A l’article anterior em demanava per les dificultats i oportunitats que tenen les famílies menorquines per a la conciliació del temps laboral, escolar i familiar, i acabava interpel·lant sobre la necessitat de saber què ha passat durant aquests darrers vint anys perquè avui es parli tant de la conciliació?
Potser no hi hagi una única resposta a aquesta pregunta, però el que sí que és cert és que l’escola, la família i la feina han canviat substancialment durant el període de traspàs al segle XXI. Tant és així, i tal és la magnitud de la qüestió, que el professor Josep Alsinet i Caballeria qualifica la nova situació com el resultat d’un “canvi d’època de la societat” més que no “d’una època de molts de canvis”. Efectivament, l’ordre anterior es caracteritzava perquè cada un dels àmbits tenia el seu espai i el seu temps en la socialització dels ciutadans. Hi havia un temps i un espai per a cada cosa. Un temps per a l’escola i la feina, i un temps per a la família i el carrer. Hi havia un espai per a l’adquisició de coneixements, un espai per al desenvolupament d’hàbits i de valors i un espai per a la productivitat. Avui els espais i els temps s’han barrejat, i el carrer l’han ocupat les activitats extraescolars. L’ordre horari heretat del període industrial ha donat pas a un nou ordre —o desordre— més complex i menys interconnectat. Tal vegada aquesta delimitació pugui semblar massa extremada, però té molt de realitat i el que és més important il·lustra molt bé la radicalitat dels canvis que s’han produït i als quals es refereix Alsinet.
Treball
En el món productiu i laboral els termes especialització, estabilitat i continuïtat propis del segle passat han donat pas als de flexibilitat, adaptabilitat i mobilitat, és a dir que els ritmes i els temps laborals són menys estables i menys previsibles que abans. Pel que fa a Menorca, aquesta nova realitat té una redefinició més específica. Segons l’Institut d’Estadística (INE), el 75% de l’ocupació menorquina recau en el sector dels serveis, que és el sector que assumeix horaris més variats i jornades més extensives (d’entre 8 i 12 hores diàries), i amb més contractes no fixos i indefinits a temps parcial. Horaris extensius, amb contractes precaris i inestables són, per tant, una forma d’especificar la realitat del món laboral menorquí. I en tot açò serà imprescindible posar en relleu que és la dona principalment qui pateix el malestar d’aquest nou ordre productiu, fet fàcil de comprendre si tenim en compte que quasi el 93% de l’ocupació femenina se situa en el sector dels serveis, amb un pes molt significatiu de hostaleria i el comerç.
Família
Les famílies també s’han vist afectades per aquests canvis. En l’ordre definit per la lògica industrial l’estructura familiar era bàsicament nuclear –matrimoni i fills-, en la qual l’home treballava fora de casa i la dona assumia les responsabilitats reproductives, tenint cura del marit, dels fills i de les persones majors. L’escenari actual és molt diferent. La incorporació de la dona al món laboral, centrat fins aleshores en l’activitat productiva de l’home, és sense cap dubte un dels canvis més importants que es produeixen en la família. Aquest fet, contràriament als pronunciaments políticament correctes, no ha vingut acompanyat d’una redistribució real de les responsabilitats domèstiques i de cura de la família. Segons l’estudi de Gabise-Gadeso (Conciliació de la vida laboral i familiar, 2002), menys d’un 20% de les unitats familiars menorquines comparteixen les càrregues familiars. Dit d’una altra manera, la dona en termes generals, tant si treballa fora de casa com si no ho fa, desenvolupa una doble jornada: dues jornades de treball domèstic, o una de treball domèstic i una de remunerat. En definitiva, les majors dificultats actuals de conciliació en el si familiar en relació amb el treball tenen dos reptes claus: la redistribució de les càrregues familiars i la millora de les condicions laborals en el sector dels serveis. Les mesures per fer front a aquests reptes seran claus per obrir oportunitats a les famílies en la conciliació, i per tant per augmentar les seves potencialitats educatives.
Escola
I en un tercer àmbit socialitzador tenim l’escola, que és la institució educativa que més poc ha canviat respecte d’aquells horaris adaptats a la lògica industrial. En canvi, el que sí que ha canviat significativament són les seves funcions i sobretot les demandes de la societat cap a la institució escolar. I quan dic que l’escola ha canviat en funcions no vull dir que hagi canviat la seva finalitat, que és educar. Han canviat les seves funcions perquè ha canviat el context de l’escola. En aquest nou context no tenen el mateix pes la transmissió de coneixements o l’adquisició de capacitats d’aprenentatge o la destresa d’habilitats socials. Però com deia abans, el que també ha canviat, i molt, és el que espera la societat de l’escola. I alguns n’esperen coses que no pot ni li correspon donar. No pot donar, per exemple, una solució al conflicte d’horaris per a la conciliació. L’escola no pot “guardar” els infants i joves mentre els pares i mares treballen; primer, perquè aquesta no és la seva funció i, segon, perquè les necessitats de les famílies són diverses i “inconciliables”. Açò no vol dir que l’escola no pugui adaptar els seus horaris a una nova realitat o a unes noves demandes, i que aquesta adaptació pot facilitar la conciliació de les famílies, però cal saber que l’escola no és un servei de conciliació i que les seves possibilitats en aquest camp són limitades.
És cert, com exposaré més endavant, que l’oferta de serveis és un dels paquets de mesures més eficaces per a la conciliació. Serveis diversos i flexibles per donar resposta a necessitats funcionals i horàries múltiples. Dos exemples dels serveis més demandats a Menorca són les escoles infantils de zero a tres anys i els serveis d’ajuda a domicili per a persones dependents. Cadascun d’aquests serveis té sentit per a una necessitat: educativa en el primer cas i assistencial en el segon, però ambdós tenen alhora un paper clau per facilitar la conciliació familiar i laboral. Ara bé, els serveis tenen uns límits i un perill. Els serveis no són una bona mesura de conciliació, des del punt de vista educatiu, si no possibiliten més “temps familiar”. Dit d’una altra manera, cal valorar com a males polítiques de conciliació aquelles que permeten quadrar els horaris del treball i l’escola, però que no deixen espai —o sia, el temps— a la família perquè actuï educativament. En la conciliació familiar, laboral i escolar hi ha d’haver un temps per a la família, si no no hi ha conciliació real.
Un exemple clar i contundent. Des de la perspectiva educativa la millor política de conciliació per a les famílies amb infants menors d’un any no són les escoles infantils sinó les llicències i excedències i les prestacions econòmiques que permetin el pare i la mare, de forma combinada o conjunta, estar més temps amb l’infant. Aquesta és una bona garantia per a uns vincles afectius, i per a la salut física i mental. Aquesta seria una bona inversió i una bona política educativa.
J. Manel Martí
