció de la selecció natural, de la radiació adaptativa i de la deriva genètica.

Les Balears són illes de tipus continental, això és, formades per terres que en altre temps eren unides al continent i sén separaren arran de diversos fenòmens tectònics i paleogeogràfics. L’isolament que ńha resultat ha estat la causa fonamental, però no l’única, de la formació dels endemismes baleàrics, és a dir, que una part de les seves plantes (vora un 7%), impossibilitades d’intercanviar el seu patrimoni genètic amb els tàxons continentals originaris, hagin evolucionat durant moltíssims anys separadament d’elles i hagin agafat entitat pròpia esdevenint tàxons nous. Es tracta, per aquestes raons, d’endemismes bàsicament paleògens, d’origen antic però d’edats i provinences diverses. Les Balears tenen, a més, endemismes neògens (és a dir, de formació més o menys recent) diferenciats a les mateixes illes gràcies a ĺisolament existent entre elles i a la diversitat de condicions ecològiques que presenten. La flora de les Balears és emparentada amb la del NE de Catalunya, Provença, Còrsega i Sardenya perquè aquestes terres formaven part d’un vell massís hercinià que es fragmentà a las darreria del Secundari i al començament del Terciari. Al final de l’Oligocè, les Balears eren una terra única que se separà durant el Miocè en dos blocs: les Gimnèsies o Balears orientals -Mallorca Menorca i Cabrera- i les Pitiüses o Balears occidentals -Eivissa i Formentera-. Posteriorment i durant diversos períodes, les terres baleàriques establiren connexions amb moltes de les terres veïnes, en general a causa de dessecacions periòdiques de la mar Mediterrània; aquestes connexions foren particularment intenses amb el País Valencià, a través de les Pitiüses. L’existència del massís hercinià explica la presència de quinze espècies comunes a les actuals Còrsega, Sardenya i Balears (sobretot a les Gimnèsies), a més d’unes quantes plantes endèmiques de Mallorca i/o Menorca estretament emparentades amb altres de Còrsega i/o Sardenya, i el fet que diverses endèmiques de la Serra de Tramuntana de Mallorca tinguin els parents més pròxiims als Pirineus i altres muntanyes centreuropees. Les oscil.lacions del nivell de la Mediterrània, d’altra banda, justifiquen l’existència d’endemismes comuns a les Balears (sobretot a l les Pitiüses), a l’E i SE de la península Ibèrica i al N d’Africa, com també a Sicília i a altres territoris de la regió mediterrània, fins i tot ĺoriental.

Nel Martí i Llufriu

(1.)Biòtop: conjunt format pel medi, el substrat i els factors ambientals abiòtics que afecten als éssers vius.
(2.)Śanomenen endèmiques aquelles espècies que es troben confinades en un territori molt reduit i que no es troben en cap altre part.
(3.) Espècie estrictament protegida (“Plantes Superiors Legalment Protegides als Països Catalans”, Tom 6 Plantes Superiors. Història Natural dels Països Catalans. Ramón Folch). També la cita al Tom 7 de Vegetació, pag 268, com una planta “esplèndida a Mallorca i molt fragmentàriament a Menorca, es fa al Toro, al barranc d’Algendar”.
(4.)Maria Angels Cardona,”Estudi de les Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic  de Menorca”, 1980. Pag. 35.
(5.)Josep Gomez Arbona. “Els Cianòfits del Barranc d’Algendar”, Revista de Menorca, 1985.
Pag. 72
(6.)Endèmic tirrènic: endemisme que només es troba a les Balears, Còrcega i Sardenya.
(7.) Plantes que viuen a les roques, en condicions molt desfavorables.
(8.) Na Mª Angels Cardona, al El Món Vegetal (Enciclopèdia de Menorca), es refereix a la Linaria fragilis amb el nom de Cymbalaria aequitriloba subp. fragilis, de la qual diu que “només del barranc d’Algendar i comdemnada a desaparèixer si śarriba a urbanitzar aquest barranc tan bell i ric en endemismes” (pag. 183). En Josep Gómez Arbona, a “Els  Cianòfits del Barranc d’Algendar”, ĺanomena simplement com a Cymbalaria fragilis. Folch també la cita (Tom 6, Plantes Superiors. Història Natural dels PPCC, pag. 391) com una endèmica de Menorca, poc freqüent i amb un elevat grau de vulnerabilitat.
(9.) “Estudio ecológico integrado del Barranc d’Algendar”. Quadern 7. Departament d’Ecologia i Botànica de U.I.B.
(10.)Catalina Massutí Jaume i Joan Rita Larrucea, “Arees Naturals de Menorca” en Jornades sobre la Conservació i Desenvolupament a Menor1ca UNESCO, 1989.Pag. 100.
(11.)Idem(5.), pag. 126.

Nel Martí i Llufriu
Ferreries, 1 de desembre de 1993