Guió de la intervenció en el debat d’investidura
Sres diputades, srs diputats;
Des del grup parlamentari menorquí -i menorquinsta- donarem suport a la investidura a la Sra Francina Armengol com a presidenta del Govern de les Illes Balears. Un suport que està basat en tres elements fonamentals. El primer, i possiblement el més important és l’element programàtic. PSIB, Podem, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca i Gent x Formentera hem estat capaços de teixir un programa de Govern, fet a partir de cinc programes electorals diferents, però no tan distints. És un programa de canvi que posa a les persones i als serveis a les persones com a columna vertebral de govern. Ahir, qui avui serà investida com a presidenta, ja va exposar alguns dels aspectes importants d’aquesta programa de canvi: pla contra la pobresa infantil, renda mínima garantida, pla contra els desnonaments, la recuperació del CES i del Consell de Joventut, la derogació de la Llei de Símbols i del decret TIL, la lluita contra l’homofòbia, etc. etc. Amb aquest programa es desenterren mots proscrits durant aquests quatre llargs anys: diàleg, pacte, autogovern, etc. En qualsevol cas, per al nostre grup han faltat algunes referències importants en el discurs d’ahir que en canvi sí apareixen en el programa de canvi. Em referesc a la connectivitat aèria i al servei de residència per a malalts i familiars de fora de Mallorca. Més endavant m’hi tornaré referir.
El segon element sobre el qual s’estructura el suport a la investidura és la implicació en l’execució d’aquest canvi. Una cosa és un programa de canvi, i una altra un govern de canvi. MÉS per Menorca entén que dia 24 de maig els menorquins i menorquines, així com la resta de ciutadans balears, van expressar clarament que volien un canvi en les polítiques i en la forma de fer política; i van demanar a moviments i formacions d’esquerres i sobiranistes, com MÉS, que ens banyéssim, que ens impliquéssim, que participéssim activament en aquest canvi (des dels ajuntaments, des dels consells insulars i des del Govern).
I el tercer element que explica el nostre suport a la investidura de Francina Armengol i a un Govern PSIB-MÉS és què aquest programa i govern de canvi poden – i han de- servir per fer arribar un gran canvi a Menorca que MÉS per Menorca hem explicat a través de dues línies vermelles sensiblement menorquines. M’estic referint de nou a la connectivitat aèria i a la residència dels malalts i familiars fora de la illa, especialment quan aquesta està vinculada a l’IB Salut i a Son Espases.
Tenim clar que els protagonistes del canvi a Menorca han de ser els menorquins i menorquines, les institucions locals i el govern insular, però també tenim molt clar que és fonamental que el Govern de les Illes estigui al servei d’aquest canvi. Podríem parlar aquí de les competències pròpies dels consells insulars, del seu finançament, de la revisió del finançament de competències pròpies com la del transport terrestre o agricultura, de l’exercici de la capacitat d’iniciativa legislativa –que el Consell de Menorca previsiblement exercirà per dotar-se de la Llei de Menorca Reserva de Biosfera- o de la capacitat reglamentària que difícilment han pogut exercir els consells degut a l’escàs marge que les lleis impulsades pel Govern Bauzá, que no ha cregut mai en els consells insulars, han desenvolupat. I un dels exemples més clars i patètics el tenim amb el reglament turístic i la Llei Turística, feta a imatge i semblança dels seus principals interessats, els lobbys hotelers.
En resum, MÉS per Menorca donarà avui suport a Francina Armengol perquè d’aquesta forma dóna suport i s’implica en un programa al servei de les persones, en un govern de canvi i en un govern de governs, que respectarà, que cooperarà i que impulsarà els governs insulars i els consells insulars, com autèntics governs a cada una de les Illes. Prou de considerar els consells insulars com a administració perifèrica del Govern de les Illes, com va dir algú –del PP.
El dia que els diputats de MÉS per Menorca vam prometre el càrrec ho vam dir ben clar. Serem lleials, que ningú ho dubti; però abans de res serem fidels a Menorca. Serem lleials en el sentit de compliment de la llei. Clar que complirem la llei, però també ens comprometem a canviar-la per posar-la al servei de les persones i del país. També serem lleials en el sentit de corresponsabilitat, i de ser bons companys de viatge (intentarem ser els millors companys de viatge). Serem allà, de totes totes, per a complir amb els compromisos programàtics del pacte, per a complir amb les línies vermelles de MÉS per Menorca –incloses en el programa de pacte-, i per a complir amb la voluntat de canvi expressada a les eleccions de dia 24 de maig; canvi de polítiques, canvi de forma de fer política i canvi en les institucions perquè aquestes estiguin realment al servei de les persones.
I deixi’m que dediqui uns minuts a noltros mateixos, a MÉS per Menorca i al grup parlamentari propi, perquè encara que a algú li molesti i no en vulgui prestar atenció, la realitat és una altra. Per a Menorca –i també per aquest Parlament i per a les Illes en el seu conjunt- és una fita història que una formació política d’àmbit insular no mallorquina –menorquina en el nostre cas- hagi obtingut prou representació -3 diputats- per a constituir-se com un grup propi i com a veu diferenciada, per a defensar els interessos de Menorca. Algú s’hauria de demanar pel significat d’aquest fet històric. I en aquest sentit els exposaré dues consideracions: una política i l’altra territorial. La política, i l’explicaré de forma molt gràfica, i quasi de forma interrogativa: quin sentit té que qui a Menorca diu una cosa a aquesta cambra voti la contrària? Quin sentit té que el partit i el president de Menorca votin en el Consell insular una cosa (fins i tot instant el Govern), i en el Parlament votin i defensin la contrària? La lectura és molt senzilla: aquests partits són esclaus del partidisme en el sentit més negatiu,i no són instruments útils per a defensar els interessos de Menorca, dels ciutadans de Menorca. La distància entre el Parlament i els ciutadans de les illes de Menorca, Eivissa i Formentera, no és només de quilometratge (el quilometratge és l’anècdota); la distància real és sobretot de sentiment. Els ciutadans balears, tots, independentment d’on viuen, senten –i especialment aquests darrers quatre anys- que el que parlam aquí no són els problemes reals de la gent. Parlam de desafecció política. I açò de vegades és cert, i de vegades no ho és tant. Però una cosa és no sentir-se identificat amb el que es parla al Parlament, i una altra molt diferent és sentir que al Parlament, que a la majoria parlamentària, la realitat i les prioritats dels ciutadans que viuen a les illes “menors” no són les prioritats ni del Parlament ni del Govern.
Perquè el Parlament de les Illes Balears sigui realment el Parlament de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera caldrà pensar i exercir com a país d’una altra manera, i fer-ho des de la vessant més radicalment democràtica, açò és des de les realitats diferenciades dels fets insulars, des de la sobirania insular i des dels interessos compartits. Ho tornaré dir: o el Parlament de les Illes Balears és el parlament de tots els ciutadans, i de tots els territoris, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, o serà el parlament de només uns quants.
I açò darrer em dóna peu per entrar dins la segona consideració al fet històric d’un grup parlamentari menorquí. O feim una passa en el sentit de rompre amb les desigualtats territorials, per tractar de forma diferent al diferent perquè sigui igual, i deixam de parlar de sentiment balear per començar a parlar de Balears com una comunitat d’interessos compartits estructurada sobre els sentiments insulars, o passarem de les referències a la manca de cohesió i de sentiment balear a les referències de manca de sentit. Quin sentit té una comunitat autònoma, i un Parlament, que és incapaç de tractar com a important allò que és fonamental per a una part (jo diria que per a ¼ part) de la comunitat? Si les prioritats de Menorca, Eivissa i Formentera no poden arribar a ser les prioritats del Parlament o del Govern de les Illes Balears, quin sentit té parlar de Balears?
Volem un Parlament i un Govern de les Illes Balears al més pur estil federal -o confederal seria més correcte-, que respecti i incorpori la singularitat i la voluntat de cada una de les illes.
Deixin que concreti açò que els he explicat quasi en termes de teoria de les nacions, en termes de vida quotidiana.
Transport aeri
Parlar de connectivitat en un arxipèlag no és parlar d’una qüestió anecdòtica, sinó essencial. I ho és encara més, molt més, per a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera. Les Illes Balears no necessiten AVEs ni trens d’alta velocitat, i Menorca, Eivissa i Formentera no necessiten ni tren ni metro. Però Formentera, Eivissa i Menorca necessiten un transport terrestre públic de qualitat i accessible (amb estació i tot si pot ser, cosa que fins ara ha estat com demanar un miracle a Ciutadella), i necessiten (en majúscules) UN TRANSPORT AERI DIGNE. Saben vostès com s’anomena la plataforma cívica de Menorca que lluita per a millorar la connectivitat aèria? “Plataforma El Transport aeri ofega Menorca”. I és que és així! Per a Menorca, les precàries i cares connexions aèries suposen la tercera crisi. Menorca viu tres crisis: l’econòmica, d’àmbit internacional; la del finançament autonòmic, d’àmbit balear i de competència estatal (i que Biel Barceló ja ha explicat extensament); i la del transport aeri, que és essencialment insular, i especialment peri-insular (de les illes perifèriques). I aquesta tercera crisi, efectivament, ofega Menorca. Actua de forma negativa en els nostres estudiants i en l’aposta per la nostra principal riquesa, el capital humà; actua negativament sobre els nostres malalts; sobre els nostres empresaris i emprenadors; sobre els nostres turistes, actuant com efecte desmotivador;… i en definitiva sobre l’economia i el benestar dels menorquins i menorquines. Menorca no pot competir com Mallorca, i les Illes no poden competir com la resta de l’Estat, si no resolen els costos de la insularitat.
Des la societat civil menorquina, i també des d’Eivissa i Formentera, i també amb el suport dels seus consells insulars, s’ha apostat per noves fórmules per a millorar la connectivitat, com la tarifa plana universal per als vols entre illes i les OSP per a garantir freqüències i preus accessibles amb Madrid, Barcelona i València.
En aquest sentit demanam convicció i fortalesa al Govern, i als grups parlamentaris d’aquí amb representació a les Corts Generals, per traslladar, explicar i convèncer al Govern central de la importància del transport aeri per a les Illes. I ho demanam a tots, al PP, i al PSOE, i a Ciutadans, i a Podemos, i a MÉS. Però ho demanam especialment als implicats en el Govern de canvi a les Illes, al PSOE i a Podemos. Demanam el seu compromís, el compromís del partit des de les seves màximes instàncies. I sobretot, Sra Armengol, li demanam que en aquell primer viatge que ens va explicar ahir per reunir-se amb Rajoy, el tema del transport aeri, la tarifa plana universal i les OSPs, estaguin en l’ordre del dia i siguin motiu d’un tractament prioritari.
Si des de Madrid es pot pagar l’AVE, Madrid té el deure d’invertir i aportar recursos perquè les Illes gaudeixi d’un transport aeri digne.
Residència de malalts
Una altra qüestió fonamental que es planteja des de Menorca és el servei de residència per a malalts i familiars que s’han de desplaçar de la seva illa per a ser atesos a Son Espases. És una qüestió de dignitat i de justícia, però també d’equitat i de coherència dins una comunitat feta d’illes. L’Hospital de Son Espases, com hospital de referència, és l’hospital de tots i totes, de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Està ubicat a Mallorca per una qüestió de població i d’eficiència, ningú ho posa en dubte. Però alhora el mateix sistema –l’IB-Salut- ha de garantir que l’accés a l’hospital de referència serà equiparable per a tots els beneficiaris del sistema. I ho és? No amb prou eficàcia. L’IB –Salut no ha resolt de forma satisfactòria la situació dels malalts i familiars de fora de Mallorca que han de residir a Palma un dia o una setmana o molts mesos per a ser atesos. No pot ser que un pacient menorquí, eivissenc o formenterer, quan és derivat a Son Espases, hagi de començar a gestionar bitllet, cercar estada, avançar si pot els recursos de l’estada, tramitar les aportacions en concepte de dieta i hostatge, etc, etc. La residència dels malalts i familiars, especialment els d’estades llargues, ha d’estar integrada en el mateix sistema de l’Ib-Salut, lligada a la mateixa derivació del pacient.
Les entitats de malalts ho han dit mil i una vegada: no serveix un sistema en el qual el pacient ha d’avançar els recursos (no serveix, ni és just); no serveix un sistema d’hotel en el qual el pacient hi ha de residir més de tres dies, fins i tots setmanes i mesos; no serveix el sistema de que campi qui pugui, com ara, perquè en el campi qui pugui, els més febles, es que no tenen recursos, ni familiars a Mallorca, ni facilitats per resoldre la burocràcia administrativa,… es veuen greument perjudicats. El malalt, i la seva família, en té prou en estar malalt, i l’administració té el deure de facilitar que el procés de trasllat i de residència sigui fàcil, accessible, i faci iguals a tots els ciutadans de les Illes Balears, independentment de si viuen a Palma, a Formentera o a Menorca.
Aquest és el canvi que espera Menorca, i és el canvi que MÉS per Menorca vol impulsar des del Govern de les Illes per a tots els menorquins i menorquines.
Ho deia a l’inici, hem de canviar moltes coses, però les coses també ja han canviat. La cambra que es va constituir el passat dia 18 de juny poc –o res- té a veure amb la cambra que ha legislat durant aquests darrers quatre anys. Hem passat d’una cambra basada en el bipartidisme en la qual una formació, MÉS, feia passes cap a una altra forma de fer política, basada en els valors de l’esquerra i en la voluntat d’exercir la sobirania QUAOTIDIANA-diària, que no és més que resituar i aprofundir en el sentit més radical –d’arrel- del fet –i del ser- democràtic.
Avui, en canvi, la cambra és més plural. Està formada per set grups parlamentaris i per vàries visions ideològiques i plantejaments polítics ben diferenciats (PP, PSOE, Podemos, MÉS, Pi i Ciutadans). El Parlament és més plural, perquè la societat també és i s’ha expressat de forma plural. Ara, als que som aquí per encomana electoral, tenim la responsabilitat de fer tot el possible –fins i tot l’impossible- per a gestionar correctament aquesta pluralitat.
No ens hem d’enganyar. Gestionar un món plural és infinitament més complex que gestionar un món dual, però no ho hauríem de fer més complicat. De tots depèn que la pluralitat d’aquest Parlament esdevingui una riquesa, i no una complicació. No hauríem de donar motius a aquesta bancada plena de “bauzàs” per a reafirmar-se en la seva visió –que no té raó- segons la qual la millor democràcia és la democràcia de les majories absolutes que, després, com ja hem vist i patit durant quatre anys, el PP converteix en absolutisme i autoritarisme.
Avui és temps de diàleg, d’acords, d’enteniment i de desenterrar la cultura del pacte, que el PP ha abominat durant aquest anys. La majoria absoluta o els governs monopartidistes no són cap garantia de res, i el paradigma d’açò el tenim, per exemple, a Ciutadella. Cada vegada que ha governat el PP a l’Ajuntament de Ciutadella, sol i/o amb majoria absoluta, el govern s’ha trencat, hi ha hagut dimissions, destitucions, cessaments, desercions, traïcions,… tot al més estil culebrot de les sèries d’IB3.
Els ciutadans han vota canvi. Aquesta Parlament ha de ser el Parlament del canvi, del canvi de polítiques i del canvi en la forma de fer política. Els ciutadans han dit no a l’absurda, xula i insensible política del PP que mentre aplicava retallades en sanitat, educació o dependència es dedicava a exaltar als seus crepuscles d’espanyolisme excloent amb coses tan absurdes que convertir en proposició no de llei aquella afirmació –convicció, creença- segons la qual “els Països Catalans no existeixen”. A vostès els semblaria normal que algú portés aquí el debat de la virginitat de la Mare de Déu? A vostès els sembla normal que mentre la gent patia desnonaments, fam, desatenció,… vostès proposessin parlar del sexe dels àngels? O bé, si encara es pot fer més el ridícul, ens vénen amb propostes extra-acadèmiques, de que si el periodista està dret pot “salar” i si està “assegut” ha d’utilitzar l’article literari. Açò és normal? Bé, per a vostès sí, i per açò els ciutadans els hi ha dit bye bye Bauzá, i per açò hem d’acabar amb aquesta normalitat absurda.
Els ciutadans també han dit no a la repressió, a la imposició injusta, a la persecució,…. que hem viscut molt lamentablement a aquest país. Ho hem vist amb forma d’expedients als directors dels centres que no s’ajustaven al decret TIL; ho hem vist amb les amenaces als pares i mares; ho hem vist amb llistes negres (que avui són al jutjat); ho hem vist amb lleis murdaça com la Llei de Símbols, feta únicament i exclusiva per prohibir el llaç quatribarrat que s’havia convertit en el símbol de les reivindicacions educatives a favor del català;….. (Ho poden dir, ben a poc a poc, que no fa mal: el català és la llengua pròpia de les Illes Balears).
Els ciutadans han dit sí als consensos. Un dels grans errors del PP, i de Bauzá, i de tots els “Bauzás” que tenim aquí, és menysprear el valor del consens. Idò aquest Parlament ha de recuperar aquells acords, productes d’un consens gens fàcil, sobre qüestions “sensibles”, molt sensibles, de la identitat, els referents,… de les persones i dels pobles. M’estic referint a la Llei de Normalització Lingüística de 1986, o al requisit del català per als treballadors públics i com a garantia de qualitat del servei, i com a garantia de l’exercici dels drets lingüístics de tots els ciutadans, dels catalanoparlants i dels castellanoparlants.
Hi ha coses que requereixen pactes d’estat, o millor seria dir pactes de país (del país que està fet per persones, per societat civil, i també per institucions). L’educació, per la seva importància i rellevància en el futur de les persones i del país, no pot ser una joguina al servei dels interessos d’un partit. L’educació ha de ser objecte de pacte, d’un gran pacte de país. De fet, jo diria que ja hi ha un text de pacte, amb un acord important, però que encara es pot i s’ha d’ampliar més. Perquè una (en té moltes més) de les virtuts del pacte en educació és que dóna estabilitat, confiança i consens. Tres característiques bàsiques en els sistemes educatius que en podríem dir d’”èxit”. El que no es pot fer, i ho ha fet el PP, amb el TIL i amb la LOMCE, és imposar sota l’aval de la legitimitat un nou model educatiu, sense tenir el vist-i-plau de la comunitat educativa, o al menys d’una part important d’aquesta. I el cas del decret TIL és precisament paradigmàtic del que no s’ha de fer.
De fet, una fòbies del PP de Bauzá, i de les promeses incomplertes, ha estat el sector de l’ensenyament, i fins i tot la comunitat educativa. Quin president és aquest que davant la manifestació més multitudinària de la nostra història democràtica recent es nega a reunir-se amb els docents? Un president que no es digne a xerrar amb els ciutadans, tant si són 100.000 com si són 10, no és digne de la confiança dels ciutadans. I així de clar ho van expressar els ciutadans dia 24 de maig.
En definitiva, Sres i Srs diputats, els ciutadans ens han encomanat CANVI; que parlamentem canvis i que executem canvis. I MÉS per Menorca no defugirà d’aquesta responsabilitat. Serem lleials amb els companys de viatge cap aquest canvi, però sobretot ens mantindrem fidels, a través del compliment de programa, amb aquells que són la nostra raó de ser: la gent que viu i estima Menorca.
