És el temps una realitat educable? El temps, com a experiència mental, pot ser —i de fet és— viscut i percebut de formes distintes segons el context cultural o la realitat personal de cada cas. Un “no tenc temps” és la manifestació d’un malestar que té motivacions objectives i subjectives, i cadascuna d’aquestes ha de ser abordada de forma diferent.

D’altra banda, en els articles anteriors ja posava de manifest que les polítiques educatives han d’incloure mesures tradicionalment gestionades com a polítiques de conciliació per tal que les dues principals institucions educatives, família i escola, actuïn corresponsalment i sinèrgica. Alhora, les polítiques de conciliació no seran reals si no preveuen el temps educatiu de la família, que és qüestió del temps en forma de quantitat suficient però també en qualitat adequada, aquella que permet interioritzar límits, hàbits, rutines, etc.

Educar el temps és per tant només una forma de referir-se a un doble fet: que el temps pot ser viscut d’una altra manera i que la gestió del temps ha d’incorporar criteris educatius, ja que la mateixa organització del temps té efectes de primera magnitud en l’educació.

Tradicionalment, les mesures aplicades per fer front a les dificultats de conciliació s’han limitat a tres grans grups, dels quals en són representatius les prestacions econòmiques, les llicències i excedències i la flexibilitat laboral i els serveis de suport a les famílies. Els tres grups de mesures són a l’Estat espanyol més un dèficit i un repte que no una realitat, i l’efecte d’aquest dèficit és per a Menorca una de les causes importants d’un malestar creixent amb efectes en els diferents àmbits de conciliació, família, treball i escola. I, en especial, em preocupa el malestar que suposa la debilitació de l’acció educativa de la família, i per extensió de l’escola.

Actualment a diversos països d’Europa, però també de l’Estat espanyol com Catalunya o Euskadi, implanten mesures basades en la gestió del temps. Aquest quart grup és avui molt heterogeni i posa l’accent en mesures, tant objectives com subjectives, a part de les ja exposades, de baix cost econòmic i d’alt valor afegit que incrementen les oportunitats en la conciliació. En aquest nou grup hi trobam, per exemple, mesures destinades a l’autoanàlisi familiar de les dificultats horàries. Efectivament, moltes vegades les famílies amb dificultats de conciliació desitgen tenir recursos, de tipus humà o material, que els ajudin —amb informació, amb formació, amb intercanvi d’experiències, etc.— a reubicar en l’escala de prioritats i valors el seu temps. Avui, aquesta és una demanda que clama a Déu i a la qual s’han de seguir dedicant esforços importants. Hi ho és —una demanda i una necessitat— perquè la valoració social de l’èxit professional, lligat a un estatuts social i econòmic, és dins l’imaginari col·lectiu molt major que l’èxit familiar o relacional. Dins aquest mateix tipus de mesures té especial interès l’abordatge de la distribució del treball domèstic entre els membres de la família, unes de les claus com s’ha demostrat per millorar la conciliació. Els Punts de Trobada de Pares i Mares que es feien a Ciutadella (i esment aquests perquè són els que conec de més a prop) o els espais familiars que actualment ja es fan a tots els municipis de l’illa en són alguns dels exemples més propers. Un altre recurs que cal abordar i que avui és inexistent és la formació de treballadors i educadors socials, així com tutors dels centres escolars, per a l’orientació en la gestió del temps. Un exemple d’eina per a la reflexió sobre el temps és el CD interactiu Amb temps, coordinat per Salvador Cardús i impulsat per la Generalitat de Catalunya (www.gencat.net/benestar/secretariafamilia).

Un segon feix de mesures vinculades a la gestió del temps són les relaciones amb els horaris dels serveis bàsics als ciutadans. És fàcil comprovar com a molts municipis, i també en el cas concret que he estudiat que és Ciutadella, la majoria de serveis (com bancs, notaries, ajuntaments, etc.) tenen un horari restringit al matí. És fonamental en les polítiques de conciliació oferir diversitat i flexibilitat en les gestions (horaris més extensius i gestió a través d’Internet) per poder donar resposta a realitats —horàries— de les famílies també molt diverses. I en això l’Administració ha de donar exemple.

I fent una passa més enllà, l’Administració local ha de donar exemple però pot també, com han fet algunes ciutats, liderar allò que proposa el Projecte educatiu de Ciutadella, un pacte local per a la conciliació dels horaris familiars, escolars i laborals. Un pacte que requereix una mesa de diàleg capaç de reunir representants de l’Administració, sectors econòmics, sindicats, pares i mares, escoles, etc. per poder apropar malestars i proposar noves oportunitats per a la conciliació. Tots hi guanyaríem.

J. Manel Martí

Les polítiques familiars desenvolupades per l’Estat espanyol són polítiques pròpies d’un model d’Estat del benestar conegut com a familista, que es caracteritza per una societat i un Estat que atorguen a la família la responsabilitat principal de provisió de benestar dels seus membres, però que en canvi no aplica mesures fortes de suport a les famílies. Quines són les principals mesures de suport amb què es poden beneficiar les famílies menorquines? Quina és la seva eficàcia? Quin és el seu valor relatiu respecte d’Europa?

Prestacions econòmiques

Les mesures de suport a les famílies en el camp de la conciliació s’han estructurat tradicionalment en tres grans grups de prestacions: econòmiques, en temps i en serveis. Caldria afegir-hi un nou grup emergent, divers i amb grans potencialitats, que inclou les mesures relacionades amb la gestió del temps (a les que em referiré en el proper article). En el primer dels grups —les prestacions econòmiques— la mesura amb una incidència potencial més gran són els ajuts econòmics directes. A l’Estat espanyol l’eficàcia i el valor d’aquesta mesura són raquítics. Som l’Estat d’Europa (les dades no inclouen els Estats de la darrera ampliació de la Unió) que està a la cua en despesa pública destinada a les prestacions econòmiques, amb un 0,58%, enfront del 4,10% de França o el 3,61 de Grècia, amb el greuge afegit que som l’únic Estat, juntament amb Portugal, on els ajuts directes no són ajuts universals sinó vinculats a la renda o altres situacions. Avui sabem que la millor manera d’arribar a totes les famílies amb fills a càrrec que estan per davall del llindar de la pobresa és incloure el cens complet, encara que açò suposi destinar diners a les famílies més riques. D’altra banda, amb el sistema de prestacions amb comprovació de recursos les famílies que reben els ajuts no són sempre les més veritablement necessitades. Així ho defensa l’expert en polítiques familiars Lluís Flaquer: “a vegades els indicadors que pretenen discriminar entre famílies riques i pobres resulten enganyosos i la seva instrumentació requereix una despesa burocràtica que pot ser estalviada i el fruit d’aquest estalvi destinat a les famílies en forma de prestacions”. En altres mesures econòmiques s’han aplicat criteris de selecció lligats a la cotització o a un contracte. Aquest és el cas, per exemple, dels famosos 100 euros destinats a les “mares treballadores amb fills menors de tres anys”. Aquesta mesura no universal origina greuges a aquelles mares que, contra la seva voluntat, estan a l’atur o a aquelles altres que per decisió pròpia renuncien al treball remunerat per dedicar més temps a la criança.

Prestacions en temps

En el grup de prestacions en temps hi trobam dues mesures principals: les llicències per maternitat i excedències parentals i la flexibilització laboral per a cura d’infants o persones dependents. Tot i que en aquests tipus de prestacions l’Estat espanyol està en una situació millor que en les prestacions econòmiques, cal posar de manifest dues debilitats importants: 1) Menys d’un tres per cent d’homes fan ús de les llicències per maternitat a partir de la sisena setmana o d’excedència després de les setze setmanes, el que vol dir que aquesta no és una mesura eficaç per incorporar l’home a la cura familiar i les tasques domèstiques. Per tant, a més d’ampliar la prestació de maternitat fins al primer any de vida de l’infant caldrà incorporar polítiques positives per implicar l’home. En aquest sentit poden tenir un paper important els permisos específics per paternitat, amb independència del permís laboral de la mare. 2) Una altra de les conseqüències de la ineficàcia política de certes mesures és la contractació temporal de les dones. Davant les dificultats per coordinar horaris laborals i de feina, les mares treballadores han acabat optant per modalitats de contractació temporal o a jornada parcial, i el que havia d’afavorir la incorporació de la dona al món laboral s’ha convertit en la forma d’accés de la dona al món professional i de consolidar la seva situació de doble treball.

En aquest tipus de mesures cal que patronals i sindicats facin un esforç especialment rellevant. Avui, segons un estudi del Consell Insular de Menorca (Conciliació de la vida familiar i laboral en els convenis col·lectius de Menorca, 2000), la immensa majoria de convenis col·lectius a Menorca, tant si són sectorials com d’empresa, no milloren substancialment el contingut de la Llei 39/1999, sobre conciliació familiar i laboral, i cap empresa menorquina de més de cinquanta treballadors no té un pla de conciliació.

Serveis de suport a les famílies

En el tercer grup de mesures de conciliació hi trobem els serveis de suport a les famílies, on s’inclouen tant els serveis destinats a la custòdia i entreteniment —com per exemple les activitats extraescolars— com els serveis amb una funció pròpia i independents de les necessitats lligades al temps (sense que açò no vulgui dir que s’hi hagin adaptat de la manera millor possible) —com l’esport o el servei d’ajuda a domicili. Cal que el conjunt d’aquests serveis siguin variats, per respondre a les múltiples necessitats i situacions familiars, de qualitat i universals.

L’Estat espanyol, igual que amb les prestacions econòmiques, està, respecte d’Europa, a la cua en despesa publica destinada a serveis, un 0,18% enfront del 0,67% de França o el 3,11% del Regne Unit. Però hem d’evitar que la situació de les Illes o de Menorca quedi diluïda en un mar de xifres generals. Menorca té un dèficit històric important en inversions per part de l’Estat, en especial en educació i sanitat, que ha limitat el benestar social de les Illes i ha dificultat —i encara dificulta— la conciliació. El catedràtic de la UIB Carles Manera ho explica així: “El cert és que la riquesa de les illes, explicitada en la seva renda per càpita, s’enfronta a un “Estat del benestar” —mesurat en termes capitatius i en indicadors homologables: llits per milers d’habitants, despesa educativa, salaris mitjans, etc.— relativament feble, en comparació amb d’altres comunitats autònomes, de manera que no és pas agosarat parlar més aviat d’una “privacitat del benestar” en el cas de l’arxipèlag”.

Arribats aquí cal que dir una cosa: atesa la complexa realitat socioeconòmica de Menorca, de la qual se’n deriven gran dificultats per ordenar el temps familiar (com a temps educatiu) en relació amb el laboral i escolar, i atesa la mancança de polítiques de conciliació modernes i eficaces, només es pot dir que la conciliació a Menorca és un conflicte no resolt que genera malestar, un malestar que afecta la salut i felicitat dels membres de la família; que afecta la relació entre l’escola i la família, i entre l’empresa i la família; que afecta la competitivitat de les empreses; que posa en situació de desigualtat social la dona, i que debilita l’acció educativa imprescindible de les famílies. I aquest és un problema educatiu que no és de l’escola sinó del conjunt de la societat menorquina.

J. Manel Martí

A l’article anterior em demanava per les dificultats i oportunitats que tenen les famílies menorquines per a la conciliació del temps laboral, escolar i familiar, i acabava interpel·lant sobre la necessitat de saber què ha passat durant aquests darrers vint anys perquè avui es parli tant de la conciliació?

Potser no hi hagi una única resposta a aquesta pregunta, però el que sí que és cert és que l’escola, la família i la feina han canviat substancialment durant el període de traspàs al segle XXI. Tant és així, i tal és la magnitud de la qüestió, que el professor Josep Alsinet i Caballeria qualifica la nova situació com el resultat d’un “canvi d’època de la societat” més que no “d’una època de molts de canvis”. Efectivament, l’ordre anterior es caracteritzava perquè cada un dels àmbits tenia el seu espai i el seu temps en la socialització dels ciutadans. Hi havia un temps i un espai per a cada cosa. Un temps per a l’escola i la feina, i un temps per a la família i el carrer. Hi havia un espai per a l’adquisició de coneixements, un espai per al desenvolupament d’hàbits i de valors i un espai per a la productivitat. Avui els espais i els temps s’han barrejat, i el carrer l’han ocupat les activitats extraescolars. L’ordre horari heretat del període industrial ha donat pas a un nou ordre —o desordre— més complex i menys interconnectat. Tal vegada aquesta delimitació pugui semblar massa extremada, però té molt de realitat i el que és més important il·lustra molt bé la radicalitat dels canvis que s’han produït i als quals es refereix Alsinet.

Treball

En el món productiu i laboral els termes especialització, estabilitat i continuïtat propis del segle passat han donat pas als de flexibilitat, adaptabilitat i mobilitat, és a dir que els ritmes i els temps laborals són menys estables i menys previsibles que abans. Pel que fa a Menorca, aquesta nova realitat té una redefinició més específica. Segons l’Institut d’Estadística (INE), el 75% de l’ocupació menorquina recau en el sector dels serveis, que és el sector que assumeix horaris més variats i jornades més extensives (d’entre 8 i 12 hores diàries), i amb més contractes no fixos i indefinits a temps parcial. Horaris extensius, amb contractes precaris i inestables són, per tant, una forma d’especificar la realitat del món laboral menorquí. I en tot açò serà imprescindible posar en relleu que és la dona principalment qui pateix el malestar d’aquest nou ordre productiu, fet fàcil de comprendre si tenim en compte que quasi el 93% de l’ocupació femenina se situa en el sector dels serveis, amb un pes molt significatiu de hostaleria i el comerç.

Família

Les famílies també s’han vist afectades per aquests canvis. En l’ordre definit per la lògica industrial l’estructura familiar era bàsicament nuclear –matrimoni i fills-, en la qual l’home treballava fora de casa i la dona assumia les responsabilitats reproductives, tenint cura del marit, dels fills i de les persones majors. L’escenari actual és molt diferent. La incorporació de la dona al món laboral, centrat fins aleshores en l’activitat productiva de l’home, és sense cap dubte un dels canvis més importants que es produeixen en la família. Aquest fet, contràriament als pronunciaments políticament correctes, no ha vingut acompanyat d’una redistribució real de les responsabilitats domèstiques i de cura de la família. Segons l’estudi de Gabise-Gadeso (Conciliació de la vida laboral i familiar, 2002), menys d’un 20% de les unitats familiars menorquines comparteixen les càrregues familiars. Dit d’una altra manera, la dona en termes generals, tant si treballa fora de casa com si no ho fa, desenvolupa una doble jornada: dues jornades de treball domèstic, o una de treball domèstic i una de remunerat. En definitiva, les majors dificultats actuals de conciliació en el si familiar en relació amb el treball tenen dos reptes claus: la redistribució de les càrregues familiars i la millora de les condicions laborals en el sector dels serveis. Les mesures per fer front a aquests reptes seran claus per obrir oportunitats a les famílies en la conciliació, i per tant per augmentar les seves potencialitats educatives.

Escola

I en un tercer àmbit socialitzador tenim l’escola, que és la institució educativa que més poc ha canviat respecte d’aquells horaris adaptats a la lògica industrial. En canvi, el que sí que ha canviat significativament són les seves funcions i sobretot les demandes de la societat cap a la institució escolar. I quan dic que l’escola ha canviat en funcions no vull dir que hagi canviat la seva finalitat, que és educar. Han canviat les seves funcions perquè ha canviat el context de l’escola. En aquest nou context no tenen el mateix pes la transmissió de coneixements o l’adquisició de capacitats d’aprenentatge o la destresa d’habilitats socials. Però com deia abans, el que també ha canviat, i molt, és el que espera la societat de l’escola. I alguns n’esperen coses que no pot ni li correspon donar. No pot donar, per exemple, una solució al conflicte d’horaris per a la conciliació. L’escola no pot “guardar” els infants i joves mentre els pares i mares treballen; primer, perquè aquesta no és la seva funció i, segon, perquè les necessitats de les famílies són diverses i “inconciliables”. Açò no vol dir que l’escola no pugui adaptar els seus horaris a una nova realitat o a unes noves demandes, i que aquesta adaptació pot facilitar la conciliació de les famílies, però cal saber que l’escola no és un servei de conciliació i que les seves possibilitats en aquest camp són limitades.

És cert, com exposaré més endavant, que l’oferta de serveis és un dels paquets de mesures més eficaces per a la conciliació. Serveis diversos i flexibles per donar resposta a necessitats funcionals i horàries múltiples. Dos exemples dels serveis més demandats a Menorca són les escoles infantils de zero a tres anys i els serveis d’ajuda a domicili per a persones dependents. Cadascun d’aquests serveis té sentit per a una necessitat: educativa en el primer cas i assistencial en el segon, però ambdós tenen alhora un paper clau per facilitar la conciliació familiar i laboral. Ara bé, els serveis tenen uns límits i un perill. Els serveis no són una bona mesura de conciliació, des del punt de vista educatiu, si no possibiliten més “temps familiar”. Dit d’una altra manera, cal valorar com a males polítiques de conciliació aquelles que permeten quadrar els horaris del treball i l’escola, però que no deixen espai —o sia, el temps— a la família perquè actuï educativament. En la conciliació familiar, laboral i escolar hi ha d’haver un temps per a la família, si no no hi ha conciliació real.

Un exemple clar i contundent. Des de la perspectiva educativa la millor política de conciliació per a les famílies amb infants menors d’un any no són les escoles infantils sinó les llicències i excedències i les prestacions econòmiques que permetin el pare i la mare, de forma combinada o conjunta, estar més temps amb l’infant. Aquesta és una bona garantia per a uns vincles afectius, i per a la salut física i mental. Aquesta seria una bona inversió i una bona política educativa.

J. Manel Martí

Ara que s’ha iniciat el nou curs escolar, i amb aquest un seguit de declaracions d’exaltació de l’escola com a institució que ha de “salvar” la societat de totes les seves imperfeccions i ha de “contenir”, amb exclusivitat, tota la dimensió d’allò que se’n diu educar; ara idò, és un bon moment per parlar de l’educació des d’una perspectiva no escolar, que no vol dir sense l’escola sinó més enllà d’aquesta, en un context més ampli que actua sinèrgicament en la tasca d’educar.

Però parlar de sinergies i de coresponsabilitats educatives és més que una retòrica necessària, és la retòrica que ha de precedir, argumentar i influenciar accions educatives positives que massa vegades s’han vinculat quasi de forma privativa a altres discursos. Una de les aportacions més rellevants i determinants de l’anàlisi educativa és l’elaborada des de la perspectiva del temps, de la gestió i organització del temps. Aquesta anàlisi s’ha abordat i vinculat tradicionalment al discurs i al debat de les anomenades polítiques de conciliació familiar i laboral (on allò familiar inclou tot el que no és laboral, o sia també l’escola), tot i que el seu contingut té una significació educativa de primera magnitud. És a dir —i reenganx amb el començament de l’article— que amb l’inici de curs no sols es posa en marxa l’horari escolar, sinó que reneix el conflicte d’horaris de les famílies amb adults que treballen i menors que van a escola (que vénen a representar més del 40% de la població menorquina), i el malestar que es deriva d’aquest conflicte no resolt. I no parl d’un malestar insignificant o capriciós, sinó d’un malestar real, que són els problemes de salut, la desigualtat de gènere, la negativa percepció en l’autoestima i la felicitat individuals, la falta de competitivitat de les empreses o la debilitat de l’acció educativa. Sí, efectivament, les dificultats per conciliar el temps dedicat a la família, a l’escola i al treball remunerat solen actuar negativament sobre l’acció educativa de la família, que és imprescindible per a una bona educació. De fet, de bastant poc servirà el temps d’educació escolar si aquest no és acompanyat, entre d’altres, d’un bon temps d’educació familiar. Segons un estudi elaborat per Gabise-Gadeso a petició del Consell Insular de Menorca (Conciliació de la vida laboral i familiar, 2002), el 53% de les famílies amb fills es manifesten amb dificultats per conciliar la seva vida familiar amb la vida laboral. Si açò és així, quin sentit té parlar de qualitat del sistema escolar en termes només de currículum i nivell? Per què no parlam d’horaris?

El temps d’educar

El temps d’educar no és només el temps de l’escola sinó també el temps de la família i el temps definit segons una bona organització dels horaris. Dit d’una altra manera, cal un temps per a la convivència en família i també cal que la família organitzi el temps a partir de rutines i hàbits que són el reflex d’uns determinats valors. Es tracta, per tant, d’organitzar l’horari de cada dia, tot i les limitacions externes que imposa l’ordre laboral i escolar, de manera adequada per tal de convertir-lo en una acció educativa positiva: ser conscient d’on se situa en la distribució del temps la necessitat de la conversa familiar; com fem que un horari sigui un exemple de respecte a les persones; com aconseguim que l’horari afavoreixi la igualtat entre home i dona d’una manera pràctica; com prioritzam els moments dels menjars i del descans, etc. I és que els horaris —amb les seves rutines i els seus límits— eduquen. “Posar els horaris al servei de l’educació que nosaltres volem donar, llavors, de manera invisible, aquests horaris faran la seva feina, sense que els hagi d’acompanyar cap sermonet”, diu Salvador Cardús al llibre El Desconcert de l’educació.

El temps d’educar és aquell temps per al qual es demana Vicenç Arnaiz a l’article “El teu fill on va quan surt d’escola?” (Jugant, jugant… 2004), i conclou: “No estaria de més recuperar la capacitat dels pares de fer coses amb els fills, de fer les nostres coses fent possible que el fill les compartesqui.// No estaria de més recuperar la capacitat de fer coses pel gust de fer-les amb els fills, i així podrem compartir les seves.// Açò no s’aconsegueix amb doblers, açò s’aconsegueix amb calma”, amb temps. Ser conscient d’açò implica afirmar que una bona política educativa és aquella que inclou una adequada política de conciliació dels horaris familiars, escolars i laborals. Implica prendre consciència que, citant de nou Cardús, “qualsevol transformació educativa rellevant que es vulgui aconseguir ha d’anar lligada a una transformació de les formes d’organització temporals”.

Però perquè açò sigui possible —perquè les famílies, l’escola i la ciutat puguin organitzar educativament el seu temps— cal oferir oportunitats de conciliar els horaris dels tres principals àmbits de confluència: la família, l’escola i la feina. Quines són les oportunitats que s’ofereixen a les famílies menorquines? Quines són les seves dificultats de conciliació? Amb la formulació d’ambdues preguntes ja pos al descobert que som dels que pens que no es pot parlar genèricament del fet que hi ha una renúncia de la responsabilitat educativa per part dels pares i mares. M’ho corroboren les dades aportades per l’estudi elaborat per Gadeso, La família en el procés educatiu a les Illes Balears (Lleonard Muntaner Editor, 2002), en què el 76,3% de les persones entrevistades afirmen que la família segueix sent la principal institució educativa, i, encara més, el 95% considera que la transmissió de valors i actituds és una responsabilitat especialment de la família. “Renunciar” vol dir “cedir per pròpia voluntat” una responsabilitat assumida, i aquesta no és la realitat. Una altra cosa molt diferent és que les famílies tenguin dificultats per exercir totes les seves potencialitats educatives. I açò efectivament i malauradament és així. La millor mesura d’aquest fet la trobam de nou en el temps. Un 53% dels pares i el 30 % de les mares afirmen que no fan mai cap activitat conjunta amb els seus fills, i una de les activitats que uns i altres realitzen de forma més habitual és mirar la televisió. En resum, els estudis ens indiquen que les famílies no renuncien a la seva responsabilitat com a primera institució educativa, i en canvi sí que reclamen mesures que facilitin una major i millor organització del seu temps, és a dir reclamen més i millors polítiques de conciliació familiar, escolar i laboral.

Però abans d’analitzar les polítiques de conciliació (en els articles tercer i quart), caldria posar en evidència (en el proper article), encara que sigui de forma molt sintètica, el nou context socioeconòmic en el qual la família, l’escola i el treball han experimentat importants canvis que permeten entendre per què la conciliació és una necessitat d’aquest segle, o si es vol de la societat de la informació, i no ho era tant de la societat industrial.

J. Manel Martí