Educar el temps (i 4)

No Comments Articles,Temps

És el temps una realitat educable? El temps, com a experiència mental, pot ser —i de fet és— viscut i percebut de formes distintes segons el context cultural o la realitat personal de cada cas. Un “no tenc temps” és la manifestació d’un malestar que té motivacions objectives i subjectives, i cadascuna d’aquestes ha de ser abordada de forma diferent.

D’altra banda, en els articles anteriors ja posava de manifest que les polítiques educatives han d’incloure mesures tradicionalment gestionades com a polítiques de conciliació per tal que les dues principals institucions educatives, família i escola, actuïn corresponsalment i sinèrgica. Alhora, les polítiques de conciliació no seran reals si no preveuen el temps educatiu de la família, que és qüestió del temps en forma de quantitat suficient però també en qualitat adequada, aquella que permet interioritzar límits, hàbits, rutines, etc.

Educar el temps és per tant només una forma de referir-se a un doble fet: que el temps pot ser viscut d’una altra manera i que la gestió del temps ha d’incorporar criteris educatius, ja que la mateixa organització del temps té efectes de primera magnitud en l’educació.

Tradicionalment, les mesures aplicades per fer front a les dificultats de conciliació s’han limitat a tres grans grups, dels quals en són representatius les prestacions econòmiques, les llicències i excedències i la flexibilitat laboral i els serveis de suport a les famílies. Els tres grups de mesures són a l’Estat espanyol més un dèficit i un repte que no una realitat, i l’efecte d’aquest dèficit és per a Menorca una de les causes importants d’un malestar creixent amb efectes en els diferents àmbits de conciliació, família, treball i escola. I, en especial, em preocupa el malestar que suposa la debilitació de l’acció educativa de la família, i per extensió de l’escola.

Actualment a diversos països d’Europa, però també de l’Estat espanyol com Catalunya o Euskadi, implanten mesures basades en la gestió del temps. Aquest quart grup és avui molt heterogeni i posa l’accent en mesures, tant objectives com subjectives, a part de les ja exposades, de baix cost econòmic i d’alt valor afegit que incrementen les oportunitats en la conciliació. En aquest nou grup hi trobam, per exemple, mesures destinades a l’autoanàlisi familiar de les dificultats horàries. Efectivament, moltes vegades les famílies amb dificultats de conciliació desitgen tenir recursos, de tipus humà o material, que els ajudin —amb informació, amb formació, amb intercanvi d’experiències, etc.— a reubicar en l’escala de prioritats i valors el seu temps. Avui, aquesta és una demanda que clama a Déu i a la qual s’han de seguir dedicant esforços importants. Hi ho és —una demanda i una necessitat— perquè la valoració social de l’èxit professional, lligat a un estatuts social i econòmic, és dins l’imaginari col·lectiu molt major que l’èxit familiar o relacional. Dins aquest mateix tipus de mesures té especial interès l’abordatge de la distribució del treball domèstic entre els membres de la família, unes de les claus com s’ha demostrat per millorar la conciliació. Els Punts de Trobada de Pares i Mares que es feien a Ciutadella (i esment aquests perquè són els que conec de més a prop) o els espais familiars que actualment ja es fan a tots els municipis de l’illa en són alguns dels exemples més propers. Un altre recurs que cal abordar i que avui és inexistent és la formació de treballadors i educadors socials, així com tutors dels centres escolars, per a l’orientació en la gestió del temps. Un exemple d’eina per a la reflexió sobre el temps és el CD interactiu Amb temps, coordinat per Salvador Cardús i impulsat per la Generalitat de Catalunya (www.gencat.net/benestar/secretariafamilia).

Un segon feix de mesures vinculades a la gestió del temps són les relaciones amb els horaris dels serveis bàsics als ciutadans. És fàcil comprovar com a molts municipis, i també en el cas concret que he estudiat que és Ciutadella, la majoria de serveis (com bancs, notaries, ajuntaments, etc.) tenen un horari restringit al matí. És fonamental en les polítiques de conciliació oferir diversitat i flexibilitat en les gestions (horaris més extensius i gestió a través d’Internet) per poder donar resposta a realitats —horàries— de les famílies també molt diverses. I en això l’Administració ha de donar exemple.

I fent una passa més enllà, l’Administració local ha de donar exemple però pot també, com han fet algunes ciutats, liderar allò que proposa el Projecte educatiu de Ciutadella, un pacte local per a la conciliació dels horaris familiars, escolars i laborals. Un pacte que requereix una mesa de diàleg capaç de reunir representants de l’Administració, sectors econòmics, sindicats, pares i mares, escoles, etc. per poder apropar malestars i proposar noves oportunitats per a la conciliació. Tots hi guanyaríem.

J. Manel Martí

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories