Preàmbul. El context.
Trobar-se camins tallats, tancats amb paret seca, branques o barreres d’ullastre amb cadenats, no és, gens ni mica, una novetat d’aquest final de mil·lenni. Als arxius municipals de tots els pobles -desastrosament cuidats molts d’ells, per cert- es poden trobar cartes i documents, de diferents èpoques, de ciutadans afectats que es queixen pel tancament d’un camí determinat. També s’hi troben les respostes de l’Administració corresponent que, moltes vegades, actua amb contundència i ordena l’obertura del camí en qüestió, però que d’altres no té la informació suficient per prendre una decisió ràpida i segura jurisdicionalment. A més, hem de tenir en compte que, en molts casos, quan parlam d’un camí ens referim, simplement, al dret de pas per un viarany sense delimitació de paret, fet que facilitava molt la seva alteració o desaparició. Aquest és el cas del camí que tractam aquí, l’anomenat Camí de Cavalls, que, per la seva peculiaritat de camí no delimitat amb paret seca, s’ha convertit amb el temps en una de les vies de comunicació més problemàtiques.
L’estament militar, un dels principals beneficiaris del vell camí que voreja l’illa, és qui, d’una forma més insistent, fins a l’any 1960, es queixa del seu mal estat als ajuntaments corresponents. Fet que és del tot lògic si tenim en compte que el Camí de Cavalls ha servit d’enllaç entre les diferents torres de defensa i de vigilància (talaies) per a l’ús de la cavalleria i, en tot cas, també de la tropa. Però si bé és cert que el Camí de Cavalls ha tingut una clara definició (no sabem amb seguretat si l’originària, tot i que la majoria d’autors així ho consideren) com a via “estratègica” i “per a la defensa” de Menorca, no ho és menys que, des del seu mateix naixement, el camí ha anat lligat a l’ús civil i públic. Ho demostren les queixes d’entitats o de particulars que reclamen l’obertura d’algun tram del Camí de Cavalls, tancat pels propietaris de les terres per on aquest passa. Davant les queixes, els municipis, o també el governador de la província, recordava o ordenava als propietaris la seva obligació de mantenir net i marcat amb calç el traçat del camí.
Pot servir de mostra la carta que el governador civil de les Balears envia el 5 de setembre de 1932 a l’Ajuntament de Ciutadella, en resposta a la protesta formulada per la Sociedad “La Sportiva” de Pescadores y Cazadores de Menorca sobre el tancament del pas pels camins del Semàfor del cap de Bajolí i el Camí de Cavalls: “He tenido a bien disponer lo siguiente: Interesar del señor Teniente Coronel Jefe de la Comandancia de la Guardia Civil dé las oportunas órdenes para que por la fuerza de su mando sita en esa ciudad, se proceda a hacer desaparecer las barreras que impiden el paso”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella). L’Ajuntament de Ciutadella, per la seva banda, no dubta a refermar, en un llenguatge administratiu prou enrevessat, la disposició del governador civil: “teniendo en cuenta y que el establecimiento de la servidumbre de paso es indudable en todas las fincas…..y inspirándose -referint-se a l’Alcaldia- en el bien de los administrados y no estando dispuesta a tolerar privilegio de clase alguno esta dispuesta a llegar, si la incomprensión de ciertos propietarios lo obliga, donde sea preciso para esclarecer el derecho a colocar dichas barreras y a que desaparezcan estas caso contrario”.(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella)
Com veim la problemàtica entorn del Camí de Cavalls no es redueix només al tema de la seva conservació, sinó que aquesta es fa extensiva a la vigència del dret de pas que anomenam “servitud”. Els arguments que esgrimien aleshores uns -els que la defensaven- i altres -els qui la creien extingida o no existent- no han canviat massa dels actuals, com bé queda reflectit en l’expedient obert per l’Ajuntament de Ferreries l’any 1901, relatiu a la conservació d’una servitud de pas que posa en comunicació aquest terme municipal amb el des Mercadal passant pels llocs de Sant Antoni, Son Rubí i Sant Joan de Serra. En aquest cas no es tracta de la servitud del Camí de Cavalls, però bé que ho podria ser. L’Ajuntament de Ferreries, davant la queixa d’alguns ciutadans de la vila que se senten perjudicats pel tancament “de la servidumbre de paso público a pié y con caballeria que prestan desde tiempo immemorial sus fincas, para la comunicación y transito com atajo entre ambos pueblos de Ferreries y Mercadal, perjudicando asi de un modo notable los intereses de los habitantes de ambos terminos”, decreta l’obertura del camí, resolució contra la qual els propietaris interposaren un recurs dirigit al governador de la província per considerar-la “destituida de fundamento legal y contraria al derecho de propiedad libre que los recurrentes sustentan”.(Arxiu Municipal de Ferreries)
No és estrany, idò, que, en les circumstàncies esmentades, els ajuntaments de l’illa sol·licitessin informes tècnics i jurídics sobre els camins, i que els intel·lectuals i historiadors de l’època exposessin la seva opinió, tècnica i científica, al respecte.
El protagonista. Francesc Hernàndez Sanz.
Encara que fins ara ho hagi pogut semblar, l’objectiu del present treball de recerca no és descriure la situació conflictiva entorn del Camí de Cavalls, especialment important entre els darrers anys dels segle passat i el primer terç del present. Aquesta, emperò, és imprescindible per comprendre i situar els treballs realitzats pel polifacètic Francesc Hernàndez Sanz en els quals, d’una forma més breu o més extensa, és present el Camí de Cavalls. Abans caldria també fer un esbós biogràfic del nostre protagonista, tot destacant-ne aquells aspectes que més tenen a veure amb el contingut del treball present.
Hernàndez Sanz (Maó, 1863-1949) va ser, sense cap mena de dubte, una de les figures intel·lectuals més rellevants de la Menorca del primer terç del nostre segle. La seva tasca com a historiador és imprescindible per comprendre la història de Menorca. J. Mascaró Pasarius en la dedicatòria de la seva “Geografia e historia de Menorca” dirà: “A la memòria de l’insigne patrici menorquí, Francesc Hernàndez Sanz, Historiador Major de Menorca. Homenatge fervorós.”. El denominador comú de tota l’activitat d’Hernàndez Sanz “es troba, segurament, en l’assumpció de la seva menorquinitat, en la necessitat que sent de trobar-hi una base que l’expliqui, a ell i a la col·lectivitat de què forma part. En aquest sentit de voluntat d’explicació i de convenciment és que podem parlar ja de menorquinisme, no com a reducte tancat sinó com a espai obert des del qual establir ponts i lligams amb la realitat tota”(1). Destacà en la seva activitat d’investigació històrica i participà molt activament en els cercles culturals més dinàmics d’aquella època: l’Ateneu Científic, Literari i Artístic, l’Ateneu Popular de Maó (del qual va ser president de la secció d’Arts i Oficis) o de l’Associació Menorquina de Nostra Parla (de la qual fou vice-president del butlletí que duia el mateix nom). Del 1898 al 1936 es féu càrrec de la direcció de la Revista de Menorca, i fou precisament durant aquest període que la revista esdevingué una publicació de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic (1906). Des de l’any 1910 fins el 1943 treballa a l’Arxiu Històric de Maó, període durant el qual va elaborar, entre molts altres treballs, el “Catàlago del Arxivo Historico Municipal de Mahón” (inèdit). Morí el 4 de març de 1949, a l’edat de 86 anys. L’Ajuntament de Maó, en sessió de 2 d’abril del mateix any, el nomenà Fill Il·lustre de la ciutat.
Tres són les obres a través de les quals es pot fer un seguiment de l’estudi que Hernàndez Sanz fa del Camí de Cavalls: el “Compendio de Geografia e Historia de la Isla de Menorca”, publicat el 1908; el dictamen encarregat per l’Ajuntament de Maó “Sobre caminos públicos de Menorca”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella), publicat a la Revista de Menorca i al Butlletí Oficial de Ciutadella l’any 1932; i l’obra escrita en català “Geografia històrica de Menorca”(Biblioteca Joan Hernàndez Mora), actualment dipositada a la biblioteca que porta el nom del seu fill Joan Hernàndez Mora, esperant que algun dia surti publicada. Segons posa la portada de llibre, H. Sanz acabà aquesta obra l’any 1925, és a dir en plena dictadura de Primo de Rivera. Sobre aquest darrer treball també hem de dir que va publicar-ne una petita part a la Revista de Menorca el mateix any 1932.
Sobre l’origen del Camí de Cavalls.
En tota la seva obra publicada en què parla del Camí de Cavalls, Francesc Hernàndez Sanz manté la teoria del seu origen francès, opinió que coincidia amb la del primer document bibliogràfic del qual tenim constància (“Plano de la Isla de Menorca”, Bernat Calvet, 1890) que utilitzà com a base principal de la seva investigació. Cal dir que el Compendio constitueix una de les primeres referències bibliogràfiques (la quarta, cronològicament parlant), després de l’esmentada, de la de Rafel Oleo (a la qual quasi mai es fa referència) i de la breu aportació de l’Arxiduc (1892). És també un dels primers (el segon) documents cartogràfics del Camí de Cavalls, mapa escala 1:200.000, fet el 1907 (2). Tot i que no en fa referència, el seu comentari sobre el Camí de Cavalls en el Compendio es basa, com hem dit, en el treball de Bernat Calvet sobre el Planell de l’Illa de Menorca del cartògraf Louis Stoki d’Arc de la Rochectte, que és el primer document cartogràfic trobat que conté el Camí de Cavalls. L’article de Calvet fou publicat a El Ateneo, òrgan de l’Ateneo Balear de Palma, i reproduït posteriorment a la Revista de Menorca de l’any 1890.
Les referències al Camí de Cavalls en el Compendio són bàsicament quatre. Tres d’elles són aquestes:
“Circunvala la isla una senda, marcada con encalades mojones, denominado Camí de Cavalls (camino de herradura) abierto por los franceses durante su efímera dominación, de 1756 a 1763 (220 kilómetros).” (pàg. 42. Capítol VIII. “Comunicaciones terrestres i marítimas”).
“A el debiose (fent referècia al comte de Lannion, qui cap a l’any 1760 es féu càrrec del govern de Menorca) en gran parte la apertura del camino que circunvala la isla (hoy convertido en pedragosa senda), llamado de Cavalls, y que obedecia a unos fines puramente estratégicos para servició de las baterias y atalayas como también para agrupar las tropas, en caso necessario, para defender los puntos accesibles de nuestro litoral”. (pàg. 337. Capítol XXI, dedicat a la dominació francesa).
” (parlant del general Sir Charles Stuard) No descuidó tampoco el refuerzo de la Isla para ponerla á cubierto de un ataque imprevisto, levantando baterías en la costa, ensanchando considerablemente el camino de cavalls” (pàg. 372. Capítol XXV. “Toma de Menorca y tercera dominación británica”).
En el dictamen “Sobre caminos públicos de Menorca”, publicat l’any 1932, torna a postular la teoria de l’origen francès. Aquí sí, emperò, que fa referència al treball de Bernat Calvet. De fet, la descripció que H. Sanz fa del traçat del camí és quasi idèntica a la de Calvet.
Vistes aquestes dues úniques referències bibliogràfiques publicades en les quals tracta sobre l’antic camí, no és estrany que es posi Hernàndez Sanz entre aquells autors que han acabat defensant la teoria de l’origen francès del Camí de Cavalls, teoria que perdrà la seva solidesa amb el treball de Jaume Ferrer, publicat el 1948 (Revista de Menorca), i, posteriorment, amb el de Joan C. de Nicolàs (1992). Però la realitat no és aquesta. En l’obra inèdita, Geografia històrica de Menorca, H. Sanz defensa un origen anterior al de la dominació francesa, dada que estaria més d’acord amb la hipòtesis de Rafael Oleo i Quadrado (3) i l’Arxiduc (4), que en situen l’origen cap al 1331, i que mantindran F. Martí i Camps (5) o J. Mascaró Pasarius (6).
H. Sanz, a Geografia històrica de Menorca, diu “La institució de les Cavalleries, per Jaume II de Mallorca, l’any 1300, per la qual s’obligà a sos propietaris a mantenir un cavall armat per la defensa i custodia de l’Illa va originar l’apertura d’un camí de circumvalació de Menorca que de bon principi no tenia altra indicació que els portells oberts en les pareds dels llocs pel lliure pas dels cavallers encarregats de vigilar la costa.”
“Durant la curta dominació francesa (1756-1763) i baix el Govern del Comte de Lannion, qui per ses altes virtuts fou tant estimat dels menorquins, s’operen també notables millores en l’ordre material.
A sa iniciativa es va deure en gran part l’afirmat i eixamplament del camí de circunvalació o de Cavalls amb el fi de servir les bateries i atalayes de la costa com també per pòder ajuntar les tropes en cas necessari i combatre sense perdua de temps qualsevol agressió que intentassin els enemics pel punts accessibles del litoral.
Així mateix feu construir o recompondre una porció de vies radials qui partint de punts interiors enllaçaria amb l’anterior camí. ”
L’argument que donava en el Compendio (quarta referència del Camí de Cavalls) per abandonar la teoria que ara, a Geografia històrica de Menorca, defensa era:
“Tal vez, por homogeneidad de nombres, se ha supuesto por alguien que el llamado Camí de Cavalls se abrió en la època de fundación de las Cavallerias, con el objeto de que los que tenían á su cargo la defensa y custodia de la isla pudieran libremente recorrer su litoral. Contra esta suposición, y á favor de la nuestra atribuyendo esta vía á los franceses, emitida en el capítulo VIII de la primera parte de esta obra, debemos hacer constar que el camino de circunvalación no figura en ninguna carta de la isla anterior á la dominación francesa.” (pàg. 177-178. Capítol XI. “Reino Independiente de Mallorca”).
Aquí queda clar, idò, que era la manca d’un document que fes referència al Camí de Cavalls abans de la dominació francesa el que el posicionà al costat de la teoria de l’origen francès. Si finalment, Hernàndez Sanz, a Geografia històrica de Menorca, canvia la seva pròpia teoria deu ser perquè ha trobat qualque document anterior al 1756. El problema és que Sanz no esmenta ni hi fa referència directament, cap document d’aquest tipus en la seva obra inèdita. Tot i així, en el present treball es formulen possibles indicis de quin és aquest document.
Un any abans de morir, l’any 1948, Jaume Ferrer i Aledo aporta en el seu treball “Menorca, su población rural” noves dades que fan referència al segle XVII i que tiraran per terra l’origen francès. Recull que en el Llibre del Reial Patrimoni (7) titulat Causas de Naufragios, de 1681 a 1686 consta que l’any 1682 (de fet és el 1683, com s’ha pogut comprovar després) ja s’empraven els camins anomenats “de cavalls o de cavallers”. També diu que el vell camí està senyalat amb pedres que l’autoritat obliga a emblanquinar periòdicament i que és prou incòmode utilitzar-lo. “Seria delicioso -diu- que pudiese tener anchura suficiente para poderla emplear para dar paseos en coche o en auto, puesto que afrece panoramas muy curiosos.”
El treball de Jaume Ferrer és el primer que dóna referències documentals anteriors a la dominació francesa que permeten corroborar un origen més antic del Camí de Cavalls. )Foren aquests mateixos documents els que serviren a Hernàndez Sanz per revisar, en la Geografia històrica de Menorca, l’origen de creació del camí que circumval.la tota l’illa?. No hi ha proves suficients per donar una resposta segura, però sí per intuir que va ser així; és a dir, que tant Jaume Ferrer com Hernàndez Sanz utilitzen la mateixa documentació de Llibre del Reial Patrimoni per mantenir l’origen anterior a la dominació francesa del Camí de Cavalls. Quins són aquests indicis?:
Primer. Que H. Sanz i J. Ferrer col·laboraren conjuntament en els principals àmbits culturals de l’època. Entre el 1919 i el 1929 coincideixen a l’Ateneu de Maó i en la publicació Revista de Menorca: mentre Jaume Ferrer era vicepresident de l’Ateneu, Hernàndez Sanz era el director de la revista. L’any 1923 ambdós formen part de la primera Junta General de l’Associació Menorquina de Nostra Parla, de la qual, com ja s’ha dit abans, Sanz, juntament amb Joan Mir i Mir, Ferran Soldevilla, Marçal Pascuchi i el seu fill Joan Hernàndez Mora, es fa càrrec de la Comissió de Redacció del Butlletí.
Segon. Hernàndez Sanz acaba la Geografia històrica de Menorca l’any 1925. Durant aquest temps Sanz encara és arxiver municipal de Maó (1910-1943) i, per tant coneix i té al seu abast el Llibre del Reial Patrimoni de Menorca (de fet a la Geografia històrica trobam cites que fan referència a aquesta font documental). No només açò, sinó que, com es diu a la “Notícia biográfica” publicada a la Revista de Menorca l’any 1949, “No sólo el archivo propiamente municipal, sino los archivos también importantísimos de la Real Gobernación y del Real Patrimonio de Menorca fueron salvados por Henández Sanz cuya diligencia consiguió llevar aún otros fondos documentales al que llamamos ya Archivo Histórico de Mahón, con denominación única, y cuya existéncia nos envanecemos todos.” Si tenim en compte que el 1929 H. Sanz publica per primera vegada a la Revista de Menorca l’índex general de l’inventari del Llibre del Reial Patrimoni, i que un any abans ja havia rebut la medalla al mèrit civil pel fet d’haver-lo classificat i dipositat a l’Arxiu Municiapl de Maó, podem situar, amb gran seguretat, que cap als anys 1924-1925 és el moment en què Sanz es fa amb el Llibre del Reial Patrimoni i comença a estudiar-lo. Tot açò fa pensar que, efectivament, Sanz coneixia la cita de Las causas de Naufrágios, i ben podria ser que de primera mà; és a dir, que fos qui la descobrís.
Tercer. J. Ferrer publica el seu treball de Menorca, su población rural l’any 1948. En aquest treball, Ferrer fa constants referències a l’obra publicada de H. Sanz, el Compendio i “una obrita publicada en 1932 con el título “Sobre camins publics de Menorca”. Sense citar aquesta “obrita” (de fet no ho podia fer perquè al treball Sobre caminos públicos de Menorca diu “fué abierto por los franceses durante su dominación”), a l’hora de referir-se a l’obertura del Camí de Cavalls, diu “Segun el sr. Hernàndez Sanz este camino se reconstruyó, por estar en mal estado, durant los años 1756 a 1763”. Efectivament, diu “se reconstruyó” (Sanz, a GH, diu que als francesos es deu “l’afirmat i eixamplament”); és a dir, que J. Ferrer utilitza en aquest moment la G.H. i no el Compendio o l’Informe, tot i ser inèdita.
Aleshores, encara queda un interrogant per resoldre: per què H. Sanz, després d’haver verificat la hipòtesi de l’origen del Camí de Cavalls cap al segle XIV i d’haver-la exposada en una nova obra històrica (G.H. 1925), al cap de 7 anys repeteix en l’Informe encomanat per l’Ajuntament de Maó la vella teoria ja abandonada de l’origen francès?. El fet que ni J. Ferrer la prengués en compte en el seu treball del 1948 pot servir per postular possibles respostes. Una d’elles podria ser que H. Sanz, tot i haver acabat la primera redacció de l’obra l’any 1925, l’acabas d’escriure a màquina i, per tant, de repassar-la i corregir-la, alguns anys després, entre el 1932 i el 1949; període durant el qual aconsegueix les referències extretes del Reial Patrimoni del Camí de Cavalls, que obtingué directament o de part de J. Ferrer. Però aquesta és només una possible resposta de les múltiples que es podrien formular i que caldrà examinar i investigar amb més paciència.
Infome sobre els camins públics de Menorca (8)
Tant en el Compendio com en la Geografia històrica de Menorca, obres extenses i genèriques, les referències al Camí de Cavalls són curtes i en cap cas es fa una descripció més o menys detallada del traçat i del seu estat de conservació. En l’Informe, en canvi, sí que trobam una descripció més exhaustiva del camí, tot i que en aquest tema no introduesqui modificacions respecte del document que ell utilitza sempre com a principal referent, “Plano de la Isla de Menorca” de Bernat Calvet. De fet, podríem dir que la descripció del recorregut és quasi la mateixa en detall.
Sí, emperò, que val la pena destacar dos aspectes valoratius de l’Informe, un que fa referència a l’estat de conservació, i l’altre al caràcter públic del camí.
Conservació del Camí de Cavalls.
En aquest sentit diu: “hay que suponer que sería mucho mayor de lo que en la actualidad ofrece quedando reducido a una mala senda, sin sombra de lo que fué y si no fuera que el ramo de guerra considerando su existencia todavía de utilidad en caso contrario, hace frecuentes llamamientos a los propietarios de las fincas que atraviesa para que lo dejen expedito al público y encalen los mojones indicadores de su trazado, tenemos la seguridad de que habría desaparecido del todo.”
Sobre el caràcter públic.
Les referències al caràcter públic en l’Informe són constants. Ho diu el títol (“Sobre caminos públicos de Menorca”); ho diu el paràgraf anterior referit al mal estat de conservació (“lo dejen expedito al público”); i ho diu a lai ntroducció de l’Informe:
“la necesidad de conocer de una manera precisa el trazado de aquellos caminos públicos que conducen al litoral de la Isla algunos de los cuales fueron cerrados por medio de barreras por los propietarios colindantes o bien agregados a sus posesiones, impidiendo con ello el paso de carruajes, con grave perjuicio del Estado y del uso público”.
“De esta red de comunicaciones, que existia el día de la conquista por los españoles en 1782, quedó sólo una mala caricatura, confeccionada obedeciendo al capricho de todos los propietarios colindantes que empezaron a ensanchar sus dominios a costa del del público, sufriendo todos aquellos caminos de construcción extrangera todas las mutilaciones y atropellos imaginables” (fins aquí Hernàndez Sanz reprodueix a Bernat Calvet) sin que el Gobierno de la Nación pusiera coto a tales demandas y castigara con mano dura a los que así detentaban terrenos que al público en general pertenecían.”
Són aquests dos paràgrafs de l’informe que el convertien en un document important i, com deiem en el preàmbul, necessari per a les administracions locals per tal de prendre decisions amb una certa seguretat documental i jurídica. Aquesta importància es posa perfectament de relleu en el previ que l’Ajuntament de Ciutadella incorpora al dictamen elaborat per H. Sanz (i encomanat per l’Ajuntament de Maó, no ho oblidem) que es reprodueix en el butlletí oficial del municipi: “Considerando la importancia del informe del Cronista del Ayuntamiento de Mahón, don Francisco Hernández Sanz, que comprende el historial de los caminos y carreteras construídas por el estado en Menorca, así como las que fueron construídas durante las dominaciones inglesa y francesa, acordó el Ayuntamiento de Ciudadela en sesión de día 26 de Octubre de 1932 imprimir dicho documento en un numero extraordinario del Boletín Oficial del Municipio. Ciudadela 27 de octubre de 1932. El Alcalde, Pedro Hernández”. Però, a més de la importància que degué tenir en el seu moment, és també un document important avui, ja que quan constitueix una referència seriosa i rigorosa sobre la vigència o no del dret de pas pel camí que voreja tota l’illa. Referència que, a diferència de les anteriors, deixa molt clar el caràcter públic de la servitud i no restringit a l’ús militar o defensiu de l’illa, i que, ben possiblement, serví a un dels seus admiradors i deixebles, l’historiador J. Mascaró Pasarius, per afirmar expressions tan contundents com aquestes: “Es una verdadera e irreparable lástima no haber aprovechado la oportunidad que nos presentaba la existencia de un camino estatal y público de circumvalación a la isla, salvándolo de los especuladores del suelo, para dedicarlo a uso y disfrute de los menorquines en general. Nunca mejor que con este motivo es aplicable con toda su crudeza y realismo el sabio y viejo refran popular de “guardet d’un ja està fet”.” (9)
EN FORMA DE CONCLUSIÓ.
Possiblement, una de les primeres referències al conflicte dels camins pels quals s’impedeix el dret de pas la trobam al Llibre Vermell quan Pere IV, rei d’Aragó, l’any 1373, exposa que “de algún tiempo a esta parte, entre algunos de dicha Isla, com el consentimiento de sus vecinos, han cerrado con “còdols y pedres” sus posesiones, de modo que unos vecinos han quitado a otros el uso de dichas garrigas”, davant la qual cosa estableix “que, los mismos que hayan cercadas, deben tener en ellas buenas “portellades” y “ben amples” de manera que los habitantes de dichos lugares tengan uso en las dichas garrigas”. En l’exposició de motius, Pere IV, també fa referència a les causes que es produeixin tals barraments del pas: “de cuyas clausulas se ha ocasionado que las posesiones así cerradas, se conviertan en mejores y de más precio”.
Els conflictes entorn de la propietat o del dret de pas d’un determinat camí és una constant, si no de tota la història de la nostra illa, sí, almanco, des de la conquesta de Menorca per la Corona Catalanoaragonesa, i així en queda constància en les fonts arxivístiques. Si hi ha conflicte és perquè hi ha ús, d’açò no n’hi ha cap dubte. Ningú no hauria protestat pel tancament d’un camí que no fos transitat ni tingués cap interès, com a mínim, per una part de la col.lectivitat.
Si ens centram en l’època que ens ocupa -període determinat per la vida d’un dels grans historiadors de i sobre Menorca, Francesc Hernàndez Sanz-, hem de concluir, sense el més mínim dubte, que la conflictivitat a causa dels camins tallats era notable. I és justament aquesta problemàtica la que ens certifica que els camins tant interiors com costaners de Menorca són utilitzats d’una forma molt freqüent. Poden servir d’exemple les dues referències citades en el preàmbul, una de les quals fa esment d’un camí interior (que enllaça Ferreries amb Ciutadella pels llocs de Son Rubí, Sant Antoni i Sant Joan de Serra) i l’altra al camí perimetral anomenat “Camí de Cavalls” (Protesta formulada per la “Sociedad La Esportiva de Pesca y caza de Menorca). A les citades, n’hi podríem afegir un feix prou important, com una d’aquestes quatre:
i. Pàgina Menorquina de EL BIEN PÚBLICO. 20 de juliol de 1933, nombre 532. Títol: “Excursiones por la costa”. Darrer paràgraf: “Otros años los grupos excursionistas eran numerosos por mar y por tierra, particularmente por mar. Por tierra, la excursión es muy dificultosa por carencia de un buen camino de circunvalación, ya que el de cavalls es una simple senda como su nombre expresa. Los caminos que van directamente a las calas son en general bastante malos y algunos casi impracticables, por lo que seria de desear que los Ayuntamientos los pusieran en estado aceptable”.
ii. 1910. El Govern Militar de l’illa de Menorca, “con el fin de tener expedita toda comunicación que pueda contribuir a la vigilancia del litoral de esta Isla, y al efecto el camino de herradura que la circunvala”, envia una nota a l’Ajuntament d’Alaior perquè aquest interessi els propietaris “de las fincas del término municipal por donde pasa aquel” en la seva recuperació. (Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).
iii. Comunicació del Govern Militar enviada el 16 d’agost de 1871 a l’Ajuntament de Ciutadella on, a més de denunciar els abusos comesos per alguns propietaris de l’illa que -textualment- “han extendido sus fincas dentro de la zona marítima llamado Camí de Cavalls”, valora l’esmentada ruta com a “tan necesaria (es) para el transito de pescadores, naufragos y también para la vigilancia de la costa”. En una altra nota del 28 de juliol del mateix any, el Govern Militar repeteix de forma quasi idèntica que “no dejando de ser menos útil también para el paso de los pescadores y de las tripulaciones cuando ocurren naufragios, que desgraciadamente son muy frecuentes en toda la costa de Nuestra Isla. Y como tanto porvenir siendo de uso público dicho camino desde tiempo immemorable, como porque la mayor parte de el se halla comprendido en la zona marítima…”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).
D’altra banda, des del Foment d’Aigües del Subgovern de Menorca, després de rebre una carta del governador civil de la província, s’ordena a l’Ajuntament (28 d’agost de 1871) que comuniqui als propietaris l’obligació de mantenir obert el Camí de Cavalls. Fixau-vos que en aquest cas és el Subgovern de Menorca, Foment d’Aigües, qui actua per conservar la servitud pública de pas i no l’estament militar directament. (Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).
iv. Ja fora de l’època que ens ocupa, però que pot tenir un gran interès, hi hem d’afegir la declaració del propietari de So na Parets, l’any 1790, el Sr. D.Francisco Quadrado, en què sol.licita a l’Ajuntament de Ciutadella la verificació d’una sèrie de fets que el perjudiquen. En un d’aquests capítols es parla de “la molta gent que passa per lo dit Camí de Cavalls”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).
Primera conclusió: Hernández Sanz, com quasi la totalitat d’autors que han estudiat el Camí, coincideix en atorgar la seva definició originària a una finalitat militar, de defensa de la costa i de comunicació entre les talaies, bateries i altres fortificacions. Ara bé, el que sí és un fet clarament i de sobra documentat és l’existència d’un ús civil i d’un ús militar del Camí de Cavalls. Tant és així que F. Hernàndez Sanz no dubta a qualificar-lo en tot moment de camí públic (Informe sollicitat per l’Ajuntament de Maó).
Sobre l’origen del camí de circumval·lació queda clara una cosa: Hernàndez Sanz, tot i mantenir inicialment una postura dissident, pensa (i així en queda constància en la seva Geografia Històrica de Menorca) que el Camí de Cavalls és anterior a la dominació francesa, coincidint per tant amb les opinions formulades en les principals obres historiogràfiques immediatament anteriors i posteriors a les seves. En especial caldria remarcar l’obra inèdita de Rafel Oleo, Notícia Historico Topografica de la Isla de Menorca, que serví de base per a la seva Historia de la Isla de Menorca (1876-1878). La principal troballa que motiva el canvi d’opinió d’Hernàndez Sanz és, amb molta probabilitat, la que se sol atorgar al seu col.laborador Jaume Ferrer Aledo. I, anant més lluny, caldria pensar que és justament Sanz qui obté per primera vegada la referència del Camí de Cavalls al Llibre dels naufragis.
Avui podem afirmar amb tota garantia, gràcies a la feina de De Nicolàs, que les fonts utilitzades per F. Hernàndez Sanz i per Jaume Ferrer Aledo certifiquen l’origen del camí, com a mínim, abans de 1756 (inici de la dominació francesa). A més, De Nicolàs, ha aportat alguna altra referència al respecte, tant del mateix Llibre del Reial Patrimoni Causas de naufragios desde 1681 hasta 1686, com d’altres documents de la primera dominació anglesa (Guia des Camí de Cavalls, 1987. Joan C. De Nicolàs). A l’esmentada documentació de De Nicolàs podríem afegir la carta escrita l’any 1758, és a dir en plena dominació francesa, dirigida als jurats de l’illa, en la qual es diu “Havent ja acabat de fer acomodar en la forma deguda el Camí de Cavalls, qui volta tota l’Illa,… Essent esta util, y necessari esper que V. Mag. faran son dever,…”(Arxiu Històric Municipal de Ciutadella).
Segona conclusió: L’origen del Camí de Cavalls s’ha de situar, com a mínim, abans de la dominació francesa, durant la qual sí que es produí una reconstrucció i rehabilitació del vell camí. I, d’açò, n’acabarà deixant constància Hernàndez Sanz a la Geografia Històrica de Menorca, encara que sense fer esment a una nova referència del Llibre del Reial Patrimoni de la qual ell és, com a mínim, coaportador.
No és tan clara, en canvi, la conclusió a la qual arriben l’Arxiduc, Rafel Oleo, Hernàndez Sanz i altres historiadors posteriors, de situar l’origen del Camí de Cavalls cap a l’any 1331 (que de fet hauria de ser el 1301), amb la fundació per part del rei Jaume II de Mallorca de les Cavalleries, i per les quals s’obligava els propietaris de les terres a mantenir “un cavall armat per a la defensa i custòdia de l’illa”. Almanco, aquesta referència tantes vegades citada per Hernàndez Sanz s’haurà de valorar com incerta fins que no es trobi la documentació que ho certifiqui.
No seria just, emperò, acabar aquest recull en forma de conclusió sense deixar constància de l’existència d’opinions discordants a la de Francesc Hernàndez Sanz sobre la servitud pública de pas del Camí de Cavalls. Dins l’època a la qual ens referim aquí, una d’aquestes veus és la de Jaime Vidal i Villalonga, adscrit precisament al ram militar d’infanteria, de qui trobam diversos escrits versant sobre la defensa de l’illa publicats a la Página Menorquina de EL BIEN PUBLICO. En qualsevol cas, l’opinió de Vidal és absolutament minoritària enfront d’aquells que defensen l’ús públic del Camí de Cavalls utilitzat de temps immemorial.
(1) Josefina Salord, “Entre l’oblit i la memòria collectiva”, pròleg de Cultura i societat a Menorca de Francesc Hernàndez Sanz.
(2) Posteriorment dibuixarà dos mapes més, sense aportar cap novetat: un d’escala un poc més petita, 1:150.000, i un altre d’escala un poc més gran al del Compendio per incloure’l en el llibre de Miquel Moreno Consideraciones sobre la defensa de Menorca, de 1909.
(3) “En el mismo año (1331) en Menorca era muy frecuentado, y en especial en las costas del término de Ciudadela, de Galestos moros y Argel, que con sus asaltos nocturnos quemaban y robaban cuanto encontraban. Los ciudadanos tomaron en su vida varioas medidas, y entre las de que todos los colonos tuviesen un instrumento, llamado vulgarmente corn para avisar reciprocamente con su sonido, señal de peligro en la costa, en cuya ocasión era obligación de todos los caballeros el comparecer armados y a caballo. A este efecto se construyó alrededor de la isla un camino esperito, llamado hoy Camí de Cavalls; se montaron también cuadrillas de ciudadelanos,…” (pàg 120 del Tom I de l’original manuscrit de les Noticias Hitórico Topográficas de la Isla de Menorca y algunas otras concernientes a la misma. Aquesta obra inèdita formada per catorze toms escrits a mà va servir de base a R. Oleo per fer la seva Historia de la isla de Menorca,(1876-1878). Entre la pàgina 595 i 596, en el mateix primer tom, hi ha un carta que Rafel Oleo escriu a don Santiago Simó de Ciutadella, el 24 de maig de 1876, en la qual, sota el títol de Camí de Cavalls, escriu: “En el año 1331 fué cuando Menorca se vió precisada de establecer semejante modo de defensa; así lo encontramos en los anuales de nuesta historia. En aquellos tiempos todas las poblaciones cristianas de la costa Mediterranea mantenian contínuas luchas con los sarracenos, que entonces se llamaban “furiosos de la mar”, y he aquí el motivo porque se dedicaban personas al manejo de las armas; asi es que se introdujeron las juntas y torneos venidos de alemania.”
(4) “En 1331 fue construido un vial periférico llamado Camí de Cavalls, con objeto de que la caballería pudiera alcanzar rápidamente aquellos lygares costeros donde amenazare desembarcar el enemigo. Esta servidumbre persiste aún hoy pues el general Llorente hizo limpiarlo hace algunos años para mejor vigilancia de la costa.” (Die Balearen, Arxiduc Lluís Salvador d’Austria, 1891).
(5) “Durant la dominació francesa es refé el “camí de cavalls” que, possiblement originari de l’Edat Mitjana, forma una circumval.lació recorrent totes les costes de l’illa.” (pàg. 150. F. Martí i Camps. Iniciació a la història de Menorca).
“Emperò els pirates o corsaris que es poble menorquí té estampats en sa memòria, nomenant-los “lladres de la mar”, són principalment els moros, i un poc es “lladres de Pisa”. I d’ells es recordança històrica es camí de cavalls que, donant la volta, voretja l’illa, senyalat no es sab quan i establert legalment pels francesos es s’estada a Menorca, a mitjan centúria devuitena.” (pàg. 85, Tom II. Folklore Menorquí. De la Pegesia, 1918).
(6) En paraules de J. Marcaró Pasarius, Oleo diria “que en 1331 Menorca se vio precisada a construir un camino a lo largo de la costa de la Isla que más adelante recibió el nombre de “Camí de Cavalls”. (Geografia e Historia de Menorca. J. Mascaró Pasarius).
(7) H. Sanz, al Compendio de 1908, ja explica en què consisteix el llibre del Reial Patrimoni. Diu en la pàgina 205 “Fué creado por Alfonso III, y tenía por objeto la cobranza de las rentas que debia percibir el rey para su mantenimiento y esplendor del trono.”
(8) Apareix publicat a la Revista de Menorca (pp 267-270, de 1932) com “Sobre caminos públicos de Menorca. Dictamen emitido por encargo del Ayuntamiento de Mahón” i al Butlletí Oficial de Ciutadella com “Considerando la importancia del informe del Cronista del Ayuntamiento de Mahón, don Francisco Hernández Sanz, que comprende el historial de los caminos y carreteras construídas por el Estado en Menorca, así como las que fueron construídas durante las dominaciones inglesa y francesa, acordó el Ayuntamiento de Ciudadela en sesión de día 26 de Octubre de 1932 imprimir dicho documento en un número extraordinario del Boletín Oficial del Municipio”.
(9) Geografia e Historia de Menorca, 1978. En un paràgraf del mateix apartat es diu que “En la década de los años 60 por una disposición del Gobernador Militar el Camí de Cavalls pasó al pleno dominio público”, però en cap lloc de l’Enciclopèdia es donen referències més específiques d’aquesta disposició que permetin trobar la documentació original.Pel que fa a la dita popular “Guarda’t d’un ja està fet”, s’utilitzava per fer referència a aquelles coses de les quals es creu que ja no tenen remei.
BIBLIOGRAFIA
Calvet BERNAT (1890). “Plano de la Isla de Menorca”, Revista de Menorca, 1a època, pp. 433-439; 449-458; 465-474.
de Nicolás Mascaró, JOAN C. (1997). “Guia des Camí de Cavalls de Menorca”. Triangle Postals.
Ferrer Aledo, JAUME (1948). “Menorca. Su población rural”, publicat a la Revista de Menorca en varies entregues des del 1946 fins el 1951.
Gutierrez Pons, JOAN (1964). “L’Arxiu històric municipal de Maó”, Serra d’Or (nombre especial dediat a Menorca, novembre de 1964).
Hernàndez Sanz, FRANCESC (1908).”Compendio de Geografia e historia de la Isla de Menorca”. Edició Facsímil.
Hernàndez Sanz, FRANCESC (1925). “Geografia històrica de Menorca”.Inèdit.
Hernàndez Sanz, FRANCESC (1932). “historial de los caminos y carreteras construídas por el Estado en Menorca”. Boletín Oficial del Municipio de Ciudadela, n1 40. També publicat el mateix any a la Revista de Menorca (pp. 267-270, 1931) amb el títol “Sobre caminos públicos de Menorca”.
Hernàndez Sanz, FRANCESC (1932). “Agricultura”, Revista de Menorca, pp63-95.
Martí i Camps, FRANCESC. (1964) “Iniciació a la història de Menorca”, pp150.
Martí i Camps, FRANCESC (1918). “Folklore Menorquí, De la Pegesia”, Tom II, pp85.
Mascaró Pasarius, JOSEP (1980). “Geografia e Historia de Menorca”.
Oleo Quadrado, RAFEL (1876). “Notícias Histórico Topográficas de la Isla de Menorca y algunas otras concernientes a la misma”. Inèdit.
Salord Ripoll, JOSEFINA (1987). Pròleg dels toms I i II de la col.lecció Capcer dedicats a “Francesc Hernàndez Sanz. Cultura i Societat a Menorca).
Salvador de Austria, LLUÍS. Arxiduc. “La isla de Menorca”, traducció dels toms VI i VII de Die Balearen.(1980).
ANNEX 1
Tres pàgines del capítol VII “Vies de Comunicació” de la història inèdita d’Hernàndez Sanz, Geografia Històrica de Menorca, en les quals tracta el tema del Camí de Cavalls.
ANNEX 2
Fragment del capítol dedicat a la Ramaderia de la Geografia històrica de Menorca, publicat l’any 1932 a la Revista de Menorca.
ANNEX 3
Informe redactat per Francesc Hernàndez Sanz a petició de l’Ajuntament de Maó i publicat posteriorment a diverses publicacions, entre d’altres a la mateixa Revista de Menorca i al “Boletin Oficial del Municipio de Ciudadela”, ambdos a l’any 1932. En l’annex es reprodueix la publicació editada per l’Ajuntament de Ciutadella.
Revista de Menorca 1999/2000, I, pp 177-210
Caduf 11. Ateneu Alternatiu Sa Sínia (El camí de cavalls a través de l’obra de Francesc Hernàndez Sanz, 1863-1949) 1998
