nel martí

És ben cert que la indignació no és patrimoni de ningú, i que fins i tot qui està en el govern i pren decisions que són contestades per la ciutadania té el dret d’indignar-se. Però no capgirem les truites, qui ha decidit iniciar un projecte de modificació d’un espai públic tan singular com la plaça des Pins de Ciutadella és l’Ajuntament. I aquest ha decidit fer-ho sense el consens ni l’acord amb la resta de formacions polítiques, entitats ciutadanes i veïns. Aquest és per jo el primer gran error. Un error que posa de manifest la manca de definició d’un projecte de ciutat, i d’un planejament urbà que sigui coherent amb aquell. Modificar tan substancialment el centre i nucli de la ciutat no pot ser una qüestió de valentia política -com diuen uns- ni de silencis irresponsables -com practiquen altres- sinó que ha de ser una qüestió de sentit comú. Sí, d’açò que reclamen tant alguns quan no ho han practicat fins ara. Per treballar amb sentit comú calia posar en funcionament allò que el Ple de l’Ajuntament de Ciutadella va aprovar per unanimitat que es diu Projecte educatiu de ciutat i que preveu com a eix vertebrador la transversalitat, és a dir el treball tècnic interdisciplinar (amb tècnics urbanistes i tècnics de les àrees socials i ambientals), supramunicipal (amb la participació de tècnics externs) i amb participació dels sectors socials implicats (en aquest cas és evident la implicació dels veïns, les associacions de comerciants, les entitats cíviques, etc.).

Mirin vostès, jo no estic d’acord a situar un aparcament de més de mil places de cotxe a la banda interior de la Contramurada, i en canvi som partidari d’ubicar bosses d’aparcament a l’exterior d’aquesta, evitant així l’efecte cridada al centre en cotxe particular. Crec que aquesta mesura seria molt més coherent amb la idea de promoure un centre més habitable, més per als vianants, més respectuós amb la singularitat del nucli d’una ciutat històrica. Tanmateix, també pens que no serà possible recuperar una zona boscosa com l’actual de pins por sobre d’un aparcament, i que en tot cas serà una plaça d’arbusts o de pins aïllats, com es va fer a l’Esplanada a Maó. Crec que ha quedat demostrat que una immensa majoria de ciutadans (que poden ser tant del PP com del PSM, com de qualsevol altre partit) volen conservar un espai boscós fresc i ombrívol (com l’actual plaça des Pins) al costat d’una plaça oberta i assolellada (com la plaça des Born).

Bé, idò, deia que aquest és el model que jo voldria per a Ciutadella, però tanmateix assumiria amb assentiment i sentit democràtic qualsevol altra proposta, inclosa l’actual de l’equip de govern del PP-UPCM, si aquesta hagués obtingut un suport suficient de la resta d’implicats en el govern (partits de l’oposició, entitats ciutadanes, etc.). No és així, o per ara almenys ningú pot demostrar que sigui així. Vol dir açò que l’equip de govern té legitimitat per prendre decisions com aquestes? No, en absolut. L’equip del PP-UPCM té tota la legitimitat política que donen els vots i que dóna governar, però no tenen la legitimitat que dóna, a més a més, una forma de governar amb la participació i el sentir de la ciutadania.

No m’ha agradat mai una certa forma d’al·ludir al sentit comú per reafirmar una determinada posició política. Perquè què és el sentit comú? El sentit comú és allò que és acceptat per una àmplia majoria; és la forma comuna de sentir o de pensar que es considera evident o acceptable. Aquest ajuntament actua, per tant, sense sentit comú, sense el comú sentir dels ciutadans. La ciutadania vol participació, i així ho va fer saber dijous amb la manifestació pública a la plaça i a l’Ajuntament. És un mal favor, molt mal favor el que ha fet la regidora d’Educació, Antònia Benejam, en criticar la participació d’infants (amb els seus pares) en l’esmentada manifestació i argumentar una presumpta manipulació d’aquests per part del partits polítics participants en l’acte. Els infants també han de poder opinar (o acompanyar l’expressió dels seus majors), han d’aprendre a opinar (sense insults ni desqualificacions personals), i a participar de la vida de la ciutat; i el Consell infantil era una eina al servei d’aquest objectiu. Per cert, s’ha tractat aquest tema en el ple infantil? Quants projectes de definició de l’espai públic s’han executat amb la seva participació? Com sempre, la manca d’arguments obre falses dreceres. La drecera de centrar els fets de dijous en la presència de menors és manipuladora. La drecera de pensar la contestació ciutadana com un acte incívic no porta enlloc. La necessitat de sentit comú (de l’Ajuntament) sempre acaba provocant respostes per cridar l’atenció. Açò ho practiquen fins i tot els militants del PP cada dia quan reclamen a Rajoy major transparència i participació en la definició del seu partit.

Així idò, un poc menys d’indignació i un poc més de recerca del comú sentir. Crec que és de sentit comú.

Altres articles sobre el mateix tema:

La ciutat i els seus pins (13 de maig del 2008)

Plaça des pins (i la desafecció política) (30 d’abril del 2008)

maitesalord.cat

Durant els anys 80 –del segle passat, clar– es van publicar a Menorca dos documents interessantíssims que, en certa manera, caldria considerar com a precursors de l’actual Pla territorial insular. I dic que són precursors no des del punt de vista de la redacció de l’actual planejament, sinó de la voluntat política de pensar la gestió del territori d’una forma integral, considerant tant totes les activitats que s’hi desenvolupen com les administracions que hi intervenen. Em referesc al Projecte per a la protecció de Menorca, promogut per la Coordinadora en Defensa del Territori, i a l’Estudi de les zones d’interès botànic i ecològic de Menorca, elaborat per la biòloga menorquina M. Àngels Cardona i editat pel Consell Insular de Menorca. Ambdós documents són també el resultat d’un determinat moment de la nostra història, caracteritzat per una ferotge i descontrolada carrera urbanitzadora, i també per una clara reivindicació del món associatiu, en el primer cas, i del món científic, en el segon, a favor de “conservar la riquesa natural que tenim” (com diu la filla il·lustre de Ciutadella, M. Àngels Cardona). Aquesta era la gran fita. I ho continua sent, no ens enganyem; però ara la fita té una doble expressió, que alhora són les dues cares d’una mateixa moneda: conservar i gaudir. “Salvem Menorca” i “Qui estima Menorca no la destrueix”, eren els lemes d’antany. Avui s’hi hauria d’afegir que per conservar i estimar el paisatge menorquí cal que la gent, els joves especialment, el coneguin, s’hi relacionin, en gaudeixin.

És urgent posar fil a l’agulla en tot allò que ajudi al fet que els joves puguin organitzar el seu lleure en el medi natural. El Camí de Cavalls és, sense cap dubte, una passa importantíssima en aquest sentit, i haurà de permetre recuperar aquella antiga tradició escolta de fer la volta a Menorca. Però cal emprendre altres iniciatives en el mateix sentit previstes en el PTI, com és l’acampada juvenil o educativa. Les entitats agrupades en el Fòrum d’ONG ja van proposar l’any 2000 un reglament que definís i, per tant, promogués un acampada educativa segura, tant per als que la practiquen com per a l’àrea natural que l’acull. Ara, a partir de la Llei integral de joventut i de la Llei de transferència de la competència de joventut i lleure, el Consell Insular de Menorca pot desenvolupar la normativa bàsica d’una nova figura per acampar (cal recordar que fins ara només existeix la figura turística del càmping): els campaments juvenils. De fet, durant l’any 2007, sent encara conseller de Cultura, Educació i Joventut, s’inicià el tràmit per aprovar un reglament que regulés i promogués aquesta figura d’oci en el medi natural.

Campaments juvenils

En l’esmentat reglament es consideren campaments juvenils aquelles zones destinades de forma permanent a l’acampada, amb un equipament bàsic però suficient per assegurar que aquesta activitat es desenvolupi amb seguretat, tant per als usuaris com per al medi. Parlam d’infraestructures mínimes relacionades amb el tractament d’aliments, el consum d’aigua o el destí dels residus. També s’estableixen algunes restriccions relatives a l’ús del foc o de la contaminació acústica.

Cal insistir que el reglament que inicià el seu tràmit no es refereix ni als càmpings (que tenen una finalitat turística) ni a l’acampada lliure (que es duu a terme sense infraestructures i de forma no permanent). Els campaments juvenils tenen una finalitat educativa, i per açò els projectes dels futurs campaments hauran d’incloure un projecte educatiu i un reglament d’ús intern coherent amb l’anterior. Estan pensats per donar resposta a grups de joves que volen organitzar el seu temps d’oci i lleure en un entorn natural. Tot i que els destinataris preferents d’aquestes instal·lacions són lògicament els joves, la llei en permet l’ús a la resta d’usuaris d’altres edats.

Temps de tramitació, i de participació

Amb l’aprovació inicial per part del Ple del CIM, l’any 2007, del Reglament de les instal·lacions dels campaments juvenils de Menorca s’inicià un procés llarg de tràmits (publicació en el BOIB, període d’exposició pública, resolució de les possibles al·legacions, informe del Consell Consultiu i aprovació definitiva) que havia de servir per a la participació ciutadana i per a la millora del text presentat. Tanmateix, no podem perdre la perspectiva de quin és l’objectiu: fomentar l’oci educatiu en el nostre medi natural.

Una vegada aprovat definitivament el reglament, s’estableix un període de cinc anys per a l’adaptació de les actuals infraestructures permanents d’acampada. Un temps que haurà de venir acompanyat per dues mesures complementàries per part de la màxima institució insular: una línia de finançament per a la creació i l’adaptació dels campaments juvenils, i una planificació de les diferents propostes que compleixin amb els requisits del PTI per tal de garantir una distribució territorial coherent. No es tracta ara que hi hagi molts campaments, sinó que hi hagi els campaments suficients per respondre a les necessitats del conjunt de la població menorquina.

Planificar va ser la pauta del anys 80, per conservar. Planificar haurà de ser ara la pauta per conservar i gaudir. Tanmateix, no podem oblidar que avui té sentit parlar de gaudir perquè alguns, fa prop de trenta anys, van creure que la prioritat era conservar.

De vegades sorprèn la rellevància que adquireixen algunes informacions quasi intranscendents, i la poca repercussió mediàtica que tenen, en canvi, fets que clarament cal considerar d’històrics. Estic pensant en el cas del Camí de Cavalls i de l’atorgament per part del Govern de les Illes de la urgent ocupació (que el PP es va negar de concedir reiteradament) perquè el Consell de Menorca pugui fer valer de forma immediata l’ús públic de l’esmentat camí, com estableix la Llei del Camí de Cavalls aprovada l’any 2000. Aquest és el darrer capítol d’un llarg procés jurídic i administratiu per fer valer la servitud pública de pas que alguns consideràvem viva, o sia vigent, però que calia demostrar de forma concloent davant els tribunals. Parlar de servitud pública vol dir parlar d’un ús lliure, públic i gratuït del Camí de Cavalls, només subjecte a les restriccions que estableixi l’Administració per tal de garantir el seu bon ús i que, de fet, ja ha resolt a través del Pla especial del Camí de Cavalls aprovat definitivament.

Han passat molts anys i moltes coses pel camí per ara no ser capaços de transmetre la transcendència de la fita assolida. És necessari escriure la història de la recuperació de l’ús públic del Camí de Cavalls, perquè aquesta forma part de la història moderna del Camí de Cavalls, on la mobilització cívica ha jugat un paper de primer ordre. Res del que s’ha aconseguit no hauria estat possible sense el protagonisme i la implicació de la Coordinadora del Camí de Cavalls, i per tant de les entitats socials i polítiques que en formen part i de les persones que la han impulsada i dinamitzada. Haurà estat, segurament, un dels darrers grans moviments socials nascuts durant el segle XX en defensa dels ideals del menorquinisme cívic, on han confluït la defensa del patrimoni històric, la defensa dels valors naturals i paisatgístics, la defensa del dret al gaudi i a l’educació en la natura, la defensa de la cosa pública i la defensa de la cosa pròpia. La reactivació ciutadana a favor del Camí de Cavalls es produeix entre els anys 80 i 90, i en aquesta reactivació tenen una especial rellevància dos documents relacionats amb el camí. Un d’ells és l’estudi elaborat per l’arqueòleg Joan C. De Nicolás a petició de l’IME, i publicat l’any 1992. L’altre és el Dictamen sobre la naturalesa jurídica del Camí de Cavalls (1993) encomanat pel Consell de Menorca i redactat per Josep Maria Quintana i Carlos Seguí Puntas, on defensaven que la servitud de pas persistia i que era pertinent la defensa del seu ús davant els jutjats. Després d’aquests en vindran altres, de documents, però els antecedents esmentats van ser suficients perquè l’any 1994 el mateix Consell de Menorca acordés de forma unànime la seva implicació en la defensa, fins i tot davant els jutjats si fes falta, del dret de pas pel Camí de Cavalls.

Aquesta presa de posició va ser determinant perquè des d’aleshores el Camí de Cavalls fos un element present en documents estratègics tan importants com els elaborats per a la declaració de Menorca Reserva de Biosfera, o en la redacció del PTI. Però, tanmateix, els conflictes per utilitzar aquest antic camí s’han mantingut fins als darrers anys, a pesar que fins la història més oficial deia que el camí era de domini públic: “En la década de los años 60, por una disposición del Gobierno Militar, el Camí de Cavalls pasó al pleno dominio público” (Geografia e Historia de Menorca, de J. Mascaró Pasarius). El procés judicial per demostrar la vigència de la servitud s’esdevenia complex i llarg, i vés a saber si definitiu. Ara ja no ho sabrem mai. Encertadament o errònia, la realitat és que es va optar per la redacció d’una llei com a solució efectiva i prompta per recuperar l’ús públic del Camí de Cavalls. Aquesta llei, aprovada l’any 2000, estableix un pas públic –una servitud pública de trànsit- sobre el traçat original del Camí de Cavalls.

I en tot açò tampoc no hem d’oblidar el paper dels propietaris, que des de l’inici van defensar l’extinció d’aquesta servitud, i per tant la no-vigència de cap dret de pas, amb l’únic objectiu (legítim per altra banda, però no l’únic possible) d’obtenir compensacions per al seu ús. El PP, en tot aquest camí, va jugar un paper ambigu. Mentre per una banda l’aleshores conseller de Política Territorial, el senyor Avel·lí Casasnovas, assegurava que el Camí de Cavalls seria operatiu durant el 1997 (i era cessat del càrrec pocs mesos després), el PP més vinculat a la propietat (organitzada en l’associació Meloussa) posava silencis a l’assumpte al·legant unes negociacions que mai no es varen resoldre. I així fins que Jaume Matas, des del Ministeri de Medi Ambient o des de la Presidència del Govern, fa fer cas a les orientacions del PP menorquí per inventar un nou camí del litoral, pensat des d’una visió exclusivament turística (no cultural ni mediambiental) amb la intenció d’esvair la lluita per la recuperació del Camí de Cavalls.

El meu objectiu no és escriure sobre la història del Camí de Cavalls -encara que anim a qui calgui a què prengui la iniciativa-, però sí el de fer memòria per a interpretar en la justa mesura el nou discurs que han articulat els neocons sobre el Camí de Cavalls. Aquests recents vindicadors de l’històric camí no són excursionistes, ni entusiastes del patrimoni cultural, ni sensibles conservacionistes del paisatge menorquí, sinó promotors i/o partidaris d’un turisme expansiu que en poder ompliria el seu recorregut de serveis complementaris, de restaurants i souvenirs, i fins i tot l’asfaltaria per evitar que la pols embrutés la marca de les seves espardenyes.

La reivindicació civil i política del Camí de Cavalls ha estat fins avui vinculada a la idea d’una ruta històrica útil per a l’activitat lúdica i educativa en el medi natural, destinada a l’excursionisme a peu, en velo i a cavall, i per tant pens que tota intervenció sobre el camí ha de respondre a aquesta vocació inicial. Seria important no de perdre de vista aquest objectiu.

Totes les formacions polítiques que concorren a les properes eleccions generals inclouen en el seu programa la reforma de la cambra alta, però poques resolen amb detall quin és l’objectiu i el contingut de la reforma. I és que parlar de la reforma del Senat implica necessàriament parlar del model d’Estat, i d’una reforma constitucional per tal de portar-la a terme. I açò desconcerta a qui no vol avançar en el camí federalitzant i democratitzador de l’Estat. Per açò, tot i la multitud d’informes jurídics i de comissions d’estudi, la reforma mai no s’ha portat a terme. L’han promesa tots els partits, però quan han governat cap d’ells l’ha iniciada.

El Senat actual és la cambra del parlament denominada de segona lectura, atès que els seus membres debaten i aproven en plenari les propostes sorgides per iniciativa del Congrés. Per altra banda, el sistema d’elecció dels membres del Senat no és molt diferent de la del Congrés, amb la qual cosa la composició final d’ambdues cambres tampoc difereix massa ni aporta visions substancialment diferents. Tot açò fa que, per tant, els debats del Congrés i del Senat es repeteixin, i que en cas d’haver-hi alguna diferència –cosa poc habitual- sempre prevalgui la consideració de la cambra baixa. En definitiva, l’actual configuració del Congrés i del Senat fan d’aquesta segona una cambra inoperant, cara i de difícil justificació.

No hi ha dubte que cal repensar el paper del Senat. I és aquí on cal definir les posicions amb claredat. Quina reforma del Senat volem? Sí, tothom proposa que hem de passar d’una cambra de segona lectura a una cambra de representació territorial, tal com diu la Constitució espanyola. Però a quina realitat territorial ens referim? A la realitat de les províncies, a la de les comunitats autònomes, o a la realitat plurinacional de l’Estat? Ha de ser un organisme de visió simètrica o asimètrica, descentralitzador o federalitzant? I què vol dir federalitzant: unió de les part separades o separació de les parts unides?

En tot aquest debat hi ha una altra qüestió d’arrel molt important: volem mantenir el Senat com a cambra parlamentària? Perquè també s’ha plantejat la possibilitat de convertir l’actual cambra en un organisme extraparlamentari, a l’estil de la Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes. Aquest podria ser un instrument eficaç en l’àmbit de la cooperació entre els governs central i autonòmics, així com una via de participació de les comunitats autònomes en la política general de l’Estat i de la Unió Europea. Així i tot, no podem oblidar ni renunciar que el federalisme també es fonamenta en la possibilitat del diàleg bilateral. Aquest canvi suposaria passar d’un sistema parlamentari bicameral a un altre de monocameral en el qual, lògicament, la cambra única (l’actual Congrés) continuaria exercint les seves funcions legislatives i de control del govern i estaria composta pels diputats elegits a través de les seves unitats territorials bàsiques, les comunitats autònomes.

Tot i que és cert que el model de l’estat de les autonomies s’inspira en els sistemes federals, i aquests en molts casos s’organitzen en una cambra que representa el poble i una altra que representa les federacions; si bé és cert açò, deia, no ho és menys que hi ha estats federals que no han optat pel sistema bicameral. El Senat no és una peça imprescindible per a l’estat federal, ni per a l’estat de les autonomies, i molt menys encara per a un estat confederal. Tanmateix, aquesta opció d’una sola cambra manté la seva lògica amb l’organització d’un estat format per autonomies que ja disposen dels seus propis parlaments –monocamerals, per cert-. Han de ser aquests darrers i no cap altra instància estatal qui faci la segona lectura, la lectura més territorial, de les iniciatives del Congrés. I han de ser també aquests territoris, les comunitats autònomes, qui a través dels seus parlaments i dels seus governs exerceixin la representació en l’exercici de la coordinació i la gestió d’allò comú. És, per tant, una proposta ben interessant que caldrà tenir en compte.

En qualsevol cas, tant si s’opta per una fórmula com per una altra, serà essencial eliminar la província com a instància perifèrica de l’Estat, per així reforçar un model territorial fonamentat en les comunitats autònomes. Cal no oblidar que les províncies són el malson de l’estat unitari centralitzador.

Tornant al que deia a l’inici, seria important ser transparents i sincers respecte del tema de la reforma del Senat. I si la decisió és no reformar aquesta cambra per evitar un debat del model d’Estat, caldria saber-ho, i dir-ho. El que no és tolerable és mantenir l’actual situació on tothom, tots els partits polítics, parlen d’actuacions per donar-li eficàcia i sentit, però fora d’escena no fan més que reiterar que “el Senat no serveix per res”. Així i tot, discrep en un aspecte d’aquesta afirmació. Per a una cosa sí que serveix el Senat. La cambra alta és l’única on Menorca, fent de circumscripció electoral, té una representació directa. I en aquest dubtós camí de la segona lectura i del segon control al govern de l’Estat, el senador per Menorca hauria de ser capaç d’introduir els fets específics i diferencials de l’illa. Encara que només serveixi per açò, per a recordar que vivim a una illa, que parlam català i que som una reserva (ecològica i patrimonial) de Biosfera, no desaprofitem l’oportunitat. Mentre alguns no es posen d’acord en canviar aquest Senat, almenys que el Senat serveixi per a canviar algunes coses –per poques que siguin- per a Menorca.