Darwinisme nacional

1 Comment POST-IT (nota adhesiva)

                                                                  

Darwin, en contra de l’immovilisme creacionista de l’època, fa una proposta innovadora. Ens diu que les espècies –l’Homo sapiens també- canvien i s’adapten al medi per un procés de selecció natural. Els canvis més aptes són els que perduren, i la resta tendeixen a desaparèixer. Així és com evolucionen les espècies en el medi natural.

Alguns sociòlegs, i també algun ideòleg, va traslladar mecànicament aquesta teoria biològica de la selecció natural de Darwin als fenòmens socials de la humanitat, i va interpretar que la supervivència del més apte devia ser un element inherent de les societats. Era el darwinisme social. La selecció social i cultural dels individus més forts és el que fa millorar a la societat, vindria a dir. Així és com evolucionen els homes i les societats.

Avui ningú posa en dubte la credibilitat de la teoria de Darwin, excepte els neocons del creacionisme intel·ligent. En canvi, quasi tothom ha assumit que el principi ètic que ha de regir la vida en societat no és la fortelesa sinó la justícia i la solidaritat. No és poca cosa.

Ara tornam repetir la història. Havíem assumit que les nacions no són una creació natural sinó una transformació cultural. Són nació aquells que es saben, es senten i es volen com a tals. La qüestió torna a ser la mateixa: què és el que ha de regir la relació entre els individus –i les seves ments nacionals- d’una societat? La fortalesa o el respecte? El darwinisme nacional o la capacitat d’organitzar la convivència de forma satisfactòria per a tothom?

                                                                                         

Política sense Cola-Cao

No Comments POST-IT (nota adhesiva)

colacao.jpg

Tenim un problema. El tenim tots, tu, jo, l’empresari, el funcionari, el treballador autònom, l’aturat, l’obrer, el jubilat, l’estudiant. El problema es diu corrupció. I, efectivament, aquesta és una qüestió que ens implica i ens efecte a tots. No tothom és corrupte, ni fer-hi a prop. De fet els que fan abús de la funció pública solen ser molt pocs, però sense cap dubte són massa. És un problema de tots perquè corca una cosa que és de tots: les institucions públiques. La credibilitat, el prestigi, la legitimitat de l’activitat política són essencials en una democràcia (i fixi’s que no he dit en un sistema democràtic). És evident que cal fer alguna cosa, però què?

Des de fa mesos –i anys- els cassos de corrupció formen part de la notícia quotidiana del nostre entorn més proper, generant titulars que semblen més propis de la premsa groga que no d’una realitat semblant. Un dels darrers és el cas del palauet de l’expresident Jaume Matas que va pel camí de convertir-se en un nou Cola-Cao en versió Delux. Però els indicis són els indicis, i les sentències són les sentències. Hi hem de posar paciència, i cal que les coses es facin amb rigor i respectant la presumpció d’innocència. Però tan si és com si no és, el corc fa la seva feina. Hi ha una sensació generalitzada de d’indigestió.

Més enllà de les evidències, a jo em sembla que cal dir també que la corrupció és una qüestió complexa, en la qual hi entren en joc moltes consideracions. És una realitat polièdrica que té a veure, en proporcions variables, amb la llei i/o amb l’ètica, amb els indicis i/o amb les sentències, amb la mala gestió i/o amb la gestió delictiva, amb les prioritats polítiques i/o amb els interessos molt privats i il·legítims. Tanmateix, emperò, caldrà convenir que l’eix vertebrador haurà de ser necessàriament la llei, que actua de denominador comú i autoritza l’acció dels poders de control. Dic açò perquè de vegades dóna la impressió que es vol confondre a la gent, i posar tots els fets dins el mateix sac. Es mescla una irregularitat administrativa, o una decisió política errònia, o una política determinada que no és assumida pels partits de l’oposició, amb una vehiculada, premeditada i orquestrada il·legalitat corrupta. I no tot són devots del mateix patró. Lògicament aquesta estratègia sol ser útil a aquell que vol tapar les seves vergonyes (il·legals) amb fets (qüestionables) d’altres.

Dit açò, som també dels que pensen que no hi ha solucions miraculoses. No tot es pot reduir a una qüestió cultural (d’educació per a la ciutadania) ni a una qüestió de control (s’han de controlar tots i cada un dels tràmits). D’aquí a allà hi ha molt camí, amb molts paranys per examinar. N’Alfons Méndez i en Guillem López (al diari Avui i al Diari Menorca) aportaven alguns aspectes claus que tenen a veure amb l’organització administrativa. Hi estic d’acord. Així i tot, jo hi afegiria una generalització: seria bo segmentar de forma clara la unitat gerencial de la unitat política. La primera ha de ser dirigida per un cos funcionarial (secretari, interventor i gerent) que ha de vetllar per l’estricte control legal i per adaptar l’organització a les prioritats polítiques. La segona unitat –la política-, tant si és electe com de lliure designació, no hauria d’assumir funcions tècniques prescriptives ni gerencials. Les excepcions en un i altre cas haurien de ser comptades, i justificades.

Un altre parany és el de la democràcia interna dels partits, i més en general del sistema electoral. És hora de debatre de forma integrada el paper dels partits i dels parlaments en el funcionament democràtic: finançament, llistes obertes, codis de conducte, transfuguisme, etc.

I un darrer apunt –o parany- que efecte a l’espai públic, en especial als mitjans de comunicació. No hauríem de convertir la necessària crítica externa de l’activitat política en un menyspreu generalitzat i sistemàtic. No serveix de res, i ens situa en un parany sec. Si fos cert que tots els polítics són iguals (de corruptes), què feim amb la política? Es pot viure sense política, sense lleis, sense serveis públics, sense…

                                

El diari de tots els menorquins (?)

9 Comment Agnosticisme i laïcitat,POST-IT (nota adhesiva)

                            

Algú va dir: pels seus fruits els coneixereu.

És evident que la llibertat d’expressió no és un dret absolut ni un dret il·limitat. Sí que és, en canvi, un dret fonamental i de primera generació, segons la Constitució espanyola i segons la Declaració Universal de Drets Humans. La llibertat d’expressió s’acaba on comença la irresponsabilitat. Efectivament, com sol insistir de forma recurrent José Antonia Marina llibertat no és sinònim d’espontaneïtat, sinó més bé és el contrari. La llibertat és la capacitat de pensar i d’actuar des de la racionalitat i la raonabilitat, des de la reflexió i la coherència. Bé idò, la llibertat d’expressió també té límits. Quins són alguns d’aquests límits? Quins són els límits dels mitjans de comunicació d’àmbit insular publicats en paper, Diario Menorca i diari Ultima Hora-Menorca?

Un d’aquests límits és, sense cap dubte, el que imposa la veracitat. No és legítim publicar fets no verídics, i fins i tot pot ser il·legal. Una altra cosa ben diferent és la forma con s’exposen, s’interpreten o es valoren els fets. Així i tot, val a dir que massa de tant en tant algú confon la llibertat d’expressió amb la falta de rigor i de contrast periodístics. Però aquest és un altre debat.

Un segon límit hauria de ser el d’informar i opinar sense sobrepassar mai la dignitat de les persones implicades. Serà aquest tot el discutible que vostès vulguin, però hi ha imatges i continguts que vulneren de forma clara i directa la intimitat o l’honorabilitat de les persones. L’insult, per exemple, no és acceptable, des del meu punt de vista, ni en l’espai que assumeix la redacció del diari ni en les pàgines dedicades als opinadors. No entenc encara la impunitat amb la qual alguns mitjans publiquen cartes d’opinió absolutament insultants, no verídiques i injurioses. És cert, sempre ens queda la via judicial. Però com passa en política, val a dir que també en el periodisme hauria de ser una virtut l’autoregulació per evitar la judicialització de l’activitat pública en la qual també hi participen els mitjans de comunicació.

I un tercer límit encara, que m’interessa exposar, té a veure amb la llibertat ideològica de l’empresa periodística en qüestió. Cada mitjà decideix el que vol publicar i el que no vol publicar. A açò en diuen línia editorial i/o ideari (diuen, diuen, diuen). D’acord. Són lliures de fer-ho. Però la llibertat d’expressió és un dret relacional, és a dir que s’exerceix sempre en relació a l’altre. La llibertat d’expressió que al·lega el mitjà de comunicació per a deixar de publicar alguna informació o opinió (verídica i respectuosa) va en contra de la llibertat d’aquell que es vol assabentar o expressar públicament. La llibertat ideològica d’uns, o llibertat d’empresa, pot anar en contra de la llibertat d’expressió dels altres. Què ho publiqui en un altre lloc, se’ns deia fins no fa massa anys a tots aquells que volíem expressar la nostra opinió sobre l’eutanàsia, l’avortament, la llibertat religiosa (i de no religió), l’objecció de consciència, la laïcitat,… Però, és clar, fa uns anys només hi havia un diari –el Diario Menorca-, i quasi bé un sol mitjà de comunicació a l’illa. Ara les coses han canviat. I com han canviat (per bé)!!!!

Però retornen allà on volia arribar. Situats en el context d’allò que s’expressa amb veracitat i respecte –la resta no m’interessa-, el mitjà catòlic esmentat censura qualsevol opinió contrària a la seva línia editorial religiosa. El mitjà laic en canvi publica l’opinió religiosa de tots, tant d’aquells que s’expressen críticament sobre l’Església com d’aquells que la defensen. És aquesta una constatació poc original per als que vivim a Menorca, ja ho sé, però en canvi és una realitat rica de significació.

Així, gràcies a la laïcitat l’Església es pot expressar lliurament a UH però en canvi retalla la llibertat de la resta a exposar arguments no oficials o no oficiosos en el seu mitjà de comunicació (que no és un full dominical) que sempre –sempre- té una responsabilitat social. I no parl de l’Església de Roma, o sí? Parl de l’Església de Roma a Menorca, perquè el Diario Menorca i la Televisió Menorquina són empreses dirigides i controlades pel Bisbat de Menorca. Tan se val açò ara. Ara que tenim l’UH, i les revistes locals, i el Menorcadiario, i varies ràdios, i la comunicació virtual d’internet (amb webs, blocs, facebooks, etc.), açò ja no és important. O millor dit, ja no té la mateixa importància, tot i que segueix sent igual de significatiu. I aquest és el significat: un diari laic és un diari per a tothom, inclús per als antilaïcistes. Un diari antilaïcista és un diari només per als propis.

Acab idò amb una altra evidència: el diari que durant tant de temps es proclamava “diari de tots els menorquins” només era –i és- el diari dels menorquins catòlics més “apostòlics i romans”. Un diari amb un marge de llibertat interna molt reduït, fins i tot dins el mateix sí de la comunitat cristiana. Encara que no ho sembli, hi ha cristians que reflexionen de forma diferent de com ho fa el Vaticà o la Conferència Episcopal o el Bisbat de Menorca en temes com el dret a morir dignament o sobre l’assignatura de Religió a les escoles. I aquestes opinions són ben visibles i respectables, encara que no tenguin veu al diari catòlic. També hi ha no catòlics i no creients oberts al diàleg de la religiositat i la transcendència, però aquesta és una veu que tampoc interessa al diari de tots els menorquins. Quin és idò l’interès real del Menorca, quant a la seva vinculació eclesiàstica? Bé, açò ara ja no preocupa a ningú. Poden fer absolutament el que vulguin (com han fet sempre), ara ja no és important. Però tanmateix segueix sent molt significatiu.

                                                                                  

L’Àgora d’Amenábar

10 Comment Agnosticisme i laïcitat,POST-IT (nota adhesiva)

(no és la de Francisco J. Cardona)

agora.jpg

Amenábar ja ha estrenat la seva darrera pel·lícula, Àgora, que dur el nom de les places públiques de les ciutats de l’antiga Grècia. L’Àgora d’Amenábar és una història èpica, de fets gloriosos i de lluites heroiques, que es desenvolupa a l’Alexandria del segle IV, enmig d’una rica i dinàmica societat que confia en la raó i el coneixement. La protagonista, Hipàtia, és la primera dona –diuen- matemàtica i filòsofa occidental de la qual es té constància documental. Ella serà la veu pública que farà front a la barbàrie de la incultura i la intolerància dels que saquejaran i destruiran la gran biblioteca d’Alexandria. Hipàtia, com ho foren després Galileo Galilei o Charles Darwin, també fou menyspreada, condemnada, humiliada, i en el seu cas fins i tot assassinada pel Cristianisme ostentós de poder. L’àgora del segle XXI és l’espai públic de la deliberació, la tolerància, la democràcia, les virtuts cíviques, la cultura –intercultural-,…

No he vist la pel·lícula –encara-, i per tant tampoc no puc dir si m’agrada o no, tant des del punt de vista artístic, com històric o ètic. Sí que he llegit en canvi algunes precipitades pseudocrítiques –legítimes, sense cap dubte- d’alguns opinadors d’alçacoll i clergyman. Crítiques que no són crítiques, sinó desaprovacions i menyspreus; un judici acrític. Una critica necessita d’un esperit crític capaç d’intersubjectivitzar, de dialogar entre allò racional i allò raonable. Aquest no és el cas. Les seves són argumentacions líquides que amaguen raons molt sòlides. L’argument fluid diu que la pel·lícula ha estat molt cara, el seu pressupost ha estat de 50 milions d’euros. La raó sòlida mostra en canvi la incapacitat per assumir l’àgora de la laïcitat com un valor positiu i necessari per a la convivència.

“Este tipo de películas no se sostienen en pie históricamente hablando y tampoco resisten el paso del tiempo.”
“No creo que dentro de cien o doscientos años se acuerde alguien de él (Ya casi no nos acordamos de Mar Adentro ni del pobre Ramón Sampedro).”
“Mejor sería que el cine espanyol fuera algo más decente y no nos costara la barbaridad que no scuesta.”

Ágora. Francisco J. Cardona Vidal (UH, 8 d’octubre de 2009)

A jo també em desconcerta parlar de 50 milions d’euros, però parlar del cost d’una pel·lícula no és el mateix que parlar de la fitxa d’un futbolista d’elit o de les primes dels banquers. El cost d’una pel·lícula és el cost d’una empresa darrera la qual hi ha els sous (en la majoria de casos molt raonables) de milers de persones. En l’Àgora d’Amenábar l’obra creativa, material i immaterial, s’ha pagat amb recursos privats (produïda per Mod Producciones, Himenóptero i Telecinco Cinema). I açò no desacredita ni l’autor ni l’empresa ni el projecte artístic. La construcció del temple expiatori Sagrada Família de Barcelona també és un projecte privat, gestionat a través de la seva Fundació, que costa milions d’euros cada any. És açò una indecència des del punt de vista catòlic? En ambdós casos, les entrades al cinema i al temple, les paguen els espectadors-visitants catòlics i no catòlics, voluntàriament.

La raó sòlida no és el pressupost, evidentment que no!. La raó indecent és la història de la humanitat que lluita contra les revelacions irracionals (i no raonables) i a favor d’una ètica cívica que humanitzi les relacions entre les diferents formes de sentir i pensar el món.

                                         

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories