Possiblement massa vegades tenim la tendència de parlar de l’educació en termes negatius, de dèficits o mancances dels sistema escolar. Els missatges que una i una altra vegada es repeteixen tant a l’escola com als mitjans de comunicació tenen a veure amb el fracàs escolar, amb la poca consideració social del mestre, amb l’abandonament escolar, amb la baixa taxa d’estudiants universitaris, etc. Tot alhora fa la sensació que ens trobam en el límit d’una catàstrofe sense precedents, i tanmateix no és així. Sense defugir dels punts febles del sistema, cal afirmar que la nostra escola pública és sòlida, de qualitat i amb capacitat de fer front als nous reptes que planteja la societat de la informació i de la interculturalitat. En qualsevol cas, és cert que, de vegades per desconeixement i d’altres per autoexigència, el món educatiu es veu envoltat d’un ambient carregat de missatges negatius. I açò no és bo. Qualsevol sistema que és constantment bombardejat amb crítiques negatives, i fins i tot pejoratives, pateix un problema de desconfiança i de debilitament. I, com l’economia, l’educació no pot funcionar sense prestigi i en un context d’estridències i d’enfrontaments constants.
Aquesta situació és molt coneguda i estudiada en el món de l’economia i de l’empresa. Ho veim aquests mesos en les oscil·lacions de la borsa i de l’euribor. Quan els ciutadans perceben missatges de risc, d’inestabilitat, d’inseguretat, es genera desconfiança, i aquesta frena i debilita el sistema en el seu conjunt. Una cosa semblant es pot dir que succeeix a l’escola.
Així idò serà qüestió d’esforçar-se a substituir una desmesurada crítica pessimista per una altra actitud que és més pròpia a l’educació: l’optimisme crític. I si, a l’optimisme, li he afegit l’adjectiu crític és simplement per diferenciar-lo de l’optimisme generador d’autocomplaença i immobilisme. L’optimisme crític necessita missatges positius i propostes constructives. Les que tot seguit expòs n’estic convençut que ho són.
Anuari d’educació
Fa dos mesos que s’ha publicat l’Anuari de l’educació de les Illes Balears (2007), un instrument valuosíssim per a analitzar i divulgar l’estat de l’educació a la nostra comunitat. Però tot i la seva singularitat i importància, he trobat a faltar un major interès per part dels mitjans de comunicació i de la societat en general. Fa quatre anys que la Fundació Guillem Cifre, de Caixa Colonya, i la Universitat de les Illes Balears editen aquest anuari que coordina el catedràtic de Sociologia de l’Educació i Pedagogia Social Martí X. March. En l’anuari d’enguany s’inclouen disset treballs (alguns d’ells han estat aportats per Pere Alzina, Vicenç Arnaiz o jo mateix) a través dels quals es fa una anàlisi del món educatiu escolar i no escolar, donant rellevància a les darreres aportacions en el camp de la innovació pedagògica.
En l’educació, com passa també en l’economia, és impossible comprendre i millorar el que tenim sense l’anàlisi periòdica del seu estat de salut. Vet aquí la rellevància de l’Anuari.
Pacte per l’estabilitat i el prestigi de l’educació
Precisament en el pròleg d’aquest anuari, Martí X. March, parla de la necessitat d’articular un pacte educatiu com a punt de partida per assolir l’estabilitat, la confiança i la qualitat necessàries del sistema escolar. “Per què són tan difícils a Espanya, a les Illes Balears i en general, els pactes educatius?”, es demana March. I és cert, al conjunt de l’Estat i al nostre país les referències polítiques i periodístiques al sistema educatiu són quasi sempre referències amarades de polèmica i de confrontació. Ho hem vist aquests darrers anys d’alternança política entre el PP i el PSOE. Una alternança que s’ha traduït en una substitució i/o modificació de la normativa bàsica del sistema educatiu, en la creació i derogació de decrets sobre la llengua, en la modificació i restitució de l’estatus de l’assignatura de religió, en la modificació dels currículums, en la implantació de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, etc. I ara, en plena campanya electoral, per a més inri, algun partit, en lloc de fer elogi del consens i l’estabilitat en l’educació, anuncia noves reformes en l’ensenyament. Així no anam enlloc! És evident, per tant, que l’educació està avui massa ideologitzada, cosa que fa que les postures d’uns i altres també estiguin massa polaritzades.
Em referia a l’inici de l’article a algunes de les condicions ambientals que necessita l’educació perquè pugui desenvolupar amb eficàcia i qualitat la seva tasca. Parlava del prestigi, de la confiança i de l’estabilitat. Ara hi afegiria continuïtat, acord i, si pot ser, consens. Tot açò és necessari atès què les polítiques educatives no són polítiques d’efectes immediats, sinó polítiques de llarg termini. Només així serà possible millorar el sistema educatiu. No oblidem un fet que poques vegades es posa de relleu quan es parla de l’informe PISA o d’altres valoracions del sistema escolar, i és que els països que obtenen més bons resultats són aquells que es caracteritzen precisament per polítiques estables i de llarga durada en les lleis bàsiques, en els recursos, en la formació del professorat, en l’organització dels centres i en la definició dels currículums. A partir d’aquesta constatació Martí X. March desenvolupa els punts mínims que caldria tenir en compte per configurar un pacte educatiu a les Illes Balears, dels quals n’extrec molt sintèticament els enunciats. Com ha de ser un futur pacte per l’educació? (1) Ha de ser al més inclusiu possible. (2) S’ha de plantejar des de la perspectiva d’un mínim denominador comú. (3) El seu desenvolupament s’ha de fonamentar en l’educació com a servei públic. (4) Ha de concretar els pressuposts que durant un període determinat s’han de dedicar a l’educació. (5) Ha de preveure una política de construcció de nous centres educatius i de reforma dels actuals. (6) Ha de resoldre el desenvolupament legislatiu de la LOE. (7) És fonamental que incorpori l’autonomia dels centres educatius i la professionalització dels equips directius. (8) També ha d’apostar per la responsabilització progressiva dels ajuntaments en el desenvolupament de la política educativa. (9) Ha d’incloure el desenvolupament de polítiques educatives que incrementin les relacions entre la institució escolar i la família. (10) I ha de reforçar el sistema universitari illenc, perquè possibiliti l’existència d’una política R+D+I que incrementi la productivitat, la innovació i la competitivitat dels nostre sistema econòmic.
Però sobretot, i açò ho afegesc jo, farà falta voluntat i convicció per part de tots els sectors implicats que un pacte per l’educació (que és més que una llei d’educació) és la millor mesura per garantir l’estabilitat i la confiança que l’escola necessita per fer bé la seva labor.
