Alguns havíem dit, perquè així ho pensàvem -i ho pensam-, que la crisi actual era el reflex d’un canvi de temps, més que no d’un temps de canvis. Un nou temps regit per continguts nous i per formes noves, on les paraules diàleg, pacte i consens havien de tenir un sentit ètic – de forma de relacionar-se – més que no estètic. Bé idò, les noves formes de fer política van massa plenes dels vicis de la mala política, que no de la vella política. De fet, una part important de la regeneració política haurà de passar, necessàriament, per recuperar lo vell (o antic, si sembla més noble). Quines coses? Per exemple, el valor de la paraula. Per exemple, el sentit de la fidelitat. Per exemple, la voluntat de consens. I en aquesta «nova via» de la democràcia alguns -partits, mitjans de comunicació i persones- s’han seguit expressant en termes del passat.
Ho ha fet el PP quan ha estat incapaç d”entendre que per arribar a consensos per a dotar a la televisió pública d’un director/a independent i professional, capaç de fer d’IB3 un ens regit també per aquests criteris, d’independència, professionalitat i pluralitat, cal fer concessions i cal no exigir l’impossible. Acceptar una proposta dels grups que donen suport al Govern deu ser una concessió, però demanar que els càrrecs directius dels informatius es negociïn partidistament és una petició innaceptable, per incompatible amb els criteris de servei públic abans exposats.
Ho han fet algunes persones de la banda del Govern -i que no donen mai la cara-, que encara no han entès que fer propostes de consens -en el cas d”IB3- no és presentar comissaris polítics vestits de professionals, sinó professionals sense avals partidistes, avalats per la seva capacitat i voluntat de complir amb el mandat de la llei. I jo crec que les quatre propostes que vam presentar PSOE-Podem-MÉS per Mallorca-MÉS per Menorca ho eren.
Ho han fet també alguns mitjans de comunicació que encara apliquen a la política -la nova i la vella- la lògica i casuística de l’esport més mediàtic i competitiu; i encara miren la porteria a veure qui fa un gol. En el llenguatge del consens no hi ha gols, hi ha acords.
El canvi de la nova política no es tracta de baratar la moqueta blava per la moqueta vermella, sinó d’eliminar la moqueta per caminar per dreceres noves, fidels a allò que han reclamat els ciutadans: que els polítics ens posem d’acord per fer que els serveis públics -i IB3 és un servei públic- funcionin i estiguin al servei de tots i totes.