Jo l’estim i la vener, eixa llengua, pels
títols que la il·lustren, pels records que
l’ennobleixen, per l’ànima que hi vibra;
però sobretot, la vull i la preferesc per
esser la nostra. Aquest és el títol suprem
que la fa, no la millor, sinó l’única per nosaltres.

Joan Alcover

Parlarem de llengua, clar que sí!, perquè aquest és el motiu del debat i la votació d’avui. Avui es decideix si la llengua catalana ha de mantenir l’estatus de llengua oficial i de llengua pròpia que li assignen l’Estatut d’autonomia i la Llei de normalització lingüística, o bé, en canvi, de facto, passa a ser una llengua “de segona”, prescindible, no necessària; atorgant a la llengua castellana, oficial a tot l’Estat, el rang de llengua preferent a les Illes Balears, com ho és lògicament a la resta de territoris monolingües castellans de l’Estat.

Parlarem per tant d’un element, la llengua, que identifica i cohesiona tot un poble. Res d’insignificant, tot en una paraula. Tot en una pregunta: volem o no volem que la llengua catalana, sa nostra llengua, sigui la llengua de cohesió, d’identificació, de convivència, de vertebració, i per tant la llengua d’ús ordinari, habitual i quotidià? Ho volem o no ho volem? Volem que sigui així en l’actual context de societat globalitzada, interdependent i plurilingüe, i que per tant hagi de conviure amb l’ús d’altres llengües que tenen, per motius diversos, un arrelament innegable? En definitiva, es tracta simplement de fer coincidir el text amb el fet. El text diu que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears. I pròpia ve de propietat. Volem o no volem ser propietaris responsables i orgullosos d’una llengua per viure, i una llengua per conviure amb la resta de llengües de l’Estat i del món? Volem que el català sigui la nostra manera de ser —lingüísticament parlant— a l’Estat espanyol i arreu del món? Aquesta és la pregunta.

Però tall molt breument la meva argumentació per dir que em sembla indignant i vergonyós que avui parlem de llengua. No perquè no sigui important, que ho és. Sinó perquè ho haguem de fer en els termes que ha definit el projecte de llei que, indefectiblement, pretenen reduir la presència i el protagonisme del català, la llengua de les emocions d’aquest país. I avui les emocions al carrer estan centrades a sobreviure, som un país on el 25,8% de la població està en situació de risc social, i el PP en lloc de centrar-se en la prioritat urgent s’entesta a complaure l’extremisme ideològic catalanofòbic dels seus sectors més influents que segur, segur, no tenen ni la preocupació de quedar-se sense casa, ni la preocupació del sou que no basta (si es té), ni la preocupació de donar de menjar cada dia als seus. Aquest govern hauria d’entendre, en català o en castellà, que el poble clama sentit comú i reclama respostes que no deixin ningú, ningú, en els marges de la societat. Se’ns demana que creguem en la misèria necessària per sortir de la crisi, però és que la crisi és la misèria. Deia Raimon “No creguem en la misèria, la misèria necessària, diuen,
de tanta gent”. A açò, a tot açò, direm “no!”.

Però continuu. Avui culmina el procediment parlamentari per aprovar una llei —la que modifica la Llei de funció pública i tota la resta, de lleis i decrets— sense virtuts, i Sòcrates ja ens deia que la virtut és la que ens permet distingir el bé del mal, el que és moral del que no ho és. Sense virtuts i sense raó. És una llei que ha evitat les raons de saber. No li interessa el que diuen les institucions acadèmiques del seu país. Ha evitat a tota costa l’assessorament dels que saben. Sense virtuts, sense raó i contra el país. És una llei d’aculturació, que aplica els criteris d’un poble monolingüe, que no té problemes amb la seva llengua pròpia, a un altre que està en ple procés de normalització després d’anys de repressió i prohibició. La magnitud del fet que avui es pretén avalar parlamentàriament és històrica. Seran els historiadors els que hauran de ser fidels als fets. Miquel Àngel Casasnovas, l’autor de la Història de les Illes Balears (més moderna i contrastada d’avui) ja ho explicava en l’edició de 1998: “Cristòfol Soler va fer una decidida defensa de la normalització lingüística —que no feia més que donar compliment a l’Estatut i a la Llei de normalització, és a dir, a la legalitat vigent— i això, juntament amb altres qüestions no menys importants com la gestió del territori, li reportà les ires del sector més ultramontà dels populars.”

Casasnovas, al final del llibre, parlant del model educatiu, diu que els reptes de la societat balear passen perquè es… “respecti i potenciï la cultura i la idiosincràsia autòctona —basada en la llengua catalana i el coneixement del medi sociocultural propi—, compatible amb l’universalisme i la globalització”.

A partir d’avui ja res no serà igual, perquè aquest poble constatarà (i així ho hauran de recollir els historiadors) que els seus representants legítims han convertit la mentida de la promesa electoral (i la demostració d’açò és que un dels seus diputats segui amb els que defensen la llengua del país, i vint més que seuen en aquesta banda callin i no diguin ni mu) en un combat carregat d’odi i d’absurds contra la llengua pròpia del país, una llengua i un país que han demostrat sobradament la seva capacitat i voluntat de viure (no només de sobreviure) en un món multicultural i plurilingüe.

Efectivament, la Llei que avui es vol aprovar modifica la Llei de funció pública de les Illes Balears, que alhora emperò modifica la Llei de normalització lingüística (aprovada arran del consens social i la unanimitat política), la Llei de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma, la Llei de coordinació de les policies locals de les Illes Balears, i deroga cinc decrets relatius a promoure el coneixement i l’ús de la llengua catalana a la Comunitat Autònoma, entre el quals no puc deixar d’esmentar el Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma, que representa un instrument de gran rellevància per a la normalització real del català a l’administració pública de les Illes i estableix que “d’una manera general l’Administració de la CAIB ha d’emprar el català”. En definitiva, és la Llei Gornés. I no ho és només perquè el conseller que ha gestionat el text es digui José Simón Gornés Hachero, sinó perquè a través d’ella es modifica no només el canvi de requisit a mèrit en l’accés i la promoció a l’Administració pública, sinó que s’altera substancialment el marc jurídic, la raó científica i el pacte social significats amb la Llei de normalització lingüística. Ho fa fins i tot en allò que no tér res a veure amb la funció pública, i que representa una obsessió (fòbia?) del conseller, també regidor de Maó (per favor, que ningú manipuli els transcriptors d’aquesta sessió plenària, ho dic “sense h i sense n”), com és que els topònims de les Illes Balears puguin incorporar també com a oficial la grafia castellana a la versió històrica catalana adaptada a unes normes que prest compliran els cent anys (1913-2012). Unes normes que, per cert, va bé recordar-ho ara, foren presidides per dos criteris: el foneticodialectal i l’etimològic, i, en casos de col·lisió entre ambdós, aquell passaria al davant d’aquest per tal de salvar la universalitat i la unitat de la llengua. I és que, en el fons, la modificació dels criteris toponímics no només qüestiona les normes de 1913 i el valor d’una llengua, sinó també la unitat de la llengua catalana. I tant que és així. Miri’n Maó per saber les vertaderes intencions. El conseller regidor i el PP d’aquesta ciutat van prometre (recordin allò de les promeses electorals) que convocarien un referèndum per canviar el nom de la ciutat menorquina, no només per incorporar la versió castellana sinó per decidir si Maó ha de dur o no una “h” intercalada. Així idò Alaior també hauria de ser “Alahor”, no és  ver, senyora Sugrañes?

Diumenge passat (fa dos dies), el PP de Maó, el senyor Gornés, ja aunciava que convocaria el Ple (vés a saber si amb caràcter extraordinari) per tramitar l’oficialitat de “Mahón”, i perquè Maó es digués Maó-Mahón, o Mahón-Maó. Uf! Quina anirà primer, senyor Gornés? Perquè es pot produir un incompliment de la sentència del TC per la preferència d’una llengua sobre l’altre. Clar! Serà Mahón-Maó, no? Per allò de l’obligació i el deure constitucionals de conèixer la llengua castellana.

Vaja, la Llei Gornés és una llei fonamentada en l’odi contra (ho torn dir) la normalització del català, la raó científica i el pacte social.

Tant és així que la nova norma s’aprova sense l’assessorament de la institució oficial consultiva que l’Estatut d’autonomia preveu per a tot el que es refereix a la llengua catalana. I no em diguin que la UIB va fer al·legacions, perquè fa vergonya que ens ho recordin; que ens recordin que la posició que s’atorga a la màxima institució acadèmica de les IB és aquesta, la de poder al·legar. No cerca l’assessorament de la UIB perquè sap que la raó al·legada per la nova norma no és ni científicament racional ni acadèmicament raonable. Ni en toponímia ni en sociolinguística.

Açò diu la UIB (en les al·legacions presentades el mes de gener passat en les quals reclamava “la retirada immediata” de l’Avantprojecte de modificació de la Llei de funció pública):  que el català passi de ser un requisit a ser un mèrit per accedir a l’Administració pot comportar “el retorn a èpoques passades” caracteritzades pel “buit jurídic” i “la manca de protecció” de la llengua pròpia. També afirma que “suprimir els mecanismes legals de protecció del català en les condicions actuals significa condemnar-lo a l’estatus d’idioma prescindible per a qualsevol administració, i això obre les portes a la seva definitiva residualització o, fins i tot, a la seva progressiva eradicació de la societat de les Illes Balears”.

I açò no ho diu només la UIB, maltractada com mai pel seu Govern i marginada de forma irresponsable, sinó que ho diuen la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Internacional de Catalunya, la Universitat de Girona, la Universitat d’Alacant, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Politècnica de València, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Ramon Llull, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de València… i moltes més universitats i institucions acadèmiques.

Miri’n, qui estima aquestes illes no faria res per perjudicar-les. Qui estima realment la llengua del país no faria res que la pogués marginar i posar en perill. O almenys qualsevol actuació al respecte la duria a terme amb acord social i rigor científic. On és aquest rigor? On és la previsió, la prudència, la garantia que la modificació de la norma bàsica per a la normalització de la llengua catalana i de convivència no actuarà posant-la en perill. On és l’estudi sociolingüístic que acompanya el projecte de llei? On és? Perquè amb la llei vostès hi han posat fins i tot informes d’impacte en el territori, però enlloc hi ha un informe que ens garanteixi que avui no es comet una negligència contra la llengua del país, contra el país.

Negligència?  Irresponsabilitat? Jo crec que no. Crec, en canvi, que clarament aquesta és una mostra més del menyspreu a la llengua catalana, convertida pels actuals governants en obstacle contra la preferència i la preeminència del castellà. I açò ens ho trobam cada dia arreu:

1. IB3 ja no emet pel·lícules en català.
2. Els col·laboradors d’IB3 han de presentar les factures en castellà, o no cobraran.
3. El Govern publica un avantprojecte de llei (el que abans s’ha debatut i aprovat) només en castellà.
4. Els diputats que feim preguntes en català al Govern som contestats en castellà i fins i tot contestats amb la pregunta original traduïda en castellà.
5. Es promouen referèndums per sotmetre a votació no l’elecció entre el topònim en castellà i el topònim en català, que ja és absurd, sinó que es fixa la versió castellana com no opcional i els ciutadans triaran si la versió catalana dur “h” o no.
6. O els missatge de Nadal del president del Govern o el discurs del batle de Palma a la Festa de l’Estendand que són, amb la normativa vigent, il·legals. On és la fiscalia davant tants incompliments de la Llei de normalització lingüística?

Ja sabem perquè el PP vol canviar la llei, per continuar fent el que fan cada dia; però fer-ho ara “amb totes les de la llei”.

Bé idò, què diu la sociolingüística de la realitat lingüística actual, que tant eviten d’escoltar. Les dades més recents constaten que “la continuïtat del català a les Balears perilla a curt termini” per la concurrència de dos factors. El primer és la intensitat dels canvis demogràfics, que ha fet créixer la població d’origen al·lòcton a l’arxipèlag; i l’altre, la regulació de l’oficialitat de la llengua catalana, que legalment i de fet li confereix “un caràcter secundari i prescindible”. En l’evolució de les dades entre el 2002 i el 2010 es nota clarament una regressió en el coneixement de la llengua catalana, i en menor mesura però prou significativa es constata la reducció del nombre de persones que diuen saber llegir i parlar la nostra llengua.

No, tot açò no és innocent, sinó una actuació premeditada feta des de l’odi d’un sector que darrere darrere diu que les llengües pròpies de les IB són dues, i s’indignen i es molesten quan escolten o llegeixen que és una i és la catalana.

En definitiva, la Llei Gornés no representa una simple modificació de la referida Llei de la funció pública i la supressió del requisit de coneixement del català per als funcionaris, sinó que és tota una reforma del marc juridicolingüístic vigent fins ara a les Illes Balears. Una veritable destrucció de la legislació que suposava un certa protecció legal de la llengua catalana, que, si s’aprova, quedarà en una situació d’oficialitat teòrica, completament buida de contingut, i convertida en una llengua totalment prescindible. Convertirà el castellà en llengua preferent, habitual, quotidiana (i de fet pròpia) a l’Administració, on el català esdevindrà una anècdota folklòrica i residu per al compliment dels drets lingüístics dels usuaris que s’adrecen a les oficines d’atenció al públic. I açò, per extensió i projecció d’exemple a tota la societat, és la via oberta —i ferida sagnant— a la residualització i progressiva extinció. Instaura un nou règim polític en què la llengua pròpia no gaudirà d’una oficialitat en peu d’igualtat amb el castellà.

Per cert, una consideració relativa a l’“atenció al públic”. Resulta realment difícil trobar llocs de feina en els quals no hi hagi cap relació entre l’empleat públic i el ciutadà, fins i tot quan es tracta de feines la funció de les quals no és atendre directament el públic. Mirem, si no, la feina d’un arqueòleg que treballa per a l’administració: no haurà d’atendre el públic? Un informe arqueològic que els mitjans de comunicació volen traslladar als ciutadans, no és una atenció al públic? No és atenció al públic la tasca d’un policia local que tot el dia és al carrer per… per fer què? I és que per a un treballador públic, l’atenció al públic és la seva feina. Sempre sempre, segui darrere una taula o estigui ben enmig de la plaça del poble.

La consideració que el coneixement de la llengua pròpia del país sigui un requisit és legal, constitucionalment i estatutària. Així ho ha validat el TC en diverses sentències  (STC 46/1991) dient que “se trata de un requisito justificado y equitativo”, “es constitucionalmente lícito exigir, en todo caso, un cierto nivel de conocimiento de la lengua catalana, que resulta imprescindible para que el funcionario pueda ejercer adequadamente su trabajo en la Administración autonómica”. És evident, per tant, que estam davant una qüestió no jurídica sinó política, de visió ideològica del país.

L’Exposició de motius de la Llei de normalització lingüística deixa (en present, perquè la modificació d’aquesta llei no toca el text que explica el sentit de tot l’articulat!) molt clar quins són els principis del compromís de convivència en la igualtat lingüística que han inspirat la tasca des de 1986:

“La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l’oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L’oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l’Estat, es basa en un estatut personal, a fi d’emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.

D’acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d’acabar amb la situació d’anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l’ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l’Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.

També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.

La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d’ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d’expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra
identitat com a poble, torni a esser l’element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d’esser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de
comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.”

Clar que tot açò té poc sentit si després, com fa la nova norma, es modifica l’article primer de la Llei d’NL, referit a l’objectiu de la llei, i allà on deia “són, per tant, objectius de la Llei: a) Fer efectiu l’ús progressiu i normal de la llengua catalana en l’àmbit oficial i administratiu.”, se li fa dir “Fer efectiu l’ús normal i oficial de la llengua catalana i de la castellana en l’àmbit oficial i administratiu, prenent les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i creant les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears”. Deixen l’Exposició de motius, però canvien l’article primer on es defineix l’objectiu de la llei. O sigui, que fan que la Llei del 1986 deixi de ser una llei de normalització i passi a ser una llei de gestió de llengües oficials, no per aconseguir la igualtat, sinó per consagrar la desigualtat jurídica i sociolingüística.

En definitiva, perquè ho tenguin clar, el nostre grup defensa que exigir, com a requisit, el coneixement del català és legal; i no suposa, contràriament al que han dit, cap acte de preferència de la llengua catalana respecte de la castellana. Ans al contrari, suposa un acte que equilibra la igualtat jurídica (de drets i deures) derivada de l’oficialitat de les dues llengües, respon a la voluntat normalitzadora i de revitalització d’una llengua en situació de minorització, i forma part de l’exigència estatutària que determina que normalitzar la llengua catalana “ha de ser un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma”.

A partir de l’esperit de l’Exposició de motius de la Llei d’NL apostam per recuperar el debat de la normalització i la igualtat jurídica, entorn d’un model que fins ara havia funcionat i que es caracteritzava per tres eixos: en primer lloc, la llengua catalana, a més d’oficial, és la llengua pròpia de les Illes Balears i, per tant, la llengua de cohesió; en segon lloc, aquesta llengua s’ha de normalitzar i, com a conseqüència, protegir, afavorir, emparar o defensar; finalment, els catalanoparlants han de tenir els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants.

I a partir d’aquí, fruit del consens i la unanimitat, volem teixir un nou gran acord sobre el model lingüístic que tengui com a principal horitzó la normalització i la igualtat en l’estatus de les dues llengües oficials.

Des del nostre punt de vista, la reforma de l’Estatut de 2007 no es va aprofitar per actualitzar o adaptar l’Estatut a les noves realitats, per incorporar o incloure algunes de les conquestes dutes a terme per la llei de normalització o pels reglaments que la despleguen, ni tampoc per aconseguir l’equiparació de la llengua catalana amb la llengua castellana, ni perquè el català tengui el mateix estatus que el de la llengua castellana, “condició necessària (diu el professor de dret administratiu de la UIB Bartomeu Colom) perquè els catalanoparlants puguin gaudir els mateixos drets que els castellanoparlants”.

Una igualtat jurídica que podria abastar diversos nivells, com el model d’estat (a favor d’un federalisme lingüístic i del català com a llengua oficial d’Estat), per exemple, en el qual es requeriria una modificació de la Constitució per acabar amb l’asimetria a favor del castellà. També podríem considerar la posició de les Illes en una situació de sobirania. Però el debat d’avui creim que l’hem de situar dins el camí que, sense excloure cap de les opcions anteriors, afecta la sobirania d’aquest parlament i la carta magna balear: modificar l’Estatut perquè la llengua catalana assoleixi un estatus jurídic com a mínim igual al de la llengua castellana. I on la preeminència no s’hagi d’entendre com una preferència que desequilibra el rang de les dues llengües oficials, sinó que serveix per assegurar que la llengua pròpia sigui una llengua d’ús ordinari a la qual s’apliquen mesures de discriminació positiva per afavorir la seva normalització.

“Cal aprofundir en la línia d’equiparació lingüística i d’igualtat d’estatus entre les dues llengües oficials, la qual cosa implica la proclamació en l’Estatut del deure de conèixer el català, entès com a presumpció de coneixement; de l’obligació del coneixement per part del personal al servei de l’Administració perifèrica i dels magistrats, jutges, secretaris i fiscals, i la proclamació de la llengua pròpia com a llengua d’ús normal i preferent dels mitjans de comunicació de titularitat pública” (diu el professor Bartomeu Colom en el seu llibre Llengua, dret i autonomia).

En definitiva:

1. Incorporar el deure de conèixer la llengua catalana.
2. Incorporar algunes millores que introduïen la Llei d’NL i les normes que la desplegaven.
3. Incorporar la descripció de drets i deures, dins o fora de l’Estatut, de totes les competències de la CA, entre elles la cultura i llengua.

Val la pena recordar que en la reforma de l’Estatut de 2007 no es va incloure l’equiparació lingüística pel que fa referència al deure de conèixer el català perquè només els partits del grup parlamentari que represent avui en aquest debat li van donar suport. La resta, PP i PSOE, van rebutjar aquesta possibilitat. És per açò que avui convidam a tots, però especialment el Grup Socialista i els diputats no adscrits, a afegir-se al projecte lingüístic igualitari i normalitzador.

Reclamam els mateixos drets lingüístics. Després de vint-i-cinc anys d’autogovern açò hauria de ser possible. El cert és que és necessari. Els juristes ja han deixat clar que l’única manera perquè els catalanoparlants puguin tenir els mateixos drets que els no catalanoparlants és que la llengua catalana tengui el mateix estatus que la llengua castellana.

Efectivament, la CE només imposa el deure de conèixer el castellà, com a única llengua oficial de l’Estat. O dit d’una altra manera, l’oficialitat del castellà a tot l’Estat està vinculada tant al deure de conèixer-la com al dret d’usar-la per part de tots els ciutadans de l’Estat. Diu el TC (STC 82/1996) que “en directa conexión con el carácter del castellano como lengua oficial común del Estado Español en su conjunto, está la obligación que tienen todos los españoles de conocerlo, que lo distingue de las otras lenguas españolas que con él son cooficiales en las respectivas Comunidades Autónomas, pero restecto a las cuales no se prescribe constitucionalmente tal obligación”. I remarc açò perquè posteriorment el Tribunal Constiucional vol deixar constància que les conseqüències quant al règim jurídic que deriven de l’oficialitat cal atribuir-les als estatuts d’autonomia.

I, des del nostre punt de vista, la lectura que cal fer de les més de 12.000 al·legacions que s’han presentat a la modificació de la Llei de funció pública és que els ciutadans de les Illes volen que el català tengui el mateix rang, el mateix estatus, que la castellana, que se solucioni la desigualtat jurídica entre les dues llengües oficials, tractades de forma desigual per la Constitució i l’Estatut. No m’entretindré a parlar d’un altre model d’Estat, o dels avantatges de ser Estat dins Europa… Però el que sí val la pena recordar és que el model suís, que el Govern ha triat com a model que cal seguir, és un model basat en la preeminència de la llengua pròpia de cada cantó, que és la llengua vehicular en tot l’ensenyament i també l’única llengua com a matèria d’ensenyament durant els primers anys d’aprenentatge. I no és estrany que el model educatiu suís sigui aquest. A Suïssa cada cantó té una única llengua oficial. S’aplica l’oficialitat única a cada territori, tan temuda per l’espanyolisme. En canvi, totes les llengües són oficials (cooficials, en diríem aquí) per als organismes de l’Estat.

“Dues llengües del mateix rang”, diu la Llei d’NL. Aquest és la nostra proposta, que cal fer possible modificant el que faci falta. Amb la Llei actual el “requisit” per accedir a la funció pública venia, en certa manera, a contrarestar els efectes de la manca del “deure” en la Constitució i en l’Estatut. Nosaltres deim que el coneixement del castellà i del català, les dues llengües oficials, ha de formar part de les competències inexcusables de qualsevol treballador d’una administració pública a les Illes.

Nosaltres proposam la mateixa oficialitat per a les dues llengües. Una oficialitat que abasta tot l’Estat en el cas de la llengua castellana, i de la qual es deriva que un ciutadà no espanyol, quan vol accedir a l’Administració pública, ha d’acreditar un nivell de coneixement. El castellà actua de requisit per accedir a l’Administració pública. De la mateixa forma, amb la mateixa oficialitat de la llengua catalana dins el seu àmbit territorial, quan un ciutadà vol accedir a l’Administració pública de les Illes Balears, és a dir vol ser servidor dels ciutadans de les Illes Balears, ha de conèixer les dues llengües oficials de la comunitat autònoma, el castellà i el català. Han de ser un requisit. Han de ser obligatòries. Ja estaria bé que avui es pogués aplicar al català la mateixa consideració que al castellà, quant al fet que l’ensenyament públic és una garantia suficient d’acreditació. Ja aniria bé que no fos necessari cap sistema especial afegit al que dóna la titulació oficial que resulta dels diferents nivells d’ensenyament obligatori. Però, malauradament, la situació sociolingüística ens diu que no ens trobam en aquesta situació, i cal mantenir criteris de normalització que una situació normal ja no serien necessaris. I açò cada dia és més així. De nou, després d’anys de feina, trobam dades com aquestes: l’Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu del mateix Govern de les Illes Balears, en l’informe de nivell de 4t d’ESO, curs 2010-2011, mostra com el coneixement de castellà ha millorat en un 14% i el de català només un 8%, i sobretot que els centres en què l’ús del català és més general i diversificat obtenen millors resultats en les competències lingüístiques (anàlisi d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans).

En un país “normal” el fet de no parlar la llengua pròpia és considerat una anomalia. Que a Madrid algú no sàpiga castellà és una anomalia. Que a les Illes algú no sàpiga castellà, llengua oficial a tot l’Estat, i català, llengua oficial i pròpia de les Illes, hauria de ser una anomalia. Però que l’Administració pública, pagada amb els doblers públics, que ha de servir els ciutadans multilingües del país, no tengui l’obligació de conèixer el català, i només s’estableixi el requisit constitucional del castellà, açò ja no és només anormal; açò és una animalada. Que una part dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges, de tots els que cobren a través dels imposts dels catalanoparlants i dels castellanoparlants, no coneguin i puguin usar la llengua catalana és un contrasentit al qual el sentit comú no pot donar cabuda. El d’avui és només un punt i seguit. Avui comença també el camí per assolir la normalitat i l’estatus igualitari del català respecte del castellà. Al pla hi falta gent.