(Josep Pla. Les hores)

En la cosmovisió newtoniana l’espai i el temps són considerats magnituds absolutes. L’espai és el receptacle on està col·locada la matèria; i el temps, el receptacle dels esdeveniments o canvis. El científic i pacifista Albert Einstein (1879-1955) formula en la seva teoria de la relativitat que açò no és així, i que el temps no és un absolut vàlid per a qualsevol observador. El temps, per Einstein, és una dimensió del mateix espai. Així, l’espai físic estaria format per quatre dimensions, tres de l’espai geomètric –longitud, latitud i profunditat- i, una quarta, que seria el temps.

Tot i que avui sabem que el temps no és un absolut, com deia Newton, i sí és un relatiu, com diu Einstein; el tic-tac del rellotge de la realitat quotidiana dels homes que encara no ens movem a la velocitat de la llum continua al mateix ritme. El temps cronològic, el que mesura i organitza els rellotges i els calendaris, no és més que una transcripció cultural del temps cosmològic. Aquest temps és “allò” que hi ha “entre” successos. Hi ha temps perquè passen coses, perquè hi ha coses que canvien. En un hipotètic univers estàtic on res no passa i res no es mou no existiria el temps, el nostre temps. Tant se val si hi ha un “qui” –déu- o un “què” –big bang- en l’inici del temps. Fent un paral·lelisme amb la teoria de la relativitat, el temps no és una realitat externa, no és una realitat substantiva –com la pensava Plató-, sinó que és part de l’essència de les coses. Xavier Zubiri dirà que les coses no transcorren en el temps, sinó que transcorren temporalment.

La temporalitat és idò una dimensió de l’home. Ho és biològicament. Ho és sociològicament. I ho és existencialment. L’home experimenta el temps a través de la consciència del jo. O a l’inrevés, l’home pren consciència del jo a través de la temporalitat. De fet, només l’espècie humana es mostra preocupada pel temps. La resta del món animat i inanimat viu completament aliena al temps. En canvi, l’home el mesura, el quantifica, l’organitza i el socialitza. I el viu interiorment, psicològicament.

El temps humà, psicològicament parlant, també és relatiu. La durabilitat i intensitat del nostre temps no són les mateixes en la infància que en la maduresa. El temps es viu de forma diferent en un context de dolor que en un altre de desig o de meditació. El temps experimentat en cada un d’aquests moments té una tonalitat específica segons el grau de consciència de la finitud –som un temps que s’acaba-, i de la direccionalitat –som un temps que no torna endarrere-; així com també de la memòria –que acumula el temps passat per ser viscut amb el present i com un present-, i dels projectes –que dirigim i vivim com una anticipació d’un ara que encara no ha arribat. Així idò: finitud, direccionalitat, memòria i projecció. Marcel Proust deia que el temps és elàstic perquè el dilaten les passions.

 ————————————

L’ara és la unitat del temps psicològic, així com el segon és la unitat del temps cronològic. Com molt bé deia sant Agustí, de qui mai no n’he conegut els llinatges, “no existeixen pròpiament parlant tres temps, el present, el passat i el futur, sinó només tres presents: el present del passat, el present del present i el present del futur”.

El temps idò, tant com a dimensió i també com a experiència, és relatiu. I en el segon cas –en l’experiència- també educable. Hi ha moltes maneres de viure el temps.

 ————————————-

 S’ha descrit la societat actual (en aquest traspàs del segle XX al segle XXI) com una societat de la informació. I és cert. Però la nostra és també, i cada dia ho serà més, la societat de la temporalitat. La forma de pensar, viure i gestionar el temps determina la forma de viure en societat. Avui la unitat per valorar el treball és la jornada i l’horari laboral, i no ho és en canvi l’objectiu que es vol assolir. Entre les patologies més habituals avui trobam els trastorns relacionats amb el temps: l’estrès, l’ansietat o la depressió. Un dels principals reptes polítics és aquesta cosa a la qual s’anomena conciliació de la vida familiar i la vida laboral. Una de les expressions més repetides en les converses del treball, i fora del treball, és un “no tenc temps”. No sé qui va inventar aquesta dita: “el temps és or”.

Sí, el temps és or, però no un or estètic, com voldríem, sinó monetari. Aprofitar el temps, massa vegades, significa produir en el temps. Vivim en la societat del temps d’or, com molt bé ja anunciava Michael Ende a Momo, o l’estranya història dels lladres del temps i de la nena que va tornar als homes el temps robat, editat l’any 1996. Momo és una història fantàstica d’una societat que s’obsessiona per estalviar temps, per guardar-lo i gaudir-ne en un futur que mai no arriba. Seran els homes grisos els encarregats de comprar i malgestionar el temps de les persones, amb la justificació de trobar-li el major rendiment. I serà Momo, amb l’ajuda de la tortuga Casipea i del Doctor Hora els que retornaran el temps a la gent.

 Cal reinventar una nova temporalitat humana, que no va a destemps (fora del temps), ni a contratemps (en sentit contrari del temps), ni en contra del temps, sinó que fa del temps una dimensió més estètica, de relació sensible amb el món i les persones. Un temps fet a la mesura de les persones, com crec que coincidirien de dir Joan Fuster i Josep Pla. O no?.

 “Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-ne, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten dolor somort –o agut- aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles.” (Josep Pla. Les hores)

D’on venim els humans? Per què existim? Què és la mort? Quin sentit té viure? Coneixem moltes coses del nostre passat i del nostre futur, però en canvi no sabem contestar les preguntes més fonamentals de l’existència humana. I és que una cosa cal posar en evidència: el coneixement humà és limitat. Si Déu existeix, i és un Déu Creador, aquest Déu ha decidit crear l’home amb capacitats limitades de comprendre l’incomprensible, fins i tot de comprendre l’incomprensible essència de Déu. Però que la raó no pugui resoldre de forma definitiva certs interrogants no vol dir que les preguntes no siguin raonables. I tant que ho són! La pregunta pel sentit és una pregunta humanament raonable. Però és contestable, raonablement i racionalment? És a dir, és possible formular una argumentació verificable i comprensible per a l’home, que vagi més enllà de les creences inversemblants i incomprensibles? Alguns pensen que no, que hi ha preguntes formulables que són emperò incontestables. D’altres pensen que sí, que la resposta s’ha de formular des de la creença, sempre no-racional (i de vegades fins i tot irracional) i sempre no-raonable.

La pregunta pel sentit és una pregunta raonable, no resoluble racionalment, que respon a les ànsies humanes de transcendència. Potser hem equivocat idò el camí, i ens hem cegat mirant allò que assenyala la mà sense que ens adonem que l’important no és allò que no es pot veure sinó allò altre que fa assenyalar la mà, o sia la pregunta. És la pregunta que conté dimensió de transcendència, i no la resposta.

Així idò, podem descriure dues grans línies de pensament religiós. Una que afirma l’existència de Déu (Déu com a resposta), i l’altre que afirma l’essència de Déu (Déu és la pregunta). En aquest darrer cas, deim que tenim una idea de Déu, i que aquesta idea és simplement la pregunta pel sentit.

 —————————————-

El cardenal Joseph Alois Ratzinguer i el papa Benet XVI coincideixen en afirmar que Déu és Veritat (o sia que Déu és la resposta), i que l’Església catòlica és La institució que actua com a materialització d’una religió de la veritat, més que no com una religió vertadera. Religió ve de re-lligar, de lligam de l’home amb la pregunta pel sentit.

 Si el catolicisme és una religió vertadera, catòlics i no catòlics tenim un problema. En primer lloc perquè la resta –de religions i no religions- són errònies; i en segon lloc perquè la veritat absoluta sempre ha aspirat a imposar-se. Aleshores el catolicisme religiós es confon amb el catolicisme polític que, mira per on, practica la Conferència episcopal quan parla de l’organització territorial de l’Estat i del perill de la desmembració d’Espanya a causa de les reivindicacions nacionalistes; quan parla de la correcta educació moral que s’ha d’impartir l’escola pública; quan condemna la vida sexual no encaminada a la reproducció, etc., etc. I que ningú no interpreti ara que els catòlics no haurien de participar en la vida política. Ni molt menys es vol dir açò. Una cosa és que els catòlics s’impliquin en la vida del país –que ho han de fer- i una altra de molt diferent que una organització faci política des de privilegis poc democràtics (finançament amb recursos públics, presència en el sistema públic d’ensenyament, vinculació de la pràctica religiosa amb l’apologia moral, etc.) i des d’una posició dogmàtica de qui posseeix la veritat absoluta.

 —————————————–　

Déu meu, per què m’has abandonat!