D’on venim els humans? Per què existim? Què és la mort? Quin sentit té viure? Coneixem moltes coses del nostre passat i del nostre futur, però en canvi no sabem contestar les preguntes més fonamentals de l’existència humana. I és que una cosa cal posar en evidència: el coneixement humà és limitat. Si Déu existeix, i és un Déu Creador, aquest Déu ha decidit crear l’home amb capacitats limitades de comprendre l’incomprensible, fins i tot de comprendre l’incomprensible essència de Déu. Però que la raó no pugui resoldre de forma definitiva certs interrogants no vol dir que les preguntes no siguin raonables. I tant que ho són! La pregunta pel sentit és una pregunta humanament raonable. Però és contestable, raonablement i racionalment? És a dir, és possible formular una argumentació verificable i comprensible per a l’home, que vagi més enllà de les creences inversemblants i incomprensibles? Alguns pensen que no, que hi ha preguntes formulables que són emperò incontestables. D’altres pensen que sí, que la resposta s’ha de formular des de la creença, sempre no-racional (i de vegades fins i tot irracional) i sempre no-raonable.
La pregunta pel sentit és una pregunta raonable, no resoluble racionalment, que respon a les ànsies humanes de transcendència. Potser hem equivocat idò el camí, i ens hem cegat mirant allò que assenyala la mà sense que ens adonem que l’important no és allò que no es pot veure sinó allò altre que fa assenyalar la mà, o sia la pregunta. És la pregunta que conté dimensió de transcendència, i no la resposta.
Així idò, podem descriure dues grans línies de pensament religiós. Una que afirma l’existència de Déu (Déu com a resposta), i l’altre que afirma l’essència de Déu (Déu és la pregunta). En aquest darrer cas, deim que tenim una idea de Déu, i que aquesta idea és simplement la pregunta pel sentit.
—————————————-
El cardenal Joseph Alois Ratzinguer i el papa Benet XVI coincideixen en afirmar que Déu és Veritat (o sia que Déu és la resposta), i que l’Església catòlica és La institució que actua com a materialització d’una religió de la veritat, més que no com una religió vertadera. Religió ve de re-lligar, de lligam de l’home amb la pregunta pel sentit.
Si el catolicisme és una religió vertadera, catòlics i no catòlics tenim un problema. En primer lloc perquè la resta –de religions i no religions- són errònies; i en segon lloc perquè la veritat absoluta sempre ha aspirat a imposar-se. Aleshores el catolicisme religiós es confon amb el catolicisme polític que, mira per on, practica la Conferència episcopal quan parla de l’organització territorial de l’Estat i del perill de la desmembració d’Espanya a causa de les reivindicacions nacionalistes; quan parla de la correcta educació moral que s’ha d’impartir l’escola pública; quan condemna la vida sexual no encaminada a la reproducció, etc., etc. I que ningú no interpreti ara que els catòlics no haurien de participar en la vida política. Ni molt menys es vol dir açò. Una cosa és que els catòlics s’impliquin en la vida del país –que ho han de fer- i una altra de molt diferent que una organització faci política des de privilegis poc democràtics (finançament amb recursos públics, presència en el sistema públic d’ensenyament, vinculació de la pràctica religiosa amb l’apologia moral, etc.) i des d’una posició dogmàtica de qui posseeix la veritat absoluta.
—————————————–
Déu meu, per què m’has abandonat!
