nel martí

Darwin, en contra de l’immovilisme creacionista de l’època, fa una proposta innovadora. Ens diu que les espècies –l’Homo sapiens també- canvien i s’adapten al medi per un procés de selecció natural. Els canvis més aptes són els que perduren, i la resta tendeixen a desaparèixer. Així és com evolucionen les espècies en el medi natural.

Alguns sociòlegs, i també algun ideòleg, va traslladar mecànicament aquesta teoria biològica de la selecció natural de Darwin als fenòmens socials de la humanitat, i va interpretar que la supervivència del més apte devia ser un element inherent de les societats. Era el darwinisme social. La selecció social i cultural dels individus més forts és el que fa millorar a la societat, vindria a dir. Així és com evolucionen els homes i les societats.

Avui ningú posa en dubte la credibilitat de la teoria de Darwin, excepte els neocons del creacionisme intel·ligent. En canvi, quasi tothom ha assumit que el principi ètic que ha de regir la vida en societat no és la fortelesa sinó la justícia i la solidaritat. No és poca cosa.

Ara tornam repetir la història. Havíem assumit que les nacions no són una creació natural sinó una transformació cultural. Són nació aquells que es saben, es senten i es volen com a tals. La qüestió torna a ser la mateixa: què és el que ha de regir la relació entre els individus –i les seves ments nacionals- d’una societat? La fortalesa o el respecte? El darwinisme nacional o la capacitat d’organitzar la convivència de forma satisfactòria per a tothom?