He llegit al bloc personal de Francesc Sintes (El Claustre de Shangri-la, a http://francescsintes.illencs.com) l’article titulat “Veure la televisió a Ciutadella”, que després han publicat també alguns mitjans de comunicació escrits de Menorca, en què l’autor denuncia, amb tota la raó del món, les dificultats que té per veure els canals de televisió TV3 i Canal 33. En aquest article Francesc Sintes esmenta algunes de les actuacions duites a terme pel Consell Insular de Menorca durant el temps que vaig assumir la responsabilitat del Departament de Cultura, Educació i Joventut, i reclama respostes urgents dels nous mandataris. Aprofit idò l’avinentesa per recuperar un tema tan polèmic com urgent, i reiterar la meva militància (ara des de la política no institucional) per assolir un objectiu molt concret i clar: que al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears puguem veure les televisions de la resta de comunitats de parla catalana. Cal no oblidar que aquesta era ja la raó de ser del conveni signat el 7 de maig del 2004 entre el Govern de les Illes i el Govern de la Generalitat, a través dels presidents Jaume Matas i Pasqual Maragall, totalment vigent avui, i que encara no s’ha materialitzat en cap resultat remarcable.

Tanmateix, emperò, aquest objectiu immediat no pot emboirar un objectiu més ambiciós i irrenunciable, que passaria per l’establiment de relacions federalitzants entre les entitats audiovisuals públiques dels Països Catalans. És una evidència dolorosa que sense un espai català de comunicació serà difícil assolir una certa normalitat per a la vida cultural del català a Europa i al món globalitzat. I dic que és dolorosa perquè la fragmentació i separació dels territoris històrics del català va suposar també una fragmentació i separació de les competències sobre comunicació i cultura, avui difícils d’intercomunicar. Segur, per sort, que la nova etapa de l’Institut d’Estudis Baleàrics, de la mà de Sebastià Serra, servirà per tornar obrir la porta de l’Institut Ramon Llull com un espai de comunicació cultural efectiva i necessària entre tots els territoris de parla catalana. En tot cas, sobre aquest tema val la pena llegir l’apartat “Quin espai de comunicació?” del llibre Països Catalans, en plural (Editorial Moll), impulsat per l’intel·lectual nacionalista Damià Pons.

Però retornem al tema concret que planteja F. Sintes. Des del meu punt de vista l’article recull tres (o quatre) qüestions diferents. La primera es refereix a l’apagada analògica. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la qüestió més important i urgent. La implantació definitiva de la televisió digital terrestre (TDT) prevista per al 2010 impedirà la recepció dels canals de la resta de comunitats autònomes, que en el nostre cas suposa deixar de veure, entre d’altres, TV3 i Canal 33. Cal demanar-se unes quantes coses en aquest sentit: per què la nova llei estatal de televisió territorialitza la recepció dels canals? Té sentit, i futur, una televisió digital limitada per un criteri territorial quan Internet (i la futura televisió per Internet) és oberta a tot el món? Per què no es va tenir en compte la realitat cultural i lingüística de les comunitats amb llengua pròpia en l’assignació de canals? No m’entretindré exposant responsabilitats i incompliments, perquè ara m’interessen –i urgeixen– les respostes. I en aquest cas la resposta és, com bé ja vam defensar des del Consell Insular de Menorca, que el Ministeri d’Indústria atorgui almenys un nou múltiplex (cada un d’ells amb capacitat per a quatre canals) perquè les Illes puguem rebre diversos –tots si pot ser– canals en llengua catalana d’altres comunitats autònomes. Aquesta va ser també l’opció que es va resoldre com a millor alternativa per afrontar la situació actual, en la reunió mantinguda a Barcelona entre el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), Joan Majó; el director insular de Cultura i Educació, Francesc Pons, i jo mateix. No només es va concloure que aquesta era la millor solució sinó aquesta havia de ser la solució que s’anticipés al 2010. Què calia fer, aleshores? Que es reunís la comissió mixta creada arran del conveni del 2004, i que ambdós governs –el balear i el català– reclamessin al Ministeri d’Indústria la creació de nous espais digitals per donar cabuda a les nostres televisions autonòmiques en català. Així ho va aprovar el Ple del CIM i en aquest sentit va instar el Govern balear, així ho va reclamar a l’Ens Públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears (EPRTVIB), i així ho va sol·licitar al govern de la Generalitat.

El 20 de maig del 2007 Joan Clos, ministre d’Indústria, prenia precisament la decisió de crear un nou múltiplex per al País Valencià com a fórmula per resoldre la recepció de TV3. Immediatament, el CIM no va dubtar a dirigir-se directament (davant el silenci etern del govern del PP) al Ministeri d’Indústria, en una carta enviada el 22 de maig, per recordar-li les dificultats que té Menorca, i les Illes, en la recepció dels canals catalans del Principat i del País Valencià. Ens temíem que el soroll de la polèmica valenciana fes oblidar, o minimitzés, la problemàtica de les Illes. Vull pensar que la resposta no es farà esperar gaire, per a la tranquil·litat i la confiança dels ciutadans illencs, i que la solució s’accelerarà de forma immediata amb el nou govern progressista a les Illes.

La segona qüestió que tracta F. Sintes es refereix a les dificultats tècniques que té Menorca per rebre el senyal analògic de TV3 i del Canal 33 des que, amb l’entrada en la graella televisiva d’IB3, Cuatro i La Sexta, se’n van redistribuir les freqüències. Aquest fet va ocasionar la necessitat de resintonitzar els canals en el cas d’antenes individuals, o de deixar de veure’ls en el cas d’antenes col·lectives. En aquest cas, el Govern de les Illes Balears i l’EPRTVIB sabien prou bé el que calia fer. Ho diu el conveni signat amb la Generalitat: “el Govern de les Illes Balears es compromet a garantir la distribució i la difusió dels senyals a tot el seu territori, mitjançant la implantació de la xarxa de telecomunicacions pròpia, que, a més, farà la distribució i difusió dels senyals de la televisió de les Illes Balears”. La qüestió concreta de la recepció a Ciutadella és només –no per menor, sinó per addició– un altre episodi de la deixadesa del govern del PP per resoldre qüestions purament tècniques. Ciutadella no rep el senyal de TV3 o Canal 33 per una qüestió purament tècnica de la xarxa de telecomunicacions, d’orientació i ampliació de les antenes distribuïdores de senyals. Cal per tant que algú faci política i encomani als serveis tècnics de l’EPRTVIB que facin la seva feina i reordenin la xarxa per tal que els ciutadans del ponent menorquí puguin rebre correctament el senyal dels canals de Catalunya. Val a dir que aquest va ser precisament l’únic tema –sol·licitar al Govern de les Illes i a l’EPRTVIB la correcta recepció dels senyals– que l’anterior corporació ciutadellenca va aprovar per unanimitat, en el darrer plenari del mandat, a proposta del PSM.

Finalment, hi resta una darrera qüestió, gens menor, abordada per Francesc Sintes: veure en català el handbol, o el rugbi… o el futbol, encara que no comenti aquest darrer. Des que els drets d’emissió del futbol de lliga van passar de FORTA (que agrupava els canals autonòmics) a MEDIApro, només es poden veure els partits a través de La Sexta i en castellà. Alhora TV3 enfosqueix el seu senyal a les Illes Balears quan emet partits de Copa, ja que segons diu només en compra els drets d’emissió per al territori de la seva comunitat autònoma. En aquest sentit, cal dir que IB3 tampoc no va resoldre cap acord amb MEDIApro per poder veure els partits de lliga en analògic en català, cosa que sí que han fet la CCRTV i RTV (Radio Televisió Valenciana). Fer-ho o no, era una qüestió purament de negociacions i de prioritats.

Ara, amb el nou govern progressista a les Illes, és l’hora de resoldre totes aquestes qüestions: la implantació de nous múltiplex per als canals catalans en digital, la recepció de qualitat de TV3 i Canal 33 a tot el territori balear (Ciutadella inclosa), i negociar acords entre la CCRTV i l’EPRTVIB i La Sexta per tal de poder veure el futbol, i la resta de l’esport de competició, en català.

Bona nit, amics i amigues, i benvinguts a aquesta trobada amb la poesia, alhora que presentació de la web dels poetes de Menorca, de la mà d’Illanvers.

Aquest proper estiu farà quatre anys que un grup de poetes, amb la complicitat i la col·laboració del Departament de Cultura, Educació i Joventut del Consell Insular de Menorca, posava en marxa Illanvers, una cita cultural de les persones que treballen la paraula; un escenari, en definitiva, per gaudir de l’obra dels poetes menorquins. Durant aquests tres anys passats hem tingut l’oportunitat d’escoltar els versos –la majoria, en la pròpia veu de l’autor– de 28 poetes menorquins. Per a algun d’ells Illanvers ha representat una oportunitat per donar a conèixer la seva obra poètica. Per a tots, a més, ha significat l’exercici en veu alta de la seva labor íntima amb la paraula. Per al Consell Insular de Menorca ha estat una forma de donar a conèixer la creació poètica que es fa a Menorca. I per als lectors i/o oients de poesia, què ha significat Illanvers? Val la pena continuar amb aquest invent cultural que es diu Illanvers? Tanmateix té avui, en l’era de la tecnologia digital i de la globalització, sentit, i futur, aquest art que es diu poesia (i de la qual Pere Quart deia que era l’última de les arts pobres)? És necessari el poeta? És necessària la poesia?

Potser diré coses molt òbvies, però tanmateix crec que estareu d’acord amb mi que avui a la nostra societat li cal repetir moltes obvietats.

Joan Brossa, en una entrevista, contestava a aquestes preguntes dient: “Sempre hi haurà poesia perquè és una necessitat que té l’home”. Deia també: “La poesia és el reflex emocional del pensament”. El poema neix d’un temps de reflexió, de concentració, d’aïllament, de silenci. I ara no vull dir que un poeta ha de practicar l’ascetisme, ans el contrari, el component essencial del poema, i de la poesia, és la vida, l’experiència, la qual el poeta reviu per comunicar l’inefable, l’incomunicable, els detalls que donen sentit a la totalitat de la part oblidada, o menyspreada, o desapercebuda.

Al final tindrà raó Plató, del qual ho he arribat a posar en dubte gairebé tot, quan deia que la poesia era “la llaminadura de l’ànima”. Idò bé, aquesta llaminadura encara endolceix les ànimes, i ho seguirà fent mentre hi hagi ànimes, és clar. Ànimes de poetes-creadors, i ànimes de poetes-lectors. Podria sobreviure la poesia, tanmateix, sense lectors? El fet poètic s’origina i es realitza dins d’un mateix. Els versos es poden pensar i el poema es pot memoritzar, i fins i tot si s’escriu es pot guardar al fons d’un calaix tancat amb pany i clau. En rigor, idò, per “fer” poesia no es necessita ningú altre. Ara bé, com diu el poeta Miquel Martí i Pol (a ¿Què és la poesia?), “la poesia conté el germen inicial d’un procés de comunicació que no s’acompleix en tota la seva potencialitat si no arriba a algú que lliurement l’assumeix i generosament el completa”.

Les ànimes que som avui aquí, les que som lectores, oients o espectadores, ara també internautes, i les que són creadores de poesia, afirmam que la vida necessita temps de vida poètica, d’experiència estètica, d’intimitat humanitzadora.

La web que avui es presenta, obra del poeta Òscar Bagur, un dels components d’Illanvers, ha de ser (pot ser) un instrument al servei de la poesia, del creador i del lector. És una web de domini .cat, de poetes que viuen, estimen i s’expressen en la seva llengua, la catalana, integrant així allò que coneixem com a literatura catalana.

M’indigna haver-me de justificar, però abans que algú ho vulgui retreure, m’estim més dir-ho ben clar. Sí, el domini d’aquesta web de poetes que creen en català és un domini .cat. I ho és perquè el contrari hauria estat actuar des de la renúncia, des de la ignorància, i des del complex d’inferioritat cap a la nostra llengua. És evident que no som un país normal. En un país normal ningú no faria batalletes d’un domini lingüístic, ningú no titllaria de terrorista els que exercim el deure estatutari i cultural de defensar i promoure una llengua, la catalana. En un país normal la llengua seria tractada amb el rigor científic i amb la responsabilitat institucional que es mereix.

Ho confés. Som agnòstic i apòstata, però cada dia res perquè Déu existeixi, perquè si existeix serà just, i si és just demanarà responsabilitats a qui actua permanentment i premeditadament contra aquesta terra, la seva llengua, el seu paisatge i la seva gent.

Avui és un dia per a l’elogi al poeta, i al lector de poesia, i per dir que aquesta terra necessita la poesia. Per què? Contesta el poeta Miquel Martí i Pol: “En primer lloc, // [perquè] permet de recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós; en segon lloc, [perquè] torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat; en tercer lloc, [perquè] restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable; i, finalment, [perquè] permet de reafirmar el gust per la lliure reflexió en el món del pensament únic.”

I acab com comencen tot els poemes:

“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.”