Aquesta setmana STEI, UGT i CCOO han presentat un manifest a favor de l’educació amb l’objectiu de recollir un ampli suport social que faci d’aquesta l’eix vertebrador de la nostra comunitat autònoma. Compartesc completament els punts del manifest que, de fet, són els punts més importants que inclou el programa de PSM-Més per Menorca en el seu apartat dedicat a l’educació.

Així idò, aquesta és l’educació que necessitam per a ser un país ben educat.

-La necessitat de dissenyar un nou model educatiu en consonància amb un nou model econòmic i social, totalment distint del que ens ha duit a la greu crisi econòmica, mediambiental i energètica que patim. Volem un model educatiu que fomenti el creixement com a persona dels nostres alumnes, perquè siguin crítics i solidaris, sensibles a les grans desigualtats que el nostre actual sistema econòmic genera cada vegada més en el nostre planeta.

-L’aprovació d’una llei d’educació de les Illes Balears, que s’adapti i potenciï els trets culturals i lingüístics que ens són propis i que faci possible un pacte social i polític per l’educació, consensuat amb les organitzacions representatives de la comunitat educativa i les forces polítiques presents al Parlament.

-La millora del finançament de les Illes Balears, fet que permetrà que el pressupost destinat a educació no estigui per davall del 4% del PIB, en moments de crisi; i que arribi al 6% del PIB quan la situació econòmica comenci a redreçar-se.

-L’increment de l’ensenyament en català, amb el suport de la legislació vigent. És molt urgent el reforç de l’ensenyament i la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits públics i en els seus usos socials. I que aquesta presència de la nostra llengua vagi aparellada amb l’assoliment d’una competència ben sòlida en l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

-L’impuls de la formació a centres, fet que afavorirà la cohesió dels equips docents de les escoles i els instituts, i refermarà els projectes d’innovació que els claustres de professors volen dur endavant.

-El foment de l’autonomia dels centres, que possibiliti la consolidació dels projectes proposats pels claustres de professors, què comptin amb la participació dels pares i mares a través del Consell Escolar i la coordinació dels equips directius.

-El disseny d’un pla de xoc contra el fracàs escolar que ataqui de debò les elevades xifres que patim a les Illes Balears; amb l’adopció de mesures com l’equitat, la reducció de les ràtios, la dotació adient de professorat i de recursos a tots els centres, la distribució equitativa de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu entre tots els centres sostinguts amb fons públics, entre d’altres.

-Aquest procés no suposa cap inversió pressupostària, es tracta d’aconseguir gradualment la redistribució d’alumnes i de les plantilles bàsiques d’atenció corresponents.

-L’impuls veritable d’aquells ensenyaments que ara, com a conseqüència de la crisi, i de les noves necessitats de formació, han vist augmentada amb escreix la seva demanda: formació professional, escoles d’adults, ensenyament d’idiomes.

-Un model d’escola integradora, inclusiva i compensatòria on hi puguin conviure totes les classes i grups socials i que no reprodueixi el model d’estratificació social. Participativa i democràtica, amb capacitat per transmetre els valors democràtics i que prepari per a la societat del coneixement; que promogui la participació de les famílies, el professorat i els agents socials i econòmics assegurant la major integració social i cultural i revitalitzi els òrgans col·legiats de govern dels centres.

Aquest títol tant ampli i eteri pot suscitar moltes coses. De fet, n’és la intenció, i que hi pensem amb deteniment. Perquè cultura és un terme extremadament delicat de definir, i mostra d’açò és la quantitat de definicions, des del punt de vista antropològic, que suscita aquesta paraula, que sempre la lligam amb una manifestació, amb més o menys caràcter de sentit de pertinença, lligada a un poble, una comunitat d’individus. El que veiem, i aquí vull anar a parar, és que es fa complicat dissociar la cultura de la identitat. Els plantejaments polítics, en aquesta època articulats en programes electorals, parlen d’economia, d’urbanisme i ordenació del territori, de serveis a les persones. I tot, emmarcat en un subjecte polític amb el qual tots els partits coincideixen: Menorca. Però quina és la naturalesa d’aquest subjecte polític? Quina condició li donam? Aquí és on comencen a desaparèixer les coincidències.

La identitat és, segurament, allò més difícil de gestionar en política, perquè tothom assegura tenir-ne l’essència, i els arguments més difícils de confrontar són els que hi tenen relació. Posem per cas la llengua, la discussió sobre la qual sempre ens remet, al capdavall, a qüestions identitàries: el posicionament ideològic sobre la llengua acaba essent sempre un posicionament d’identitat. Tot un plantejament polític, en sentit extens, per a un territori (en el nostre cas, Menorca), per tant, té uns elements que el lliguen a allò que de ver importa (mai he entès aquesta asseveració tan categòrica, qui tria allò que importa?), allò que dóna de menjar, com podria ser la gestió de la crisi econòmica. Però a ningú se li hauria d’escapar que existeix una identitat subjacent en tot plantejament polític, encara que es parli de fires i mercats o de les zones verdes del poble. És mentida que la política de cohesió identitària no tengui a veure amb l’economia; vegeu, si no, què passa amb el sistema radial de comunicacions espanyol i tot el macroentrellat econòmic al centre de l’altiplà ibèric: algú es pensa que l’antiga vila de Madrid ha tingut aquesta capacitat de concentració per si sola?

Les polítiques culturals tenen una funció vital de fer de motor de l’activitat artística, de cercar-ne les plataformes necessàries de difusió, de gestionar el patrimoni cultural del territori, de garantir el reflex de la diversitat creativa i de manifestacions artístiques que existeix. Evidentment. Però tant o més important és bastir i donar contingut al nostre subjecte polític. Açò els estats ho tenen clar. I el menorquinisme, que camina a la recerca d’exercir la pròpia identitat, també ho ha de tenir. Aquí, ja ho sabem, la diferència entre l’Estat i el nostre petit país és que el primer fa identitat d’una manera molt neta (aparentment; no ho és gens, en canvi, si miram en detriment de què, que són les identitats com la nostra), és més subjacent. Però el menorquinisme ben assumit és aquell que defensa i exerceix la seva política cultural nacional sense complexos. La cultura narra el subjecte polític. I en aquest camí encara falta per caminar.

                                                       –

La veritat és que entenc als ciutadans que pel carrer em diuen que estan farts de política. Els entenc perquè jo també estic fart de tanta tecno-política. Però jo no som ningú per a jutjar a ningú, només som algú que té la llibertat de dir que m’indignen –des de la raó i l’emoció- les actuacions de màrqueting i enginyeria política. Perquè açò és el que fa Vicenç Tur quan, de forma absolutament desafortunada, llança la gran proposta d’ubicar a Maó l’Escola d’Hosteleria, l’Escola de Turisme i no sé quantes coses més fent valer, diu ell, la capitalitat de Maó. Pobre Maó, dirien ara els de Baron Rojo. Tur, o sia el PSOE, sense nord i sense projecte d’illa, utilitza premeditadament el disseny de la ciutat per a inventar un combat contra tothom. I açò és, a més d’una irresponsabilitat, un acte d’anti-menorquinisme i d’anti-municipalisme. Què hi guanya amb aquest combat, Vicent Tur? Erigir-se en el defensor de Maó, davant d’aquells que el critiquen perquè la ciutat-capital ha perdut pes respecte de la ciutat-ex-capital. Argument fals per ambdues bandes, i malaltís també dues vegades.

Però el seny ha de guanyar, i esper que també guanyi el sentit comú. Menorca no té capitals. Menorca és la capital de Menorca. Les discussions estèrils sobre qui es queda què haurien de ser del segle passat. Ara toca mesurar debilitats i fortaleses, estudiar antecedents i fer valer l’interès comú (del comú sentir de Menorca). Hi ha instal·lacions i equipaments que convindrà que s’ubiquin a Maó, d’altres a Ciutadella, d’altres as Mercadal, i d’altres as Castell, Sant Lluís, Ferreries, Alaior, Es Migjorn.

No podem fer que Menorca sigui el resultat de restar els seus municipis, ni tan sols de sumar. Menorca ha de ser més. Ha de ser sinèrgica, d’efecte multiplicador. Ho torn a repetir: defensar el propi a costa de confrontar la resta de municipis és localisme i anti-municipalisme. És actuar en contra de la racionalitat i la coherència municipalista.

Errada greu, molt greu, del PSOE. Del PSOE de Menorca, especialment. El seny també podria ser una virtut en campanya electoral?

                                                                          –