L’altra dia el president del govern balear feia una afirmació sorprenent, i preocupant. Defensava, per escrit, que ell no “té (nc) funcions executives” com a president, i que la seva tasca és essencialment de representació. Insòlit.
En qualsevol cas, ho sàpiga o no, ell, el president de les Illes Balears és el representant i responsable primer del poder executiu. Ell, el president, és sempre un president electe, que nomena els membres no electes del Consell de Govern, i que signa el projecte de pressupost que haurà d’aprovar el Parlament de les Illes Balears per a convertir en llei.
Certament, som molts els que pensam que aquest govern no ha pres les decisions adequades o, simplement, no ha pres cap decisió en temes de primera importància. Però una altra cosa és que el president ens digui que ell és un president “florero” que no lidera ni assumeix les decisions del Consell de Govern i de cada una de les conselleries. Què podem esperar d’un polític que diu que no fa política, i d’un president de govern que diu que no governa? Poca cosa, la veritat.
Però aquest no és l’únic dèficit que viu el nostre sistema d’articular la democràcia. N’hi ha molts altres. I n’hi ha un que me preocupa especialment i que té a veure amb la pretesa independència entre el poder executiu i el poder legislatiu, entre el Govern i el Parlament, que és una pura ficció. Qui mana allà i aquí és el mateix, el president del partit que governa. El president del PP és alhora, de facto, el president del Govern i el president del Parlament. Fins i tot en les coses més pràctiques, com pot ser la moderació dels debats, el/la president/a del Parlament segueix -via whatsApp- les instruccions del seu director d’orquestra, el president del PP, o en el seu defecte el portaveu -la portaveu- del partit. S’ha dit, amb raó, que la nostra més que una democràcia era una partitocràcia. I efectivament és així.
Per algun diputat, o ex diputat, aquesta constatació serà només açò, una constatació. Per jo, en canvi, és la constatació d’un fracàs. Un fracàs que davant els ulls del ciutadà el Parlament corre el risc de convertir-se en una mentida institucional, perquè allà ni es parlamenta ni es delibera, i els arguments d’un orador mai no indueixen els altres a canviar d’opinió. Tot es decideix per endavant, a la seu del partit, i només es tracta d’enlluernar periodistes i teleespectadors.
Aquest parlamentarisme que he esmentat redueix la política a un simple espectacle mediàtic. Llavors els ciutadans es desinteressen del veritable contingut de la política i la deixen en mans dels interessos dels econòmicament poderosos. Quan la societat percep els polítics com a actors d’un teatre aliè a les seves inquietuds o interessos, perd la confiança en ells i molts ciutadans es refugien en l’apatia o el catastrofisme social.
La corrupció és percebuda pels ciutadans com la segona preocupació després de l’atur i la situació econòmica. Però hi ha una altra corrupció de la política, la mentida com a forma d’exercir el poder. I el cas Buazà és l’expressió d’aquesta forma d’exercir el poder, independent de què de la presumpta incompatibilitat se’n derivin o no conseqüències penals i/o administratives. El problema no és -que també- que Bauzà hagi pogut exercir la presidència incomplint la legalitat, sinó que Bauzà no hagi posat tots els esforços des del primer dia per clarificar la seva situació, crear una comissió parlamentària de control i transparència on s’exposi tot allò que calgui per saber, i acabar amb aquest espectacle lamentable de fets, sospites, denúncies, explicacions,…que, certament, debilita la seva imatge, però sobretot debilita la imatge del president i la legitimitat del poder executiu. I de què serveix tenir un Executiu debilitat? Per al que no serveix és per promoure i generar benestar als ciutadans, ni confiança i estabilitat per a sortir d’aquest infern social al alguns li diuen “crisi”.
