Diu ara el PP balear que darrera les quotes hi ha una forma (que deu ser perversa) de fer política. I no té raó. Les quotes tenen a veure amb les diverses formes de fer política. Ara sí. Però què és una quota en política? La tan mal manyuclada “quota de poder” –que no quota lletera ni quota de partit- vol ser una manera de determinar la presència, la participació, la contribució d’un determinat sector dins un tot més gran. Així, per exemple, tenim les quotes relacionades amb la paritat de gènere que afecten tant al legislatiu com a l’executiu. La Llei 6/2002, de 21 de juny, que modificà la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la comunitat autònoma de les Illes Balears, va establir que les llistes al Parlament havien d’estar conformades en un 50 % per dones i homes, i fins i tot va determinar una distribució en “llistes cremallera”. Per la seva banda, el projecte de llei d’igualtat que impulsa el Govern de Canvi incorpora el criteri de paritat d’homes i dones entre els membres de l’equip de govern. (més…)

No hi ha autogovern sense sobirania, i no hi ha sobirania sense capacitat de decidir el propi futur. I en aquest moment, el marge de decisió és tant reduït que difícilment podem parlar en termes d’autogovern. Parlem, si és vol, de trenta tres anys d’autonomia formal dins una democràcia formal, amb avanços i retrocessos, però amb molt poca capacitat d’autogovern.

L’Estatut d’Autonomia, aprovat per les corts espanyoles l’any 1983, va ser concebut per una immensa majoria dels illencs com un instrument per aconseguir elevades quotes d’autogovern –o si es vol, d’autonomia política-, això és autonomia financera i competencial per a respondre a les necessitats reals de la població, d’acord amb la identitat pròpia i el fet diferencial de la insularitat, i d’acord també amb la voluntat democràtica dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Trenta-tres anys després ens trobem amb la necessitat de plantejar un dubte –i qui sap si replantejar el nostre futur polític més enllà del fallat règim autonòmic-, que és: ha servit el sistema de les autonomies per a dotar les Illes Balears d’un autogovern real? En quins àmbits s’ha avançat i en quins altres s’ha retrocedit? Ha estat suficient l’autogovern definit per la Constitució espanyola i el Tribunal Constitucional per garantir el benestar dels ciutadans de les Balears? Ha permès aprofundir en la democràcia? La situació de la llengua, la cultura i el territori és millor ara que l’any 1983?

Crec que és inqüestionable que el procés recentralitzador de l’Estat debilita i escanya la capacitat real d’autogovern del mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Un procés de recentralització que no és nou. Fa anys que es va produint, sobretot a mesura que es va incrementant l’extensió material i la densitat normativa dels actes d’exercici de les competències bàsiques i transversals de l’Estat -arts. 149.1.1 i 149.1.13 CE-, amb la conseqüent limitació de l’abast de les competències autonòmiques.

Avui patim un espoli fiscal que ens ofega, patim unes regles de joc que no compensen la pluriinsularitat del país, i patim una recentralització competencial via Congrés de Diputats i Tribunal Constitucional que no ens deixa ni tenir un model comercial propi (val la pena no oblidar el recurs d’inconstitucionalitat de la Llei de Comerç aprovada pel Parlament de les Illes), ni………. me tem, que una Llei de Normalització que desenvolupa i fa efectiu l’oficialitat i la territorialitat de la llengua catalana a les Illes Balears.

Esperem que m’equivoqui, i això darrer sigui una previsió errònia.