Algú va dir: pels seus fruits els coneixereu.
És evident que la llibertat d’expressió no és un dret absolut ni un dret il·limitat. Sí que és, en canvi, un dret fonamental i de primera generació, segons la Constitució espanyola i segons la Declaració Universal de Drets Humans. La llibertat d’expressió s’acaba on comença la irresponsabilitat. Efectivament, com sol insistir de forma recurrent José Antonia Marina llibertat no és sinònim d’espontaneïtat, sinó més bé és el contrari. La llibertat és la capacitat de pensar i d’actuar des de la racionalitat i la raonabilitat, des de la reflexió i la coherència. Bé idò, la llibertat d’expressió també té límits. Quins són alguns d’aquests límits? Quins són els límits dels mitjans de comunicació d’àmbit insular publicats en paper, Diario Menorca i diari Ultima Hora-Menorca?
Un d’aquests límits és, sense cap dubte, el que imposa la veracitat. No és legítim publicar fets no verídics, i fins i tot pot ser il·legal. Una altra cosa ben diferent és la forma con s’exposen, s’interpreten o es valoren els fets. Així i tot, val a dir que massa de tant en tant algú confon la llibertat d’expressió amb la falta de rigor i de contrast periodístics. Però aquest és un altre debat.
Un segon límit hauria de ser el d’informar i opinar sense sobrepassar mai la dignitat de les persones implicades. Serà aquest tot el discutible que vostès vulguin, però hi ha imatges i continguts que vulneren de forma clara i directa la intimitat o l’honorabilitat de les persones. L’insult, per exemple, no és acceptable, des del meu punt de vista, ni en l’espai que assumeix la redacció del diari ni en les pàgines dedicades als opinadors. No entenc encara la impunitat amb la qual alguns mitjans publiquen cartes d’opinió absolutament insultants, no verídiques i injurioses. És cert, sempre ens queda la via judicial. Però com passa en política, val a dir que també en el periodisme hauria de ser una virtut l’autoregulació per evitar la judicialització de l’activitat pública en la qual també hi participen els mitjans de comunicació.
I un tercer límit encara, que m’interessa exposar, té a veure amb la llibertat ideològica de l’empresa periodística en qüestió. Cada mitjà decideix el que vol publicar i el que no vol publicar. A açò en diuen línia editorial i/o ideari (diuen, diuen, diuen). D’acord. Són lliures de fer-ho. Però la llibertat d’expressió és un dret relacional, és a dir que s’exerceix sempre en relació a l’altre. La llibertat d’expressió que al·lega el mitjà de comunicació per a deixar de publicar alguna informació o opinió (verídica i respectuosa) va en contra de la llibertat d’aquell que es vol assabentar o expressar públicament. La llibertat ideològica d’uns, o llibertat d’empresa, pot anar en contra de la llibertat d’expressió dels altres. Què ho publiqui en un altre lloc, se’ns deia fins no fa massa anys a tots aquells que volíem expressar la nostra opinió sobre l’eutanàsia, l’avortament, la llibertat religiosa (i de no religió), l’objecció de consciència, la laïcitat,… Però, és clar, fa uns anys només hi havia un diari –el Diario Menorca-, i quasi bé un sol mitjà de comunicació a l’illa. Ara les coses han canviat. I com han canviat (per bé)!!!!
Però retornen allà on volia arribar. Situats en el context d’allò que s’expressa amb veracitat i respecte –la resta no m’interessa-, el mitjà catòlic esmentat censura qualsevol opinió contrària a la seva línia editorial religiosa. El mitjà laic en canvi publica l’opinió religiosa de tots, tant d’aquells que s’expressen críticament sobre l’Església com d’aquells que la defensen. És aquesta una constatació poc original per als que vivim a Menorca, ja ho sé, però en canvi és una realitat rica de significació.
Així, gràcies a la laïcitat l’Església es pot expressar lliurament a UH però en canvi retalla la llibertat de la resta a exposar arguments no oficials o no oficiosos en el seu mitjà de comunicació (que no és un full dominical) que sempre –sempre- té una responsabilitat social. I no parl de l’Església de Roma, o sí? Parl de l’Església de Roma a Menorca, perquè el Diario Menorca i la Televisió Menorquina són empreses dirigides i controlades pel Bisbat de Menorca. Tan se val açò ara. Ara que tenim l’UH, i les revistes locals, i el Menorcadiario, i varies ràdios, i la comunicació virtual d’internet (amb webs, blocs, facebooks, etc.), açò ja no és important. O millor dit, ja no té la mateixa importància, tot i que segueix sent igual de significatiu. I aquest és el significat: un diari laic és un diari per a tothom, inclús per als antilaïcistes. Un diari antilaïcista és un diari només per als propis.
Acab idò amb una altra evidència: el diari que durant tant de temps es proclamava “diari de tots els menorquins” només era –i és- el diari dels menorquins catòlics més “apostòlics i romans”. Un diari amb un marge de llibertat interna molt reduït, fins i tot dins el mateix sí de la comunitat cristiana. Encara que no ho sembli, hi ha cristians que reflexionen de forma diferent de com ho fa el Vaticà o la Conferència Episcopal o el Bisbat de Menorca en temes com el dret a morir dignament o sobre l’assignatura de Religió a les escoles. I aquestes opinions són ben visibles i respectables, encara que no tenguin veu al diari catòlic. També hi ha no catòlics i no creients oberts al diàleg de la religiositat i la transcendència, però aquesta és una veu que tampoc interessa al diari de tots els menorquins. Quin és idò l’interès real del Menorca, quant a la seva vinculació eclesiàstica? Bé, açò ara ja no preocupa a ningú. Poden fer absolutament el que vulguin (com han fet sempre), ara ja no és important. Però tanmateix segueix sent molt significatiu.
