De vegades un no té el temps. El temps d’escriure, vull dir. No té el temps del rellotge o no té el temps del moment. O no té cap de les dues coses: ni el Kronos ni el Kairós. Diu la mitologia d’aquests déus que el Kronos va engolir el Kairós. Bé, idò, sí. De vegades la manca de temps no fa possible trobar –o cultivar- el moment. També és cert, emperò, que altres vegades s’escriuen coses amb prou Kronos però amb tan poc Kairós. S’escriu perquè és el temps ordenat de fer-ho, però no és un temps sentit. Per Nadal açò sol passar molt. I sí, he dit <nadal>. Jo que visc des de l’agnosticisme i que reivindic el laïcisme, he dit <nadal>. Ho dic sense complexos ni ressentiments. El carrer és plural, ple de singularitats. I algunes d’aquestes singularitats poden ser molt útils i positives per organitzar el temps. Venim d’on venim. Digau-li solstici d’hivern. Digau-li festa, digau-li vacances. Digau-li Nadal. Temps laic de festa (religiosa o no) ple de molts moments privats de festa (religiosa o no).

Deia abans d’enredar la troca que per Nadal s’escriuen –i es diuen- moltes floritures sense sentit. És temps de fer desitjos, amb o sense sentiment. Bé idò, abans que arribi Nadal, només voldria dir coses sentides: em dol a l’ànima que Aminetu Haidar s’hagi de jugar la vida per clamar dignitat per a ella i el seu poble. I em dol més encara saber que el rei, el funcionari vitalici per excel·lència que viu dels impostos de la gent, renunciï a intervenir per a intentar trobar un solució satisfactòria per por a fracassar. El fracàs és no haver-ho intentat.

Que vengui Nadal !!                          

Com són les coses? Jo sempre m’havia identificat amb l’antropònim panxa-roja com a malnom que s’aplica als habitants de Ferreries, o que venim de Ferreries. Però ara resulta que no, que la panxa del ferrerienc no és roja sinó groga, i per tant són –o som- uns panxes-grogues, uns yellow bellies, com els habitants de Lincolnshire, al nord d’Anglaterra. Així ho diu, almenys, la llegenda Sobrenom dels fills de Ferreries que recull Andreu Ferrer i Ginard (Artà 1887- Palma de Mallorca 1975) en l’esplèndid treball Llegendes de les Balears, un text inèdit premiat al segon concurs del Llegendari Popular Català de 1928, i que ara han publicat conjuntament l’Institut Menorquí d’Estudis i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Açò diu la llegenda que reprodueix Andreu Ferrer contada l’any 1912 per un tal Joan Pons d’es Migjorn Gran:

“En els naturals de la vila de les Ferreries (Menorca) les diuen per malnom panxes-grogues. Diuen que les anomenen així perquè, fa molt de temps, en els voltants de ses Fraries (son nom antic?) hi havia molta d’aigua embassada que causava tercianes i tots els ferreriencs estaven malaltissos, engrogueïts. També hi havia moltes granotes i, com aquestes tenen la panxa groga, per extensió ho digueren també als habitants de prop d’aquelles bases i encara ara, maliciosament, així les anomenen.”

I ara les preguntes. Com el panxa-groga d’antany ha passat a dir-se panxa-roja (o panxa-rotja, més exactament)? Com el groc d’abans ha esdevingut el vermell d’ara? Perquè roig és vermell, o no? El dubte és sociolingüístic però també semàntic. En català oriental la sang és vermella i en català occidental és roja. Bé, emperò, són el mateix color. El vermell sempre és vermell, no així el roig. Aquest -el roig- en alguns casos significa vermell i en d’altres significa groc. Els rojos comunistes ho són per la seva referència al color vermell de la bandera de l’antiga URSS. Els cabells de la nina són rojos o rossos, con canta Lluís Llach en Nin Non (Nin non, Maria,/ ma nina de cabells d’or./ Nin non, petita/ cançó del meu bressol.), o sia grocs com l’or, tot i que etimològicament tant roig com ros volen dir vermell. Khair ed-Din, aquell temerós pirata que atacà i assetjà Maó el 1535 era conegut pels menorquins com a Barba-rossa, però també com a Barba-roja. El ros és roig, i el roig què és?

És evident que a la meva terra s’utilitza el mot roig de forma erràtica: serveix per assenyalar la nina dels cabells d’or i per assenyalar el color de les terres silícies i impermeables del nord de Menorca (així per exemple, sabem que cap el 1457 es va fundar el lloc de Terra Roja al terme municipal de Ferreries) o el color de les vaques o cavalls “més menorquins”.

Bé, per acabar d’aclarir-ho tot ben aclarit, el DIEC ens diu allò de què el roig és un “vermell tirant a groc”. Ostres, quin desconcert! Deu ser idò que els ferreriencs som panxes-vermelles-tirant-a-grogues ? No ho sé, però estic temptat a ordenar els meus colors de la següent forma. Si bé és cert que originàriament els mots vermell, ros i roig tenen un significat molt proper, avui haurem d’acordar que l’adjectiu vermell és clarament el color de la sang, el ros el color dels cabells d’or o entre el castany clar i el groc d’or, i el roig…… El roig és el color de les panxes dels ferreriencs, que és …….

Cada color del roig ha donat els seus fruits. Andreu Ferrer ens narra el llegendari del roig-groc. També hi ha una rumorologia del roig-vermell referida tant al paisatge (per les terres vermelles que envolten el poble) com als fets històrics (els soldats que durant una de les dominacions angleses van habitar dalt Son Telm i vestien unes casaques de color vermell o roig; o la posició ideològica dels ferreriencs durant la guerra civil; o moltes altres). Algunes són del tot inversemblants i d’altres diuen estar documentades.

En definitiva, els ferreriencs són panxes-roges, encara que no sabem si el seu roig és el de la panxa d’un granot (que és groga) o la de la casaca del soldat anglès (que és vermella). Punt i apart.

Però passem ara de son bel·lo a son catel·lo, i parlem d’una cosa que sí té res a veure. No m’agrada gens el terme “nacionalitat històrica” per a referir-se a les illes i/o als Països Catalans. Pot ser va tenir sentit en un altre moment, però avui és absolutament inoportú. Referir-se a la nació històricament només genera una narració en passat, del que va ser però avui no és, d’alguna cosa construïda, derruïda i que ara es vol reconstruir en base a la legitimitat històrica. I és clar que som una nació amb història, però no ens podem enfilar en un arbre tan fràgil. Som una nació amb història, amb llengua, amb cultura,….. però hem de ser sobretot una nació amb voluntat de ser-ho. No és suficient saber-se nació, és necessari també sentir-se nació i voler-se nació. La nostra no ha de ser una narració històrica, en passat; sinó política, en present i en futur. No m’agrada el terme compost “nacionalitat històrica”, ni a l’Estatut ni a un manifest que reclama el dret a decidir.

El Grup Blanquerna, entitat germana de l’Obra Cultural Balear, ha organitzat el seu XXIII seminari sota el títol de Turisme, territori i identitat a la Maditerrània (Programa). Fa anys que no vaig al Blanquerna, de fet la darrera vegada que hi vaig assistir el seminari encara es celebrava a Lluc, amb la participació quasi sagrada de Salvador Cardús i Joan Francesc Mira. Serà un gust tornar-hi. I la casualitat, o la causalitat, farà que hi torni per debatre una qüestió eterna en el sí del debat nacional: “Les Illes Balears: un projecte comú?” Tan eterna és la qüestió que ja la vam discutir l’any 1994 (Foto publicada a la revista El Mirall, el 1994), i noltros no fèiem més que continuar –o repetir- el debat d’intel·lectuals con Joan Fuster, Josep Maria Llompart, Josep Melià, Andreu Murillo, etc. etc.

Potser és hora ja de tancar les portes i d’obrir les finestres, de tancar debats i d’obrir horitzons creïbles, il·lusionadors i transformadors. Tal vegada sí, o tal vegada no. Supòs que depèn de noltros.

M’ha agradat tornar llegir Hemingway i la seva novel·leta The old man and the sea (El vell i el mar). Bé, de fet, l’he llegida en castellà en una edició de 1955 impresa a Buenos Aires que me va regalar en José Ares (n’Ares) fa un parell de mesos, extreta de la seva biblioteca personal. És una obra magnífica; un “clàssic” –li diuen- de la literatura universal. El meu record de la història abans de rellegir-la era un poc caòtic, fet d’estranyes combinacions literàries i cinematogràfiques. Qui no recorda a Anthony Quinn protagonitzant al vell pescador?   I la història animada d’Alexander Petrof?

Santiago, un vell pescador, es fa a la mar (1) per cercar la sort que no ha tingut durant els darrers vuitanta-cinc dies que ha tornat sense pescar res. Un gran peix espasa mossega l’ham, i el pescador es deixa endur per aquell fort i valent animal, mar endins. Mort el peix, Santiago el ferma a la barca i retorna cap a port. Però en successives bandades, els taurons es van menjant el peix, fins a descarnar completament l’esquelet. El vell pescador torna a casa desil·lusionat. El seu jove amic, Manolín, el troba dormit d’esgotament i li procura aliment i atenció.

Però no és la història narrada el més important. La seqüència de fets i esdeveniments són només el fil conductor que el novel·lista nordamericà utilitza per construir un món simbòlic animat que es posa en funcionament en la ment solitària del pescador. Tot, la mar, el vent, els peixos voladors, les gavines, els borms, els dofins, els taurons, els records,…. el gran peix espasa, són una realitat viva i dialogant. Ernest Hemingway construeix així una relació personal entre el pescador i el seu entorn, plena de simbolisme i de sentiment. El vent que empeny la seva barca; les gavines que l’orienten; fins i tot el gran peix caçat és el seu amic pel al qual mostra gran devoció. “Me gustaria dar de comer al pez. Es mi hermano. Pero tengo que matarlo y cobrar fuerzas para hacerlo”. També admira als taurons, per ser formosos i nobles i no conèixer la por. Ningú és el seu enemic. Tots són companys –germans?- en el joc de la lluita per la vida. Tots miren, senten, escolten i fins i tot parlen en la consciència franciscana del pescador. Tots formen part del tot. Cada un fa el que ha de fer en aquest joc de la vida.

Tanmateix quan es retroba amb el jove Manolín, no ho dubte: “noto lo agradable que es tener alguien con quin hablar en vez de hablar solo consigo mismo y con el mar“. El pescador li diu: “te he echado de menos“.

(1) Hi ha una figura simbòlica de la novel·la minimalista que em sembla molt seductora: la mar es presenta per al pescador com un gran camp de possibilitats, i de perills.

Presentació del llibre “Les raons del sentit” a Palma de Mallorca. Serà aquest dilluns dia 16, a les 20 hores, a l’Espai de Cultura Can Alcover.