Durant els anys 80 –del segle passat, clar– es van publicar a Menorca dos documents interessantíssims que, en certa manera, caldria considerar com a precursors de l’actual Pla territorial insular. I dic que són precursors no des del punt de vista de la redacció de l’actual planejament, sinó de la voluntat política de pensar la gestió del territori d’una forma integral, considerant tant totes les activitats que s’hi desenvolupen com les administracions que hi intervenen. Em referesc al Projecte per a la protecció de Menorca, promogut per la Coordinadora en Defensa del Territori, i a l’Estudi de les zones d’interès botànic i ecològic de Menorca, elaborat per la biòloga menorquina M. Àngels Cardona i editat pel Consell Insular de Menorca. Ambdós documents són també el resultat d’un determinat moment de la nostra història, caracteritzat per una ferotge i descontrolada carrera urbanitzadora, i també per una clara reivindicació del món associatiu, en el primer cas, i del món científic, en el segon, a favor de “conservar la riquesa natural que tenim” (com diu la filla il·lustre de Ciutadella, M. Àngels Cardona). Aquesta era la gran fita. I ho segueix essent, no ens enganyem, però ara la fita té una doble expressió, que alhora són les dues cares d’una mateixa moneda: conservar i gaudir. “Salvem Menorca” i “Qui estima Menorca no la destrueix”, eren els lemes d’antany. Avui s’hi hauria d’afegir que per conservar i estimar el paisatge menorquí cal que la gent, els joves especialment, el coneguin, s’hi relacionin, el gaudeixen.

És urgent posar fil a l’agulla en tot allò que ajudi al fet que els joves puguin organitzar el seu lleure en el medi natural. El Camí de Cavalls és, sense cap dubte, una passa importantíssima en aquest sentit, i haurà de permetre recuperar aquella antiga tradició escolta de fer la volta a Menorca. Però cal emprendre altres iniciatives en el mateix sentit previstes en el PTI, com és l’acampada juvenil o educativa. Les entitats agrupades en el Fòrum d’ONG ja van proposar l’any 2000 un reglament que definís i, per tant, promogués un acampada educativa segura, tant per als que la practiquen com per a l’àrea natural que l’acull. Ara, a partir de la Llei integral de joventut i de la Llei de transferència de la competència de joventut i lleure, el Consell Insular de Menorca pot desenvolupar la normativa bàsica d’una nova figura per acampar (cal recordar que fins ara només existeix la figura turística del càmping): els campaments juvenils. I aquest és el propòsit per al qual hem començat a treballar.

Campaments juvenils
Es consideren campaments juvenils aquelles zones destinades de forma permanent a l’acampada, amb un equipament bàsic però suficient per assegurar que aquesta activitat es desenvolupi amb seguretat, tant per als usuaris com per al medi. Parlam d’infraestructures mínimes relacionades amb el tractament d’aliments, el consum d’aigua o el destí dels residus. També s’estableixen algunes restriccions relatives a l’ús del foc o de la contaminació acústica.

Cal insistir que el reglament que ara inicia el seu tràmit no es refereix ni als càmpings (que tenen una finalitat turística) ni a l’acampada lliure (que es duu a terme sense infraestructures i de forma no permanent). Els campaments juvenils tenen una finalitat educativa, i per açò els projectes dels futurs campaments han d’incloure un projecte educatiu i un reglament d’ús intern coherent amb l’anterior. Estan pensats per donar resposta a grups de joves que volen organitzar el seu temps d’oci i lleure en un entorn natural. Tot i que els destinataris preferents d’aquestes instal·lacions són lògicament els joves, la llei en permet l’ús a la resta d’usuaris d’altres edats.

Temps de tramitació, i de participació
Amb l’aprovació inicial per part del plenari del CIM del Reglament de les instal·lacions dels campaments juvenils de Menorca es començarà un procés llarg de tràmits (publicació en el BOIB, període d’exposició pública, resolució de les possibles al·legacions, informe del Consell Consultiu i aprovació definitiva), que ha de servir per a la participació ciutadana i per a la millora del text presentat. Tanmateix no podem perdre la perspectiva de quin és l’objectiu: fomentar l’oci educatiu en el nostre medi natural.

Una vegada aprovat definitivament el reglament s’establirà un període de cinc anys per a l’adaptació de les actuals infraestructures permanents d’acampada. Un temps que haurà de venir acompanyat per dues mesures complementàries per part de la màxima institució insular: una línia de finançament per a la creació i l’adaptació dels campaments juvenils, i una planificació de les diferents propostes que compleixin amb els requisits del PTI per tal de garantir una distribució territorial coherent. No es tracta ara que hi hagi molts campaments, sinó que hi hagi els campaments suficients per respondre a les necessitats del conjunt de la població menorquina.

Planificar va ser la pauta del anys 80, per conservar. Planificar haurà de ser ara la pauta per conservar i gaudir. Tanmateix no podem oblidar que avui té sentit parlar de gaudir perquè alguns, fa prop de trenta anys, van creure que la prioritat era conservar.

J. Manel Martí Llufriu
Conseller de Cultura, Educació i Joventut

Març 2007

Fa temps que no es veuen, ni es miren, ni es parlen, els tres alhora. No és que estiguin enfadats entre ells, però la vida els ha seduït de forma diferent i per camins ben distants. Tots tres, quan encara vivien al poblat de les Tres Muntanyes, van marcar el seu territori de vida amb un mateix lema de conviccions, en un mur de contenció de la carretera principal: “Estima, viu i fes natura”, diu la proclama. Ho van fer com ho feien els grafits més alternatius dels anys 80, d’amagat, en un mur, i amb pintures de pigment natural. Avui la carretera general ja ha canviat de lloc, però el camí del tres amics segueix tan ferm com abans. Siddharta, el personatge que dóna nom al llibre de Herman Hesse els degué influir amb encert i determinació. Aquest era un dels llibres de lectura imprescindible per als atletes de la utopia i la radicalitat, pensaven ells. Cap va equivocar el seu camí, però tots s’equivocaren moltes vegades en el camí. Sí, perquè la vida, encara que costi admetre-ho, és canvi constant. Canvis que provenen d’aprendre dels errors. Canvis aparentment minuciosos, a vegades, però persistents. Canvis llargament desitjats, i canvis sobtadament inesperats.
Tres camins diferents, però la mateixa pregunta: què els uneix, què tenen avui en comú, després d’alguns anys, aquells tres amics que proclamaren “Estima, viu i fes natura”? Un va seguir el camí de trobada amb el Buda, l’altre va apostar per una militància cultural i política, i l’últim per una vida d’intensitats i belleses carpedianes. La genètica humana ens ha dotat de la capacitat de fer preguntes, sense la seguretat de tenir respostes. Per què? També ens ha dotat per prendre decisions. Viure és prendre decisions. Per què cada un va optar pel camí que va optar? I per què val la pena qüestionar-se açò? Potser, cada un dubta sobre la seva decisió i estima la decisió de l’altre.
“En aquest món/ de quatre pams on vius tot esdevé/ essencial, tothom hi té cabuda/ però ningú no hi és imprescindible,/ i res de tot allò que t’hi acompanya/ no té valor de mercat, però a tu/ t’emplena de sentit i d’esperança/”, diu el poeta Martí i Pol. “Res no dura/ i ho saps molt bé, però amb els ulls posats/ en un punt inconcret de l’horitzó/ de tu mateix que et tempta i t’estimula/ esperes que l’hivern, serenament/ t’empleni la buidor amb el seu misteri.”

La nit de Sant Joan seria un bon moment per retrobar-se i contestar-se aquestes preguntes?

Nel Martí  (Ciutadella de Franc. Juny 2003)

Dimarts dia 5 de desembre el Parlament de les Illes Balears aprovava la Llei d’atribució de competències als consells de Menorca i Eivissa i Formentera en matèria de joventut i lleure. És l’única transferència competencial que s’haurà produït durant aquest mandat que ara està en la darrera fase. Tot i açò, la repercussió social i mediàtica ha estat poc significativa. En part vull atribuir aquest poc interès a la desgraciada coincidència amb els afers de corrupció política al municipi d’Andratx. Però l’altre motiu que justifica aquesta poca atenció que s’hi ha dispensat és el que més m’ha d’interessar. El baix interès suscitat posa en evidència el poc protagonisme que han tingut les polítiques de joventut a la nostra comunitat, tot i l’esforç d’entitats, ajuntaments i consells insulars. En aquest sentit val a dir que una de les prioritats del Consell Insular de Menorca haurà de ser precisament la de prestigiar les polítiques de joventut, dit així, en plural, perquè cal ser molt conscients que són moltes les institucions i associacions que treballen a favor dels joves. No s’ha de confondre, per tant, el lideratge –que sense cap dubte correspon assumir a les administracions, i ara en especial al CIM– amb la coresponsabilitat –que és una tasca compartida entre tots els membres de la societat– i el protagonisme –que és dels joves d’entre 14 a 30 anys.

La diversitat és una altra de les característiques de les polítiques de les joventuts, una altra vegada en plural. Darrera la paraula joves hi ha interessos, necessitats i realitats molt diferents. Tot i açò, hi podem reconèixer algunes característiques concretes que els sociòlegs han definit d’aquesta manera. La joventut –terme genèric que serveix per a referir-se a la pluralitat de joves– ha deixat de ser una etapa de transició per a convertir-se en un període vital ben definit, amb característiques clares, necessitats específiques i, sobretot, potencialitats il·limitades. És per açò que, tot i que la llei es digui de “joventut i lleure”, l’actuació dels poders públics ha de ser global, feta des de tots els àmbits: treball, habitatge, oci, cultura, educació, etc. Aquesta diversitat intrínseca a tot allò que es relaciona amb els joves ha de ser gestionada des de la coresponsabilitat, com hem dit abans, però també des de la transversalitat, que és el treball que posa en contacte els diferents departaments d’una institució, els sectors socials que treballen per a la joventut i els mateixos joves com a destinataris d’aquestes polítiques.

Així, doncs, coresponsabilitat i lideratge; transversalitat i acció interdepartamental. Però hi ha una tercera característica essencial: la proximitat i la participació. Proximitat per coordinar millor l’acció amb els ajuntaments i treballar en xarxa amb les entitats i associacions juvenils. Proximitat perquè els joves participin activament de les polítiques de joventut, i perquè aquestes no siguin tant unes polítiques de “fer coses per als joves”, que també, com per aconseguir que “els joves puguin fer coses”, és a dir puguin autoorganitzar-se i desenvolupar iniciatives. I proximitat també per a establir prioritats. Efectivament aquesta és una de les qualitats que cal destacar de la llei de transferència: fa possible, a través de la capacitat normativa dels consells insulars, que cada illa ordeni i reguli aspectes concrets segons les seves especificitats. Açò vol dir que Menorca pot actuar d’acord amb el que són les seves prioritats, que no sempre coincideixen amb les prioritats del conjunt de les Illes Balears. Aquest és el cas, per exemple, de l’acampada permanent (o educativa, per anomenar-la tal com diu el PTI). Fa temps que els menorquins reclamam espais adequats per a desenvolupar l’acampada com una activitat d’oci –i moltes vegades educativa– en el medi natural. Tot i açò, fins ara aquesta s’ha produït per “tolerància”, com se sol dir ara, però amb el perill que suposa l’absència de controls ambientals o sanitaris. Amb l’assumpció de les competències en matèria de joventut i lleure, el CIM pot desenvolupar una normativa a favor de l’acampada educativa, lligada a la Llei de joventut i amb les restriccions pròpies que marca el PTI.

Amb tot l’esmentat un pot adonar-se de quines seran algunes de les prioritats del Departament de Cultura i Educació, i ara també de Joventut, durant aquests cinc mesos que hi ha entre l’1 de gener del 2007, moment en què es fa efectiva la transferència, i les eleccions del mes de maig: estructurar espais de comunicació i participació (Comissió Permanent de Joventut, formada per ajuntaments i Consell; Consell de la Joventut de Menorca; etc.), articular un suport prioritari a les entitats juvenils i de formació de monitors, i tramitar l’adaptació de la normativa actual en matèria de joventut a la realitat de Menorca, alhora que iniciar la tramitació del Reglament d’acampada educativa de Menorca.

En definitiva, la transferència de joventut al Consell Insular de Menorca és una oportunitat per apropar-nos a la realitat dels joves, i fer que aquests siguin més protagonistes del seu futur.

El dia 4 de maig del 2004 els aleshores presidents autonòmics de les Illes Balears i Catalunya, Jaume Matas i Pasqual Maragall, van signar un acord en el qual cada comunitat es comprometia a garantir la recepció, tant analògica com digital, de les televisions autonòmiques de l’altre. Pel que fa a les Illes açò significava que l’EPRTVIB havia de garantir la recepció i distribució del senyal de TV3 i Canal 33, actualment a través del sistema analògic, i a partir del 2010 –o abans, si pot ser– a través del sistema digital. La realitat emperò a la qual s’anava donant forma no s’assemblava de res a l’acordat el maig del 2004. De llavors ençà, cada dia han sorgit més problemes per poder veure correctament les televisions públiques fetes en català. Encara avui, a moltes zones de Ciutadella, no es pot rebre el senyal de TV3 i Canal 33. Però el més greu és que qui ens havia de defensar va callar –amb total complicitat– quan s’elaborà la graella de les televisions digitals que veuríem a les Illes, sense cap reserva d’espai per a les televisions de Catalunya o del País Valencià, o sia sense cap canal dels altres territoris de parla catalana. D’aquesta manera s’aconseguiria territorialitzar i fragmentar definitivament l’espai comunicatiu en català. La pregunta és inevitable: per què no es van reservar els espais (múltiplexs) necessaris per poder veure TV3 i Canal 33, i la resta de canals autonòmics en català? No era aquesta una voluntat prevista en la Llei de normalització lingüística? Per què la fiscalia no va actuar d’ofici per defensar els drets lingüístics dels ciutadans de les Illes? Per què van callar els governs de Madrid i de les Balears? Tant se val ara, el cert és que ha hagut de venir un nou govern progressista (amb presència nacionalista) per recuperar la lletra i el sentit (comú) d’aquell acord, i sol·licitar al Ministeri d’Indústria un nou múltiplex (jo en demanaria més d’un, per cert) perquè els menorquins puguem veure TV3, i els catalans del principat IB3. La decisió és adequada, però caldrà no adormir-se a fi d’evitar més retards, i iniciar al més aviat possible l’emissió en digital. Tanmateix ens quedarà sempre un interrogant: té futur una televisió territorialitzada, és a dir de recepció delimitada a un Estat, una comunitat autònoma, una illa o un municipi, quan Internet ens permet veure imatges d’arreu del món, sense cap altre límit que el que decideixi l’usuari-espectador? El temps ens ho aclarirà.

Nel Martí