Homenatge als mestres jubilats

 S’ha dit que el bé més gran que podem
proporcionar a les classes populars
és emancipar-les de la ignorància,
que equival a preservar-les de la misèria.

Joan Benejam i Vives, 1878

La declaració institucional del 2000 com a Any Joan Benejam, per part de l’Ajuntament de Ciutadella de Menorca, té un doble sentit. Per una banda, vol recuperar la memòria d’un fill il·lustre de Ciutadella, d’un humanista en tots els sentits de la paraula, autor d’obres tan populars com ara Foc i Fum o Ciutadella Vella, promotor de múltiples publicacions periodístiques i capdavanter en la renovació de l’art d’educar. Perquè, efectivament, educar és un art. Ho és almenys en la forma que ho argumenta el filòsof i també humanista Erich Fromm a l’Art d’estimar: “Quins són els passos que cal fer per aprendre qualsevol art?”, es demana Fromm. I contesta: “… quan el meu coneixement teòric i el de la meva pràctica es fonen en un de sol: la meva intuïció…”. Joan Benejam i Vives no només va ser l’autor d’obres tan destacables i reconegudes com Cuestiones trascendentales sobre la enseñanza de  adultos, La alegría de la escuela o Vocabulario menorquín-castellano, sinó que també ha quedat en el record un Joan Benejam preocupat per l’ensenyament actiu i significatiu dels seus alumnes, un Joan Benejam i Vives intuïtiu, pedagog i mestre, teòric i practicant de l’educació.

La rememoració del personatge i l’obra del l’il·lustre fill de Ciutadella té, en aquest traspàs de mil·leni, un altre sentit que avui val la pena ressaltar: l’educació ha esdevingut la clau per afrontar els nous reptes del segle XXI. Esmentem dos d’aquests reptes: (1) La introducció de noves tecnologies porta adscrit el naixement de noves formes d’analfabetisme. A partir d’ara, saber llegir, escriure i calcular ja no garanteix una competència per descodificar els missatges informatius que podem rebre pels moderns canals de comunicació. S’imposa un concepte més exigent d’alfabetització, que reclama coneixements informàtics, d’idiomes i una major creativitat per fer front a problemes nous. En aquest sentit, només aquells que tenguin accés a les noves tecnologies, d’una banda, i a una formació continuada, d’una altra, tindran accés als immensos fluxos informatius que promet la societat de la informació. (2) La institució escolar, la família i la ciutat estan obligades a replantejar i reforçar els seus papers com a principals agents educadors. Efectivament, avui, quan parlam d’educació ja no parlam de l’escola, o només de l’escola. Fer-ho és conduir aquesta al fracàs. I no fracassarà l’escola sinó la societat que ha declinat de la seva responsabilitat per reduir-la a les aules.
Però no ens hem d’enganyar, l’educació ha jugat en cada moment històric un paper determinant. Facem, encara que sigui de forma molt breu i esquemàtica, una mirada retrospectiva d’aquests darrers anys d’educació a Ciutadella que donen sentit a l’esforç d’institucions i de persones en pro de l’“emancipació de la ignorància”, com diu Joan Benejam . I facem-m’ho prenent com a referència dues dates estratègiques: el 1900 i el 1975. La data de 1900, que ens lliga amb el context de Joan Benejam, ens permetrà aproximar la situació en la qual es van educar els que al voltant de l’any 1975 exercien la docència.
———————————-
1900. Un any pintat per la crisi econòmica del 1898 i per la crisi de la indústria del calçat, fets aquests que tindran una clara repercussió negativa en el manteniment dels centres escolars. Enrere quedaran els esforços de l’Ajuntament i d’intel·lectuals com Joan Benejam per aconseguir més infraestructures i més qualitat educatives. Foren anys molt intensos per a mestre Benejam: el 1869 creava el Colegio Ciudadelano, el 1878 era premiat amb una obra sobre l’ensenyament d’adults i el 1883 fundava en el gremi de sabaters una escola nocturna per a aprenents. Tot i els esforços, l’any 1900 el nivell d’analfabetisme a Ciutadella era del 70 % (un 65% d’homes i un 79 % de dones no sabien ni llegir ni escriure), un nivell molt elevat si el comparem als nivells privilegiats d’Àlaba (34%) o Madrid (37%). Les raons vinculades a l’escola són molt simples, i es mantindran fins la segona dècada del segle XX: predomini de l’absentisme escolar i comportament estacional de l’assistència. Les causes també són igual de simples: la precarietat del sistema de comunicacions, el treball infantil i la percepció distanciada entre les classes populars i l’escola. El 1921 a la Revista de Menorca es deia: “No basta que los directores de la política y administración de los pueblos se desvelen por la enseñanza de sus administrados; es indispensable que los padres de familia, agradecidos, coadyuven al esfuerzo realizado por aquellos y acepten, con buena voluntad, para la educación de sus hijos, las instituciones oficiales o particulares a tal objeto destinadas”. A aquest distanciament hi va contribuir la prohibició d’usar a l’ensenyament escolar cap llengua distinta del castellà, norma que entrà en vigor a finals del segle XVIII i que es perllongà fins a la Llei general d’educació del 1970 amb el parèntesi de la Segona República (1931-36).
Hi ha una altra dada clau per entendre l’ensenyament del segle XX, i és la Llei d’instrucció pública de 1857, llei més coneguda com a Llei Moyano, pel ministre que la féu possible, i que definia l’estructura i els continguts generals que perdurarien fins al 1970; és a dir, fins pocs anys abans de la mort del dictador. La llei establia tres nivells en l’ensenyament. L’ensenyament primari, que anava dels 6 als 9 anys, i que alhora es subdividia en l’elemental i el superior; aquesta etapa educativa s’establia com a obligatòria, i només era gratuïta per als que no la podien pagar. El segon nivell d’ensenyament o ensenyament secundari corresponia als instituts dependents de la diputació. Com el nivell primari, la secundària se subdividia en secundària general, que atorgava el títol de batxillerat, i en secundària d’aplicació, amb la qual s’obtenia el títol de perit, el que avui es coneix com a formació professional. I el tercer nivell d’estudis: l’universitari.
L’ordenament educatiu formal a través de la Llei Moyano va suposar, sense cap dubte, un punt d’inflexió en la història educativa a l’Estat espanyol, encara que a Menorca, i en especial a Ciutadella, la seva incidència no es va fer notar fins ben entrat el segle XX. L’any 1900 a Ciutadella hi havia sis escoles (quatre de públiques –una per a al·lots, dues per a al·lotes i una de pàrvuls- i dues de privades –una per a al·lots i una per a al·lotes-) enfront de les vint-i-dues de Maó (nou de públiques i tretze de privades). Aleshores, la població de Ciutadella era de 8.611 habitants, i la de Maó, de 17.144. La crisi econòmica del 1898 farà que en poc temps es passi de vint-i-dues a tretze escoles a Maó, i de sis a dues a Ciutadella.
Els continguts de l’ensenyament primari durant les primeres dècades es basaven en: lectura bàsica, escriptura, aritmètica i història, i doctrina sagrada. En el nivell superior s’hi afegia: geografia i història d’Espanya, nocions d’agricultura per a infants, tasques domèstiques (per a filletes, evidentment), dibuix… I la metodologia d’aprenentatge era rutinària i memorística, a base de preguntes i respostes, del tipus del llibre Historia de España, de Fleurey: ¿Qué hizo Felipe I? Nada puede contarse de su reinado, porque falleció al cargo del mando; o ¿Con quién empezó en España la dinastia borbónica? Con Felipe V, nieto de una hermana de Felipe IV y Luís XIV, de Francia, que le dijo al despedirle: “Ya no hay Pirineos”. Aquesta metodologia promoguda a partir de la Llei Moyano va ser molt criticada per esperits crítics com el de Joan Benejam, defensors de l’ensenyament actiu, no rutinari, en contacte amb el medi, a través de recursos lúdics com el teatre, les excursions, etc.
Fins ara ens hem referit a l’ensenyament primari, establert com a obligatori, i que, per múltiples raons, fins ben entrat el segle XX no es va fer efectiu. Si açò és així, ja es pot pensar què passaria amb l’ensenyament secundari no obligatori. Aquest ensenyament inicia el seu procés a Maó, a l’Institut Local, que, amb l’afany centralitzador de l’Estat, passa l’any 1887 a dependre del Ministerio de Fomento, i es converteix en Institut Públic i Oficial de Segon Ensenyament. L’any 1900 hi havia a Menorca un total de 58 alumnes que cursaven secundària. La fundació del col·legi salesià l’any 1904 representà un canvi radical en les expectatives educatives dels habitants de Ciutadella. El centre, que té origen en la tasca del prevere Federico Pareja, incorporarà tant l’ensenyament primari com el secundari.

————————————-

Canviem de fotografia, i passem a l’any 1975. Tot i les dificultats de les primeres dècades del 1900, l’esforç d’un voluntariós mestratge i les ganes d’aprendre contribuïren a definir una nova imatge de Ciutadella, que telegràficament podríem descriure així:

-Francesc de Borja Moll és nomenat per la Universitat de Barcelona Doctor Honoris Causa,
-José Roberto Torrent exposa a Madrid, a la galeria d’art Serrano-19, una de les més importants i prestigioses de l’Estat; i a través de l’Escola Municipal de Dibuix, de la qual és director, fa escola “torrentista”
-Ciutadella posa a debat la normalització del seu nom actual “Ciudadela”.
-El col·legi públic Joan Benejam commemora el seu 40è aniversari, i rep el premi de la Junta Nacional de Educación Física per les innovacions aconseguides en aquest camp.
-S’aprova la construcció d’un nou centre escolar, que es convertirà en l’actual CP Pere Casanovas, per descongestionar els dos existents, CP Mare de Déu del Toro, que aleshores només acollia filletes, i el de Joan Benejam, només per a fillets. Aquest nou centre permetria acabar amb les aules espargides per la ciutat, i tancaria per a la docència formal l’antiga Escola de sa Plaça o Colegio Público de Niñas San José (on també s’ubicà el Colegio Ciudadelano), que posteriorment es convertiria en la Casa de Cultura.
-L’Institut de Ciutadella celebra el seu 22è aniversari d’una forma molt especial: passa de ser Instituto Técnico a Instituto Nacional de Bachillerato, cosa que li permetria cursar el nou BUP (Batxiller Unificat Polivalent).
-Encara existien les escoles rurals de Torrepetxina, Sant Vicent, S’Almudaina, Sant Joan de Missa…

Les referències es poden estendre a les escoles infantils, d’adults, escoles concertades, etc., i així arribarem al final del segle XX. Comença un nou segle ple de reptes. Però, mirant enrere, i no podem oblidar el camí, veiem la labor educativa feta per moltíssimes persones que han contribuït a la Ciutadella moderna i tolerant d’avui. Res del paisatge cultural i econòmic actual hagués estat possible sense la paciència dels mestres d’ahir que van transmetre coneixements, habilitats i il·lusió als nous esperits emprenedors. És hora de reconèixer que els centres educatius, els mestres i el professorat han constituït bona part de la medul·la intel·lectual i cultural de la ciutat. El seu paper ultrapassa, de bon tros, el marc estrictament escolar, i transcendeix com una aportació fonamental al desenvolupament de les idees i les iniciatives de Ciutadella.
Companys i companyes del mestratge, sou mestres en segona activitat. I la ciutat necessita, davant els nous reptes inicialment exposats, la vostra contribució. Us necessita per fer entendre que l’educació és una responsabilitat de tots i cada un dels ciutadans, i no només de l’escola; i us necessita per fer créixer el prestigi de la institució escolar i de l’activitat d’educar, de l’art d’educar.

J. Manel Martí Llufriu
Article inclòs en el llibre L’art d’educar, publicat l’any 2002. Editorial El far.

DOCUMENTACIÓ CONSULTADA
L’art d’estimar, Erich Fromm.
Setmanaris El Iris.
L’Educació a les Balears en el segle XIX, Bernat Sureda. Ed.Documenta Babear.
El sistema educatiu a Menorca, Ignacio Martín Jiménez. Ed. IME i Ajuntament de Ciutadella.
Qüestions transcendentals sobre ensenyament d’adults, Joan Benejam i Vives. Ed. Ajuntament de Ciutadella.

(*) Intervenció a l’acte d’homenatge als mestres jubilats de Ciutadella, celebrat  el 16 de novembre al Saló Gòtic de l’Ajuntament.

Tot i els anys transcorreguts des que alguns mossens predicaven allò de “Tocar-se les parts és pecat, valguem Déu”, encara avui fer un elogi al plaer (sense matisos ni adjectius) sona com qui incita als vicis i als mals més degradants. Són ara uns altres mossens els que no es cansen d’insistir que la nostra societat tecnològica del nord-ric és hedonista, volent dir que tendeix -perversament- a la recerca irrefrenable dels plaers més immediats. És clar que qui ho diu sol partir de la convicció que el plaer no dóna ni aporta res a la felicitat de les persones.

Doncs bé, com què açò no és cert -i tots ho sabem prou bé-, ja sigui per un deliciós plat de llenties que fa la mare, per la torrada de costelles de porc a l’hort d’un amic o l’estada sota una lluna plena, idò, com que no és cert, a ningú hauria d’espantar un elogi al plaer, i molt manco si es tracta del plaer d’aprendre.

Qui més qui manco, tots hem passat per etapes on l’aprenentatge no deixava de ser una necessitat o, si més no, una obligació; on el saber no era per si mateix un valor suficient sense el seu corresponent valor afegit: “Per a què he d’aprendre açò si no serveix per a res? Per a què serveix saber llatí si no l’empraré mai? Per a què serveixen les integrals si no me les trobaré enlloc? Per a què serveix conèixer la composició cel.lular, si tan mateix…”  Res no té valor propi si no pot servir per a un valor més elevat: l’èxit, l’admiració, l’estimació o qualsevol altra cosa. Però també podem recordar altres moments on l’aprenentatge va constituir un autèntic plaer, un gust capaç de provocar la més generosa mobilització hormonal (per allò de “tot es pot reduir a una reacció fisiològica determinada”). Aprendre a fermar-se els cordons de les sabates, a dividir amb una xifra, a interpretar el paper de rei negre en una comèdia de Nadal, a fer la postura del lotus per meditar…; aprendre a controlar les emocions, a posar-se al lloc de l’altre, a escoltar, a motivar-se…; aprendre a motivar-se per aprendre. Motivar-se per fruir aprenent, aquesta podria ser una de les possibles formes de definir la intelligència emocional, enfront del concepte tradicional de coeficient d’intel.ligència. Daniel Goleman, al seu best seller Inteligencia emocional (Ed. Kairós), ha divulgat el nou concepte i parla de la capacitat de motivar-se per fruir aprenent. Qui xala aprenent es perquè valora èticament i estètica el saber, i qui valora el saber és que s’ha deixat seduir per l’experiència de sentir-se lliure.

J. Manel Martí Llufriu
Article inclòs en el llibre L’art d’educar, publicat l’any 2002. Editorial El far.

El títol pertany al darrer llibre de Fernando Savater, un nou èxit editorial en el qual el filòsof i professor d’universitat reflexiona, des de la seva habitual incorrecció política, sobre l’essència i la finalitat de l’educació en el marc de l’escola. No es pot dir que la institució escolar passi pels seus millors moments, i la constatació d’aquest fet és el llibre de Savater; però també la conferència de J. M. Terricabres, pronunciada al Cercle Artístic de Ciutadella, o les aportacions fetes a l’Ateneu de Maó per Adela Cortina, ambdós catedràtics de filosofia, a Girona i a València, respectivament.

Vivim uns moments caracteritzats per la “incertesa”, la “insatisfacció”, la “perplexitat” en la tasca d’educar. La reforma del sistema educatiu no ha satisfet de forma suficient la comunitat educativa i la societat en general, que reclama a l’escola que assumeixi més i més responsabilitats. Les raons que justifiquen el moment actual han estat presentades recentment, i per separat, per aquests tres filòsofs de forma molt diversa però alhora coincident. Vet aquí tres de les coincidències.

Algú ha afirmat que l’educador i l’escola passen per una “crisi d’identitat”. L’educador ha deixat de ser aquell que posseeix, quasi de forma exclusiva, uns coneixements que permetien interpretar i dominar el món, i l’escola tampoc ja no és el lloc per excellència de transmissió de tals coneixements. L’escola i l’educador tenen en l’actualitat potents competidors pel que fa a la transmissió d’informació. Avui per avui, qualsevol persona té un fàcil accés a la informació via CD-rom o via Internet. La televisió també ha tingut, en aquest sentit, un destacat paper. És fals que la “caixa beneita” no informa. Tot al contrari, informa en excés, però sense cap criteri i sense seguir el més elemental tràmit pedagògic. Davant informacions, opinions, interpretacions, etc. tan diverses i tan contradictòries, qui no té els suficients elements d’anàlisi crítica i d’autonomia cau en la més absoluta desorientació. Des de la petita pantalla no es deixa espai a la incertesa o a la curiositat pel que encara no es coneix, no es dosifica la informació, ni se selecciona, ni es deixa temps per a l’intriga. El saber ha passat a ser un valor poc envejat. Aquesta és la primera coincidència.

La segona característica del moment actual, que té una incidència molt destacable en el desenvolupament de l’escola, és l’anomenada “crisi d’autoritat” en les famílies. Quan la família socialitzava (socialització primària), és a dir, convertia l’individu en un ser capaç de conviure i realitzar tasques fructuoses amb els altres: respectar, escoltar…, l’escola es podia dedicar quasi simplement a ensenyar, a mostrar Geografia, Història, llegir, escriure (socialització secundària). Ara que la família ha desistit o no compleix plenament el seu paper socialitzador, a l’escola se li demana, davant la mirada atenta d’una societat que espera que allà es resolguin tots els problemes de violència, convivència …, que s’encarregui tant de la socialització primària com de la secundària, coses per a les quals no està preparada. La situació ha arribat a tal absurd que molts  pares, o la societat en general, reclamen dels centres d’ensenyament educació cívica, educació sexual, educació ambiental, educació per a la participació, educació per a la pau, coeducació… com si fos la seva responsabilitat exclusiva. Savater culpa aquesta manca d’educabilitat de la família a la crisi d’autoritat. I aquí autoritat no vol dir “comandar” sinó “ajudar a créixer”, que és aproximadament el seu sentit etimològic.  No està de moda ser adult. Molts pares aspiren a ser amics dels seus fills, i escapar així del dolorós procés d’educar. En un estudi de la Fundación Encuentro s’aprecia amb claredat aquesta inseguretat i indecisió dels pares a l’hora d’educar els seus fills, per exemple: els pares els diuen que el futur és difícil però no eduquen per a l’esforç; que la tele és dolenta, però tots la veuen moltes hores; censuren el consumisme, però donen al fill tot el que li demanen; es mostren liberals en l’educació sexual però no mostren interès a aprendre a educar en aquesta, al contrari, desvien la seva responsabilitat a l’escola.

Finalment, la tercera coincidència entre Savater, Terricabres i Cortina fa referència al futur. Segons Savater, en el proper segle es produirà una nova divisió per classes determinades, a més del caràcter econòmic, pels nivells d’educació, és a dir, per la possessió d’informació i la destresa per saber-la interpretar i utilitzar. Adela Cortina defineix aquesta nova societat dual com aquella que està dividida entre els que posseeixen un “saber qualificat” i els que no el posseeixen. Terricabres, per la seva banda, posa l’accent en la capacitat d’aprendre a pensar i d’adaptar-se a noves situacions com el nou repte per a l’educació dels ciutadans del futur.

És en el present context en el qual té sentit repensar l’essència i la finalitat de l’educació i de l’escola. Respecte de la primera seria important no confrontar-la amb la instrucció com si fossin termes oposats (l’oposat d’educar és adoctrinar). Tots estaríem d’acord en el fet que educar no és només instruir, transferir informació, però aquesta també n’és una part important. Sense uns mínims coneixements instrumentals -com per exemple la lectura, l’escriptura o l’aritmètica- és impossible abordar els valors o el desenvolupament moral. Educar té, per aquest motiu, un significat més holístic, més ampli. És, a més d’aportar coneixements, estimular la capacitat crítica de l’alumne perquè aquest adquireixi un criteri propi; fomentar l’autonomia perquè pugui prescindir de l’ajuda dels mestres i, fins i tot, per contradir-los; despertar les ganes de més educació; promoure els valors de la democràcia, la justícia, la solidaritat, etc. L’essència de l’educació és, per tant, la seva finalitat: humanitzar, formar individus crítics i autònoms per a la democràcia, destruir la misèria (i la ignorància és una forma de misèria). I aquesta és també en essència la finalitat de l’escola. Una tasca que ha de compartir amb altres estaments de la societat, especialment amb la família. Perquè difícilment l’escola podrà recuperar el seu paper definidor sense la recuperació del paper d’educador primari de la família i de la societat en general.

J. Manel Martí Llufriu
Article inclòs en el llibre L’art d’educar, publicat l’any 2002. Editorial El far.