Converses pendents

No Comments POST-IT (nota adhesiva)

 

[Text de Carla Segura i il·lustracions de Blanca A. Mató, i altres col·laboradores (Menorca, 2022)]

 

Aquesta publicació –fanzine, s’autodefineix ella mateixa- recull les vivències sobre la identitat i el desig afectivosexual de divuit persones d’entre quinze i setanta-quatre anys, que han crescut o viscut a Menorca. És clarament una rara avis a la nostra illa. Un iniciativa inèdita per donar veu a aquelles persones que no compleixen amb els cànons normatius d’identitat i/o desig sexuals, i que han estat silenciades «no innocentment» i «no sense patiment».

Converses pendents és un crit d’alliberament per sonoritzar els silencis darrera dels quals s’hi amaga intolerància, incomprensió, supremacia, paternalisme i masclisme. Perquè visibilitzar i sonoritzar és alliberar, i alliberar-se. Perquè no es tracta de ser normal, sinó de ser lliure per viure la intimitat –el jo afectivosexual- plenament i constructivament. La vida és massa breu per reduir l’important a un simple silenci. Que no ens quedi mai, idò, una conversa pendent!

Fuster i Chaplin. «Apunts per a un judici final»

No Comments POST-IT (nota adhesiva)

 

 

El 28 de desembre de 1977 Joan Fuster publicà al diari La Vanguardia l’article «Apuntes para un juicio final», una espècie de necrologia de Charles Chaplin (que havia mort el 25 de desembre de 1977 a Suïssa) on comenta certs aspectes biogràfics del genial còmic i cineasta britànic, i analitza algunes de les pel·lícules més rellevants de la seua filmografia en el context històric i polític de la primera meitat del segle XX.

 

En ple mes de desembre, i en el context de la clausura de l’Any Fuster, ben val la pena recordar la seva faceta de crític cultural, i sense cap dubte al gran Chaplin.

I gira

No Comments POST-IT (nota adhesiva)

 

 

 

 

Aquesta imatge pertany al treball de Francesc de Borja Moll, «Nomenclatura de les sínies del País Valencià i les Illes Balears», publicat l’any 1937 al Butlletí de Dialectologia Catalana de la Revista Catalana de Lingüística, dirigida per Pompeu Fabra i Joan Coromines. A la revista, entre altres dibuixos, hi surt la sínia de L’Havana a Ciutadella.

La publicació no esmenta l’autor del dibuix, la qual cosa fa pensar que és el mateix Francesc de Borja Moll, autor del treball. Tanmateix es sabut que Moll tenia una gran habilitat per al dibuix, cosa que es pot veure en moltes de les il·lustracions del Diccionari.

Els exlibris d’Andreu Murillo a les obres de Joan Fuster

No Comments Andreu Murillo i Tudurí,POST-IT (nota adhesiva),TREBALLS I PUBLICACIONS

 

El Nosaltres, els valencians que es veu a la imatge és el llibre de Joan Fuster que l’agost de 1964 Ramon Bastardes, impulsor d’Edicions 62, regalà a Andreu Murillo i Tudurí. Bastardes havia vingut a Menorca a preparar una edició de la revista Serra d’Or dedicada a l’illa, que sortiria publicada el novembre d’aquell mateix any. L’assaig de Fuster va suposar per a l’historiador i polític menorquí l’inici del seu procés personal de «recobrament»; és a dir, de presa de consciència de la situació de repressió, marginalitat i colonialisme, cultural i polític, en la qual es trobava Menorca. Arran d’aquest «despertar» Murillo es posaria a escriure la versió menorquina de Nosaltres, els valencians, que inicialment titulà Els menorquins, gent d’illa. Finalment, l’any 1972 donà per acabada l’obra amb el nom d’Els menorquins, a semblança del llibre Els mallorquins que l’any 1967 havia publicat Josep Melià i Pericàs.

 

Murillo vol que quedi constància sobre a qui pertany aquell llibre de Nosaltres, els valencians tan cabdal en el seu pensament i la seva obra, i per açò el va marcar amb un exlibris elaborat per ell mateix. En aquest, «l’exlibris murillo», hi trobam la imatge d’un caragol marí acompanyada d’una frase que diu «veniu-me darrere… amb un caragol bufant». Segons el Diccionari de Francesc de Borja Moll «caragol bufant» és una forma menorquina de dir com es pot «fer fàcil una cosa difícil». Així, l’expressió completa utilitzada per Murillo vindria a dir una cosa així com que «junts podem fer possible allò que ara es percep com una tasca impossible».

 

 

Aquest no és l’únic exlibris que creà i que utilitzarà Andreu Murillo. En Els Països Catalans: un debat obert (Diversos autors. València: Ed. Tres i Quatre, 1984), en el qual també participà Joan Fuster, en trobam un altre amb un gravat d’un ullastre creat per Murillo a partir de la tècnica de les planxes de linòleum.

Els exlibris s’han utilitzat al llarg del temps com una marca, que se sol posar a la portada o al full de guarda inicial, per tal d’indicar la propietat del llibre. No tots els llibres d’Andreu Murillo tenen exlibris, però aquests dos són una bona mostra de la significació i l’interès que va tenir l’obra de Joan Fuster per a ell.

Per cert, els exlibris també formaren part de la biblioteca personal de Joan Fuster. A qui li interessi, pot trobar més informació en el microreportatge elaborat per #espaijoanfuster: «Exlibris utilitzats per Joan Fuster en la seua biblioteca»

 

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories