Cada dia estic més convençut que l’economia menorquina és massa subsidiària de Mallorca, del centralisme polític -del Govern balear- i del centralisme empresarial -especialment d’una part del sector hoteler. Ho dic i no m’agrada. De fet, no m’agrada gens, perquè aquesta dependència forma part del “problema menorquí”. Els problemes de Menorca, les debilitats de la seva economia i de la seva vitalitat com a societat, no són uns problemes per al Govrn balear. Ni la connectivitat aèria, ni la promoció turística diferenciada, ni l’accés als serveis de Son Espases,…. són una prioritat del Govern del PP. De fet, si a dia d’avui no hem avançat gens en la tarifa plana universal d’uns 30 euros per a viatjar entre illes és bàsicament perquè el Govern Bauzá no l’ha assumida com una prioritat, ni com una solució als problemes de Menorca.

El mateix passa amb el centralisme hoteler que omple primer les places dels hotels de Mallorca, i quan ja els té plens deriva els visitants als seus annexes que en aquest cas es troben a Menorca. I açò és així perquè no hi ha diferències significatives en el producte i destí turístic, perquè la complicada i cara connectivitat és desfavorable per a Menorca, i perquè una part del sector hoteler és de propietat o gestió mallorquina. De fet, qui aquests anys ha fet un esforç per allargar temporada i per diversificar l’oferta han estat els hotels de propietat i/o gestió menorquina. I no és una qüestió de raça o de patriotisme, sinó de negoci.

Però especialment tot açò ha estat així perquè no hem estat capaços de fer del Consell de Menorca un govern fort i autònom de les forces polítiques dirigides des de Palma o Madrid.

Fa un parell de dies els ajuntaments de Menorca van informar de què durant el 2014 han gastat menys i han ingressat més del previst al pressupost municipal. O sia, que tindran superàvit. És açò bo?

Dins la lògica del quadrar nombres i sanejar els comptes públics és molt bo. Però no és tan bo, i fins i tot diria que és molt dolent, si mentre es quadren nombres els serveis socials estan sota mínims, no hi ha absensions ni bonificacions per a escolaritzar infants menors de tres anys en situació de pobresa, …. i quan Càrites o Creu Roja ha de fer una crida ciutadana perquè les reserves d’aliments disponibles són insuficients per alimentar als nostres conciutadans.

No és hora de què sobrin doblers, sinó de què no faltin aliments ni serveis tan essencials con la sanitat i l’educació. El contrari és una perversió política intolerable i incompatible amb la raó de ser de les administracions públiques. Les institucions han d’estar al servei de les persones, no dels nombres.

No entenc encara com els batlles van voler escenificar “els comptes sanejats” mentre tanta gent sofreix per aconseguir el més bàsic, menjar i casa.