Com són les coses? Jo sempre m’havia identificat amb l’antropònim panxa-roja com a malnom que s’aplica als habitants de Ferreries, o que venim de Ferreries. Però ara resulta que no, que la panxa del ferrerienc no és roja sinó groga, i per tant són –o som- uns panxes-grogues, uns yellow bellies, com els habitants de Lincolnshire, al nord d’Anglaterra. Així ho diu, almenys, la llegenda Sobrenom dels fills de Ferreries que recull Andreu Ferrer i Ginard (Artà 1887- Palma de Mallorca 1975) en l’esplèndid treball Llegendes de les Balears, un text inèdit premiat al segon concurs del Llegendari Popular Català de 1928, i que ara han publicat conjuntament l’Institut Menorquí d’Estudis i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Açò diu la llegenda que reprodueix Andreu Ferrer contada l’any 1912 per un tal Joan Pons d’es Migjorn Gran:

“En els naturals de la vila de les Ferreries (Menorca) les diuen per malnom panxes-grogues. Diuen que les anomenen així perquè, fa molt de temps, en els voltants de ses Fraries (son nom antic?) hi havia molta d’aigua embassada que causava tercianes i tots els ferreriencs estaven malaltissos, engrogueïts. També hi havia moltes granotes i, com aquestes tenen la panxa groga, per extensió ho digueren també als habitants de prop d’aquelles bases i encara ara, maliciosament, així les anomenen.”

I ara les preguntes. Com el panxa-groga d’antany ha passat a dir-se panxa-roja (o panxa-rotja, més exactament)? Com el groc d’abans ha esdevingut el vermell d’ara? Perquè roig és vermell, o no? El dubte és sociolingüístic però també semàntic. En català oriental la sang és vermella i en català occidental és roja. Bé, emperò, són el mateix color. El vermell sempre és vermell, no així el roig. Aquest -el roig- en alguns casos significa vermell i en d’altres significa groc. Els rojos comunistes ho són per la seva referència al color vermell de la bandera de l’antiga URSS. Els cabells de la nina són rojos o rossos, con canta Lluís Llach en Nin Non (Nin non, Maria,/ ma nina de cabells d’or./ Nin non, petita/ cançó del meu bressol.), o sia grocs com l’or, tot i que etimològicament tant roig com ros volen dir vermell. Khair ed-Din, aquell temerós pirata que atacà i assetjà Maó el 1535 era conegut pels menorquins com a Barba-rossa, però també com a Barba-roja. El ros és roig, i el roig què és?

És evident que a la meva terra s’utilitza el mot roig de forma erràtica: serveix per assenyalar la nina dels cabells d’or i per assenyalar el color de les terres silícies i impermeables del nord de Menorca (així per exemple, sabem que cap el 1457 es va fundar el lloc de Terra Roja al terme municipal de Ferreries) o el color de les vaques o cavalls “més menorquins”.

Bé, per acabar d’aclarir-ho tot ben aclarit, el DIEC ens diu allò de què el roig és un “vermell tirant a groc”. Ostres, quin desconcert! Deu ser idò que els ferreriencs som panxes-vermelles-tirant-a-grogues ? No ho sé, però estic temptat a ordenar els meus colors de la següent forma. Si bé és cert que originàriament els mots vermell, ros i roig tenen un significat molt proper, avui haurem d’acordar que l’adjectiu vermell és clarament el color de la sang, el ros el color dels cabells d’or o entre el castany clar i el groc d’or, i el roig…… El roig és el color de les panxes dels ferreriencs, que és …….

Cada color del roig ha donat els seus fruits. Andreu Ferrer ens narra el llegendari del roig-groc. També hi ha una rumorologia del roig-vermell referida tant al paisatge (per les terres vermelles que envolten el poble) com als fets històrics (els soldats que durant una de les dominacions angleses van habitar dalt Son Telm i vestien unes casaques de color vermell o roig; o la posició ideològica dels ferreriencs durant la guerra civil; o moltes altres). Algunes són del tot inversemblants i d’altres diuen estar documentades.

En definitiva, els ferreriencs són panxes-roges, encara que no sabem si el seu roig és el de la panxa d’un granot (que és groga) o la de la casaca del soldat anglès (que és vermella). Punt i apart.

Però passem ara de son bel·lo a son catel·lo, i parlem d’una cosa que sí té res a veure. No m’agrada gens el terme “nacionalitat històrica” per a referir-se a les illes i/o als Països Catalans. Pot ser va tenir sentit en un altre moment, però avui és absolutament inoportú. Referir-se a la nació històricament només genera una narració en passat, del que va ser però avui no és, d’alguna cosa construïda, derruïda i que ara es vol reconstruir en base a la legitimitat històrica. I és clar que som una nació amb història, però no ens podem enfilar en un arbre tan fràgil. Som una nació amb història, amb llengua, amb cultura,….. però hem de ser sobretot una nació amb voluntat de ser-ho. No és suficient saber-se nació, és necessari també sentir-se nació i voler-se nació. La nostra no ha de ser una narració històrica, en passat; sinó política, en present i en futur. No m’agrada el terme compost “nacionalitat històrica”, ni a l’Estatut ni a un manifest que reclama el dret a decidir.