Procés intern d'elecció de candidats del PSM

a les properes eleccions autonòmiques i insulars

I ara, de veritat voleu que us digui per què som aquí? Per què em present per a ser candidat al Parlament de les Illes? Fa falta, açò? Som aquí perquè a pesar de tot tenc confiança en la política, perquè crec i estim aquest país, perquè compartesc els anhels i el projecte del PSM, i perquè algunes persones de dins i de fora del partit m’han animat a donar aquest pas. I què més?

Mirin, vostès, companys del PSM i companys de vida. Vaig començar la militància cap allà l’any 1967, als carrers de La Trotxa, de Dalt i de Sant Joan a Ferreries. Vaig passar pels Escoltes, pel MUEC i pel CCU. També pel MOC, CEL, JEN, i altres moviments de tres o quatre lletres que ara no vénen al cas. Però, i ho he dit moltes altres vegades com analista de jo mateix, l’inici emocional i intel·lectual de la meva militància comença amb l’Ateneu Alternatiu Sa Sínia, i amb la consigna que encara avui dóna fruits d’utopia, radicalitat i transformació. Posteriorment, les flaires de S’Auba a Ferreries (plaça de l’OAR, o d’Espanya com ens va imposar el Reino) amb na Joana Carreras i na Tuni Allès, em van dur a l’Entesa de l’Esquerra de Ferreries i al PSM.

Així idò, som del PSM. I ho som no només per les flaires de les circumstàncies i el poder de seducció de les persones abans esmentades. Ho som, ara, per convicció. Per convicció som allò que diuen els estatuts del partit: d’esquerres, nacionalista i ecologista. De fet, sempre he pensat que som nacionalista i ecologista perquè som d’esquerres, però tan se val açò ara, la qüestió és què compleixo amb la definició ideològica, article primer, de la qual emanen tota la resta d’articles de l’estatut del partit (açò de la sentència del Tribunal Constitucional m’ha afectat de soca-rel, es veu). El meu compromís és partidísticament per al PSM, ho som des de la més absoluta devoció a la llibertat de consciència, i crec que el PSM és l’eina més útil i eficient per assolir els reptes i horitzons del menorquinisme polític.

Eina

Sí, ho dic sense floritures ni retòriques ambigües. Ni una coalició d’esquerres, ni una plataforma nacionalista, ni un rodol ecologista: el PSM ha de ser l’element d’identitat primer i central, en imatge, en ideologia, en claredat i en coherència. Ara per ara crec que suma més per a la centralitat política un partit rigorós, clar i coherent, que no una suma d’estructures, sigles i idearis de partits. Les coalicions són necessàries només quan són necessàries. I quan són necessàries només ens seran útils si alhora hi ha un partit fort, en presència i autoritat d’idees, que els hi dóna sentit. He dit abans “centralitat política”. Sí, pens que el PSM no pot renunciar en el seu subconscient (que és pre-consciència, no in-consciència) a la voluntat d’arribar a àmplies capes socials, a ser una majoria social. La majoria social que ha de fer possible que el país somniat esdevingui quotidià. Però tampoc podem deixar de ser conscients de què les vies democràtiques que utilitzen les raons i les conviccions com a armes de guerra són lentes i complexes, però profundes i emocionants. I dic açò perquè no cal equivocar els esforços. L’actual Estatut d’Autonomia va ser aprovat l’any 2007 amb el vot contrari del PSM. No és l’estatut del menorquinisme polític ni és l’estatut del PSM, però és un instrument extraordinari que cal desenvolupar fins els seus límits, ja que possibilita aprofundir en la idea de centralitat política dels governs insulars: Més Consell de Menorca i menys Govern de les Illes Balears. Menys burocratització i més horitzontalitat de gestió i de decisió.

Menorquinisme polític

I ja que dic açò darrer voldria afegir una qüestió de termes i idees (ideologia?) que durant un temps vam treballar conjuntament alguns companys del PSM, i que ara forma part del meu equipatge polític. No m’agraden les pàtries de sang que porten la bandera per diferenciar l’amic de l’enemic. M’agrada Paco Ibáñez, escanyat i anarquista, quan armonitza en castellà els versos de George Brassens d’aquell que vol viure de manera diferent de com dicta la mà intolerant de l’estat:

Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual
Que la música militar
Nunca me supo levantar
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe

La pàtria íntima i democràtica és una altra cosa. Menorca és la meva pàtria. I és també el meu país. Un país fet de la substància gregària més elemental, la nació. Un país fet de nació cultural, de nació política i de nació íntima. Un país estructurat sota les columnes de la catalanitat cultural, la balearitat parlamentària i d’interessos, i la menorquinitat sobiranista. I ara, ja ho sabem què Menorca no pot viure aïllada del món!. No pot, ni vol fer-ho, crec. La sobirania és una altra cosa. És l’exercici legítim i legal del poder democràtic sobre el propi destí. La sobirania no és una independència, però sí una capacitat de decidir el grau de dependència del subjecte polític respecte de la resta de poders. Menorca respecte del govern de la Comunitat Autònoma, d’Espanya, d’Europa, del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial, de la ONU,… Menorca no pot ser no-dependent, però pot ser inter-dependent. El món del segle XXI és interdependent. No ho podrà decidir tot, i compartirà responsabilitats, decisions i sobiranies amb altres nivells polítics, però ha de poder decidir, influir i determinar sobre qüestions vitals com el seu territori, la seva costa, la seva estructura econòmica, etc. Tan mateix deixau-me dir una cosa que no agradarà al poder central: sobre la llengua catalana haurien de ser els seus parlants, o sia els Països Catalans, els que haurien de decidir tant políticament com científicament. Si una llengua no pot ser “pròpia”, ni “preferent”, ni “obligatòria” en el seu país, no existeix ni llengua ni país. Qualsevol país té una llengua pròpia, preferent i obligatòria, fins i tot en aquells països on la llengua no és minoritzada.

Menorca serà una illa aquí i a l’oceà índic, però només serà la illa que és, paisatgísticament (mediterrània), culturalment (catalana) i econòmicament (equilibrada i generadora de benestar), si conserva una cosa: la voluntat de ser, la sobirania, el sentit de país. Menorca serà una illa dins la comunitat balear, dins els països catalans o dins a Espanya, però depenent del tipus de relació amb cada una d’aquestes serà una Menorca diferent. Quina Menorca volem? Una Menorca centrada en la menorquinitat, que s’expressa sobiranament a través del Consell de Menorca i del Parlament de les Illes, i que cultiva els vincles de llengua i d’història amb els territoris de la nació cultural.

Així idò, el menorquinisme que proposam no és un catalanisme (només), ni un balearisme (només). És un insularisme que s’identifica amb la illaïtat i el paisatge, amb la llengua i cultura catalanes, amb el benestar just (perquè hi ha un benestar injust? Sí, açò mateix, així és), i amb la voluntat de ser ciutadans del món a través de la menorquinitat. PSM: nacionalista, d’esquerres i ecologista. Menorquinisme: sobiranista, de la justícia i el benestar, del paisatge i la illaïtat.

Sí, ho torno a dir: benestar just. Perquè un país que genera tant de benestar com injustícia no és un país. El menorquinisme del benestar ha de ser un menorquinisme de l’equitat, de la redistribució, de l’humanització. Un país amb gent que li manca el pa, o l’escola o el metge, açò no és un país. És per açò que construir un país és equipar a la societat de les eines que asseguren als seus fonaments: benestar i justícia.

Ei, idò, m’aturo aquí. Tan mateix aquesta no és l’hora de les retòriques llargues. No sé si ho havia dit: soc menorquinista (sobiranista, d’esquerres i ecologista), i pens que la d’ara és l’hora del patriotisme de país, d’illa, i de paisatge.