Llei Gornés (1)

Decretar que la nostra llengua no és “necessària” a ca nostra és propiciar la seva agonia, relegar-la a pur destorb.

Qui ho proposa és perquè no l’estima.

No la valora.

Fins i tot la menysprea.

I açò no ho fan ni els pitjors fills.

 Són paraules en vers del poeta menorquí i universal Ponç Pons, fetes arrran de la Llei Gornés.

Se’ns presenta avui un projecte de llei que modifica la Llei de funció pública a fi d’eliminar en la selecció i promoció dels treballadors públics el requisit de coneixement d’una de les dues llengües oficials, precisament la llengua pròpia i patrimonial de les Illes Balears, per la qual el marc legal vigent obliga a vetllar especialment. El Projecte de llei que modifica la Llei 3/2007, de funció pública, amb l’objectiu de convertir el requisit de coneixement del català en un simple mèrit, du incorporada la modificació, via disposicions finals, d’articles fonamentals de la Llei 3/86, de normalització lingüística; a més de la modificació de la Llei 6/2005, de 3 de juny, de coordinació de les policies locals de les Illes Balears i de la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que suprimeixen el principi fonamental que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és també la llengua pròpia de la seva administració. Aquest projecte representa el retorn a una situació d’indefensió de la llengua catalana, que es convertiria en un idioma declarat oficial però en la pràctica mancat de tots els mecanismes legals i sociològics que garanteixen la normalitat de les llengües oficials. L’objectiu és acabar amb qualsevol obligació legal de fer servir el català per part de les administracions, per als governants i per als funcionaris, tot diluït dins un bilingüisme oficial sense regulació. D’aquesta forma es dóna cobertura legal a allò que és l’aspiració d’aquesta nova classe dirigent del PP: la utilització de l’espanyol com si fossin a qualsevol territori monolingüe castellà, tot desentenent-se de la llengua del país. És la via per materialitzar la substitució lingüística i la minorització del català. És el camí per fer del castellà la llengua “preferent” a les administracions i al país.

Estam davant una proposta que ataca frontalment l’oficialitat i la territorialitat del català, que buida de contingut jurídic els preceptes estatutaris de llengua pròpia i oficial, i li nega la funció de llengua d’ús vehicular i de relació normal en el seu territori. Ataca l’oficialitat del català en la mesura en què el seu coneixement deixa de ser obligatori en l’àmbit de l’administració, perquè sense obligatorietat deixa d’haver-hi oficialitat. I sense oficialitat i obligatorietat per part dels empleats públics s’invalida i es vulnera de facto el dret del ciutadà de disponibilitat lingüística de l’administració, previst en l’article 14.3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. Així ho recull també la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional (a propòsit de l’Estatut de Catalunya del 2006) en allò que és aplicable i que fa referència a l’oficialitat: “sí que existeix el deure de conèixer el català a la funció pública per la seva relació especial de subjecció”. Dit d’una altra manera, una llengua oficial és una llengua obligatòria per als poders públics. Així passa amb totes les llengües d’estat, i així passa amb el castellà. Però en el nostre cas, l’atac a l’oficialitat de la llengua catalana es produeix en el context que el castellà manté tota la seva oficialitat i obligatorietat, configurant així dos nivells d’oficialitat: l’oficialitat silenciosa del castellà que s’exigeix com a requisit per accedir a l’administració, i l’oficialitat simbòlica i romàtica del català que a l’administració només servirà per complir amb l’atenció al públic catalanoparlant, que a partir d’ara haurà de dur sempre el cartell de “per favor, em pot atendre en català?”. Així ho voldrien vostès, si més no. Tindrem idò dues oficialitats desiguals, i a la catalana, pròpia de les Illes Balears, se li atorga el rang de “suboficial” (o d’oficialitat subsidiària). I açò tindrà un efecte intern molt clar: el castellà passarà a ser la llengua vehicular (i preferent) a l’administració, tot incomplint els mandats estatutaris que (EA, art. 4.3) “les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears”. Perquè el coneixement no s’assegura amb el mèrit ni amb l’ensenyament obligatori (on s’ensenya també castellà i en canvi l’obligatorietat es manté), sinó amb el requisit. L’article 14.3 hi afegeix “els ciutadans de les Illes Balears tindran el dret a dirigir-se a l’Administració de la Comunitat Autònoma en qualsevol de les seves llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada”. Diu, el text orgànic, “a l’administració”, i l’administració no és només el servei d’atenció al públic sinó tota la maquinària interna de cada institució pública. Així ho deixa clar la Sala Contenciosa Administrativa del TS de Justícia de les IB en la Sentència 142/2010 quan diu:

 “[…[ debe tenerse en cuenta que la capacitación lingüística concierne al uso de la lengua catalana como lengua de servicio, pero no solo. En efecto, la capacitación lingüística atañe igualmente a las relaciones ad intra, esto es, a que el catalán es lengua interna o de trabajo en la Administración Pública.

El derecho constitucional de los ciudadanos a ser atendidos en catalán, esto es, a dirigir comunicaciones en catalán y a recibir contestación en catalán, sumado a otras justificadas razones, como la eficacia administrativa o la normalización lingüística, hacen preciso que la Administración de la Comunidad Autónoma, en cuanto ahora interesa, otorgue relevancia jurídica al conocimiento de la lengua catalana al objecto del ingreso y/o provisión de plazas en la función pública de les Illes Balears.

 Por consiguiente, la Administración de la Comunidad Autónoma puede —y debe— ordenar el conocimiento de la lengua catalana como requisito general de acceso a las actividades públicas, bien que con la condición ya antes apuntada, esto es, con la condición de que el nivel de conocimiento exigido guarde proporción con aquel que requiere el tipi y nivel de la función o puesto a desempeñar, pero sin olvidar tampoco que la capacitación requerida atañe tanto a las relaciones ad extra como a las relaciones ad intra.”

 Si no hi ha l’obligació de conèixer les dues llengües oficials per part dels funcionaris i del personal laboral, com es poden garantir els manaments estatutaris? A partir de la nova norma, només el coneixement de la llengua castellana serà la conditio sine qua non per accedir a la funció pública, la qual cosa representa un discriminació flagrant respecte de l’altra llengua oficial, el català.

 Sí, és així. Si el català no és obligatori i el castellà sí, el funcionament intern de l’administració, la seva llengua vehicular i la seva llengua preferent serà el castellà. O si no, expliquin-me vostès com es tramitarà qualsevol expedient administratiu que és, com qui diu, tota la burocràcia interna? En català no serà possible perquè bastarà que un dels funcionaris en la tramitació no conegui la llengua pròpia de les Illes (perquè no està obligat a conèixer-la) perquè aquell expedient entri en “conflicte i paràlisi lingüístics”. En castellà açò no pot passar: tots els funcionaris estan obligats a conèixer el castellà.

 Així ho han entès també els juristes de les Illes Balears (l’Associació de Juristes de les Illes Balears, o personalitats de renom con el jurista Josep Maria Quintana) quan afirma arran de “[…] la supressió d’aquesta capacitació com a requisit per a l’accés a la funció pública i per a la promoció dels empleats públics, mantenint en canvi, en tot cas, l’exigència de capacitació idònia en l’altra llengua oficial, el castellà. Aquest fet entra en contradicció directa amb l’estatus d’oficialitat atorgat fins ara al català.”

 I continua: “en l’actualitat, l’administració autonòmica, els consells insulars i els ajuntaments segueixen el model denominat de bilingüisme de serveis i bilingüisme dels agents. És a dir, els aparells administratius en el seu conjunt, i tots els empleats públics que els serveixen, han d’estar preparats per garantir plenament el dret d’opció lingüística que assisteix individualment a tots els ciutadans. […] Aquesta característica no solament s’adiu amb l’estatut de cooficialitat de llengües i amb l’afavoriment de l’exercici dels drets lingüístics, sinó que també, com ha subratllat el Tribunal Constitucional, satisfà el principi d’eficàcia de l’atenció administrativa.”

 La Sentència del Tribunal Constitucional a la qual es refereixen els juristes és la 31/2010 que el PP tant utiliza per dir que “llengua pròpia no vol dir llengua preferent” (afirmació que consider equívoca i que es refereix a una qüestió, la “preferència”, que no forma part ni de la Llei de normalització lingüística de 1986 ni de l’EA de les Illes Balears, que no compartesc, encara que respect) i que afirma (textualment): “La cooficialitat obliga els poders públics, però per als ciutadans és un simple dret utilitzar qualsevol de les dues llengües”. És a dir, que ratifica que el català com a llengua pròpia sigui la llengua d’ús normal, encara que no preferent, a les administracions públiques. O sigui que i) reconeix el dret d’opció lingüística del ciutadà en la relació amb l’administració; ii) reafirma el deure de disponibilitat lingüística de les administracions, i per tant la necessitat d’acreditació de coneixements de les llengües oficials per part dels treballadors públics; iii) rebutja el terme “preferent” per assumir el “d’ús normal” del català a l’administració.

 Aquesta és també l’anàlisi que en fa el jurista menorquí Josep Maria Quintana, que s’expressa així: “l’administració, atenent el caràcter de llengua pròpia que té la catalana, ha d’operar i relacionar-se en aquesta llengua de forma principal. […] Així ho enten el Tribunal Constitucional en la STC 46/1991 en dir que considera ajustat a la Constitució l’article 34 de la Llei de funció pública de Catalunya, tot afirmant que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitació perquè el català és la llengua pròpia de l’administració, o sigui, és la llengua de l’administració i, per tant, és la llengua d’ús preceptiu.”

 És evident, per tant, que l’administració necessita d’una llengua que funcioni com a llengua vehicular, i articular els mecanismes perquè siguin respectats els drets lingüístics individuals dels catalanoparlants i castellanoparlants. I a quina de les dues llengües oficials li correspon l’estatus de vehicular en el funcionament administratiu? Aquesta és “la” pregunta? I la resposta lògica hauria de ser la llengua pròpia. Conèixer la llengua pròpia de la comunitat lingüística on es viu és un símptoma de “normalitat” general, i per tant és raonable que als empleats públics se’ls demani aquesta “normalitat”. I sí, lògica, i sí, raonable. La mateixa lògica i raonabilitat que s’aplica a Madrid on la llengua pròpia, el castellà, és oficial, obligatòria, preferent, exclusiva i vehicular. I és aquí on es posa de manifest l’atac a la territorialitat del català, a la consideració de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears. Perquè “propi”, que ve de “propietat”, significa que és la llengua que caracteritza, que identifica, les Illes: Mallorca, Eivissa, Formentera i Menorca. Significa que és propietat de tots i que tots l’hauríem de sentir com a pròpia.

 Així de clar ho entén l’Església catòlica a Mallorca quan en el Sínode diocesà va establir que “per ser el català de Mallorca la llengua pròpia del nostre poble, l’Església de Mallorca la usarà normalment tant en la documentació i les comunicacions com en les celebracions”, ens recorden un grup de capellans de la Part Forana de Mallorca o els Missioners dels Sagrats Cors.

 És per açò que afirmam que la proposta de modificació de la Llei 3/2007, de funció pública, i de la Llei 3/86, de normalització lingüística, no compleix l’Estatut d’Autonomia, que expressa la voluntat dels ciutadans de les Illes i que és llei. I com que no compleix la llei, ni la voluntat dels ciutadans, sinó que les reinterpreta perquè digui allò que la seva opció antimallorquina, antimenorquina, antieivissenca i antiformenterera vol que digui; per açò, li deia, li demanam que retiri aquest projecte de llei.

 Però facem una passa més enllà. La tasca del Parlament no és interpretar la llei, sinó fer la llei i complir-la. I el que cal saber, per tant, és quina és la voluntat política respecte de la llengua catalana, pròpia i oficial, per fer que la llei s’ajusti a aquesta voluntat. Quin és l’estatus jurídic i social que volem per a la llengua catalana? Del jurídic ja n’hem parlat (hem dit que hauria de ser aquell que faci del català una llengua d’ús normal, habitual, vehicular… en igualtat de condicions que el castellà); parlem ara del social. Si la voluntat és fer que el castellà sigui la llengua preferent, vehicular, i a la llarga exclusiva a l’administració ja li confirmam que, efectivament, aquest és el camí. Però si no ho és, deixi’m que exposi el rerefons sociolingüístic d’aquesta nova norma. I en aquest sentit es produeix una bipolaritat evident: el PP utilitza un discurs —d’igualtat, llibertat i bilingüísme— que no practica. Miri, li posaré quatre exemples: la televisió pública només emet pel·lícules en castellà (on és la igualtat?), l’Ens d’IB3 demana als seus col·laboradors que si volen cobrar han de presentar les seves factures només en castellà (on és la llibertat?), es posa a exposició pública una avantprojecte de llei —la Llei general turística— només en castellà (on és el bilingüisme?), i el darrer exemple: quan aquest diputat fa preguntes escrites el Govern les tradueix al castellà i les respon en castellà, sense respectar la llengua de qui se’ls adreça (visca la igualtat, la llibertat i el bilingüisme!).

 El rerefons sociolingüístic al qual em referia és aquest. Una llengua, per viure sanament, necessita d’una comunitat lingüística que la conegui i l’usi normalment en tots els àmbits. I només “hi ha drets lingüístics si hi ha comunitats socials en què la llengua sigui viva i tengui futur” (afirma el document de l’Associació de Juristes de les Illes Balears). En una situació de precarietat, deute i dèficit lingüístic del català, els drets lingüístics dels catalanoparlants estan en crisi. Quina és la situació sociolingüística de la nostra llengua? S’ho ha demanat el PP? S’ho ha demanat el Govern per promoure una modificació legislativa que desprotegeix i debilita l’ús social del català? Li interessa el que diuen els sociolingüistes?

 Li ho diré (tapin, tapin-se l’oïda, senyor Bauzà i senyor Gornés)… Li diré que diuen els lingüistes: “les dificultats que entrebanquen el català en el procés de recuperació són diverses, però cal destacar-ne dues: la intensitat dels canvis demogràfics, i la regulació de l’oficialitat de la llengua catalana que afavoreix la construcció d’un context social en què, legalment i de fet, el català ocupa un lloc secundari i prescindible” (Joan Melià, a “La llengua catalana a les Balears. Algunes dades recents sobre usos i coneixement”. Revista Lluc, octubre-desembre del 2011). La necessitat de conèixer la llengua pròpia d’un territori per accedir a les places d’empleats públics d’aquest territori és un indicador del valor que la comunitat corresponent li dóna, un estímul per a l’aprenentatge per a les persones que s’hi incorporen de fora de les seves fronteres lingüístiques, una garantia perquè els ciutadans puguin usar-la en adreçar-se a l’administració i un reforç de l’autoestima en aquest aspecte. I és que només un suïcida o un etnocida, o un lingüicida, obviarà una obvietat que és que el català, a les Illes, es troba en una situació de debilitat que la dificulta a funcionar com a llengua normal. I açò ho sap tothom amb un poc de sensibilitat per la ciència, pel rigor i per la cultura. I açò ho sap fins i tot el president de la Real Academia Española, el senyor José M. Blecua, quan afirma que la llengua feble als territoris de parla catalana no és el castellà sinó el català.

 No és estrany, idò, que personalitats com la filòloga Aina Moll s’indignin davant una actuació del Govern de les Illes Balears que debilita la presència simbòlica i sociològica de la llengua del país.

 I és que l’empirisme lingüístic, senyor Bosch, és molt clar: una llengua funciona quan en l’ús i el coneixement és una llengua necessària. Amb la modificació de les lleis de funció pública i de normalització lingüística, el PP fa del català una llengua innecessària per accedir, promocionar i funcionar, a l’administració. Només el castellà és obligatori i necessari per accedir a la funció pública de la CAIB. Però no només a l’administració. Amb aquesta nova norma el missatge que envia el Govern és que el català és innecessari arreu, i punt.

 El Govern tot açò no ho sap, o no ho vol saber? Jo diria que ho sap, però no li interessa escoltar-ho. Per açò ha obviat els instruments bàsics de consulta en l’àmbit lingüístic: la Universitat de les Illes Balears i el Consell Social de la Llengua. El primer és, segons l’Estatut d’Autonomia (art.35), “la institució oficial consultiva per tot el que es refereix a la llengua catalana.” El segon, el Consell Social de la Llengua Catalana es va crear el 2002 com a òrgan d’assessorament i consulta en matèria lingüística de la comunitat de les Illes Balears, integrat per grups parlamentaris, sindicats, ajuntaments, entitats ciutadanes i particulars d’especial rellevància de les Illes Balears.

 La primera no és consultada i la segona no és ni tan sols constituïda, la qual cosa demostra que l’actuació del Govern en matèria lingüística no es fa ni amb rigor científic ni amb voluntat normalitzadora de la llengua catalana. Tanmateix, la UIB no ha callat, i ha expressat la seva disconformitat tant en el procediment com en el contingut de la norma que avui debatem. Ho va fer amb les al·legacions a l’avanç (en les al·legacions presentades el mes de gener passat reclamà “la retirada immediata” de l’Avantprojecte de modificació de la Llei de funció pública. Segons les al·legacions, que el català passi de ser un requisit a ser un mèrit per accedir a l’Administració pot comportar “el retorn a èpoques passades” caracteritzades pel “buit jurídic” i “la manca de protecció” de la llengua pròpia. També afirma que “en aquest sentit, ja considerà que suprimir els mecanismes legals de protecció del català en les condicions actuals significa condemnar-lo a l’estatus d’idioma prescindible per a qualsevol administració, i això obre les portes a la seva definitiva residualització o, fins i tot, a la seva progressiva eradicació de la societat de les Illes Balears”) i posteriorment amb una declaració de la rectora de la Universitat. Un fet singular i excepcional que hauria de fer meditar els promotors d’aquesta persecució i d’aquest racisme lingüístic.

 Senyor Gornés, per què fonamenta tot un dispositiu de seguretat ciutadana sobre unes previsions meteorològiques i en canvi vol actuar cegament en una qüestió tan sensible com la convivència lingüística i la supervivència del català? Per què Agustí Jansà sí i Joan Melià, Gabriel Bibiloni, Isidor Marí, Aina Moll, Bernat Joan, no? Per què fa cas al director de l’Àgència Estatal de Meteorologia i munta tot un dispositiu d’emergència arran de les passades nevades i, en canvi, obvia la UIB, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans…

 Les conseqüències si s’aprova aquest avantprojecte de llei han estat clarament exposades pels juristes de les Illes Balears. Suposaran una “minva en la protecció eficaç dels drets lingüístics d’amplis sectors de la ciutadania catalanoparlant; pèrdua per al català de la seva consideració com a llengua necessària o útil en les relacions poders públics-ciutadans; desprestigi institucional i social de la llengua pròpia, i afebliment de les polítiques normalitzadores en els àmbits de l’ús oficial de la llengua catalana.”

 Quins són els motius reals per modificar lleis tan importants? Quin és l’armari retòric dels seus perquès? S’ha afirmat que es fa en pro de la llibertat lingüística (dels castellanoparlants monolingües, que açò no ho diuen), en pro de la igualtat de llengües (d’elecció en un context de desigualtat jurídica i sociolingüística, que tampoc no ho diuen) o que cal evitar la discriminació negativa d’aquell que vol accedir a l’administració sense saber la llengua del país. I aquesta darrera és l’argumentació que més delata les intencions reals de la modificació de les lleis de funció pública i normalització lingüística. I aquesta intenció no és altra que la de viure, i forçar la resta que hi visquin, com a monolingües castellans. “Volen que siguem bilingües (i ho hem de ser, i plurilingües!) per ells viure monolingües”, diu Ponç Pons. I ho volen fer per la porta de darrere, modificant una llei de consens i d’èxit en la convivència lingüística, la Llei de normalització, defugint de tot rigor i de tota transparència democràtica. O, si no, com s’explica que utilitzin la modificació de la Llei de funció pública per modificar els criteris que regeixen l’oficialitat de la toponímia. Què té a veure Maó amb la funció pública? I ho fan una altra vegada contra l’opinió de la Universitat de les Illes Balears i del rigor científic i acadèmic. L’única relació que hi ha entre la toponímia i el topònim Maó i la funció pública és el senyor Gornés, regidor allà i conseller aquí, que ha fet de la “h” muda i cridanera la seva raó de ser política, i aquest obsessió cega ens ha portat fins aquí. Aquesta és la Llei Gornés, la llei de tots aquells que han fet del PP una opció anti, antillengua catalana, i una opció pro, procentralista i espanyolitzadora. I dir “anticatalana” és dir anticadascuna de les illes d’aquest arxipèlag. Perquè la llengua, com solen dir alguns de vostès, és més que l’articulació sonora destinada a la comunicació. És, com deia Baltasar Porcel, la nostra casa i la nostra força. “La llengua és la morada de l’ànima”, deia Heidegger. “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”, i açò ho diu la llei que justifica que avui siguem aquí: l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.

 Senyors del PP, la seva és l’opció del lingüicida i del catalanofòbic. És l’opció d’un mal governant, que vol convertir en llei l’odi i el menyspreu a la llengua d’un territori perquè deixi de ser la llengua pròpia del país.

(1) Intervenció en el debat de dia 12 de juny del 2012, de modificació de la llei de funció pública que alhora modifica la llei de normalització lingüística de les Illes Balears de 1986.

Twitter

Facebook

0

email