Educar el temps (3)

No Comments Articles,Temps

Les polítiques familiars desenvolupades per l’Estat espanyol són polítiques pròpies d’un model d’Estat del benestar conegut com a familista, que es caracteritza per una societat i un Estat que atorguen a la família la responsabilitat principal de provisió de benestar dels seus membres, però que en canvi no aplica mesures fortes de suport a les famílies. Quines són les principals mesures de suport amb què es poden beneficiar les famílies menorquines? Quina és la seva eficàcia? Quin és el seu valor relatiu respecte d’Europa?

Prestacions econòmiques

Les mesures de suport a les famílies en el camp de la conciliació s’han estructurat tradicionalment en tres grans grups de prestacions: econòmiques, en temps i en serveis. Caldria afegir-hi un nou grup emergent, divers i amb grans potencialitats, que inclou les mesures relacionades amb la gestió del temps (a les que em referiré en el proper article). En el primer dels grups —les prestacions econòmiques— la mesura amb una incidència potencial més gran són els ajuts econòmics directes. A l’Estat espanyol l’eficàcia i el valor d’aquesta mesura són raquítics. Som l’Estat d’Europa (les dades no inclouen els Estats de la darrera ampliació de la Unió) que està a la cua en despesa pública destinada a les prestacions econòmiques, amb un 0,58%, enfront del 4,10% de França o el 3,61 de Grècia, amb el greuge afegit que som l’únic Estat, juntament amb Portugal, on els ajuts directes no són ajuts universals sinó vinculats a la renda o altres situacions. Avui sabem que la millor manera d’arribar a totes les famílies amb fills a càrrec que estan per davall del llindar de la pobresa és incloure el cens complet, encara que açò suposi destinar diners a les famílies més riques. D’altra banda, amb el sistema de prestacions amb comprovació de recursos les famílies que reben els ajuts no són sempre les més veritablement necessitades. Així ho defensa l’expert en polítiques familiars Lluís Flaquer: “a vegades els indicadors que pretenen discriminar entre famílies riques i pobres resulten enganyosos i la seva instrumentació requereix una despesa burocràtica que pot ser estalviada i el fruit d’aquest estalvi destinat a les famílies en forma de prestacions”. En altres mesures econòmiques s’han aplicat criteris de selecció lligats a la cotització o a un contracte. Aquest és el cas, per exemple, dels famosos 100 euros destinats a les “mares treballadores amb fills menors de tres anys”. Aquesta mesura no universal origina greuges a aquelles mares que, contra la seva voluntat, estan a l’atur o a aquelles altres que per decisió pròpia renuncien al treball remunerat per dedicar més temps a la criança.

Prestacions en temps

En el grup de prestacions en temps hi trobam dues mesures principals: les llicències per maternitat i excedències parentals i la flexibilització laboral per a cura d’infants o persones dependents. Tot i que en aquests tipus de prestacions l’Estat espanyol està en una situació millor que en les prestacions econòmiques, cal posar de manifest dues debilitats importants: 1) Menys d’un tres per cent d’homes fan ús de les llicències per maternitat a partir de la sisena setmana o d’excedència després de les setze setmanes, el que vol dir que aquesta no és una mesura eficaç per incorporar l’home a la cura familiar i les tasques domèstiques. Per tant, a més d’ampliar la prestació de maternitat fins al primer any de vida de l’infant caldrà incorporar polítiques positives per implicar l’home. En aquest sentit poden tenir un paper important els permisos específics per paternitat, amb independència del permís laboral de la mare. 2) Una altra de les conseqüències de la ineficàcia política de certes mesures és la contractació temporal de les dones. Davant les dificultats per coordinar horaris laborals i de feina, les mares treballadores han acabat optant per modalitats de contractació temporal o a jornada parcial, i el que havia d’afavorir la incorporació de la dona al món laboral s’ha convertit en la forma d’accés de la dona al món professional i de consolidar la seva situació de doble treball.

En aquest tipus de mesures cal que patronals i sindicats facin un esforç especialment rellevant. Avui, segons un estudi del Consell Insular de Menorca (Conciliació de la vida familiar i laboral en els convenis col·lectius de Menorca, 2000), la immensa majoria de convenis col·lectius a Menorca, tant si són sectorials com d’empresa, no milloren substancialment el contingut de la Llei 39/1999, sobre conciliació familiar i laboral, i cap empresa menorquina de més de cinquanta treballadors no té un pla de conciliació.

Serveis de suport a les famílies

En el tercer grup de mesures de conciliació hi trobem els serveis de suport a les famílies, on s’inclouen tant els serveis destinats a la custòdia i entreteniment —com per exemple les activitats extraescolars— com els serveis amb una funció pròpia i independents de les necessitats lligades al temps (sense que açò no vulgui dir que s’hi hagin adaptat de la manera millor possible) —com l’esport o el servei d’ajuda a domicili. Cal que el conjunt d’aquests serveis siguin variats, per respondre a les múltiples necessitats i situacions familiars, de qualitat i universals.

L’Estat espanyol, igual que amb les prestacions econòmiques, està, respecte d’Europa, a la cua en despesa publica destinada a serveis, un 0,18% enfront del 0,67% de França o el 3,11% del Regne Unit. Però hem d’evitar que la situació de les Illes o de Menorca quedi diluïda en un mar de xifres generals. Menorca té un dèficit històric important en inversions per part de l’Estat, en especial en educació i sanitat, que ha limitat el benestar social de les Illes i ha dificultat —i encara dificulta— la conciliació. El catedràtic de la UIB Carles Manera ho explica així: “El cert és que la riquesa de les illes, explicitada en la seva renda per càpita, s’enfronta a un “Estat del benestar” —mesurat en termes capitatius i en indicadors homologables: llits per milers d’habitants, despesa educativa, salaris mitjans, etc.— relativament feble, en comparació amb d’altres comunitats autònomes, de manera que no és pas agosarat parlar més aviat d’una “privacitat del benestar” en el cas de l’arxipèlag”.

Arribats aquí cal que dir una cosa: atesa la complexa realitat socioeconòmica de Menorca, de la qual se’n deriven gran dificultats per ordenar el temps familiar (com a temps educatiu) en relació amb el laboral i escolar, i atesa la mancança de polítiques de conciliació modernes i eficaces, només es pot dir que la conciliació a Menorca és un conflicte no resolt que genera malestar, un malestar que afecta la salut i felicitat dels membres de la família; que afecta la relació entre l’escola i la família, i entre l’empresa i la família; que afecta la competitivitat de les empreses; que posa en situació de desigualtat social la dona, i que debilita l’acció educativa imprescindible de les famílies. I aquest és un problema educatiu que no és de l’escola sinó del conjunt de la societat menorquina.

J. Manel Martí

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories