El temps d’Aminetu Haidar
De vegades un no té el temps. El temps d’escriure, vull dir. No té el temps del rellotge o no té el temps del moment. O no té cap de les dues coses: ni el Kronos ni el Kairós. Diu la mitologia d’aquests déus que el Kronos va engolir el Kairós. Bé, idò, sí. De vegades la manca de temps no fa possible trobar –o cultivar- el moment. També és cert, emperò, que altres vegades s’escriuen coses amb prou Kronos però amb tan poc Kairós. S’escriu perquè és el temps ordenat de fer-ho, però no és un temps sentit. Per Nadal açò sol passar molt. I sí, he dit <nadal>. Jo que visc des de l’agnosticisme i que reivindic el laïcisme, he dit <nadal>. Ho dic sense complexos ni ressentiments. El carrer és plural, ple de singularitats. I algunes d’aquestes singularitats poden ser molt útils i positives per organitzar el temps. Venim d’on venim. Digau-li solstici d’hivern. Digau-li festa, digau-li vacances. Digau-li Nadal. Temps laic de festa (religiosa o no) ple de molts moments privats de festa (religiosa o no).
Deia abans d’enredar la troca que per Nadal s’escriuen –i es diuen- moltes floritures sense sentit. És temps de fer desitjos, amb o sense sentiment. Bé idò, abans que arribi Nadal, només voldria dir coses sentides: em dol a l’ànima que Aminetu Haidar s’hagi de jugar la vida per clamar dignitat per a ella i el seu poble. I em dol més encara saber que el rei, el funcionari vitalici per excel·lència que viu dels impostos de la gent, renunciï a intervenir per a intentar trobar un solució satisfactòria per por a fracassar. El fracàs és no haver-ho intentat.
Que vengui Nadal !!
