01 des., 2007

El “tempo giusto” d’educar

by Nel Martí | dissabte, 1 desembre, 2007
No Comments ARTICLES,Educació,Mirador nacionalista,Temps

Tenia raó el poeta: Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert i els anys passen de pressa . La prodigiosa i esperada societat de l’oci que havia de venir del progrés i de les noves tecnologies no ha arribat. Encara l’esperam. L’oci havia de ser -i és, quan en podem gaudir- el temps no lucratiu que esdevé alliberador i creatiu. Així idò, l’oci no és el protagonista de la nostra societat, o almenys no ho és suficientment per dir-se’n societat de l’oci. En canvi, sí que la nostra societat actual mereix definir-se com una societat de la temporalitat, o millor encara del contratemps.

La manera de pensar, viure i gestionar el temps determina la manera de viure dels humans. I avui una important quantitat de persones viuen en els marges del que Larry Dossey, metge nord-americà, ha vingut a anomenar “malaltia del temps”. Els seus malalts viuen de forma obsessiva la creença que el temps s’allunya, i que mai no es té temps suficient. En aquesta situació només ens queda forçar la màquina i anar més de pressa, a un ritme de vida més accelerat, per tal d’assolir el nivell de satisfacció esperat, que no és mai l’òptim i sempre és només el mínim. Molts símptomes evidencien que el món opulent del segle XXI viu en els marges d’aquesta malaltia. Entre les patologies més habituals d’avui en trobam moltes de relacionades amb el temps: l’estrès, l’insomni, la migranya, l’ansietat, la depressió. Un dels principals reptes polítics actuals és aquesta cosa que s’ha anomenat conciliació de la vida familiar amb la vida laboral. Una de les expressions més repetides en les converses de treball, i a casa, és “no tenc temps”. I és que el “temps és or” .

Possiblement aquest desordre intern que patim els humans respecte del temps té molt a veure amb el desordre temporal, de vegades bo i necessari i de vegades absurd i destructiu, que hem creat i que ens envolta com si es tractés d’un producte cultural. Utilitzam hormones del creixement i la manipulació genètica per produir collites a destemps i a major velocitat. Cream vehicles motoritzats i vies de circulació per moure’ns cada vegada a velocitats més elevades. Hem inventat sistemes de comunicació que ens permeten relacionar-nos, i per tant treballar, a tota hora; tecnologies que ens indueixen a la pressa. Inventam productes per reduir o amagar el pas del temps en la nostra fràgil estructura corpòria. Aquest context genera en molts casos la sensació constant de temps insuficient i una activació del reflex d’acceleració que alhora ens produeix el que Milan Kundera  defineix com “èxtasi de la velocitat”, una sensació plaent que amaga un trastorn malaltís o, si més no, de manca de control sobre el propi temps.

Tot açò ve arran d’una de les meves lectures d’aquest estiu, l’Elogi de la lentitud, del periodista canadenc Carl Honoré. En aquest treball el periodista Honoré recull en forma de vivències pròpies el pensament del moviment Slow, o moviment en pro de la lentitud. En el llibre es narren posicions combatives contra el que ells anomenen “culte a la velocitat” que un mediterrani illenc ben possiblement trobarà exagerades, però que conté una aportació molt interessant que caldria no oblidar i assumir com un nou aprenentatge en la societat del contratemps. Cal aprendre a controlar el reflex d’acceleració a què ens indueix la vida apressada, perquè hi ha coses que cal viure-les amb temps. No es tracta ara que un es proposi deambular meditant pels carrers, ni molt menys. Es tracta, en canvi, de saber decidir quan les coses mereixen fer-se de forma ràpida, i quan requereixen de tot el temps del món. Es tracta de saber trobar el tempo giusto, la velocitat apropiada de cada cosa.

Aquesta és l’aportació de Carl Honoré que m’interessa: les relacions humanes -la comunitat, l’amistat, la família…- necessiten ser viscudes amb temps. El seu tempo giusto no és el mega de velocitat de la connexió a Internet. El temps de les coses urgents no ens pot fer oblidar el temps de les coses importants.

I tanmateix l’important és saber que educar requereix temps. No és mal moment per recordar-ho.

J. Manel Martí

Diari Menorca (octubre 2007)

01 des., 2007

Xirinacs, sempre més lluny

by Nel Martí | dissabte, 1 desembre, 2007
No Comments ARTICLES,Publicats a la premsa

Ja fa uns quants dies de la mort de Lluís Maria Xirinacs. Tot i que immediatament vaig sentir l’impuls de parlar en veu alta -o sia públicament- d’aquest gran personatge, finalment he acomplert amb el meu compromís de callar fins a l’inici del mes de setembre, encara que alguns articles de premsa amb una clara voluntat de desacreditació i fins i tot de ridiculització de Xirinacs, m’ho van posar molt difícil. Del budisme un ha après la bondat del silenci, del silenci polític també. L’enrenou no és bo per a la vida personal, i tampoc no ho és per a la vida cultural i política del país. Supòs que és una raresa, aquesta, com moltes de les rareses simbòliques que féu Xirinacs per tal de ser coherent (entre el seu pensament i la seva acció), de complir amb el compromís (amb la seva terra, els Països Catalans) i  de sacsejar les consciències atordides per la complexitat d’un món globalitzat. I ho aconseguia. Jo només aspirava a un temps de silenci. El que no sabia és que Xiri també buscava el silenci, un altre silenci, el silenci de la no-existència. “Vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci”, diu en l’escrit trobat a la seva butxaca el mateix dia que va ser descobert al bosc sense vida.

De Xirincas, ja se n’han narrat aquests dies moltes coses; però tanmateix crec que en alguns mitjans de comunicació no s’han ressaltat prou els trets que, des del meu punt de vista, són més identificables de la seva obra. En destacaria tres d’imprescindibles. El primer tret biogràfic té a veure amb la seva lluita política per la independència dels Països Catalans. Xirinacs és un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, fou senador per Barcelona de 1977 al 1979, i posteriorment fou candidat al Congrés dels Diputats per la coalició Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). No és estrany que en l’àmbit de les reivindicacions sobiranistes, polítics com l’expresident Jordi Pujol o l’actual vicepresident Josep-Lluís Carod n’hagin dit que era un “fustigador”. I és ben cert, Xirinacs pensava que l’acció dels polítics catalans era massa dèbil, plena de concessions irrenunciables. Així en deixà constància a La traïció dels líders (1977) o al seu darrer escrit en forma de testament ideològic on, a més de criticar els polítics catalans, reclama dels ciutadans de Catalunya una major fermesa per assolir la independència. És rar tot plegat que, en pocs dies de diferència, s’hagi anunciat la propera creació al Principat del Fòrum pel Dret a Decidir, plataforma per a l’anàlisi i elaboració de propostes per a una independència a curt termini de Catalunya. Jo no crec en la providència, però déu ni do la coincidència.

El segon tret que vull destacar de Lluís Maria Xirinacs és el seu pensament i la seva acció perquè Xirinacs ha estat sobretot un home d’acció no violenta, que el van convertir en el Mahatma Ghandi de la transició a la democràcia i en el candidat a Premi Nobel de la Pau en tres ocasions (1975, 1976 i 1977). Des de la posició antimilitarista i pacifista (que no són el mateix) va fer costat als primers objectors i insubmissos al servei militar obligatori, dels quals ha obtingut una de les primeres emotives declaracions de reconeixement des del seu traspàs. Durant els anys 60 i 70 va dur a terme cinc vagues de fam. La primera la va fer per denunciar la vinculació de l’Església amb l’Estat i reclamar els principis democràtics de la laïcitat. Cal recordar que Xirinacs va ser capellà catòlic fins al 1990, any en què deixà els vots tot i mantenir unes profundes conviccions cristianes. L’any 1969 publicà les seves reflexions sobre la laïcitat a Secularització i cristianisme. La darrera vaga de fam la va iniciar l’any 2000, amb una presència quasi diària a la plaça de Sant Jaume per reivindicar més sobirania per a Catalunya.

De Xirinacs s’ha dit que era un polemista i un excèntric, i segurament era així. Però Xirinacs era sobretot un heterodox, tant de l’ortodòxia catòlica com de l’ortodòxia independentista. Era un home lliure que sentia que el seu compromís amb el país passava per ser un home crític, i polèmic si calia, amb els que alhora eren companys de lluita i de patiments.

La tercera característica impossible d’oblidar de Xirinacs, i fonamental per entendre l’obra d’acció, és el seu pensament sobre el globalisme. Globalium, com s’anomena el model creat per ell, vol ser una forma de pensar la realitat des de les múltiples variables possibles de l’ésser humà. La primera història humana (1997) o Un model global de la realitat” (2007) en són algunes de les obres més destacables. Així i tot, la seva línia de pensament del globalisme comença molt abans; ja al 1975 Editorial Claret publicà un dels seus primers llibres sobre el tema, Subjecte, un text quasi impossible de llegir per als neòfils, de llenguatge hermètic i extremadament metòdic.

Ho deia al principi. N’hi ha que davant l’excèntrica mort de Xirinacs han optat per la batalla del descrèdit i fins i tot la ridiculització. Xirinacs no era un profeta, i ni molt menys un sant; però no era, tampoc, un comediant o un boig. Era un home de conviccions i de lleialtats que estimava el seu país i la seva gent, com a necessària materialització de l’amor i la dignitat que reclamava per a la humanitat sencera. Efectivament, era heterodox. La seva no era l’ortodòxia d’aquest món.

Nel Martí

(Publicat al Diari Menorca i UH-Menorca, l’octubre del 2007)

01 des., 2007

Temps al contratemps [1]

by Nel Martí | dissabte, 1 desembre, 2007
No Comments ARTICLES,Mirador nacionalista,Temps

Sembla que va ser Benjamín Franklin qui, el 1748, va pronunciar aquella frase que diu que “el temps és or”, avui convertida en aforisme per a totes aquelles persones que pensen que el temps és un dels nostres béns més valuosos. Franklin deia també, en el mateix sentit, que “l’home no ha de malgastar el temps, ja que d’aquesta matèria està feta la vida”.

La nostra és una societat de la informació, diuen. Una informació que per a alguns esdevé coneixement i comunicació. Però la nostra és, també, una societat del contratemps. Vivim sempre amb la dificultat d’organitzar els temps de les nostres múltiples responsabilitats, activitats i voluntats. Mai no s’havien venut tantes agendes com ara i aquestes han passat de ser un instrument característic del professional executiu a ser un instrument generalitzat que utilitzen, fins i tot, els al·lots i al·lotes que encara no tenen sis anys per organitzar les seves activitats extraescolars. Alhora, mai no s’havia parlat tant de la necessitat de conciliar la vida personal amb la laboral. En aquest sentit s’han fet aportacions des d’àmbits i sectors ben diferents, com el productiu, el de la defensa de la igualtat d’oportunitats entre l’home i la dona, el sanitari o l’educatiu, entre d’altres. I en aquest darrer cas no em referesc exclusivament al sector de l’ensenyament, que també, sinó a l’àmbit educatiu entès en el sentit més ampli i global. Efectivament, un dels grans pedagogs del segle passat, Francisco Giner de los Ríos, definia l’educació com la capacitat de dirigir amb sentit la pròpia vida. En la societat del contratemps açò significa saber prioritzar i organitzar el temps de cada u per poder dirigir, amb consciència i sentit, el propi destí.

Aquesta idea és la que serveix a Ignacio Buqueras y Bach per escriure el seu darrer llibre, Tiempo al tiempo (Ed. Planeta, 2006), on posa de manifest el benefici social i productiu que suposa la racionalització dels nostres horaris, en especial per a la millora de la conciliació de la vida personal i la laboral. Però què entén Buqueras per “racionalització” dels nostres horaris?

Del conjunt de dades que s’aporten a Tiempo al tiempo, cal destacar-ne dos grups prou indicatius. El primer grup es refereix a les dones, que treballen diàriament 56 minuts més que l’home si sumam el treball remunerat al que no ho és, la qual cosa significa que elles treballen més de 6,30 hores a la setmana, és a dir, un 15% més que els homes. En el treball no remunerat, les dones fan dues vegades i mitja més hores que l’home. Dediquen setmanalment 10,78 hores a l’educació dels fills i ells només 3,03 hores. El segon grup de dades que crec especialment significatives es refereixen a la productivitat. Aquestes posen de manifest que la productivitat a l’Estat espanyol és de les més baixes. Per davall ¾dels cent estats valorats¾ només hi queden Grècia, Portugal i deu països de recent incorporació a la Unió Europea. En canvi som els que més treballam: una mitjana de 38,2 hores a la setmana, dues hores més que la mitjana dels vint-i-cinc països de la Unió Europea.

Aquests dos grups de dades són indicatius d’una realitat prou eloqüent: patim les conseqüències, en tots els àmbits, d’una mala organització del temps. Conseqüències en l’àmbit del benestar de les persones, de la igualtat d’oportunitats per als homes i les dones, i de la productivitat i la competitivitat.

Buqueras considera que per fer front a aquest malestar cal avançar en la línia d’equiparar els nostres horaris als horaris europeus, apropament que alhora suposa recuperar part dels hàbits propis de la nostra cultura mediterrània. La regla dels tres vuits resumeix, des del seu punt de vista, aquest nou ordre temporal diari: vuit hores per dormir, vuit hores per fer feina i vuit hores per a activitats diverses. Açò suposaria retornar als horaris més habituals de fa vint o trenta anys, com ara dinar devers les 13.30 h, sopar cap a les 20 h, i anar a dormir abans de les 24 h. A part dels beneficis d’aquesta regla de nova organització diària, alhora caldria introduir estratègies i mesures múltiples per promoure la flexibilitat horària en l’àmbit laboral, sempre que sigui possible; incentivar una jornada contínua (encara que sigui amb un tall d’una hora per dinar) que acabi abans de les 18 h, i aplicar nous criteris per augmentar la productivitat i competitivitat. Aquest augment haurà de venir sempre acompanyat d’actuacions en el camp de la motivació i la formació, la modernització tecnològica i la renovació en l’organització del temps de treball. Cal acabar amb la cultura laboral que associa el temps de treball al temps de presència en el lloc de feina, i associar així el temps laboral a un temps amb finalitats. Qui més treballa no és qui fa més hores al lloc de feina, sinó qui compleix amb més eficàcia i qualitat els objectius proposats.

No podem oblidar, per altra banda, que aquestes mateixes mesures, especialment les de flexibilització horària i la jornada contínua de treball, s’han demostrat com les més eficaces per promoure que els homes pares tenguin major temps de dedicació als seus fills.

Aquesta és la “racionalització” que ens proposa Buqueras. És una proposta i un estímul per fer alguna cosa. El desordre horari du associades tota una sèrie de conseqüències molt greus per a la societat menorquina, algunes de les quals ha recollit el quadern d’anàlisi socioeconòmica de les Illes Balears d’aquest mes d’agost, elaborat per Gadeso. Em referesc a conseqüències com la doble jornada laboral de la dona, les dificultats de les famílies a conciliar la seva vida interna (primera instància educativa) amb les responsabilitats professionals i laborals, la baixa productivitat i per tant una competitivitat deficient, etc. La via del contratemps, on cada sector ¾productiu, familiar, escolar, cultural…¾ organitza el seu temps de forma aïllada de la resta, no és l’única via possible. Açò és el que ens diu Buqueras. Clar que només són possibles altres vies quan són suficients les persones que s’ho proposen, i quan aquestes estan disposades a canviar el seu ordre temporal per un ordre temporal més racionalitzat.

Nel Martí

(Publicat al Diari Menorca i Ultima Hora, febrer 2007)

(més…)

01 des., 2007

Intervenció per a la declaració de Filla Il.lustre

by Nel Martí | dissabte, 1 desembre, 2007
No Comments Conferències,TREBALLS I PUBLICACIONS

Il·lustríssim Senyor batlle de l’Ajuntament de Ciutadella de Menorca;
Honorable Sra. Presidenta del Consell de Menorca;
regidores i regidors de l’Ajuntament de Ciutadella de Menorca;
distingides autoritats;
família i amics de M. Àngels Cardona;
senyores i senyors,

L’objecte de la meva dissertació no és fer una extensa i exhaustiva descripció, ni una anàlisi de l’obra de la declarada Filla Il·lustre de Ciutadella, Maria Àngels Cardona i Florit. No ho pot ser per motius evidents de manca de temps i de definició de l’acte. El que volem explicitar avui és la proclamació pública de la màxima distinció que atorga el poble de Ciutadella, a través del seu Ajuntament, a aquelles persones que han fet contribucions fonamentals a la nostra ciutat, i per extensió a la nostra illa i a la humanitat sencera.

Quines són les contribucions que han mogut a la màxima institució ciutadellenca a distingir M. Àngels Cardona i Florit? M’ha semblat oportú, en un acte com el d’avui, estructurar el contingut de les aportacions de M. Àngels a partir de tres dels grans personatges de la nostra ciutat, també distingits com a fills il·lustres, els quals a partir d’avui seran companys, amb M. Àngels, en la tasca d’”elevar l’esperit dels nostres conciutadans”, com diu mestre Benejam quan es refereix a l’educació. Els personatges són els següents: l’apotecari, historiador i botànic, Rafel Oleo i Quadrado; el mossèn, lingüista i literat, Josep Salord i Farnés; i, per descomptat, el mateix Joan Benejam i Vives, pedagog, mestre i escriptor  memorat i reivindicat durant l’any 2000. No cal posar de manifest que cap d’ells ha tingut una vinculació temporal amb M. Àngels, ans al contrari, aquesta manca de coincidència en el temps i en el lloc és la que ens permet destacar i relacionar els personatges i les seves aportacions essencials i sòlides que suporten el pas dels anys.

A través de l’il·lustre Rafel Oleo i Quadrado

Comencem, idò, per l’il·lustre Rafel Oleo i Quadrado, del qual és prou coneguda la tasca com a historiador; menys coneguda és, en canvi (i no per poc important), la seva labor científica com a botànic. Aquesta darrera és, emperò, la vessant que el lliga amb l’obra investigadora i divulgadora de la protagonista de l’acte d’avui. Encara més, si som rigorosos, caldria dir que la nostra Dra. Cardona és la moderna hereva de la tasca científica desenvolupada tant per Oleo i Quadrado com pel metge ciutadellenc Joan Cursach i Arguimbau, autor, aquest darrer, d’un tractat sobre plantes medicinals (Botanicus medicus ad medicinae alumnorum usum, 1791), que es pot considerar, com diu Josep Miquel Vidal, coordinador científic de l’Institut Menorquí d’Estudis, el primer llibre científic publicat a Menorca. Cursach elabora aquesta obra cap a finals del segle XVIII, que, com tota la botànica menorquina del segle, segueix criteris més aviat utilitaristes i mèdics que no botànics. L’obra de l’il·lustre farmacèutic Oleo i Quadrado, Catálogo por familias de las plantas recogidas en la isla de Menorca 1859, de la qual es conserven comptats exemplars (i un d’aquests era, precisament, en mans de M. Àngels), s’elabora, en canvi, des d’una visió renovada de la ciència botànica, més autònoma i independent de la ciència mèdica. Cursach, Oleo i, sobretot, el seu coetani maonès Rodríguez i Femenias, són redescoberts per M. Àngels. De fet, entre els projectes no acabats de la Filla Il·lustre s’hi trobava l’actualització de l’obra d’Oleo i de Femenias. Així, ens hem trobat amb el fet que el llibre d’aquest darrer que la família va cedir a l’Institut Menorquí d’Estudis està ple d’anotacions a llapis, fetes damunt un exemplar de la primera edició, amb l’objectiu de fer-ne una reedició actualitzada. Com dèiem, M. Àngels és continuadora de l’estudi botànic, fet, açò sí, no tant des de la tasca de la catalogació i la sistematització descriptiva com des d’altres camps de treball impensables per a Cursach, Oleo o Femenias: estudiar les plantes des de la visió microscòpica (genètica), i no macroscòpica o externa com fins aleshores. Aquesta disciplina científica de la qual la Dra. Cardona és capdavantera, coneguda amb el nom de citotaxonomia, li va permetre fer una catalogació en el temps; és a dir, un recorregut històric o un arbre genealògic, si es vol, de la nostra vegetació. El treball L’origen de la Flora de les Illes Balears és un exemple d’aquestes investigacions. Possiblement és l’exemple més accessible i fàcil d’entendre per a no experts, dels més de 50 treballs realitzats i publicats en revistes científiques especialitzades d’àmbit nacional, estatal o internacional, i del qual el diari insular Menorca reclamava l’any 1981 la divulgació per la seva “novetat i interès”.

Hi ha un altre element contemporani de M. Àngels Cardona que resulta determinant per entendre la seva tasca científica, en el camp de la gestió i divulgació del món natural. M. Àngels arriba a Barcelona per iniciar els seus estudis de biologia l’any 1962, on i quan el Dr. Ramon Margalef imparteix classes dins una nova i globalitzadora disciplina, coneguda com a ecologia, i fixin-se que parl de la ciència ecològica i no de cap moviment reivindicatiu entorn del medi natural. M. Àngels és alumna i coetània d’un corrent català i europeu de forta sensibilitat social que, des del món universitari i de l’alta cultura, pren un compromís social. Conseqüència d’açò és la participació de la científica ciutadellenca en dos projectes de caire absolutament innovador i avantguardista: el Llibre Blanc de la Gestió dels Recursos Naturals dels Països Catalans i la Història Natural dels Països Catalans, Aportacions essencials en el camp de la gestió i la divulgació del nostre patrimoni natural.

El Llibre Blanc és una obra que es va gestionar durant els difícils anys del franquisme i es va publicar per primera vegada el 1976. És una obra feta des de la més rigorosa disciplina científica, en una època en què l’ecologia es manifestava com a ciència gràcies a una de les figures científiques més importants que hagin tingut els Països Catalans, Ramon Margalef, i del qual M. Àngels va ser deixeble. El Llibre Blanc és una obra de joventut, feta per gent jove (M. Àngels tenia aleshores 30 anys), i gent compromesa en el projecte nacional i en la defensa del patrimoni natural; i així ho manifesta en el pròleg de la segona edició Ramon Folch, alumne, primer, i col·laborador, després, de la Dra. Cardona.

La participació de M. Àngels en la confecció del Llibre Blanc va ser, sens dubte, determinant perquè posteriorment escrivís, en una línia de treball molt similar, la primera proposta seriosa i científica a Menorca, i també una de les primeres de l’Estat espanyol, sobre la gestió del medi natural. L’Estudi de les zones d’Interès Botànic i Ecològic de Menorca –així es diu el treball publicat el 1980- és un rigorós treball d’anàlisi i classificació de les comunitats vegetals de l’illa, que sorgeix en uns moments d’urgents necessitats de planificació de l’activitat humana o, com diu ella mateixa al pròleg del citat estudi, “per a la conservació i ordenació racionals d’un fràgil territori com és la nostra illa”. Recordem que Menorca, durant els anys 80, viu allò que s’ha vingut a anomenar el segon esclat turístic, sense uns planejaments urbanístics capaços de conservar, com deia la mateixa homenatjada  “la nostra primera font d’ingressos: el patrimoni natural”.

Deixant de banda l’esmentat Estudi, M. Àngels va fer altres aportacions a la gestió del medi natural des de l’ordenació del territori. Formà part dels equips d’elaboració dels planejaments urbanístics dels municipis de Sant Lluís (1980-81), des Castell (1980-81) i de Ciutadella (1984). En els tres casos elaborà, de forma conjunta amb el professor de la UIB Joan Rita, una memòria i un mapa de vegetació de cada municipi.

Pel que fa a l’obra de divulgació, cal reenganxar amb l’esmentada participació de M. Àngels en el projecte Història Natural dels Països Catalans, obra de caire enciclopèdic publicada entre 1984 i 1991, i en la qual aporta la informació referida als endemismes de les Illes Balears. Les característiques d’aquesta obra divulgativa d’alt nivell, les encaixarà i traslladarà, M. Àngels, a la que serà la seva principal aportació en l’àmbit divulgatiu: el tom II de l’Enciclopèdia de Menorca, El món vegetal; una obra de referència i consulta obligada per a tothom que vulgui conèixer la vegetació de l’illa. En un dels paràgrafs de l’esmentat tom, M. Àngels expressa el que, des d’aquesta forma d’organitzar les seves contribucions, ens permetrà abordar la vessant dels valors. Diu així: “El paisatge vegetal és patrimoni de tothom, que és un dels elements més importants de la bellesa de la nostra illa i que no ens podem permetre destruir; l’hem de conservar per fruir-ne, nosaltres i els que ens seguiran, els quals, no ho oblidem, un dia ens jutjaran i ho escriuran als llibres de la nostra història”.

Per acabar aquesta primera part és, emperò, imprescindible fer una referència als treballs de M. Àngels com a aportacions essencials i precursores de la resta d’estudis posteriors per a la definició de les ANEI, la redacció de la LEN i, finalment, la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera. Recordem que la gestació de la xarxa d’espais naturals que avui protegeix el 43% de la superfície insular es va iniciar el 1980, quan el Consell de Menorca va publicar el llibret Zones d’interès botànic i ecològic de Menorca, en el qual la Dra. M. Àngels Cardona identificava les àrees que s’havien de protegir per tal d’assegurar la conservació del patrimoni natural de l’illa. Sis anys més tard, el Parlament de les Illes Balears creà la figura d’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) i protegia algunes de les zones indicades en aquella obra. El 1990 s’aprovava la Llei d’Espais Naturals (LEN) que declarava 19 ANEI a Menorca i protegia gran part de les zones assenyalades en el treball pioner de la Dra. Cardona. Aquest elevat grau de protecció i el profund estudi del nostre paisatge, del qual destaca l’Enciclopèdia de Menorca, van ser –i és just recordar-ho- la clau perquè l’any 1993 Menorca fos declarada Reserva de la Biosfera.

Seguint el fil a través de l’il·lustre Joan Benejam i Vives

Però passem dels continguts més conceptuals als continguts actitudinals i de valor de les aportacions de M. Àngels Cardona. Passem, sense definir exclusivitats, de la preeminència científica de l’apotecari i botànic Rafel Oleo i Quadrado a l’obstinació de Joan Benejam i Vives per la transmissió de valors i actituds. Efectivament, com a bon pedagog i mestre, Benejam utilitza tot el que l’envolta -la ciutat, les excursions al camp, el teatre, la poesia, els diaris…- per facilitar l’adquisició de nous coneixements i valors als seus alumnes, a través d’un aprenentatge actiu.

Bé idò, els coneixements que aporta M. Àngels Cardona són coneixements que, inequívocament, van associats a uns determinats valors; uns valors que eren novetat a la Menorca dels anys 60, 70, i fins i tot 80. De tots aquests, el central és la natura. Pot semblar estrany, però n’hi ha prou a observar les hemeroteques per constatar que el menorquí d’avui no mira el paisatge de la mateixa manera que el d’antany; com tampoc ho feia amb les restes d’un antic poblat que han passat de ser pedra, per a cases i paret seca, a valor històric inqüestionable. Avui, qualsevol talaiot és considerat patrimoni cultural, és a dir un element valorat que la comunitat considera propi i que vol preservar. M. Àngels, amb la seva tasca investigadora, divulgadora i gestora del medi natural, ha contribuït, de manera activa, a mirar el paisatge d’una altra manera; a fer del paisatge patrimoni; a fer de la natura un valor que val la pena atendre i preservar. I mostra d’açò és la seva militància activa i pública per la protecció de paratges tan idíl·lics com el barranc d’Algendar, Macarella o Cala en Turqueta.

Seguint el fil a través de l’il·lustre Josep Salord i Farnés

El tercer gran personatge de la nostra tríada definitòria de la persona i obra de M. Àngels és mossèn Salord i Farnés. Filòleg i estudiós, caracteritzat, segons l’anàlisi de la filòloga Joana Moll, per la precisió i el rigor dels seus treballs, la coherència dels seus plantejaments, i el fidel reflex de l’amor envers la seva terra; tres elements que mossèn comparteix amb la nostra il·lustre, i que conformen una altra característica comuna, que es pot definir com a menorquinisme. Efectivament, tant M. Àngels Cardona com Josep Salord es caracteritzen per haver fet de Menorca l’eix central entorn del qual gira la seva tasca, tant investigadora com divulgadora i activista. Precisament, en un dia  com avui, Mossèn Salord i Farnés (1953) afirmava:
“Estimem Menorca i per estimar-la així com cal, procurem conèixer-la plenament, i estimant-la procurem el seu progrés, moral, cultural, material,…Que no està renyit el progrés amb la tradició. La tradició no és l’estancament i la mort. La vertadera tradició és progressiva, és l’evolució constant cap a la perfecció, ens venguin de fora i conservant sempre i perfeccionant la nostra personalitat i fesomia tradicional.”

M. Àngels investiga i divulga sobre la vegetació de Menorca (a Menorca, als Països Catalans i arreu del món); investiga les relacions entre les nostres plantes i les de la resta de la Mediterrània; defensa els valors de la natura enfront de la seva destrucció i no dubta a definir-se a l’inici dels seus escrits periodístics com “som una menorquina que estima la seva terra i la seva gent”.

M. Àngels Cardona

Botànica i amant de la ciència com Rafel Oleo i Quadrado;
defensora i promotora de nous valors com Joan Benejam i Vives;
menorquinista com Josep Salord i Farnés.

M. Àngels Cardona i Florit, Filla Il·lustre de Ciutadella de Menorca.

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories