El barranc d’Algendar és un paradís
que el Creador, tement la tramuntana,
volgué amagar en el fons d’un gran abís,
fent amb son dit un solc d’amunt la plana.
Joan Timoner i Petrus (1)
El tipus de societat que des del “nord” hem erigit śestructura, bàsicament, entorn d’una macroeconomia que no sap de diferències culturals ni socials. Aquest gegant que es passeja arreu del món necessita de ll’estandarització dels hàbits, gustos i costums dels seus consumidors per a la bona rendabilitat del Capital. Una conseqüència d’açò és el constant procés d’uniformització: una terra-per-tot-igual. I on no hi ha diversitat, on no śhi permet la diferència, no hi pot haver llibertat.
Recuperar i crear les nostres senyes d’identitat no dur a la discriminació o a la violència. Ans el contrari, suposa reconèixer-se diferent per tractar els diferents com a iguals, i no refugiar-se en el rebuig a les minories.
La folklorística va néixer el segle passat amb el romanticisme cultural, i pretenia la recerca dels trets diferencials de cada poble a partir del coneixement del seu passat cultural. El folklore és doncs un instrument de consciència col.lectiva.
Vet aquí la transcendència de la tasca que en Llorenç Febrer śha proposat d’aconseguir. Recollir en una mateixa obra els trets fonamentals del Barranc d’Algendar, on s’hi conjuguen les característiques especials de ĺentorn i la seva riquesa natural amb el pas de les diferents cultures (pre-talaiòtica, talaiòtica, musulmana,…), és una forma interdisciplinar i didàctica de donar a conèixer les nostres arrels.
La formació del barranc.
Des d’un punt de vista geològic podem dividir Menorca en dues regions ben diferenciades. La regió nord, o Tramuntana, es caracteritza per una gran varietat en la composició i edat dels seus materials, entre els quals hi trobam els més antics de ĺilla (Paleozoic). El relleu és més bé accidentat, però sense arribar a aconseguir grans alçades. La part sud, o Migjorn, és, en canvi, molt més homogènia i planera, formada per una gran plataforma calcària (marès) solcada per petites, però profundes, depressions que anomenam barrancs. Aquestes obertures naturals śoriginen per ĺacció erosiva (física) i disgregadora (química) de ĺaigua. La circulació de torrents i rius durant milions d’anys va anar erosionant el marès fins a formar petits canals i, més tard, barrancs encaixats entre alts i empinats penya-segats. Així és com la natura va donar forma a tota la xarxa de barrancs del migjorn menorquí, d’entre els quals el d’Algendar és, possiblement, el més important, tant per la seva longitud com pel seu cabal d’aigua que flueix durant tot l’any.
El Barranc d’Algendar comença al Pla Verd (Son Bell-Lloc) i acaba a Cala Galdana, després d’un recorregut de deu quilòmetres. En el seu camí s’hi uneixen nombrosos canals i petits barrancs, com es d’Algendaret o el d’Es Canaló. En els primers quilòmetres s’hi poden veure costers on, fins no fa gaire, encara s’hi conreava. A partir de Sant Antoni de s’Aranjassa, on hi conflueix Es Canaló, les parets es fan més altes i empinades i, en qualque moment, arriben a tenir més de 60 metres d’alçada. Pel seu interior hi circula un torrent que neix a la zona de Santa Agueda i ŚEnclusa, però que no durà un curs permanent d’aigua fins a Es Vergeret de Sobre-Vell (conegut també per S’Alberg Vell, Santa Llucia o Santa Cristina). Al llarg del Barranc hi ha fonts i corrents laterals que hi aporten el seu cabal i que el mantenen viu durant tot l’any (El torrent d’Algendar és l’únic de Menorca pel que corre aigua durant ĺany sencer. Per aquesta raó na Maria Angels Cardona, científica menorquina i ferma defensora d’aquest paratge, el va qualificar de “riu dels menorquins”(2). LL’aigua transcorre fins a la mar sense gaire pendent i, per açò, amb poca força, el que permet que hi creixi una vegetació higròfila.
El Barranc d’Algendar és ombrívol, humit i arrecerat. Entre d’altres característiques, śhi donen unes tals condicions d’humitat, d’exposició a les radiacions solars i de generació de matèria orgànica que permeten ĺassentament i el desenvolupament de determinades comunitats vegetals i animals que difícilment podrien viure en un altre lloc. Però el més interessant en el Barranc és la diversitat: diversitat de condicions ambientals (diversos graus d’humitat, d’exposició al sol,…) que fan possible ĺexistència de microclimes diferents dins ĺàmbit del clima general del barranc; diversitat d’organismes i comunitats vegetals i animals, alguns especialitzats a viure en un medi molt concret i específic, i a vegades quasi irrepetible, i d’altres amb una major flexibilitat ambiental. Tot un conjunt interrelacionat de factors abiòtics i biòtics que conformen el complex i sensible ecosistema d’Algendar.
Flora i fauna.
La riquesa florística del Barranc és evident. Avui, hi ha citades unes 220 espècies, de les quals 26 són endèmiques (3). I d’aquests endemismes alguns són, possiblement, exclusius dels barrancs de Trebaluger i d’Algendar, com la Linaria fragilis i la Viola stolonifera.
Una riquesa i varietat florística semblant ha de propiciar una faunística també rica i variada. Hi destaquen la tortuga d’aigua (Emys orbicularis) i la serp d’aigua (Natrix mateix), granotes,… Els penya-segats són uns indrets manífics per a la nidificació de rapinyaires tals com el xoriguer (Falcó tinnunculus), el milà (Milvus milvus), ĺesperver (Hieratu pennatus), la miloca (Neophrom pernopterus) i el falcó peregrí (Falcó pelegrinus).
Vestigis dels antics habitants.
Però a Algendar no sempre hi ha hagut aquesta fauna ni aquesta flora. La situació actual és el resultat d’un procés evolutiu i selectiu del qual només algunes espècies han perdurat. Els restes fòssils d’equinoderms, vogamarins, escopinyes i mol.luscs que podem trobar formant part petrificada de còduls, ens convida a pensar que en un altre temps aquella zona es trobava endinsada i coberta d’aigua. Les restes d’ossos de la petita cabra menorquina Myotragus binigausensis (4) (espècie endèmica) o del Myotragus balearicus, trobats a la Cova Murada d’Algendar (5), senyalen que va ser un antic habitant d’aquest paradís.
L’element més important en la modelació del paisatge del Barranc ha estat, sense cap dubte, la presència de ĺespècie humana. A ĺabans citada Cova Murada śhi han trobat, junt amb les restes de Myotragus , ossos tallats, ceràmiques i altres restes de la indústria de ĺhome prehistòric. A la Cova d’En Curt (6) també śhan trobat fragments de ceràmiques antigues, possiblement pre-talaiòtiques. Segons les anàlisis fetes amb carboni 14 d’aquests restes es pot datar la presència humana a ĺilla dins el quart mil.lenni abans de Crist. Açò fa pensar que la primera ocupació humana cercà paratges més afavorits climàticament i amb recursos alimentaris abundants. El Barranc d’Algendar ofereix tota una sèrie de condicions idònies per convertir-se en ĺhabitat del nou visitant. Era un lloc arrecerat del fort vent tramuntanal, hi havia aigua i suficient menjar, així com també coves naturals que servien de vivenda. Avui, tenim prou indicis per pensar que els barrancs estan lligats a ĺorigen dels primers establiments humans a Menorca. Però aquell home pre-talaiòtic, en qualque moment, deixà d’habitar les coves i d’alimentar-se exclusivament de fruits silvestres i d’animals caçats, per donar pas a ĺhome talaiòtic, (que es desenvolupà des dels darrers segles del segon mil.lenni fins a la romanització) i del qual podem trobar nombroses mostres als voltants d’Algendar. A la Beltrana, per exemple, a la zona anomenada Partió de Sant Joan, śhi ha trobat un poblat talaiòtic de l’Edat de Bronze, però que també va ser utilitzat a ĺEdat de Ferro, durant la romanització i a l’Epoca Medieval. S’han trobat restes de la cultura talaiòtica a Sant Joan, Algendar Nou, Algendar Vell, Algendaret i a Sobre-Vell. El fet que es trobin adjacents al Algendar estableix una claríssima relació entre els monuments megalítics i les coves d’habitació ubicades en el Barranc. Josep Mascaró Passarius a “Prehistòria de Menorca” suposa que ja a ĺany 123 abans de crist, el Barranc d’Algendar tenia una població de 200 habitants (7). De llavors ençà i a partir de la conquesta romana de ĺilla per Quint Cecili Metel la civilització autòctona talaiòtica comença a sofrir un procés d’aculturació progressiva fins que acaba desapareixent.
Posteriorment, aquelles coves, on possiblement śhi refugià el primer menorquí, van canviar d’ús per convertir-se en habitatge per a bestiar: cabres, bens,… Les terres de més qualitat, poblades d’una vegetació salvatge, van donar pas al cultiu de fruiters i gramínies,… El clima benigne i ĺaigua abundant d’Algendar van fer possible que , poc a poc, aquell paradís śanés humanitzant. Ĺany 1597, Algendar, que abastava els llocs actuals de Algendar Vell, Algendar Nou, Algendaret, Son Fonoll, Santa Maria, La Beltrana, Son Martorell, Son Martorellet, Binimassó, Es Canaló, Sant Antoni de śAranjassa, Es Molí de Baix, coneixia el primer propietari, el pagès Rafel Febrer (8). Les cases d’Algendar Nou, Algendar Vell, Sobre-Vell, Es Molí de Baix i śAranjassa es van construir abans del segle XX. La resta són d’aquest segle. De llavors ençà el Barranc es va anar poblant i omplint d’una rica cultura rural de la qual queden moltes mostres: sínia del segle XVIII-XIX (a Es Canaló), pous i aljubs, un molí de vent fariner (Es Molí de Baix), eres, barraques i ponts de bestiar (Algendar Vell, Beltrama, Santa Maria, Son Fonoll) i el Camí reial o Camí vell que va de Ferreries a Ciutadella travessant Es Barranc d’Algendar (Epoca Medieval) (9).
Altres elements propis de la cultura rural d’Algendar, transmesos de pares a fills, són els balls folklòrics i les rondalles o llegendes. La gènesi d’alguns dels actuals balls folklòrics, del seu estil de bot i de conjugar els moviments, les seves lletres i indumentària, es deuen trobar, possiblement, en aquelles reunions festives que, per Carnaval o quan el vi era fet, es feien a Es Canaló entre les famílies dels llocs més propers. Les nits d’aquella cultura-sense-televisió, envoltats d’una exuberant vegetació, de fonts i coves, van ser ĺentorn idoni per fer volar la imaginació i construir, al voltant d’un foc de xemeneia a ĺhivern o sota un cel estrellat a ĺestiu, rondalles i llegendes per entretenir a petits i no tan petits. L’origen de les rondalles i llegendes és ben incert. Algunes es basen en un fet ocorregut en el passat, d’altres són la posada en escena d’algun element peculiar de ĺentorn, en cap, però, hi falta la fantasia. “Sa Dama de Sa Cova Morada” explica perquè li diuen Roca de Sa Dama a la penya que hi ha a ĺentrada de Sa Cova Morada. “Sa Perdiu Blanca” justifica el nom d’un pou d’Algendar que dur aquest nom. “Pas d’en Revull” narra les peripècies d’un moro que śamaga pel bosc de la Penya Fosca, fins que hi van calar foc i va haver de fugir. Per açò aquell tros de barranc sél coneix com Es Pas den Revull. “Sa Nuvia d’Algendar” és la rondalla més coneguda. Conta com una jove pagesa és reptada per un moro que śhavia enamorat d’ella i se ĺenduu captiva (10). Dins la tradició popular es diu que Algendar era el jardí d’Amajova de Santa Agueda en temps de la dominació musulmana.
La defensa del Barranc d’Algendar.
La bellesa d’Algendar ha estat, també, una font d’inspiració per a les sensibilitats poètiques: Joan Timoner i Petrus, Andreu Ferrer i Ginard, Llorens Lafuente Vanrell, Gumersind Riera, Gustau Joan,..
………………………..
Barranc d’Algendar
El barranc d’Algendar és un paradís
que el Creador, tement la tramuntana,
volgué amagar en el fons d’un gran abís,
fent amb son dit un solc damunt la plana.
Llocs, horts i coves pengen al pendís,
d’arbres de fruita en els bancals hi ha ufana;
al fons corre el torrent cap a ĺencís
de la cala sublim: Santa Galdana.
A l’hora capvestral, quan śadorm ĺilla,
canta una veu la cobla a la pubilla
que, enamorada, śesposà amb el mar.
-“La núvia d’Algendar avui és en terra,
i demà serà en mar”. -La veu no śerra:
Tota Menorca és núvia d’Algendar.
Joan Timoner i Petrus
(L’illa d’Argent)
Guadalana, Guadalana,
saps que ńeres de polida
quants de cors no enamorares!
rossinyols i pegillides,
crancs, esparalls i cigales.
Eres preciosa perla,
nascuda al si d’una nacra.
Vares nèixer de la mar
i Algendar na fou ton pare.
Guadalana, Guadalana
trista verge violada.
Gustau Joan
(Poeta de Menorca per la Defensa del Territori)(11)
Però la increïble i extraordinària riquesa natural i cultural del Barranc d’Algendar no sempre ha estat -ni és avui- reconeguda i apreciada per tothom. Durant els anys de franquisme śinicià la urbanització de Cala Galdana. La construcció d’un hotel i un aparcament van suposar la destrucció d’una gran part del prat del Barranc, reduint-lo a una petita mostra a la zona de la Font dels Eucaliptus. Així i tot, possiblement, el moment més crític per al Barranc d’Algendar va ser el 28 de juliol de 1983 quan l’Ajuntament de Ferreries aprovava, envoltat d’una forta polèmica, el projecte de revisió del Pla General de 1973, que permetria que les finques de Santa Maria i Son Fonoll, fins en aquell moment citades com a no urbanitzables, perdessin el grau de protecció. Aquestes modificacions venien, evidentment, impulsades pels propòsits dels especuladors de torn, com el projecte fet públic el 27 de gener de 1978 al diari “Menorca”. La mobilització i la pressió popular, que el 1983 es va materialitzar en la Coordinadora per la Defensa del Barranc d’Algendar, van ser immediates i també decisives per tal de sensibilitzar ĺopinió pública de la transcendència d’aquella decisió. Una prova d’açò són la gran quantitat de cartes publicades al diari insular, el dossier de la Coordinadora o la carta personal que el representant legal de la societat promotora envià, casa per casa, a tota la població ferrerienca. L’any 1991 es presentava un altre macro-projecte per convertir les finques de Santa Maria i Son Fonoll en un camp de Golf municipal, propòsit només comparable per la seva bestialitat amb el projecte d’un zoològic a la zona d’Es Calafat i Santa Ponsa.
El segon moment transcendental pel Barranc d’Algendar és el 28 d’octubre de 1988 quan śaprovà la llei que el declarava Àrea Natural dEspecial Interès. “El Barranc d’Algendar és un indret de valors naturals extraordinaris, tant geomorfològics, geològics, florístics, faunístics com paisagístics”. Aquesta és la valoració que en feia l’Inventari d’Espais Naturals de Protecció Especial, revisió feta el 1984 per ICONA. L’esmentada llei va ser la base per a incloure el Barranc d’Algendar dins la Llei d’Espais Naturals (LEN) (12), “De Binigaus a Cala Mitjana”, com a Area Natural d’Especial Interès que classifica el sòl com a no urbanitzable d’Especial Interès (Art. 7), que protegeix els terrenys colindants dels barrancs (art. 11) i que no hi permet la construcció de camps de Golf ni port esportius.
Però la LEN no és una vàlua d’assegurança pel Barranc d’Algendar. La realitat és que al Canal de Sobre-Vell hi ha ubicat, encara, el femer de Ferreries que produeix un impacte ambiental prou analitzat i criticat per Guillem Orfila (13): possibilitat d’incendis incontrolats sobre cultius i boscos o vegetació natural; perill potencial de contaminació superficial i subterrània daigües potables; contaminació estètica per la dispersió dels residus a ĺentorn degut al vent o torrentades; proliferació d’espècies oportunistes que poden afectar espècies d’animals que abans vivien allà.. Per altra banda, projectes (com el de port esportiu-instal.lacions complementàries o ĺeixamplament del torrent) que en principi només haurien d’efectar a la zona urbanitzada de Cala Galdana poden provocar, en poc temps, l’alteració i finalment la destrucció del que queda de l’ecosistema del Prat de la Font dels Eucaliptus.
En la recent declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO (14), el Barranc d’Algendar és considerat una zona “nucli” representativa d’un tipus d’ecosistema i de paisatge menorquí. Aquest reconeixement suposa la reafirmació, una vegada més, de la seva singularitat, així com de la importància de la seva protecció.
Dos personatges lligats al Barranc d’Algendar.
Quan es parla del Barranc d’Algendar és inevitable, i també molt agradable, recórrer a dos entranyables personatges. Un és la ferrerienca Maria Àngels Cardona, doctora en botànica i una de les figures més destacades del món científic. Es autora de molts treballs i investigacions, d’entre els que és impossible no mencionar el Segon Tom de l’Enciclopèdia de Menorca “El Món Vegetal”, editat per l’Obra Cultural de Menorca, i la interessant proposta de gestió del medi: “Estudi de les Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca”. En cap dels dos treballs citats evita d’ expressar l’escepcionalitat d’Algendar, així com la seva més decidida defensa.
“El barranc d’Algendar, el més ric en vegetació de l’illa i l’únic amb un torrent que corre tot ĺany, el riu dels menorquins, molt prest serà urbanitzat i destruït a la important part que correspon al terme de Ferreries. Serà un gran desastre ecològic; esperem almanco que, com fins ara, continuï sense alterar la part d’aquest barranc que correspon al terme de Ciutadella”. (Enciclopèdia de Menorca, 1988)
“Tots han de ser respectats (parlant dels barrancs). Per ara, només corre perill el d’Algendar, probablement el més interessant si, per força, n’hagués de citar un”. (Estudi de les Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca, 1980″)
La important tasca científica realitzada per na Mª Àngels Cardona en l’estudi i divulgació de la flora menorquina ha tingut alguns abatussats intents de reconeixement, com per exemple la moció aprovada per l’Ajuntament de Ferreries, en sessió plenària del dia 30 de gener de 1992, en la qual es sol.licita a la Comissió Informativa de Cultura la realització d’alguna activitat per a la divulgació de la seva obra. En el mateix ple s’acordà, també, estudiar la possibilitat d’anomenar-la Filla Il.lustre de Ferreries. Pel seu costat, l’Ajuntament de Ciutadella, en sessió del 12 de novembre de 1992, adoptava el següent acord: “designar l’Escola de Natura d’Es Pinaret amb el nom de “Mª Àngels Cardona Florit, botànica” i que śestudii el lloc adient per a la col.locació de la corresponent placa i l’espai per recollir les seves obres i l’expedient que ha motivat aquest nomenament”. D’altra banda, l’Institut d’Estudis Menorquins prepara una publicació que recollirà tota l’obra menor de la biòloga (15).
L’altre persona és, evidentment, en Joan Pons Martí, conegut per tothom com en Joan de s’Aranjassa. Un home -un pagès- senzill i savi que, per damunt de tot, estima la seva terra. I vet aquí el seu desig per a les futures generacions:
“I a qui m’hagi de venir darrera, li diria només que s’estimi Es Barranc tal com jo l’estim”.(16)
Nel Martí i Llufriu
Dia 1 de desembre de 1993
(1)”L’Illa d’Argent”. Ed. Nura, 1977. Pag28.
(2)El Món Vegetal. Enciclopèdia de Menorca, 1988. Pag. 148 i 172.
(3)Catalina Massutí Jaume i Joan Rita Larrucea. “Arees Naturals de Menorca” en Jornades sobre la Conservació i Desenvolupament a Menorca. UNESCO, 1989. Pag.100.
(4)Joan Rita i Larrucea, “Biogeografia II” de ĺEnciclopèdia de Menorca. Pag. 281.
(5)Josep Mascaró i Passarius, “El Myotragus balearicus i els gravats rupestres de Biniguarda” a Prehistòria de Menorca. Pag. 15, 16 i 70.
(6)Joan De Nicolàs i Mascaró,”El Patrimoni Històric de Ferreries”,1990. Pag. 25.
(7)Idem(5). Pag.93-94.
(8)Andreu Murillo, “L’Home i la Terra a Ferreries” a Programa de Festes Sant Bartomeu, 1987.
(9)Idem(6)
(10)Francesc Camps i Mercadal, “Folklore Menorquí”.
(11)”Quadern de poesia Xibau”, nombre 4. Pag.12.
(12)Llei d’Espais Naturals, aprovada el 30 de gener de 1991. Publicada al BOE de 17 d’abril del mateix any.
(13)”A l’abocador de Sobre-Vell s’hi tiren més de mil tones de fems a l’any”, Revista de Ferreries.
(14) Menorca va ser declarada Reserva de la Biosfera en el transcurs d’una reunió de la mesa directiva del programa “Home i Biosfera” (MaB), realitzada a París el 7 d’octubre de 1993.
(15) Diari Menorca (28 d’octubre de 1993).
(16)”La terra on has nascut”, entrevista feta per Antoni Orell guanyadora del premi Andrés Casasnovas 1992. Publicat al diari Menorca el 23 de gener de 1992.
M’agraden molt els teus articles sobre diferents aspectes de la nostra illa. Tinc un senzill bloc on la idea principal es donar a coneixer Menorca molt més allà de les platges, però amb breus pinzellades. M’he permés posar-hi una referència cap el teu bloc.
Gràcies per donar-nos a conèixer més coses de la nostre illa.