Les polèmiques no solen contribuir massa -o gens- a crear un clima de serenor i rigor necessaris per a la reflexió i el debat de qüestions públiques. I n’estic convençut que açò ha estat així en el cas del debat sobre l’ús del vel integral islàmic (burca o nicab). El resultat més immediat han estat unes lleis i ordenances precipitades que prohibeixen “per motius de seguretat” l’ús de qualsevol “peça de roba que tapi la cara de manera que no es pugui identificar la persona”. Vaja, un sospitós eufemisme del burca i el nicab. Però l’estiu ja s’ha acabat i el temps -ara renovat- convida a moments de recolliment i d’anàlisi pausat. Val la pena dir-ho perquè el tema en qüestió no és en absolut un tema secundari o intranscendent. El reduccionisme del debat burca conté en la seva essència la reflexió i el diàleg sobre la viabilitat (i la voluntat) de conviure en una societat oberta i laica. Fugim idò de l’integrisme, del dogmatisme i del fonamentalisme, de tot tipus, religiós o laic, bíblic o corànic, vegetarià o carnívor, i optem per la llibertat de consciència i el comú sentir de l’ètica cívica.
Crec que el primer que cal fer és, com diria Gustavo Bueno, el filòsof, definir amb claredat l’objectiu i els termes d’aquesta breu reflexió. I l’objectiu és saber com s’ha d’entendre i aplicar l’aconfessionalitat laica a l’escola. En termes de polèmica estiuenca seria com demanar-se allò de: l’escola pública pot posicionar-se i expressar-se confesionalment per a una determinada religió, per a un determinat partit polític o per a una determinada forma de viure, a través d’un santcrist a l’espai de l’aula, d’un cartell electoral al tauló d’anuncis de les tasques dels alumnes, o d’una campanya per deixar de fumar? I una pregunta diferent seria: els alumnes han de poder posicionar-se i expressar-se en les seves conviccions religioses (o no religioses), partidistes o vitals? Han de poder portar una creu catòlica al coll, una samarreta del PP o un tatuatge amb l’esvàstica nazi? Les preguntes són provocadores i segurament farien vendre més exemplars d’aquell diari, però no ens han de fer perdre el fil: l’important és saber fins a quin punt consideram que la laïcitat és bona i necessària a l’escola pública.
Definit l’objectiu, una vegada tenim el fil, anem a desfer alguns els embulls. Un fil enredat i amb nusos és difícil que passi pel forat de l’agulla. Ho farem en forma de tres consideracions. La primera té a veure amb la diferenciació entre l’àmbit privat (que inclou també en aquest cas allò que deim vida íntima) i l’àmbit públic; entre la llar i el carrer; entre el projecte personal de vida i les tasques professionals, d’oci o de responsabilitat pública. Entre el ser i l’estar, com alguns ens agrada descriure. Entre allò que em fa feliç, i em fa ser qui som; i allò que em fa civilitzat, i em permet estar amb quasi tothom. És l’estar en una societat oberta i plural el que fa possible i viable la convivència entre múltiples formes de ser. I dic “quasi” i dic “múltiples” perquè -i aquesta és la segona consideració- no totes les opcions vitals, religioses, filosòfiques, polítiques, etc. són tolerables. Ans el contrari: el tot es defineix en els marges. La llibertat no és un “que cada un faci el que vulgui” sinó “que cada un sàpiga i pugui elegir” -raonadament i raonablement-. I un d’aquests marges irrenunciable és la dignitat humana. Res que vulneri la dignitat de la persona forma part de l’esfera de la llibertat. Un tatuatge nazi o un adhesiu d’ETA són opcions intolerables -o no són opcions- en els entremarges de la llibertat i la dignitat, perquè fan apologia de la violència i el terror. També és un marge irrenunciable la civicitat. El comportament incívic no és una opció possible. En definitiva, no hi ha laïcitat, ni llibertat, ni pluralitat si no és dins els marges dels mínims universals i cívics, tant si són ètics com normatius.
Tercera i darrera consideració: el públic i privat no són àmbits homogenis cada un d’ells, ni estan aïllats l’un de l’altre. Ans el contrari, hi ha moltes formes de vida pública i hi ha moltes matisacions del que cada un considera la seva vida privada (i no diguem de la seva vida íntima!!). Així, per exemple, és molt diferent parlar de l’espai públic-carrer que de l’espai públic-escola. Tots dos s’hauran de regir pels mateixos marges universals (pels mateixos drets humans, si ho voleu així), però els seus marges cívics canvien relativament. Allò que és necessari -mínimament- per a conviure constructivament en el carrer o en l’escola no és sempre idèntic. Al carrer cada un elegeix amb qui vol compartir una taula i de quin tema vol parlar, a l’escola en canvi no s’elegeix ni el company de taula ni la temàtica d’anàlisi.
Quant a l’espai privat és important que no es confongui amb l’espai d’opcions personals. La posició davant la vida i el seu sentit són qüestions personals i íntimes que es prenen en l’àmbit privat, però que es viuen i s’expressen tan privadament com en públic.
Fetes aquestes consideracions, ara tot és més senzill i dialogable. Passem a les afirmacions. Primera: l’escola és un espai públic, plural, i ha de ser un espai per a la laïcitat. És a dir, un espai on hi han de poder conviure harmoniosament les diferents opcions personals, tant religioses com polítiques o vitals. Però no totes. No hi tenen cabuda aquelles opcions que vulnerin els drets humans o la dignitat d’una persona d’ètnia gitana, o de sentiment homoeròtic, o de preferència política àcrata, per posar tres exemples. Segona: la laïcitat escolar implica neutralitat de la institució (mestres, edifici, normes, administració, etc) i positivització de la pluralitat per part dels seus membres educands. Neutralitat i pluralitat, ho torn a dir, dins els marges universals i cívics. Tercer: neutralitat no vol dir anulació. No es tracta ara que no es parli, ni es mostri, ni s’estudiïn les diferents religions, o les diferents formacions polítiques, o…. sinó que l’escola-institució no prengui partit per a cap d’elles.
Dit açò, ara toca respondre les preguntes fetes a la plenitud del sol estiuenc. A l’escola pública no hi cab tenir un santcrist a l’aula o a la sala de professors o del director. A l’escola plural i laica sí que hi tenen cabuda les expressions personals respectuoses, com una creu penjada al coll, o una amira o hijab, o un símbol pacifista, i fins hi tot una samerreta del PP. Tot i açò, cada centre sabrà valorar de quina forma cohabiten les diferents expressions, i les sabrà acompanyar de forma educada. Dit d’una altra manera: l’exaltació constant de la diferència (catòlic/musulmà; PP/PSM; etc.) pot generar tensions i malestars inútils i gens adequats per a la bona convivència, i per tant s’hauran de reconduir per les vies del diàleg i l’acord i, si es dóna el cas, per la norma interna. I el burca? Què passaria si una alumna portés la peça islàmica que tapa integralment tot el cos? Si no volem caure en l’eurocentrisme o en el catolicocentrisme hauríem de dir el mateix, no? L’escola pública és laica i ha de defensar la laïcitat, açò és la llibertat religiosa, la llibertat cultural, la llibertat estètica,…. sempre dins els marges universals i cívics. Els marges universals imposen que el burca, com l’hàbit catòlic de la monja o el capellà, es portin lliurament, i que no s’utilitzi com exaltació de cap discriminació. Els marges cívics de l’espai públic-carrer haurien d’imposar, des del meu punt de vista, els límits de la seguretat ciutadana, i res més. I açò no implica que no es pugui portar el burca pel carrer sinó què quan l’autoritat corresponent reclami la identificació aquesta es pugui fer tal i com en el món occidental hem assumit, a través de la cara. De fet, les coses ja són així. Les normes jurídiques que disposem actualment ja ho fan possible, tant per a qui porta burca com per a qui porta perruca o màscara. Les lleis i ordenances creades aquests darrers mesos per a regular el burca al carrer són, en aquest sentit, un mal símptoma tot i que es facin en nom de la llibertat, o de la defensa de la dona, o qui sap també si en nom de la por irracional al diferent. La prohibició “per motius de seguretat” era per tant innecessària, i l’únic que fa és enrarir el diàleg interreligiós i intercultural.
Els marges cívics de l’espai públic-escola, en canvi, imposen una altra manera de fer diferent del carrer. A l’escola, a l’aula, als passadissos o al pati, no es treballen identitats sinó personalitats, i per tant es necessita poder mirar a l’altre sempre a la cara. L’educació és relacional, i les relacions sempre necessiten de la presència i la visibilitat. I pens que l’escola no hauria de cometre el mateix error que el carrer. L’escola no hauria d’optar per la norma preventiva en el cas del vel integral perquè tanca la porta a la seva millor eina de treball: el diàleg i la conciliació. A l’escola pública no hi té sentit el burca, però encara menys la prohibició i la segregació. Personalment no m’agrada el burca o el nicab, ni a l’escola ni al carrer ni a la llar, però també pens que la seva prohibició no era ni necessària (per a la seguretat), ni positiva (per avançar cap a una societat sense burcas), ni raonable des del punt de vista de la laïcitat i la llibertat religiosa i/o cultural.
————————————
One thought on “La laïcitat al carrer, i a l’escola”
Comments are closed.