Fragments (2) de la intervenció en el debat de presa en consideració de la proposició de llei presentada pel PI, per a recuperar el text de la Llei de Normalització Lingüística de 1986.

Estem davant una proposta que ataca frontalment l’oficialitat i la territorialitat del català -que buida de contingut jurídic els preceptes estatutaris de llengua pròpia i oficial-, negant-li la funció de llengua d’ús vehicular i de relació normal en el seu territori. Ataca l’oficialitat del català en la mesura en què el seu coneixement deixa de ser obligatori en l’àmbit de l’administració, perquè sense obligatorietat deixa d’haver-hi oficialitat. L’oficialitat és la que dóna validesa als documents oficials i legitima que qualsevol persona pugui adreçar-se a l’administració en la llengua pròpia del país, i aquesta tengui l’obligació de respondre amb la mateixa llengua. Dit d’una altra manera, una llengua oficial és una llengua obligatòria per als poders públics. Així passa amb totes les llengües d’estat, i així passa amb el castellà. Però en el nostre cas, l’atac a l’oficialitat de la llengua catalana es produeix en el context que el castellà manté tota la seva oficialitat i obligatorietat, configurant així dos nivells d’oficialitat: l’oficialitat silenciosa del castellà que s’exigeix com a requisit per accedir a l’administració, i l’oficialitat simbòlica i romàtica del català que a l’administració només servirà per complir amb l’atenció al públic catalanoparlant, que a partir d’ara haurà de dur sempre el cartell de “per favor, em pot atendre en català?”. Així ho vondrien vostès, al menys.

Tindrem idò dues oficialitats desiguals, i a la catalana, pròpia de les Illes Balears, se li atorga el rang de “suboficial” (o “paraoficial”, d’oficialitat subsudiària). I açò tindrà un efecte intern molt clar: el castellà passarà a ser la llengua vehicular a l’administració incomplint els mandats estatutaris de què (EA, art. 4.3)“les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears”. Perquè el coneixement no s’assegura amb el mèrit ni amb l’ensenyament obligatori (on s’ensenya també castellà i en canvi l’obligatorietat es manté), sinó amb el requisit. D’aquesta forma també s’incompleix el mandat de l’article 14.3 (EA) de què “els ciutadans de les Illes Balears tindran el dret a dirigir-se a l’Administració de la Comunitat Autònoma en qualsevol de les seves llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada”. Diu, el text orgànic, “a l’administració”, i l’administració no és només el servei d’atenció al públic sinó tota la maquinària interna de cada institució pública. El ciutadà pot sol•licitar col•laboració, informació,…, presentar recursos, al•legacions, sol•licituds, comunicacions,… té dret a accedir al seu expedient,… als registres, als arxius,… i mai, mai, mai pot ser discriminat per raó de llengua. Si no hi ha obligació de coneixement de les dues llengües oficials per part dels funcionaris i del personal laboral, com es poden garantir els manaments estatutaris?