nel martí

-

Quin és el sentit de la Diada (nacional) del Poble de Menorca?

Reiterem alguns arguments necessaris. Dia 17 de gener, que coincideix (o es va fer coincidir) amb la festivitat religiosa de Sant Antoni, es commemoren uns fets cabdals per a la història de Menorca. Commemorar és rememorar, fer memòria d’alguna cosa important per a la col·lectivitat que viu a aquesta illa. Rememorar no és un acte irreflexiu, sinó constructiu. Pensam el passat a partir del present, del coneixement actual, i dels valors actuals.

Crec que és evident emperò que amb la declaració institucional del 17 de gener com a Diada (nacional, deia l’acord constituent del Consell de Menorca)) del Poble de Menorca es pretenia alguna cosa més que commemorar una victòria (i una derrota) i l’inici d’una societat nova, de cultura catalana i de religió cristiana. La Diada és la forma que té un poble, a partir d’uns fets històrics, de reafirmar-se, de mirar-se, de celebrar-se. La Diada del Poble de Menorca és per tant la festa del poble menorquí, la festa major de la menorquinitat. Cal no oblidar que tots els pobles del món es celebren, o almenys ho fan tots aquells que mantenen la cohesió i la dignitat suficients. Però, a més, aquells pobles que no han assolit l’excel·litud, utilitzant la designació de Joan Fuster, es celebren i es miren pensant més en el futur que en el present; en allò que volen ser, més que no en allò que són. I pens que aquest és el nostre cas.

És cert que els elements que configuren la menorquinitat d’avui no són ni immutables ni intemporals, ni són tampoc exactament els mateixos per a tots els que ens sentim vinculats i compromesos amb Menorca. Les identitats del segle XXI han de conviure en un context globalitzat, intercultural i líquid (segons la liquiditat de Zygmunt Bauman). La menorquinitat d’avui no és catòlica i sí que és laica, no és rural i sí que és urbana, no és monolítica i sí plural,…. Però en qualsevol cas hi ha elements suficients perquè Menorca, com a illa i com a poble, sigui el primer nivell d’identificació i de fidelitat. La cultura, la llengua, el paisatge, la insularitat segueixen sent elements fonamentals de les coordenades simbòliques de la menorquinitat.

Un altre qüestió és demanar-se per la forma pública de celebrar aquesta menorquinitat, on hi poden intervenir components diversos com l’excenificació-ritualització (la processó dels tres tocs), la reflexió (les conferències al CIM o a l’Ajuntament de Ciutadella), l’expressió cultural (el concert al Principal), el gaudiment (les torrades als carrers), i fins i tot la reivindicació. Components que poden venir de la mà d’actes institucionals, culturals o cívico-lúdics. Tots són possibles, i tots són vàlids, mentre mantinguin la rellevància de la singularitat, la historicitat i col·lectivitat, i no esdevinguin components d’un simple dia no laboral.

Què és Menorca? Una illa, certament. Les realitats geogràfiques són inequívoques. Però és només una illa? És només una realitat geogràfica poblada per ciutadans que tenen drets i deures? O en canvi és també una realitat humana que funciona com a comunitat de cultura, com a comunitat emocional i com a comunitat d’interessos? Crec que és evident, tant evident com la illaïtat de l’illa, que a la realitat geogràfica i humana de Menorca s’hi ha de vincular la menorquinitat. Una manera de “ser” –i no només d’”estar”- a Menorca que alguns comparteixen i lliguen amb la catalanitat cultural, d’altres amb l’espanyolitat cultural i política, i alguns pocs amb la balearitat semicultural i semipolítica. Menorca és una societat altament cohesionada, i el filam d’aquesta cohesió està fet de relacions culturals, de sentiments i d’interessos compartits.

El menorquinisme en canvi és una altra cosa. És el pensament cívic i polític que s’articula a partir de la menorquinitat, i que fa d’aquesta realitat cultural-sentimental-d’interessos el bassó del seu projecte de futur. El menorquinisme converteix el “ser” en un “voler ser”, i concretament en un “voler ser” polític. En una forma de pensar l’activitat pública on Menorca ocupa el primer nivell d’adhesió i lleialtat polítiques. Menorquinisme serà idò defensar que Menorca tengui l’autonomia (de gestió i de reglamentació) però també la sobirania (de decisió) suficients per a exercir la voluntat -del ser polític-, i respondre així a les necessitats i a les aspiracions del poble aïllat, que no isolat.

Han canviat moltes coses des dels anys 30 del segle passat, però la justificació del menorquinisme catalanista segueix sent igual de vàlida: “una Menorca deslligada del seu context polític i cultural català no té raó de ser” (Joan Timoner i Petrus, “La Voz de Menorca”, 1931). El menorquinisme polític del PSM s’articula a partir de l’encaix de la nació emocional (o pàtria menorquina), de la nació política (Illes Balears) i de la nació cultural (Països Catalans). És a dir, d’un projecte polític que parteix de la voluntat dels menorquins que s’expressa a través de les institucions de la Comunitat Autònoma i de l’Estat, i que aspira a superar l’actual organització jurídico-administrativa per assolir una posició de major sobirania i de major interrelació amb la resta de països catalans.

El model d’estat del PSM no és per tant un model de les autonomies sinó de les sobiranies. No és tampoc un model de nació de les nacions sinó d’estat d’estats. No és un model federal sinó confederal.

El menorquinisme del PSM és nacionalista i sobiranista. Nacionalista perquè és constructor d’un element central en la nació: la voluntat de ser-ho, la voluntat de viure com a nació. I és sobiranista perquè no és suficient pensar i sentir com una comunitat nacional, cal també poder viure i poder decidir el propi destí.

Aquesta és la meva particular visió del menorquinisme (la forma de ser nacionalista a Menorca) cívic i polític, i també la meva particular narració del discurs nacional del PSM.

Són unes quantes les persones que m’han demanat (o interpel·lat) per una cosa que vaig escriure el mes passat i que, després de la ressaca moral del mes de març, em ve de gust aclarir i justificar. Sí, justificar davant jo mateix una afirmació que em compromet ideològicament, perquè tenc clar que escric primer de tot (i especialment en aquesta època de la meva vida) per a mi mateix, per dir-me què pens i com vull situar-me en el món. El pensament escrit requereix del seu tempo, d’una certa soledat, i de la voluntat de comprometre’s amb la realitat. Ho vull així. Què vaig dir, doncs? Contestant a alguns dels comentaris expressats en el bloc sobre el meu article La raó nacional vaig dir que “som nacionalista perquè som d’esquerres”. I ho reafirm amb consciència. M’explic.

No em propòs ara de definir què significa ser d’esquerres (entre d’altres coses perquè no estic en disposició de fer-ho), però a qui interessi el remetria a les aportacions fetes pel filòsof i politòleg Nobberto Bobbio amb el qual coincidesc extensament i que m’ha servit sempre d’ajuda per reflexionar sobre la qüestió (1). En qualsevol cas, sí que és necessari dir que la identitat de l’esquerra –o de les esquerres- té a veure amb una forma d’entendre i interpretar tres grans principis ideològics: la llibertat, la igualtat i la solidaritat-justícia. Una identitat que té sempre una traducció en forma de sensibilitat; perquè ser d’esquerres és una ideologia, però també una sensibilitat vers les persones, agafades aïlladament i col·lectivament.

Totes les ideologies han fet retòrica i discurs d’aquests grans principis. Totes afirmen que actuen en nom de la llibertat, de la llibertat del mercat i/o de la llibertat moral. Algunes parlen més de la igualtat davant la llei i d’altres de la igualtat d’oportunitats. Per a unes la solidaritat remet a consideracions conjunturals, per a d’altres a objectius estructurals. Bé, idò, des de la meva posició d’esquerres (i d’una esquerra bastant llibertària) em pos al costat d’aquells ismes que fan les persones més lliures i humanes (he de reconèixer que encara que no estigui de moda som frommnià, influenciat per Erich Fromm). En un context global de sobreexplotació dels recursos naturals i de contaminació accelerada de la biosfera, l’home d’esquerres ha de ser ecologista. En un context menorquí de destrucció del territori i del paisatge insular l’home d’esquerres es decanta a favor del proteccionisme i del conservacionisme de Menorca. En un context nacional de menyspreu a la llengua i la cultura pròpies, de subordinació fiscal i dèficit en els serveis públics (que és com dir retall dels drets socials i civils), d’incapacitat d’articular un projecte de país que reconegui i respecti la sobirania popular de les nacions polítiques catalanes, etc.; en aquest context, l’home d’esquerres ha de ser nacionalista (d’un nacionalisme d’alliberament, sobiranista). Així, per la mateixa regla de tres, som feminista, republicà i laïcista, pacifista i antimilitarista, etc., etc. Açò sí, amb múltiples variacions, consideracions i matisos en cada cas. Ah!, i una altra cosa, som internacionalista; perquè tot açò ho vull per a tothom, per a tots els ciutadans, per a totes les nacions, per a tots els territoris del món.

Sí, som nacionalista perquè som d’esquerres. I encara més, ser nacionalista és segons jo la forma de ser d’esquerres i ecologista a Menorca; perquè avui per avui és inviable aplicar polítiques d’esquerres i ecologistes a la nostra nació íntima, i a la nostra nació política, i a la nostra nació cultural, sense tenir els elements propis d’una nació: identitat, cohesió i consciència col·lectiva; sobirania i voluntat de ser.

(1) També hi ha dos llibres extraordinaris sobre què vol dir ser d’esquerres i ser de dretes. El primer pertany a Enrique Tierno Galván, publicat l’any 1976 en aquella primera sèrie de divulgació política que dirigí Rosa Regàs (Qué son las izquierdas, Editorial La Gaya Ciencia). Sobre la dreta recoman ¿Qué era y qué es la derecha?, d’Aleix Vidal-Quadras, publicat per Ediciones Destino i coordinat de nou per Regàs.

Totes les formacions polítiques que concorren a les properes eleccions generals inclouen en el seu programa la reforma de la cambra alta, però poques resolen amb detall quin és l’objectiu i el contingut de la reforma. I és que parlar de la reforma del Senat implica necessàriament parlar del model d’Estat, i d’una reforma constitucional per tal de portar-la a terme. I açò desconcerta a qui no vol avançar en el camí federalitzant i democratitzador de l’Estat. Per açò, tot i la multitud d’informes jurídics i de comissions d’estudi, la reforma mai no s’ha portat a terme. L’han promesa tots els partits, però quan han governat cap d’ells l’ha iniciada.

El Senat actual és la cambra del parlament denominada de segona lectura, atès que els seus membres debaten i aproven en plenari les propostes sorgides per iniciativa del Congrés. Per altra banda, el sistema d’elecció dels membres del Senat no és molt diferent de la del Congrés, amb la qual cosa la composició final d’ambdues cambres tampoc difereix massa ni aporta visions substancialment diferents. Tot açò fa que, per tant, els debats del Congrés i del Senat es repeteixin, i que en cas d’haver-hi alguna diferència –cosa poc habitual- sempre prevalgui la consideració de la cambra baixa. En definitiva, l’actual configuració del Congrés i del Senat fan d’aquesta segona una cambra inoperant, cara i de difícil justificació.

No hi ha dubte que cal repensar el paper del Senat. I és aquí on cal definir les posicions amb claredat. Quina reforma del Senat volem? Sí, tothom proposa que hem de passar d’una cambra de segona lectura a una cambra de representació territorial, tal com diu la Constitució espanyola. Però a quina realitat territorial ens referim? A la realitat de les províncies, a la de les comunitats autònomes, o a la realitat plurinacional de l’Estat? Ha de ser un organisme de visió simètrica o asimètrica, descentralitzador o federalitzant? I què vol dir federalitzant: unió de les part separades o separació de les parts unides?

En tot aquest debat hi ha una altra qüestió d’arrel molt important: volem mantenir el Senat com a cambra parlamentària? Perquè també s’ha plantejat la possibilitat de convertir l’actual cambra en un organisme extraparlamentari, a l’estil de la Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes. Aquest podria ser un instrument eficaç en l’àmbit de la cooperació entre els governs central i autonòmics, així com una via de participació de les comunitats autònomes en la política general de l’Estat i de la Unió Europea. Així i tot, no podem oblidar ni renunciar que el federalisme també es fonamenta en la possibilitat del diàleg bilateral. Aquest canvi suposaria passar d’un sistema parlamentari bicameral a un altre de monocameral en el qual, lògicament, la cambra única (l’actual Congrés) continuaria exercint les seves funcions legislatives i de control del govern i estaria composta pels diputats elegits a través de les seves unitats territorials bàsiques, les comunitats autònomes.

Tot i que és cert que el model de l’estat de les autonomies s’inspira en els sistemes federals, i aquests en molts casos s’organitzen en una cambra que representa el poble i una altra que representa les federacions; si bé és cert açò, deia, no ho és menys que hi ha estats federals que no han optat pel sistema bicameral. El Senat no és una peça imprescindible per a l’estat federal, ni per a l’estat de les autonomies, i molt menys encara per a un estat confederal. Tanmateix, aquesta opció d’una sola cambra manté la seva lògica amb l’organització d’un estat format per autonomies que ja disposen dels seus propis parlaments –monocamerals, per cert-. Han de ser aquests darrers i no cap altra instància estatal qui faci la segona lectura, la lectura més territorial, de les iniciatives del Congrés. I han de ser també aquests territoris, les comunitats autònomes, qui a través dels seus parlaments i dels seus governs exerceixin la representació en l’exercici de la coordinació i la gestió d’allò comú. És, per tant, una proposta ben interessant que caldrà tenir en compte.

En qualsevol cas, tant si s’opta per una fórmula com per una altra, serà essencial eliminar la província com a instància perifèrica de l’Estat, per així reforçar un model territorial fonamentat en les comunitats autònomes. Cal no oblidar que les províncies són el malson de l’estat unitari centralitzador.

Tornant al que deia a l’inici, seria important ser transparents i sincers respecte del tema de la reforma del Senat. I si la decisió és no reformar aquesta cambra per evitar un debat del model d’Estat, caldria saber-ho, i dir-ho. El que no és tolerable és mantenir l’actual situació on tothom, tots els partits polítics, parlen d’actuacions per donar-li eficàcia i sentit, però fora d’escena no fan més que reiterar que “el Senat no serveix per res”. Així i tot, discrep en un aspecte d’aquesta afirmació. Per a una cosa sí que serveix el Senat. La cambra alta és l’única on Menorca, fent de circumscripció electoral, té una representació directa. I en aquest dubtós camí de la segona lectura i del segon control al govern de l’Estat, el senador per Menorca hauria de ser capaç d’introduir els fets específics i diferencials de l’illa. Encara que només serveixi per açò, per a recordar que vivim a una illa, que parlam català i que som una reserva (ecològica i patrimonial) de Biosfera, no desaprofitem l’oportunitat. Mentre alguns no es posen d’acord en canviar aquest Senat, almenys que el Senat serveixi per a canviar algunes coses –per poques que siguin- per a Menorca.