nel martí

La Fundació Emili Darder acaba de publicar un recull d’articles on persones de diferents àmbits exposen la seva visió del fet nacional a les Illes Balears. El resultat final és aquest llibre titulat El nacionalisme progressista a les Illes Balears. De Menorca hi han participat Joan López Casasnovas, Àngel Misfud, Pau Obrador Pons, Josep Maria Quintana i jo mateix.

El llibre es presentarà per primera vegada dilluns dia 17 de maig a les 20.30 hores a l’edifici de Sa Riera (Carrer Miquel dels Sants Oliver, 2, de Palma de Mallorca). Esper que properament també es pugui presentar a Menorca.

Aquest és un retall de la meva aportació:

“Parlar del fet nacional només és possible si abans hem acordat què és una nació, quina és la nostra nació i quina nació volem ser. D’aquest tema n’hem parlat infinites vegades. Des d’aquelles “Jornades de debat sobre els Països Catalans” celebrades a Barcelona l’any 1976, i la seva posterior publicació l’any 1977 (Curial Edicions Catalanes), a l’edició de “Països Catalans, en plural” l’any 2005 (Editorial Moll), han passat moltes coses, però els reptes segueixen sent si fa no fa els mateixos. L’historiador Josep Fontana ho resumia així aleshores, en aquell llibre publicat dos anys després de la mort del Dictador: “una nació no és el producte fatal d’un passat sinó un sentiment de comunitat en el present i, per damunt de tot, un projecte de futur lliurement acceptat per un poble”. La qüestió nacional no és un tema inútil ni retòric, però tampoc no és una qüestió suficient. Ens cal un concepte de país que determini una certa racionalitat nacional, i ens cal també una complicitat emocional que faci viable la ruta. En el nostre país, com sol passar en tots els països frustrats (front els països excel·lits, en termes de Joan Fuster), el debat nacional és molt essencialista i conceptual. No és rar que sigui així, ni tampoc és dolent. Però també hauríem de reconèixer que és hora de tancar portes, i d’obrir finestres. És hora de tancar consensos nacionals i d’obrir horitzons creïbles i transformadors.”

Fa unes quantes setmanes Díaz-Salazar publicava un esplèndid article titulat Aprender a ser laicos (1)on posava de manifest la capacitat de saber-se posar en el lloc de l’altre –digau-li empatia-, com una virtut laica imprescindible per accedir a altres virtuts com la tolerància o la compassió.

Efectivament, no és possible ser tolerant sense empatia, sense saber que hi ha de comú entre un i l’altre, i sense saber valorar allò diferent que pot enriquir el context relacional. Tolerància no és un respecte passiu que deixa fer –que de vegades no és poca cosa, i d’altres és un fet insoportable-, sinó una comprensió d’allò que es comparteix: la dignitat humana. I encara més. Com diu Habermas la tolerància suposa tant el reconeixement del límit de cada identitat com de l’obertura als valors positius d’identitats diferents.

La compassió és una altra virtut –i valor, i sentiment- que necessita d’aquesta capacitat de saber-se posar en el lloc de l’altre, en aquest cas en el patiment de l’altre, per acompanyar-lo en el sofriment. Acompanyar-lo, confortar-lo i restablir-lo. La compassió pot ser un valor o un principi general d’humanitat, vàlid per a tots els homes, però mai serà real si no es dóna en relació a un ésser humà concret. És com l’amor, que la seva grandesa no rau en l’afirmació abstracta o teòrica, sinó en la seva naturalesa relacional. En el camp de les virtuts, amor i compassió no són una mateixa cosa. La primera es dóna en la proximitat, en l’esfera privada i íntima de l’amant, del fill, de l’amic. La compassió en canvi es mou en la distància, enfora de l’esfera afectiva, fins i tot en el desconegut. Però sempre en un ésser humà concret. És per açò que Arthur Schopenhauer farà de la compassió la columna vertebral, l’imperatiu categòric, de la seva proposta ètica. Sense compassió, dirà, no hi ha ètica, ni humanitat, ni justícia. Sense compassió no hi ha benvolença.

La compassió, a diferència de la caritat o la fraternitat, no és un terme d’arrels religioses (i açò no seria una cosa dolenta) tot i que el podem trobar en totes les grans religions. La compassió, com diu Francesc Torralba (2) “és la força unificadora que supera i transcendeix les diferències”.

Així idò, la tolerància i la compassió són dos valors i dues virtuts que no trobarem explícitament en cap llei ni en cap constitució (només en declaracions universals com la Declaració de principis sobre la Tolerància, UNESCO, 1995), però són dues excel·lències del caràcter imprescindibles per a una bona convivència. Totes dues formen part del substrat ètic de les visions i pensaments més comunitaris, com per exemple la filosofia africana zulú, tan oblidada en els índex i excel·lències que maneja Europa. Per aquesta comunitat del sud d’Àfrica els homes, cada un d’ells, viuen en el món a través dels altres; són a través dels altres; es fan a través dels altres. Ningú no existeix de manera exclusiva en tant que individu. La societat no és un apinyament d’homes i dones que són i després es relacionen, sinó que en la mesura que es relacionen “són”. “Ubuntu” (3) és el mot que resumeix la idea de “jo soc perquè els altres són” i l’ètica col·lectiva de tolerància i compassió. Ubuntu, idò, per a fer camí junts.

(1) Rafaei Díaz-Salazar. El Pais 07/12/2009

(2) Francesc Torralba. La compassió. Pagès editors. 2008

(3) Francesc Torralba equipara el mot zulú a “respecte, diàleg, compasió i consens”, a La compassió.

M’agrada entendre el –isme de la nació com una construcció més que no com una defensa. És nació qui es sap, es sent i es vol nació. El nacional-isme és idò la construcció d’una voluntat col·lectiva. D’una voluntat no captiva, ni esclava, ni submisa, sinó lliure, responsable, sobirana.

El menorquinisme és un nacionalisme. El menorquinisme és un sobiranisme. El menorquinisme és un projecte nacional fet des de Menorca i on Menorca pot exercir la capacitat de decidir sobre el seu futur.

Finalment, el menorquinisme ha de ser també un patriotisme –reflexiu i d’autoestima. Açò és un projecte cívic que posa en valor allò que comparteix i que cohesiona una comunitat. No malmetem el patriotisme del paisatge, de la illaïtat (i de la insularitat), de la llengua pròpia, de la solidaritat, de la creació artística, de la innovació empresarial, de l’economia del benestar, del turisme cultural i ambiental,…

Bona Diada (nacional i patriòtica)

“La nació del menorquins -la més íntima, la més política o la més cultural- no pot ser el reflex d’una memòria pretèrita i llunyana, sinó que ha de ser l’expressió d’un projecte i d’una voluntat de la gent. Ha de ser un marc de referències compartides, engrescadores i convincents on cada ciutadà hi pugui situar els seus anhels i les seves preocupacions quotidianes. Tanmateix la nació només és real en la gent, en els seus referents simbòlics, en les seves aspiracions, en la seva voluntat. La resta és història, memòria i vida passada, que no és poca cosa. No ens hem de conformar amb una nació feta de patrimoni que pot ser conservada, protegida i recordada. La nostra no ha de ser una nació de pedra -per ser observada- sinó d’aire -per ser respirada. “

La nació dels menorquins. Nel Martí. Documenta balear, 2010.

Facebook/La Nació Dels Menorquins