temps (nu segon)

No Comments Nu (projecte mai acabat)
“Les mimoses perden la flor, el color i el perfum
 i esdevenen arbres mediocres i grisos.
 Les mimoses han fet el seu temps:
crearen un aire il·lusori de lluna de mel,
una temperatura dolça i càlida enmig de la clara,
 vítria fredor de l’hivern.”

 

 (Josep Pla. Les hores)

 

En la cosmovisió newtoniana l’espai i el temps són considerats magnituds absolutes. L’espai és el receptacle on està col·locada la matèria; i el temps, el receptacle dels esdeveniments o canvis. El científic i pacifista Albert Einstein (1879-1955) formula en la seva teoria de la relativitat que açò no és així, i que el temps no és un absolut vàlid per a qualsevol observador. El temps, per Einstein, és una dimensió del mateix espai. Així, l’espai físic estaria format per quatre dimensions, tres de l’espai geomètric –longitud, latitud i profunditat- i, una quarta, que seria el temps.

Tot i que avui sabem que el temps no és un absolut, com deia Newton, i sí és un relatiu, com diu Einstein; el tic-tac del rellotge de la realitat quotidiana dels homes que encara no ens movem a la velocitat de la llum continua al mateix ritme. El temps cronològic, el que mesura i organitza els rellotges i els calendaris, no és més que una transcripció cultural del temps cosmològic. Aquest temps és “allò” que hi ha “entre” successos. Hi ha temps perquè passen coses, perquè hi ha coses que canvien. En un hipotètic univers estàtic on res no passa i res no es mou no existiria el temps, el nostre temps. Tant se val si hi ha un “qui” –déu- o un “què” –big bang- en l’inici del temps. Fent un paral·lelisme amb la teoria de la relativitat, el temps no és una realitat externa, no és una realitat substantiva –com la pensava Plató-, sinó que és part de l’essència de les coses. Xavier Zubiri dirà que les coses no transcorren en el temps, sinó que transcorren temporalment.

La temporalitat és idò una dimensió de l’home. Ho és biològicament. Ho és sociològicament. I ho és existencialment. L’home experimenta el temps a través de la consciència del jo. O a l’inrevés, l’home pren consciència del jo a través de la temporalitat. De fet, només l’espècie humana es mostra preocupada pel temps. La resta del món animat i inanimat viu completament aliena al temps. En canvi, l’home el mesura, el quantifica, l’organitza i el socialitza. I el viu interiorment, psicològicament.

El temps humà, psicològicament parlant, també és relatiu. La durabilitat i intensitat del nostre temps no són les mateixes en la infància que en la maduresa. El temps es viu de forma diferent en un context de dolor que en un altre de desig o de meditació. El temps experimentat en cada un d’aquests moments té una tonalitat específica segons el grau de consciència de la finitud –som un temps que s’acaba-, i de la direccionalitat –som un temps que no torna endarrere-; així com també de la memòria –que acumula el temps passat per ser viscut amb el present i com un present-, i dels projectes –que dirigim i vivim com una anticipació d’un ara que encara no ha arribat. Així idò: finitud, direccionalitat, memòria i projecció. Marcel Proust deia que el temps és elàstic perquè el dilaten les passions.

 ————————————

L’ara és la unitat del temps psicològic, així com el segon és la unitat del temps cronològic. Com molt bé deia sant Agustí, de qui mai no n’he conegut els llinatges, “no existeixen pròpiament parlant tres temps, el present, el passat i el futur, sinó només tres presents: el present del passat, el present del present i el present del futur”.

El temps idò, tant com a dimensió i també com a experiència, és relatiu. I en el segon cas –en l’experiència- també educable. Hi ha moltes maneres de viure el temps.

 ————————————-

 S’ha descrit la societat actual (en aquest traspàs del segle XX al segle XXI) com una societat de la informació. I és cert. Però la nostra és també, i cada dia ho serà més, la societat de la temporalitat. La forma de pensar, viure i gestionar el temps determina la forma de viure en societat. Avui la unitat per valorar el treball és la jornada i l’horari laboral, i no ho és en canvi l’objectiu que es vol assolir. Entre les patologies més habituals avui trobam els trastorns relacionats amb el temps: l’estrès, l’ansietat o la depressió. Un dels principals reptes polítics és aquesta cosa a la qual s’anomena conciliació de la vida familiar i la vida laboral. Una de les expressions més repetides en les converses del treball, i fora del treball, és un “no tenc temps”. No sé qui va inventar aquesta dita: “el temps és or”.

Sí, el temps és or, però no un or estètic, com voldríem, sinó monetari. Aprofitar el temps, massa vegades, significa produir en el temps. Vivim en la societat del temps d’or, com molt bé ja anunciava Michael Ende a Momo, o l’estranya història dels lladres del temps i de la nena que va tornar als homes el temps robat, editat l’any 1996. Momo és una història fantàstica d’una societat que s’obsessiona per estalviar temps, per guardar-lo i gaudir-ne en un futur que mai no arriba. Seran els homes grisos els encarregats de comprar i malgestionar el temps de les persones, amb la justificació de trobar-li el major rendiment. I serà Momo, amb l’ajuda de la tortuga Casipea i del Doctor Hora els que retornaran el temps a la gent.

 Cal reinventar una nova temporalitat humana, que no va a destemps (fora del temps), ni a contratemps (en sentit contrari del temps), ni en contra del temps, sinó que fa del temps una dimensió més estètica, de relació sensible amb el món i les persones. Un temps fet a la mesura de les persones, com crec que coincidirien de dir Joan Fuster i Josep Pla. O no?.

 “Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-ne, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten dolor somort –o agut- aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles.” (Josep Pla. Les hores)

 

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories